dimecres, febrer 05, 2014

Condenados a vivir en b

A menudo nos echamos las manos a la cabeza cuando oímos que la economía sumergida alcanza cerca del 25% del PIB español. Cada día tengo que tratar con personas que tienen la desgracia de encontrarse inmersos en ejecuciones hipotecarias o préstamos personales o empresariales fallidos, a los que les queda deuda después de entregar su finca u otros bienes y que, en el supuesto de pasar a mejor fortuna –esto es, volver a tener solvencia, ingresando en nómina más de los 645€/mes correspondientes al salario mínimo-, saben que se les será embargado todo exceso. Asimismo, comerciales y transportistas que son contratados por supuestos empresarios que les hacen un contrato mercantil, les obligan a ser autónomos y no les garantizan unos ingresos mínimos y que saben que, en el momento en que se den de alta, perderán “los 426€ del Zapatero”. Puesto que la vida en sociedad suponga un fuerte ejercicio de responsabilidad individual y de asumir cada uno las cargas contraídas, supongo que también esta vida en sociedad puede servir para que, colectivamente, protejamos a los más débiles y vulnerables pues, en ocasiones, tendemos a olvidarlo. Sin ánimo de hacer ningún tipo de demagogia, si las entidades bancarias han recibido ayudas y se les han condonado deudas, quizás nos deberíamos plantear quitas a estas deudas de personas condenadas a vivir en b. Tal vez, lo podamos hacer ya. Tal vez, si no lo hacemos ahora, tengamos que hacerlo a posteriori, cuando la economía sumergida supere el 50% del PIB y seamos cuatro los cotizantes a Seguridad Social y sea insostenible. Y entonces habrá que hacerlo deprisa, tarde y mal. Tampoco nos sorprenderá, pues es lo habitual en este país, paisaje y paisanaje. (Carta al Director enviada en data 05 de febrer de 2014).

dilluns, setembre 16, 2013

Socialismo, federalismo, derecho a decidir y autodeterminación

He decidido escribir estas líneas en castellano para tener receptores y contestaciones de todos los rincones de España pues, la erróneamente llamada “cuestión catalana” se encuentra en todos los debates políticos que se puedan realizar a fecha de hoy. En definitiva, que quiero polemizar lo más posible. En muchas ocasiones he leído, visto y escuchado como, socialistas de fuera de Cataluña, tildaban al PSC de partido nacionalista y, además en una resumen muy simplista de la situación, consideraban que era el PSOE quien mejores resultados obtiene en Cataluña, y así lo demostraban extrapolando resultados en elecciones autonómicas y generales, a mi modo de ver, de forma errónea. Si bien es cierto que, el socialismo ha obtenido siempre buenos resultados en las elecciones generales en Cataluña, ese hecho se debe, creo, a tres circunstancias, no menores, que se alternan y conjugan cronológicamente: 1) Liderazgo de Felipe González: Corríjanme si lo desean pero, ¿alguno de ustedes ha visto un liderazgo semejante desde transición hasta las fechas actuales? ¿Cuánto de ustedes conocen entrañables abuelitos que todavía votan socialista por Felipe? 2) Líder del PP anticatalán y desagradable: A pesar de las concesiones a Cataluña en 1996, con el pacto PP-CIU-PNV a nivel estatal y, de facto, autonómico y aunque, asimismo, el Sr Aznar se jactaba de hablar catalán en la intimidad, eran ciertos sus tics autoritarios (“hemerotéquese” su legislatura con mayoría absoluta 2000-2004) y los profundos anticuerpos que generaba en Cataluña. 3) Buen trato hacia Cataluña: A pesar que este es un aspecto transversal, que se produjo tanto en épocas de gobiernos socialistas como populares a nivel estatal, fue Zapatero seguramente el Presidente que más tuvo al pueblo catalán a partir un piñón con el Gobierno Estatal. De ese modo, el Sr Zapatero promete ante miles de personas aprobar el Estatut aprobado por el Parlament de Cataluña. Junto con la Guerra de Irak en plena efervescencia, Zapatero vence en 2004, y lo hace, en gran parte, gracias a Cataluña. Y repite en 2008. Con unas infraestructuras lamentables, con una crisis a la vuelta de la esquina, los catalanes, más que nunca creen en un Presidente que les prometió acatar una decisión democrática de un Parlamento. He aquí el problema. Todos ustedes ya conocen el desenlace. Estatuto recortado y machacado por el Tribunal Constitucional. Y la caída del socialismo español empieza por Cataluña. Estos hechos, sin lugar a dudas, dejan en evidencia a aquellos que siguen creyendo que, ofreciendo una mejor financiación, el pueblo de Cataluña callará. No es así. Miles de trabajadores y estudiantes sufrieron a la Ministra de Fomento, sufrieron conectado sus trabajos y centros con interminables trenes y autobuses y, aun así, en las poblaciones costeras del oeste de Barcelona, la apuesta socialista fue mayor que nunca. La Cataluña de 2013 no se conforma con unas migas de pan, quiere decidir su futuro y, desde mi modo de ver, negar tal realidad es peligroso para esta convivencia Cataluña-España que se encuentra en su situación más tensa. Erran quienes creen que se debe el auge del sentimiento independentista a una manipulación de los medios de comunicación catalanes, pues este es el tiempo en que las mentiras no se pueden ocultar, con las nuevas tecnologías y redes sociales. Erran quienes creen que se debe a simple egoísmo de Cataluña, pues la gente no sale a las calles a manifestarse por el sistemático incumplimiento de la Disposición Adicional 3ª del Estatut. Y erran quienes creen que, el socialismo, en tal que internacionalista, debe oponerse frontalmente a cualquier manifestación de signo independentista, pues lo hacen tomando la bandera jacobina y tan sólo defendiendo el statu quo actual. Por todo ello, creo que será desde el socialismo español en concreto y, por parte de toda la izquierda en general (y pronto en concreto también, si el socialismo no sabe plantear una alternativa al gobierno popular) desde donde se articularán los mecanismos para que el pueblo de Cataluña puede decidir en conciencia. Y, asimismo, me gustaría que, desde el socialismo catalán, se apueste sin medias tintas por el derecho a decidir (hay temas que son lo suficientemente importantes como para exista Sr Cercas) y, a posteriori, se realice el trabajo necesario para analizar los pros y contras del “sí” y del “no” y que, cualquiera de las posturas, que tengan sus votantes al respecto, sea aceptada con la mayor grandeza posible.

dimecres, juny 19, 2013

Les caixes d'estalvi

Si hom visita avui dia qualsevol població de 1.000 habitants, sovint tindrà la sort de poder fer les seves gestions bancàries a l'oficina d'alguna caixa d'estalvis, que van obrir quan aquestes eren caixes d’estalvis i, amb tota probabilitat, amb els pas dels mesos i anys, la bancarització farà que progressivament (encara que el terme adequat aquí seria regressivament) acabin tancant-les per no ser rentables, deixant uns locals condicionats buits, doncs la lògica del màxim benefici, fa que els hi sigui millor això que mantenir aquestes oficines obertes. Realment hom pot sentir llàstima de com ha acabat el sistema de caixes d’estalvis (sembla que, pel que es pot llegir, a excepció de La Caixa i alguna entitat basca, la resta han tirat massa de veta). Realment aquesta llàstima es pot convertir, en certa manera, en ràbia, perquè van incomplir en el seu moment la funció que els hi havia estat assignada. Un capital social força repartit, presència pública al mateix i repartit al territori, i una obra social per intervenir al territori on fes falta, no van servir per a evitar que volguessin fer competència als bancs i, en època de la bombolla immobiliària, juguessin a ser bancs, i així han acabat. Segurament, haureu sentit i, encara sentirem, en moltes ocasions, que la culpa ha estat quan les tasques directives eren fetes per polítics. I tenen part de raó. Però, és aquesta la única causa? Evidentment, no. Està clar que posar a dit a persones sense un bagatge bancari previ, és certament arriscat. Igual que em sembla evident que, per molt que el Sr Rato hagi estat Ministre d’Economia o Director del FMI, el Sr Goirigolzarri té una visió més clara de com treure del clot a Bankia. Per tant, d’acord, les decisions polítiques han influït. S’han gestionat doncs, millor els bancs, i d’aquí que moltes entitats bancàries, com BBVA, Santander, Sabadell o Popular no hagin hagut de demanar diners? Sí, en part. Però no podem obviar l’aspecte principal, que sembla que no es comenta tant. Els bancs no tenen unes limitacions que sí han tingut les caixes. Per tant, les caixes han errat jugant a ser bancs, doncs aquests, poden tenir una cartera molt més diversificada, amb inversions a molts altres indrets, especialment països emergents en aquest moment. Es podria des de l’administració i des del teixit social una iniciativa de banca ètica per a recuperar aquestes oficines que quedaran buides, per a treballar de forma sensata, no especular, i oferir préstecs per a reactivar les economies del territori i de les empreses implantades? Jo crec que sí. I, sobretot, que es podria fer sense posar ni un euro públic. Ara, segurament el meu punt de vista l’hauria d’expressar en un llibre o en varis volums. Massa per aquest article. Salutacions i bon estiu a tothom.

dissabte, març 02, 2013

Té sentit?

He cregut interessant dedicar uns minuts a llançar unes preguntes sobre la societat contemporània del segle XXI, al món occidental que residim. Aquestes preguntes s'originen perquè, en alguna ocasió, me les he fet i, suposo que, les he compartit, les comparteixo o bé, tard o d'hora, un xic o molt, les compartiré: 1) Té sentit que salvem totes i cadascunes de les caixes d'estalvi i bancs que no han actuat adequadament, han especulat per sobre de les seves possibilitats i no han provisionat diners com tocava? 2) Té sentit que se'ls hi deixin diners al 1% i, en comptes d'utilitzar-los per fer fluir el préstec, gastin aquests diners per a comprar deute públic al 5% i lucrar-se? 3) Té sentit que directius d'entitats on s'ha hagut d'injectar diner públic cobrin indemnitzacions multimilionàries o tinguin plans de pensions amb unes condicions magnífiques, a més de tenir, en moltes ocasions, una cartera diversificada en molts altres països, inclosos paradisos fiscals? 4) Té sentit que des de l'Administració Pública es crein préstecs per a emprendre i que les entitats els hi donin un altre ús i no el que pertoca, com és el d'oferir crèdit a emprenedors i empreses? 5) Té sentit que les Administracions generin deute públic per a finançar-se i que l'hagin de tornar amb interès? 6) Té sentit que les administracions autònomiques i els ajuntaments s'hagin d'endeutar, mitjançant l'emissió de bons o amb préstecs perquè des de l'Estat no hi ha un repartiment equitatiu de les seves inversions? 7) Té sentit que, si una administració no té recursos suficients per a fer una autopista, hagi de treure un concurs on se li atorgui a persones properes als mateixos dirigents que van treure el concurs perquè després recuperin 80 vegades la inversió feta a l'inici? 8) Té sentit que, els encarregats de privatitzar determinades empreses públiques, ara siguin membres dels consells de les mateixes amb sous astronòmics? 9) Té sentit que el ministre que ens apugi la tarifa de la llum al cap d'uns mesos sigui conseller de la mateixa empresa, a més d'escanyar amb major despesa als usuaris? 10) Té sentit que un màxim responsable de medi ambient tingui accions d'empreses petrolieres? 11) Té sentit que no hi hagi cap partit que se n'adoni que, determinats sous (vegi's aquesta setmana notícia de diputats provincials) estan per sobre de la mitjana actual i que caldria reduir-los però que, com que, aquells que s'hi troben representats pertanyen a tots els partits, no prenen cap mesura al respecte? 12) Té sentit que els partits polítics puguin seguir rebent donacions anònimes i que no s'actui amb la transparència suficient? 13) Té sentit que la militància dels partits polítics es vagi reduïnt, dia rere dia, i no s'apliquin mesures de participació directa en la pressa de decisions? 14) Té sentit que siguin aspectes pendents de legislar tant lents? 15) Té sentit que, davant d'una provada mala fe de la banca en casos com hipoteques o preferents, no es legisli i no haguem de reçar perquè ens toqui un jutge Robin Hood, en cas d'anar amb aquests casos als tribunals? 16) Tenen sentit algunes cambres com el Senat, si la seva representació territorial significa que, a Sòria o Terol, es triin el mateix nombre de senadors de forma directa que a Barcelona o Madrid? 17) Té sentit que el Senat no tingui una acció legislativa rellevant i suposi, tal i com està plantejat avui una despesa innecessària per l'escanyat contribuent? 18) Té sentit que no es prengui cap mesura efectiva per a acabar amb l'atur? 19) Té sentit que al capdavant de presidències i ministeris hi hagi tècnics o, ans al contrari, caldria més aviat tenir a motivadors, capaços de generar confiança a la població i reactivar el consum? 20) Té sentit que aquells que aproven Reials Decrets on apugen impostos indirectes o realitzen paquets de mesures per a reactivar l'economia i incentivar l'ocupació no hagin trepitjat ni un sol dia el món privat, per a veure com se les han de veure pimes i autònoms cada dia per tirar endavant? 21) Tenen sentit els sindicats a l'any 2013? 22) Té sentit que les majors mobilitzacions sindicals durant la crisi s'hagin efectuat en moment de retallades de sous o drets de funcionaris i mestres -el seu major nombre d'afiliats avui dia- i no davant d'involucions en quant a drets o mentre l'atur s'enfilava de forma exponencial? 23) Té sentit que existeixin dos sindicats majoritaris que facin un mateix discurs quan podrien ser un de sol? 24) Té sentit que aquests dos sindicats en una guerra fraticida quan, en una empresa es feia una llista sindical, l'altre s'oferís al patró per a fer una llista alternativa i així tenir més poder, desentenent-se de si realment s'estaven preservant els drets dels treballadors o no? 25) Té sentit que hi hagi tants alliberats sindicals? 26) Té sentit que en les negociacions de convenis o d'altres, els sindicats, en una majoria de casos, sempre acabin venent als treballadors més joves o amb menys antiguitat, a canvi de preservar els drets dels més antics? 27) Té sentit la patronal? 28) Té sentit que segueixin creient que rebaixant els drets dels treballadors sortirem d'aquesta i alguns d'ells no paguin els seus impostos o no compelixin amb el dret? 29) Té sentit que dos partits com ICV i PSC, amb programes electorals tant similars no puguin concórrer junts a unes eleccions? 30) Té sentit que el PSC pugui permetre que hi hagi cap força parlamentària ubicada més a l'esquerra que ell i aquests no siguin capaços de situar-se a aquesta alçada? 31) Té sentit que un partit que diu ser d'esquerres com el PSOE, no permeti a un poble decidir lliurement el seu futur? 32) Té sentit que els inventors d'un sistema tan avançat com les primàries, a dins de l'Estat, ara sigui els més retrògads en moltes d'aquestes decisions de democràcia directa? 33) Té sentit tanta corrupció? 34) Té sentit tanta hipocresia d'alguns partits i que no sigui capaça d'assumir la seva responsabilitat ningú? 35) Té sentit que un diputat pugui portar 36 anys a la seva cadira, cobrant dels nostres impostos, i que després intenti pontificar els drets dels pobles? 36) Té sentit l'Església com està plantejada? 37) Té sentit que no hagin sortit al carrer contra les retallades o la pobresa, però si en contra del matrimoni homosexual o contra l'avortament? 38) Té sentit la Corona? 39) Té sentit que el Cap d'Estat ho sigui per raó de naixement i que els ciutadans no el poguem triar? 40) Té sentit que segueixi existint censura sobre la vida privada d'aquests quan, les seves despeses estan cobertes per tots els contribuents? 41) Té sentit el sous dels esportites? 42) Té sentit que, en un dels països més capitalistes del món -EUA-, hi hagi un límit salarial per a aquips i esportistes i aquí creem una lliga on hi ha dos equips grans, tres mitjans i la resta uns pobres matats? Sento si us he fet entristir-vos. Jo no ho estic. Sóc conscient que hi ha coses millorables. No comparteixo totes les coses que dic. Però crec que tots aquests són temes que cal tractar amb urgència.

dimarts, febrer 19, 2013

Al voltant de la dació en pagament

Al llarg de les darreres setmanes, aquest concepte ha estat en boca de molts experts, mitjans de comunicació i no tan experts. Ha estat precisament al llarg de les darreres hores que, tot just, han aparegut persones contràries a la mateixa, per la inseguretat jurídica que generaria la mateixa i, com això podria afectar col•lateralment a d’altres inversors i estalviadors, per les pèrdues que això generaria sobre el sector bancari. Tenen raó. Aquelles persones que han estalviat i han posat uns diners en diferents inversions tenien unes expectatives que, a excepció, de ser fons garantits, tampoc tenen un resultat cert. Però, aquest fet, no pot obstaculitzar una necessitat de justícia, com ho és la dació en pagament. Us posaré un exemple: Suposem que una persona va comprar un pis o casa per 240.000€, en l’època de la bombolla immobiliària. Aquesta persona trucava a la porta de qualsevol entitat bancària, amb una simple nòmina com a aval o, ni tan sols això, i li oferien un pis o casa posant 0€ de la seva butxaca i li regalaven un bolígraf i caramels. Com? Trucaven al taxador de confiança de l’entitat i li demanaven que fes una taxació, per un import que, el seu 80%, fos del total del preu de la finca. Per tant, 300.000€ (240.000€ valor real del moment de taxació). Si el pobre beneït no tenia per les despeses de notari, registre o per a pagar la mateixa taxació li concedia perfectament un altre préstec lligat a la hipoteca, per a afrontar-ho. Si aquest es posava pesat, li deien al taxador que taxés per un preu una mica superior. I, de passada, li fixaven com a condició a la hipoteca, que calia que tingués la nòmina, tots els rebuts domiciliats, una assegurança de la casa (a nom de la mateixa entitat, of course), assegurança de vida, i tot allò que li podien posar al beneït. Ara suposem que el pobre beneït està sense feina i gairebé sense ingressos i que el seu pis que valia 240.000€, per acte de màgia val uns 150.000€. Les mateixes entitats amables li donen llargues a la nostra víctima, no accedeixen a renegociar les condicions, ni res per l’estil. Fins fa ben poc, la mateixa entitat trucava al beneït i li oferien ampliar la hipoteca per a posar-hi el cotxe nou, el de la seva senyora, anar de vacances o comprar una tele de plasma. Si a aquest fet li sumem que, alhora, durant els primers de crèdit hipotecari, allò que es paga d’amortització és el que menys i, bàsicament, es paguen interessos, ens podem trobar amb que, el beneït, tingui un deute que superi amb escreix els 240.000€ que li van concedir el seu dia i s’apropi perillosament al doble del valor actual de la seva finca. La llei diu que, l’entitat bancària, s’ha de quedar amb aquesta finca per un 60% del valor de la taxació. Per tant, si en aquest cas es va taxar per 300.000€, se la quedaria per 180.000€. Per tant, si el nostre beneït encara devia 235.000€, ara li deu a la entitat 55.000€, més interessos de demora, més costes judicials. Per cert, aquesta execució, l’entitat la traspassarà a alguna SL que tingui relació amb ells, que s’encarregarà de l’execució de la finca, i de vendre els ronyons del pobre beneït, si és necessari per a cobrar el deute. Mentre, l’entitat conservarà el seu bon nom i rebaixarà el tant de fallits, que això dóna molt prestigi. Us sembla just? A mi no. Per què? 1) L’entitat bancària era coneixedora del sistema, si més no, més que el seu client. 2) Perquè es van inflar les taxacions i són els culpables. 3) Perquè es van concedir més del 70-80% de l’import, arribant-se en ocasions al total de l’operació o inclús més. 4) Perquè l’entitat bancària sap que es pot quedar amb aquest actiu i que ja vendrà en època de bonança i que, si mai té problemes de liquiditat, ja vindran l’Estat o Europa a rescatar-los. 5) Perquè condemnem a un percentatge elevat de la població a viure en negre. Per tot això, considero que la dació en pagament és imprescindible.

dijous, gener 31, 2013

Sinceritat

Escric aquestes línies amb certa urgència, de forma ràpida i sense revisar el text, perquè les obligacions no em permeten més dedicació. De tota manera, no volia desaprofitar la meva indignació davant dels fets coneguts avui, com que tota la cúpula del PP va cobrar sobresous durant més d'una dècada. Aquest no seria el problema. En tot cas, el problema seria que aquests diners van provenir d'empreses constructores o d'altres similars i que, a més, no van tributar els receptors d'aquests sobresous. Tot pressumptament. Igual que els fets coneguts fa uns dies que l'exalcalde convergent de Lloret de Mar va ser convidat per un empresari rus en vàries ocasions. Tot pressumptament, òbviament. Però, de debó, m'esgota tot plegat. Desitjaria que totes aquestes acusacions i imputacions fossin falses però, només demano a totes aquestes persones que siguin sinceres. Probablement, mai cap d'ells entrarà a cap presó, ni complirà cap pena. Probablement, la Fiscalia General de l'Estat obeirà a aquell que l'ha posat i no farà res. Tot serà probable. Una paraula contra l'altra. Només demano a totes aquestes persones, que estan sent acusats, la màxima sinceritat. Que si han conbrat diners de constructors durant l'època de la bombolla immobiliària, d'empresaris que han guanyat concursos públics, i han edificat gràcies a la Llei del Sòl, que ho diguin. Que ho diguin i marxin casa seva. I admetin l'error. Mentre seguim en la incertesa de la negació continua de qualsevol acusació, li estarem fem un fatal servei a les properes generacions. Aquelles que diuen que els preocupen tant. Estic segur que hi ha persones innocents i culpables. Per favor, els que hagueu comés delicte, dolós o per omissió, sigueu sincers. Mentre no sigui així, tot seguirà podrit.

dijous, gener 03, 2013

Balanç del 2012

Final de 2012. Moment de fer balanç d'un any intens en tots els aspectes però, especialment, convuls econòmicament i polític. Probablement si, asseguts a la nostra taula fa 366 dies, penséssim que el PP incompliria sistemàticament el seu programa electoral, que impostos i atur seguirien creixent, que França es convertiria en el model a seguir pel progressisme europeu i que el procés sobiranista seguiria imparable a Catalunya, amb unes eleccions anticipades pel mig, probablement no ens ho haguéssim cregut. Anem a pams: Catalunya: El creixement exponencial de persones decidides a apostar per Catalunya com a estat independent és directament proporcional a la situació de crisi existent i als mals gestos envers Catalunya des de la resta de l'Estat, en la figura del Govern Central, especialment a no pagar els deutes fixats en l'Estatut i a no fer cap concessió en allò que fa referència al pacte fiscal. Aquest fet, ha accentuat la crisi Catalunya-Espanya, plasmada en la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, sense precedents en volum d'assistents, només comparable amb la que es va portar a terme contra la guerra de l'Iraq al 2003, la mateixa que en Bush pare va dir que no podia ser Barcelona pretengués influir en política internacional. La posterior no entesa entre Rajoy i Mas a la seva reunió sobre el pacte fiscal va generar la convocatòria d'eleccions anticipades, respecte de la qual, probablement, si el President Mas hagués sabut el resultat que tindria, no crec que s'haguessin celebrat. Ell demanava una majoria excepcional que el reforcés en una situació com l'actual, però la ciutadania no ha respost com ell esperava, i ha passat de 62 a 50 diputats. Però no ens enganyem per aquest resultat, la voluntat sobiranista a Catalunya no ha decrescut ni un mil•límetre, ans al contrari. De fet, si analitzem aquells partits que mai han amagat la seva voluntat independentista, han passat de 14 (10 d'ERC i 4 de SI), han passat a ser 24 (21 d'ERC i 3 de la CUP). Però, més enllà de les pulsions indepedentistes, federalistes o unionistes, allò que interessa en l'aspecte nacional per a la propera legislatura és si el poble de Catalunya podrà decidir el seu futur unit o separat a Espanya. Sí, com a Escòcia o al Quebec, però sense el vist i plau de l'Estat espanyol, com si ho han fet el Regne Unit o el Canadà, respectivament. En aquest sentit, a excepció del PP (19 diputats) i C's (9 diputats), la resta de partits al Parlament, de manera més o menys decidida, aposten pel dret a decidir o, si més no, per "no posar pals a les rodes". Ens trobem doncs, davant d'una legislatura trepidant. Seria interessant que, aquest fet, no ens destorbés d'una política de retallades, perniciosa contra el sistema públic i perillós contra el principi d'igualtat que hauria d'imperar en un estat democràtic i de dret com al que vivim. Obama: Sens dubte, es tracta d'una gran notícia per a les persones progressistes d'aquest món. De tota manera, en d'altres èpoques, seria la notícia més important de l'any, però, malauradament, en aquests moments, la crisi venç a la diplomàcia. Hollande: La victòria socialista a França i la possible victòria de l'esquerra a Itàlia pot suposar un canvi de paradigma a Europa, i un fre a les polítiques d'austeritat, que tan poc estimulen l'economia. Bon any nou a tothom!

dimarts, octubre 02, 2012

La sociovergència i d'altres tòpics comuns

Aquest és un tema que, per la convocatòria d’eleccions, s’ha deixat de comentar, però que em sembla interessant fer uns apunts. Fa unes setmanes sentia al programa “l’Oracle” de Catalunya Ràdio, com l’actual President d’ERC, Oriol Junqueras, apostava per un pacte tripartit format per CIU-ICV-ERC. Propugnava aquest extrem perquè, deia, al Parlament Europeu havia funcionat bé i a Sant Vicenç dels Horts, –ciutat que governa el Sr Junqueras- també. Sóc de l’opinió que aquesta extrapolació a l’àmbit nacional és perversa, alhora que fal•làcica. Les ideologies segueixen existint l’any 2012. Sembla que el país ha emprés un viatge sense retorn cap a l’Estat propi però, en el moment que aquest s’assoleixi, les ideologies existiran i no es produiran governs de concentració formats per tecnòcrates. El Parlament Europeu està configurat de diferents grups polítics i, la única coincidència que han tingut el bloc Tremosa-Romeva-Junqueras (res a veure amb la magnífica exposició Sales-Tísner-Calders) és que, en assumptes de país, han votat a favor del mateix, i no amb obediència ni supeditació a partits estatals. Per una altra banda, i amb tots els respectes cap als veïns de Sant Vicenç dels Horts, potser és una mica agosarat extrapolar la gestió d’un municipi de mida mitjana, amb la d’un país format per set milions de persones, on la tasca legislativa és intensa i inequívocament ideològica. Feta aquesta introducció, que no fa altra cosa que posar-me propis pals a les rodes als arguments que proposaré a continuació, passo, sense més contemplacions a discrepar, provocar i encetar el debat d’un aspecte del que, segurament, molts dels meus companys de partit i JSC estaran molt més informats (parlo pel que he llegit a la premsa i sense haver intercanviat cap informació al respecte amb cap company), però no és altre que el de la possible sociovergència barcelonina. Dic possible perquè sembla que tan sols es tractava d’abstenir-se a la votació del PAM, per a facilitar l’aprovació del mateix. Si algú m’atura pel carrer i em pregunta que em semblaria una sociovergència, evidentment la rebutjaria d’entrada. Perquè pertanyo a un partit que sempre ha aspirat a ser la primera força en totes les eleccions (darrerament ja tinc els meus dubtes, però això no són més que cabòries personals) i perquè, el dia que perdem la nostra ideologia, ens passaran per sobre els tecnòcrates. Dit això, fa unes setmanes, torno de vacances i veig que la sociovergència barcelonina és el tema del dia. Després de mirar i investigar, he descobert que es tractava de converses informals (o formals), en primera instància, només per a facilitar l’aprovació del PAM. Doncs què voleu que us digui? Òbviament, com a militant tinc una posició clara però, si tot allò que és negre fos negre i allò que és blanc fos blanc, el PSC no seria un partit en caiguda lliure. Si, de vegades, obrim les portes i finestres de les agrupacions, permetem que hi passi l’aire, sortim al carrer, conversem, escoltem, dialoguem i debatem, ens adonarem que moltes persones prou malament ho estan passant i que, si posem el pal a la roda perquè sí serà pitjor. Si no es facilita la governabilitat és perquè el govern no està pel camí millor per a la ciutadania però, si ens limitem a dir que no, sense haver negociat, ni sense haver exposat els nostres arguments, seguirem enfonsant-nos. La gent vol solucions, volen polítics amb idees noves i visió i discurs de ciutat i se’ls hi solen activar els anticossos davant de determinades cares i dels seus intents d’ingerència des d’unes suposades bambalines. Pensem-hi al respecte. No tot és blanc o no tot és negre. I ara ja podeu discrepar amb mi. Sigueu feliços.

dijous, setembre 06, 2012

El fals treballador autònom

Vivim una època complicada. Tots coneixeu les xifres d'aturats, la destrucció d'ocupació i d'altres desgràcies que han assolat el nostre país al llarg dels darrers anys. Aquest fenomen no s'ha solucionat amb mesures impulsades des de les diverses administracions, especialment pel que fa a la reforma laboral del govern popular, sinó que tan sols ha agravat la situació existent, donat que sí que s'ha afavorit l'acomiadament. Arribats a aquesta situació, trobo interessant manifestar un fenòmen que ha augmentat degut a aquesta situació i que podríem anomenar com a fals autònom. Tan sols cal que feu un cop d'ull a les ofertes laborals que apareixen a la premsa escrita, a internet o a qualsevol altre mitjà. En especial, sol ser al sector comercial o de vendes on veureu que la relació laboral passa a ser mercantil en moltes ocasions, obligant a la persona interessada a donar-se d'alta com a autònom. S'està incomplint la llei amb aquesta relació mercantil? En un principi, no. Si tu ets autònom i fas un determinat treball o servei per a una empresa, presentaràs la teva factura, i tu compliràs amb les teves obligacions de pagar els autònoms i trimestralment i anual IVA i IRPF, si s'escau. De tota manera, fa uns quants que la jurisprudència social reconeixia l'existència d'una relació laboral, quan aquest treball no era esporàdic, sinó que es portava a terme en un lloc concret de l'empresa que contracta, amb un nombre d'hores anàleg al de la relació laboral. D'aquesta manera, amb la reforma de l'Estatut del Treballador Autònom es va introduir, ja fa uns anys, la figura de l'autònom depenent, altrament TRADE. Aquest era per aquells que, entre d'altres, tinguessin més d'un 75% dels seus ingressos per treball del mateix client, que no tinguessin treballadors a càrrec, a part d'altres aspectes anàlegs als d'algun treballador per compte al·liena, a més d'allò del "riesgo y ventura", que és una condició amb la qual ha de comptar l'autònom. Doncs bé, és evident que alguna cosa funciona malament quan, uns quants anys després, en anuncis d'ofertes laborals -de vegades gestionats per serveis d'ocupació públics-, segueixen requerint contracte mercantil, obviant la figura del TRADE i no ocorre absolutament res. És obvi que són temps difícils però, estic convençut que si demà el govern popular decidís acabar amb el SMI o fixés l'acomiadament lliure tots ens mobilitzaríem per a evitar això, hem de tenir en compte que, en aquest país, a data d'avui, existeixen falsos autònoms, sense tenir un ingrés mínim assegurat o, en ocasions, per sota del SMI, als quals se'ls hi pot rescindir el contracte en qualsevol moment. A això cal sumar que el client o ocupador s'està estalviant força diners que hauria de pagar a Seguretat Social. Per no parlar d'empreses que al·leguen formació del treballador per a no donar d'alta n i remunerar al treballador fins passats uns dies. Aquí sí que caldria que actués la justícia de forma immediata. Caldria doncs, fer alguna cosa. I en una propera entrega ja parlem sobre la necessitat de rebaixar la quota mínima de seguretat dels autònoms per a incentivar la creació d'ocupació.

dimecres, juliol 04, 2012

Retallades o IVA?

Són varis els mesos sense escriure al bloc. De fet, tot i no ser gaire seguidor de les modes, la baixada en números de visitants als mateixos i, molt especialment, que d'altres bloggers que em seguien i que jo seguia, progressivament vagin reduïnt la seva activitat, han fet que m'hagi costat més del normal tornar a escriure aquí (no val l'excusa del temps, perquè fer un post és un moment). De fet, els millors són aquells que escriurs tal i com et demana el cor, sense parar-te a revisar la construcció sintàctica ni si has comés alguna errata. És l'essència d'un diari, el fet de poder escriure sense gaire miraments. I m'he decidit a escriure per dues raons. La primera perquè l'amic Marc Rabassa porta un temps demanant-me que faci un post al seu projecte de web "runnera": www.werunbarcelona.com del que escriuré tan bon punt acabi aquestes línies. En segon lloc, perquè, fa unes hores, he rebut una trucada d'una empresa d'enquestes on, entre d'altres, m'han fet la següent pregunta: "Prefereixes que s'apugi l'IVA o que es produeixin reduccions de despesa pública?" Deu n'hi do. En 5 segons m'ha passat pel cap tota la ideologia i les meves idees i bagatge polític. En una època que has de dir-ho tot en 140 caràcters o estar preparat per a qualsevol pregunta, he tingut el gran dubte de si les dues propostes eren d'esquerres, si ho era una o si no ho era cap d'elles i, alhora, he pensat si algun guardià de les essències o dels dogmes s'estiraria dels cabells si sentís els meus dubtes. En un primer moment, des d'una perspectiva progressista, defensora de l'estat del benestar o de la igualtat entre els ciutadans, no hi ha cap dubte que cal estar en contra de les retallades. Ara, això no treu que cal buscar despeses superflues a l'administració, duplicitats i replantejar determinats aspectes. Desitjar l'eficiència de les administracions és perfectament d'esquerres, especialment defugint la demagògia que solen fer sense gaire fonament tots aquells que volen una administració cada cop més petita. I evidentment, prioritzant salut i educació, doncs són aquelles àrees més sensibles i on cal incidir per a frenar una iniciativa privatitzadora que sembla endegada i que no té aturador. Sembla que la resposta fàcil per a una persona d'esquerres és respondre que prefereix la pujada de l'IVA, doncs la recaptació per al via d'impostos, taxes i contribucions poden fer créixer els ingressos públics, fer augmentar, conseqüentment, la despesa pública i engegar la roda. En definitiva, si m'haguessin parlat d'un impost directe, no hagués tingut dubte. Però es tracta de l'IVA, un impost indirecte, que el paguem amb el consum, tant l'amancio Ortega com jo mateix, comprant qualsevol producte. Per tant, se'm generen els dubtes. Com que sóc contrari a dogmes i argumentaris, no crec que hi hagi una resposta nítida a la pregunta per a un esquerrà. A tall d'això, una pujada de l'IVA pot ser molt perillós per al consum. Especialment, pel que fa als tipus superreduït i reduït, em sabria molt greu una pujada, doncs aquests estan fixats per a béns bàsics en una situació de necessitat com l'actual. Una pujada del tipus normal l'acceptaria, sempre a canvi d'evitar precisament determinades retallades. tot i que en els temps que corren, millor no fer gaire cas de les paraules ni dels compromisos...Bones vcances si no ens veiem abans.