Dir que volem

Cap de setmana esgotador, però satisfet després de com s’ha desenvolupat la 1ª Escola de Formació de la Federació Penedès-Garraf. Més de 40 persones han passat al llarg de dos dies amb molta feina i també molta diversió.
Tots els ponents que van venir feien esment a l’article del President Montilla el dissabte a “El País”. Ens trobem en una situació de certa tensió, malgrat que cordial, entre el govern autonòmic i central.
El conseller Maragall ens deia dissabte que calia el ple desplegament de l’Estatut i jo ho veig així, més enllà del que digui el TC, Catalunya necessita d’un millor finançament , més autogovern i més poder de decisió. Han hagut canvis i cal invertir molt per oferir benestar a la població. Només apuntaré la dada que donava el President al seu article: A Catalunya hi ha tants pobres com habitants hi ha a d’altres CCAA.
La sensació que m’enduc és que cal negociar amb els companys de la resta de l’Estat, que Catalunya vol gestionar més coses, perquè siguin properes als ciutadans, i que necessita diners perquè hi ha una necessitat incipient d’inversió.

La transició militar

Estic llegint el llibre del Narcís Serra “La transición militar” i hi ha un punt molt interessant que parla sobre la figura el ministre de defensa en concret i sobre les persones que han de composar l’esmentat ministeri. Explica l’exministre de la importància que el càrrec l’ocupi un civil, per demostrar la supeditació de l’exèrcit a la societat i a la democràcia. Per això és tan important alhora el paper jugat per la persona que tingui aquest càrrec. En el cas concret actual, confio en la bona feina que realitzarà la Carme Chacón.
Cal que 30 anys després l’exèrcit s’adapti als nous temps i comprengui que la seva tasca serà la de treballar per la pau. Continuen havent moltes mancances en quant a cultura democràtica es refereix i en Narcís Serra les plasma perfectament.
Seguiré informant dels avenços amb aquest llibre.

Què és l'art?

Deia en una entrevista a “El País” d’avui el director d’estudis del PP, José María Lasalle, que seria dolenta la creació d’un partit a la dreta del PP, perquè suposaria feixisme i populisme. En termes generals m’ha alegrat llegir aquesta entrevista, perquè es tracta d’una persona influent en la línia ideològica del PP, que dóna arguments sòlids a les seves visions, fet imprescindible per allunyar al principal partit de l’oposició de la radicalitat que tant desprestigia a la classe política vers uns ciutadans que rares vegades s’interessen ple que es fa. L’ex-conseller de Justícia, Josep Maria Vallés, deia a una entrevista a “La nit al dia” farà unes setmanes, que l’estadística de persones que s’interessin per la política és molt petita, i que aquest estadística només s’eixampla gràcies al “Polònia”, posant de manifest el risc que existia de banalització de la política i de la classe política per part de la ciutadania. Admeto que m’agrada el “Polònia” però em sembla important aquesta reflexió. El problema és com contraatacar això. De fet hi ah el programa “Parlament” amb un format seriós, però que segurament el mirem quatre gats. Com a televisió pública et pots permetre el luxe d’emetre’l malgrat el seu baix “share”, però el problema és si s’aconsegueix que el vegi molta gent, i la resposta és negativa.

Tornant al populisme, que lamentable llegir avui l’entrevista a l’alcalde de la ciutat italiana de Treviso, que no és pas petita, amb els seus arguments populistes a l’estil Gil y Gil, els mateixos que van portar al triomf a Berluconi, i que van fer que incrementés el vot de la Lliga Nord. Itàlia és un país amb un gran diferència en allò referent a nivell econòmic entre nord i sud, a aquest còctel li sumes que hi ha una taxa elevada d’immigració i et surten populistes xenòfobs governant ciutats importants, com ara Treviso o Verona.

Per acabar una reflexió una mica profunda. Què considereu que és l’art? A la wikipedia, el primer pàragraf diu el següent: “Se le llama arte a las creaciones mediante las cuales el ser humano expresa una visión sensible en torno al mundo que lo rodea sea este real o imaginario. El arte usualmente expresa ideas o emociones a través de recursos plásticos, lingüísticos o sonoros.”

Vist això, tinc dubtes sobre fins a on podem ampliar el terme art. La pintura, la literatura o la música s’han considerat des de sempre art. Considero que en hem d’adaptar als nous temps i que la gastronomia hauria de ser considerada com a art. Un tipus d’art fungible però, en definitiva, art. El meu dubte és si un esport pot ser considerat com a art. És art que Diego Armando Maradona agafi una pilota, recorri tot un camp de futbol i faci gol? Són art els dribblings de Van Basten? És art quan De la Peña col·loqui una passada inverosímil allà on un altre cervell humà pensant en dècimes de segon una jugada que qualsevol altre cervell humà no pot veure? Heus aquí el meu dubte. Quins són els límits de l’art? Fins on es pot allargar el camp que abasta? Ens hem d’adaptar als nous temps? Us deixo l’enquesta perquè opineu.

Canviar el passat

Aquest matí he estat a l’aeròdrom de Sabadell, a l’acte que ha organitzat la Secretaria de Memòria Històrica en motiu de l’aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, que va ser el passat dilluns. Ha estat una visita interessant on hem pogut veure el refugi antiaeri i fer un acte inusual per l’escenari on s’ha portat a terme, just a allà dins que, a tall d’anècdota, posteriorment a ser refugi, serví pel cultiu del xampinyó.
Coincidint amb aquestes dates, “la Sexta” va emetre un documental fictici el passat diumenge, respecte a com hagués estat tot si la república creada l’any 1931 hagués seguit des d’aquell moment. Apareixien anècdotes bones, com ara la simulació que en Manuel Fraga era un ministre demòcrata quan es banyava a Palomares.
Recordo que fa uns anys vaig llegir un llibre d’un historiador anglès que, si la memòria no em falla, es deia “¿Qué hubiera pasado si...?” amb un format similar al d’aquest programa.
Aquests fets, vulguis que no, et fan reflexionar, sobretot a aquelles persones que estem donant-li voltes al cap constantment, sobre com hagués estat tot plegat, si s’hagués donat d’aquesta manera. M’explico:
Espanya seria un dels països més avançats del món, l’estat del benestar no tindria res a envejar amb Escandinàvia, hagués estat un dels cofundadors del projecte europeu, el cap d’estat seria elegit pel poble, però, no cal extrapolar-ho d’aquesta manera, sinó que penso que cal veure d’altres factors. En primer lloc, penso en Catalunya. Una zona molt rica, molt industrialitzada però, realment haguessin vingut immigrants d’altres parts d’Espanya si amb la prosperitat econòmica de la República no hagués calgut? Us donaré la meva opinió. Tot i ser obertament republicà, no podem caure en l’argument fàcil de pensar que la República hagués solucionat tots els problemes de les persones doncs, hi hagi el govern que hi hagi, sempre cal afrontar problemes. Què vull dir amb això? Doncs que a Catalunya haguessin vingut immigrants d’altres parts d’Espanya però en menor mesura que amb el franquisme. Amb tota probabilitat el fenomen de la immigració dels països del Magrib que es va produir a països veïns, també s’hagués donat a Catalunya en aquella època. A més de l’Amèrica Llatina, però en menor mesura. Probablement el català seria una llengua que no caldria protegir, doncs no estaria prohibit i s’hagués ensenyat a les escoles.
Amb aquesta anàlisi molt breu, que podria ser molt més àmplia, pretenc reflectir un anhel clàssic de la nostra societat, que no és altre que voler canviar el passat, coses ja fetes, poder prendre una decisió que es considera que hagués estat millor. A qui no li agradaria haver estudiat una altra cosa de la que ha fet, haver comprat un altre cotxe, casa o roba, no haver-se barallat amb un amic, no haver passat per aquell lloc que li va caure un objecte al peu o haver-li dit a aquella noia el que senties per ella abans que marxés? Pensar en allò fet és un exercici de reflexió molt útil però, la majoria de vegades, cal girar full, i mirar endavant perquè no ens porta en lloc, estar pensant si una o altra decisió hagués estat millor.
En definitiva, la dictadura franquista fou regressiva pel progrés social d’Espanya i hagués estat millor per aquest país que no s’hagués donat mai, però és passat i encara no hem inventat una màquina del temps per enviar brigadistes internacionals amb l’armament més modern a exterminar als feixistes.
Com a última reflexió, “no hay mal que por bien no venga”. Cal reconèixer la importantíssima tasca portada a terme per persones vingudes a Catalunya d’altres indrets de l’Estat. Catalunya és pròspera i un model a seguir, gràcies a la tasca d’aquests. Persones que van arribar sense recursos, que s’han deixat la pell treballant, que han plantat arrels i que han fet de Catalunya un país amb futur.

Articles interessants

No és habitual llegir els articles d'opinió de la premsa i trobar-ne tres d'interessants en un sol dia. Els comparteixo amb vosaltres:

"Importancia de los valores republicanos" (J.M. Terricabras)

"Guía de integración paisajística" (Oriol Bohigas)

"En busca de la responsabilidad" (Rodrigo Tena)

Nou govern

Avui, o ahir dilluns, ha fet 77 anys de la proclamació de la 2ª República. Es tracta d’una data que cal tenir en compte pel que va suposar en avenços i perquè definitivament es tracta d’un model a seguir.

Precisament aquest cap de setmana hem sabut quin seria el nou executiu nomenat pel President Zapatero. A Catalunya es passaran unes setmanes intentant desacreditar a la Carme Chacón, pel fet d’haver estat anomenada Ministra de Defensa. I el més paradoxal de tot serà que ho faran aquells que no haguessin posat cap objecció a que Duran fos Ministre d’Exteriors (cap de la diplomàcia espanyola). Es tracta d’una tasca molt interessant, doncs al concepte defensa no se li ha d’aplicar una connotació bel·licista, com ocorria anys enrere, sinó que ara la seva tasca és més humanitària. Per tant, no feu cas d’aquells que vulguin relacionar la defensa amb un concepte carca i conservador. A més la Carme Chacón és el més exemple que cal acabar amb els tòpics en aquesta matèria.

Sentia al cotxe al “Hora 25” un debat sobre si les persones nomenades ministres eren els adequats. En especial parlaven de la nova Ministra d’Igualtat, que té només 31 anys. De vegades oblidem que els humans comencem a perdre memòria des que complim 16 anys. Però existeix la concepció que una persona amb l’edat de la Bibiana Aído no està preparada amb la seva edat perquè li recomanin diferents càrrecs. Si bé la paritat a les llistes electorals garanteix que es doni una igualtat en temps de desigualtat (la majoria de càrrecs directius de l’empresa privada són homes), penso que de vegades els joves som els grans oblidats de tot plegat. I aquí em trec el barret davant de la gosadia d’en Zapatero. No conec a la nova Ministra però estic segur que ho farà bé, tot i que ja hagi hagut de sentir crítiques per la seva edat.

Ahir vaig acabar “El viaje a la felicidad” del divulgador científic Eduard Punset, on acabava resumint que, en major mesura, la felicitat es dóna per l’absència de la por. Confio doncs que sigui una legislatura neta, on els de sempre deixin de tractar de colar l’element de la por als seus discursos. Si em demaneu tres desitjos per aquesta legislatura, us diré eutanàsia, autofinançament de l’Església Catòlica i que ETA abandoni les armes.

Una mica de tot

Ahir llegia com la Soraya Saénz de Santamaría ha hagut d’aguantar al llarg de tota aquesta setmana crítiques i comentaris masclistes, especialment dels medis de comunicació afins al seu partit. Destacava també un fet, que a les dones polítiques se les sol dir pel nom de pila, mentre que als homes pel cognom. No m’ho havia plantejat mai, però em vaig adonar que ho faig, induït probablement per la denominació que els hi fan els medis prèviament. A partir d’ara, ho tindré en compte. Respecte al masclisme, recordo un qüestionari que ens va fer el professor fa molts anys a classe d’anglès. Una pregunta em va marcar: Dels últims 10 llibres que has llegit, quants estaven escrits per dones? Penseu-ho i us adonareu que involuntàriament ningú està exclòs d’una arrel masclista existent a la nostra societat. Malgrat que les coses van cada cop a millor.

Recomano la lectura de l’article de “El País” d’avui del Xavier Rubert de Ventós. Ve a dir que no som ni socialdemòcrates –entenent el terme com una solució light a ideologies més a l’esquerra però impossibles de portar a terme- en el sentit que en alguns aspectes personals preferim l’avantatgisme per davant de la igualtat. La meva opinió és que l’article és excessivament pessimista amb la societat i el futur, doncs aquest avantatgisme, que no crec que existeixi en molts casos, no desfà una igualtat d’arrel que es dóna a tots els individus via educació.

Islàndia és el millor país del món per a viure-hi. Es nota que no existeix la vegueria Penedès. Circular per Vilafranca és sensacional durant aquests dies, perquè veus cartells pro vegueria a molts i molts llocs. Ara faran una festa, al ple de l’Ajuntament de Vilafranca sempre fan soroll, etc. I conec a moltes persones que estan a favor de que existeixi una vegueria Penedès. I jo segueixo sense trobar-li sentit. Potser massa esforços i hores perdudes. Sens dubte cadascuna de les comarques que composarien la hipotètica vegueria tenen les seves singularitats i les seves característiques pròpies. Sens dubte el paisatge de l’Alt Penedès no és el mateix que el del Baix Llobregat i a mi m’agrada molt més el primer però, més enllà d’una simple qüestió paisatgística no li trobo sentit a la reclamació. Segueixo creient que pertànyer a Barcelona és molt més interessants pels ciutadans, tot i els cartells aquests de color verd que hi ha tot arreu que diuen el contrari del que penso.

Discussions normatives

Corren temps de discussions normatives. I és que, de vegades, no valorem prou la tasca parlamentària, en el sentit que allà es fan normes que ens regiran la nostra forma d’actuar.

Arrel de l’assassinat d’una nena de Huelva, a mans presumptament d’un pederasta, s’ha obert un debat a la societat respecte a la convinença de la cadena perpètua per aquests criminals i per terroristes. La meva visió de les penes és que són un instrument per reinserir en societat a les persones que han comés un delicte, amb el temps necessari perquè s’hagin adonat que allò que feien no era correcte i per persuadir-los que reincideixin. No tinc cap estadística, però malauradament hi ha gent que torna a delinquir.

Recordo que a classe de dret penal sempre havia de defensa la meva postura contrària a la pena de mort, doncs molta gent, més de l que creiem, estava a favor que l’administració practiqués la llei del talió. De la mateixa manera rebutjo la cadena perpetua doncs si, la teva idea és que aquella persona no surti mai més de presó i no es reinsereixi, passem directament a la pena de mort, i aquella persona que no vols que es reinsereixi deixa de costar diners als contribuents. És que la mesura cadena perpetua em sembla estúpida pel que és, o bé una persona està a favor de la pena de mort, o bé estàs en contra, però això no és bona idea. Respecto molt a la gent que pren tallats, i en conec a molta, i no us enfadeu amb mi pel que diré, però jo comparo la cadena perpetua amb un tallat. O prens cafè sol o prens cafè amb llet però que és aquesta guarrada de barrejar-lo en tant petites dosis?

Val a dir que fa us mesos en Sarkozy va fer una proposta esperpèntica com era la castració química de persones relacionades amb delictes sexuals. A data d’avui, penso que cal tenir-la en compte, i amb això no vull dir que estigui a favor de la mesura, però cal tenir en compte que hi ha violadors i pederastes amb informes psicològics que demostren que no estan curats al carrer, i que això és perillós, no es pot negar l’evidència. No conec si té efectes secundaris per aquestes persones, però és una opció que no espot treure de sobre de la taula, i més quan al Regne Unit ja s’ofereix de forma voluntària. Cal veure com es desenvolupen aquests fets als països veïns.

Aviat es constituiran les cambres legislatives i una nova legislatura començarà. De vegades, aquesta feina que no fa soroll és la millor.

Us deixo esperant que plogui i buscant la manera que arribi aigua al Llobregat. Una opció és el Segre però sóc de l’opinió que la competència sobre aquest riu és estatal, i que el conseller Baltasar no pot decidir unilateralment, més enllà de la via arribar a acords.

Reflexions variades

Després de més d’una setmana sense escriure, no hi ha grans novetats ni cap tema que em faci especial il·lusió per a escriure’n al respecte.
En primer lloc cal destacar que aquest migdia en Raúl Tamudo ha estat eliminat de la cursa per ser Català de l’any. Vista la mobilització perica al respecte només es pot ser escèptic davant d’aquest resultat. Seria d’agrair que TV3 i “El Periódico” fessin públics els resultats en vots perquè no ens deixin amb la sensació que ha hagut tongo. Un dia vaig dir que no tornaria a parlar de futbol en aquest espai, però no em sembla correcte el tracte donat pel programa “Els matins” al gran capità. De vegades sembla que pugui entrar urticària als periodistes dels medis de comunicació que han de reconèixer els mèrits d’un jugador català que no és del club que intenta monopolitzar tots els esports, i el seu president fa política.
Certament el món del futbol gaudeix de personatges de perfil molt baix. De vegades és curiós veure com es compleix la màxima de “cuanto peor, mejor”. Us poso l’exemple del Real Zaragoza. El seu President és Eduardo Bandrés, diputat socialista durant dues legislatures al Parlament aragonès, Conseller d’Economia i Hisenda d’aquella comunitat, catedràtic d’economia, que deixa el seu càrrec polític per ser prsident del Saragossa. Paradoxalment, el Real Zaragoza està fent la pitjor temporada des de fa molts anys tot i tenir a una persona de nivell al capdavant. Un altre exemple de persona que no mereix el seu càrrec és el President de la RFEFde forma quasi vitalícia, Ángel María Villar. No paro de llegir a fòrums d’internet i cartes a diaris d’aficionats de la selecció espanyola, indignats amb el tema d eles entrades per l’Eurocopa. Les han repartit arbitràriament sense fer cap mena de sorteig, ni fer públic el criteri, deixant a molts aficionats amb les ganes de veure un partit de la selecció a l’Eurocopa.
En el tema polític, tot són rumorologies i càbales sobre els ministrables. Només m’ho creuré quan ho vegi tot fet, encara que hi ha coses que m’agraden especialment, com el fet que soni una dona per estar al capdavant del Ministeri de Defensa. També agrairia a en José Bono que un moment tan important de les negociacions no faci declaracions com les que ha fet aquesta setmana, doncs s’està tirant pedres sobre la seva teulada.
Un altre aspecte interessant és veure la lluita fraticida d’ERC. La meva opinió és que, en aquests moments el que els hi cal és unitat. El fet que agafes e poder del partit qualsevol corrent crític tan sols els portaria cap a la via de la radicalització i l’extra-parlamentarisme. Penso que la reflexió que ha de fer ERC és que els mals resultats aconseguits per aquesta formació no es deuen al fet que l’actual direcció estigui esgotada o a que els candidats no fossin els adequats, de fet en Joan Ridao em semblava una persona molt preparada, sinó que la clau està més en el fons, i no és altre que a les eleccions generals a ERC li va bé quan governa el PP a l’Estat, per allò de la retroalimentació. Cal que facin un debat intern i s’adonin que han de madurar, que per portar a terme les seves idees han d’aspirar a pertànyer als governs que hi hagi, i que un govern d’esquerres és el millor per Catalunya, i aquest ha de ser el seu objectiu.
Adjunto foto de París, que hi he estat uns dies. Us recomano que visiteu la ciutat, però preneu roba d’abric!

Triomf i antenes

Després d’haver assaborit el triomf, toca torna a començar i tornar a treballar per transformar a millor la societat.

Per part dels perdedors, les cares agries i increpadores van desapareixent, doncs s’han adonat que no són els seus millors actius. Sembla que vindrà una època de bones maneres i que als medis tan sols haurem d’aguantar les males maneres d’en Muñiz Fernández.

La pujada a Catalunya socialista ha estat lògica. “Si tu no hi vas ells tornen” deia l’eslògan del PSC, i la gent immediatament recordava el recurs a l’estatut català davant del TC, el trasvassament de l’Ebre, o l’artificial conflicte lingüístic, i se n’adonaven que calia votar amb totes les forces.

Els resultats a nivell estatal no han donat lloc a excessives sorpreses, destacant la divisió de colors per comunitats autònomes.

Ara toca fer travesses de possibles “ministrables”.

Estic preparant quatre treballs diferents, però tots relacionats amb la contaminació electromagnètica de les antenes de telefonia mòbil, heus aquí que no estigui aquí tant com desitjaria.

De moment no s’ha provat la relació entre antenes i malalties, ampliant la dificultat de l’estudi, tot i que és més interessant també per aquest fet, doncs hi ha més coses que veure.