Els vells clixés nuclears

Molt s’ha parlat durant la darrera setmana sobre l’energia nuclear, malgrat que el cas concret dels residus pot tenir certa independència d’un àmbit més genèric com ho és l’energia nuclear. Certament, el debat de l’energia nuclear finalitzarà el dia que la ciència ens demostri una garantia de seguretat del 100%, i que l’enriquiment d’urani o similar sigui la fórmula més econòmica. A data d’avui, tant qui estigui a favor de l’energia nuclear, com qui estigui en contra, cal que entengui que l’Estat espanyol ha de prendre una solució amb els residus nuclears d’alta intensitat. La solució de vendre’ls a un país veí, com pot ser França, és temporal, cara i, si m’apureu, agosarada. Suposa una major que despesa que tenir un ATC (magatzem temporal centralitzat) propi i, a sobre, no decideixes sobre la seva ubicació. És a dir, que si el Govern Francès decideix instal·lar un magatzem a Perpinyà o a Luchon no podrem fer-hi res.
Per tant, partim de la base que és necessari guardar els residus en un magatzem que sembla segur, doncs hi ha experiències prèvies d’altres països, sense que l’Estat sigui conillet d’índies o temerari, sinó que actuant de la forma adequada.
Dit això, tot i que són els municipis els competents per a presentar candidatura per a ser seu d’aquest magatzem, és del tot cert que Catalunya i, en concret les Terres de l’Ebre, són territoris que han patit prou les agressions causades al territori per la implantació de diferents fonts d’energia i per una idiosincràsia molt particular que l’han fer més procliu a rebre aquestes coses.
La creació de llocs de treball i l’entrada de capital per a realitzar inversió pública situen als alcaldes en una difícil posició. Segurament el Ministeri d’Indústria hauria d’haver estat menys obert a la participació en aquest cas concret.
I per cert, es pot ser ecologista estan a favor o en contra de l’energia nuclear. Qualsevol de les dues posicions, amb arguments és defensable. Rebutgem els clixés.

El sucursalisme

Us demano disculpes perquè encara no he escrit en el que va d’any 2010. Al llarg dels propers dies publicaré un article més extens.
Per anar escalfant una mica, ahir vaig sentir a la ràdio que en David Madí deia que el President Montilla era un “sucursalista espanyol”. Com que aquest creador de dvd és de CIU, dedueixo que li pretenia donar una connotació negativa. De fer suposo que sucursal deu ser una paraula dolenta, malgrat no puc evitar quan sento aquesta paraula que m’evoqui a la cançó “Y nos dieron las diez” del Sabina, quan diu allò de “me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano”. I espanyolista deu ser una paraula també dolenta i, si en comptes de venir d’Espanya, ve del RCD Espanyol, encara pitjor, perquè a sobre els àrbitres et piten premeditadament en contra.
En definitiva, que ser “sucursalista espanyol” deu ser dolent. M’agradaria però saber que s’ha de fer per a ser-ho. Us posaré un exemple. Agafem el període 1997-2010. Endevineu durant aquests 14 anys quin partit ha votat favorablement més Pressupostos Generals de l’Estat. Si CIU o PSC.
I perquè avui és tard, però David Madí que sàpigues que m’estàs cansant. A la propera que et senti expulsar fal·làcies per la teva boca, tiraré d’hemeroteca en referència al tema del transvasament de l’Ebre.

Bon any!

En poques hores clourà l’any 2009 i voldria desitjar-vos a tots els lectors d’aquest blog que l’any 2010 sigui aquell on tots els vostres desitjos i somnis es facin realitat i que, en termes globals, les guerres, pobresa i aquesta crisi que tant ens afecta a tothom es vegi superada.
L’altre dia llegia una frase d’en Churchill, que diu que el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions. Per aquesta raó ja lamentava l’altre dia que de la Cimera de Copenhagen no haguem sortit amb un acord interessant.
L’any que ve en termes polítics es planteja interessant a nivell català, amb una contesa electoral al segon semestre on cal que la població se n’adoni de la tasca feta pel President Montilla i el seu equip, que més enllà de la brometa fàcil d’algun programa d’imitacions, hi ha una feina feta com no ha hagut mai.
L’altre dia passava pel costat d’un bar i hi havia dos parroquians discutint sobre la utilitat del vot en blanc. De vegades tenim la tendència a creure que la població no parla de política, però ho fa. Ara cal subministrar les càpsules adequades per a que aquests debats de bar, perruqueria o carrer estiguin fonamentats en una base sòlida, i acabar així amb tòpics i llegendes urbanes que fan tant de mal a la política i que alimenten les idees populistes.
Passeu bon any i sigueu feliços.

Temes candents

S’acosta el Nadal, aquelles dates en que tots i totes volen actuar de bona fe, sent amables i fent coses que s’haurien de fer diàriament.
En tres dies aquest blog complirà cinc anys. Es diu “Àgora Vilanovina”, tot i que he parlat poc de Vilanova. He tingut èpoques de fer un article al dia. He parlat especialment d’actualitat política. Passat el temps, les obligacions m’han portat a fer un article setmanal, però sempre amb la constància que s’exigeixen a aquesta mena de mitjans. Tan sols he canviat un cop el format de la capçalera, i per a donar-li un to més corporatiu.
Aquesta darrera setmana ha estat frenètica, “parlamentàriament” parlant. Pressupostos Generals de l’Estat, curses de braus o vegueries són temes candents. Durant els darrers mesos també he adoptat la postura de no escriure sobre allò que és actual o que tothom hi escriu, per a motivar-vos, per a provocar-vos i per aconseguir que en algun moment concret recordeu que estic allà, que escric habitualment i que parlo de coses no habituals. Respecte de les meves opinions potser em podeu titllar de parcial, i jo no us puc més que respondre amb paraules de l’Ismael Serrano:
“Ya quisiera yo ser librepensador, no oír el rugir de tripas de tantos, ni su llanto, ni su dolor, establecerme correcto, filósofo, neutral, independiente, manejarme bien con toda la gente.”
No puc però, evitar parlar de les curses de braus. Mai he anat a veure una cursa, mai n’he vist cap a la televisió, però tampoc he estat mai a una pagoda o una mesquita i les respecto. Crec en la superioritat de l’espècie humana sobre la resta d’animals que viuen a aquest planeta. De la mateixa manera que accepto que com a omnívors que som, calgui matar animals per a la nostra alimentació. Tots aquests fets no treuen que em sembli malament que es mati un animal en públic i que es consideri espectacle, art o cultura. Si aquesta mena d’actes es realitzés sense que l’animal morís, em semblaria quelcom acceptable, i no tindria cap problema per a fer-ho. I torno a l’Ismael Serrano, era un tema pel qual no tenia una postura definida, tot i estar a prop de la prohibició. Les portades dels diaris conservadors espanyols de divendres em van fer canviar de postura i donar aquests arguments, ja que si creuen que la meva postura o la de molts defensors de la prohibició poden estar manipulades per un suposat “antiespanyolisme” diré, com a mínim, que menteixen, per no dir-la més grossa.
Us deixo que m’he proposat fermament durant aquestes dues setmanes, a part de moltes altres coses, intentar acabar la infinitud de llibres que començo i vaig deixar per diferents llocs de casa amb el punt de llibre aproximadament a la meitat. Sigueu feliços i tingueu bones festes.

Canvi climàtic

Fa unes setmanes, parlant sobre polítiques ambientals a classe del màster en lideratge, va caure a les meves mans un llibre editat per la Fundació FAES, negacionista del canvi climàtic. Aquest fet no em va extranyar, provenint d’una fundació neocon, allò que aquí en diríem ultra-conservadora, que actua a imatge i semblança de tants lobbis i think tank nord-americanes, properes al partit republicà, i que tant bé funcionaven i estan injectades de capital durant els 8 anys del mandat Bush fill a la Casa Blanca. Sembla curiós el fet que aquesta gent contradiguin a la ciència amb l’existència d’un ésser suprem i ara la tornin a contradir negant un fet que els científics donen per bastant clar. Però bé deixant-nos de dobles contradiccions i parlant de temes seriosos, el canvi climàtic sembla empíricament provat i cal una conscienciació de la població al respecte. Aquest dies se celebra a Copenhaguen una cimera sobre el clima, amb la presència, entre d’altres, dels màxims mandataris mundials. En un ambient enterbolit, digne d’una cimera a la que hi solen anar molts mandataris, s’està pressionant perquè surti un document que sigui protector i garant del nostre medi.
Segurament al llarg d’anys venim sentint paraules, com ara Protocol de Montreal, Protocol de Kyoto, Convenció de Rio, que solen ser bones intencions que queden en paper mullat o acords desvirtuats per la implicació d’actors imprescindibles (com els EUA i el Protocol de Kyoto). Sens dubte són els nostres alts mandataris aquells que han d’arribar a grans acords, però no podem obviar que les fronteres nacionals segueixen existint en data 2009. Per aquest motiu, els governs regionals i locals mundials tenen un repte, un repte que estan afrontant de forma correcta en molts casos, però necessita més. Conjuntament amb el repte individual de cadascú de nosaltres per a protegir el nostre medi, i conjuminant-ho amb aquests acords globals tan necessaris.

Segrestos

Sentia ahir astorat com Al-Qaeda reivindicava el segrest dels tres cooperants catalans fa uns dies a Mauritània. Certament aquest grup terrorista deixa en ridícul als dolents-dolentíssims de les pelis d’acció. El segrest ja demostra de per si la baixesa humana de qui el comet però, si a aquest fet li sumem que s’ha realitzat contra uns cooperants que dediquen filantròpicament temps i diners propis per a ajudar la resta, la baixesa moral d’aquests individus arriba a límits insospitats. Tan sols desitjo que alliberin als tres cooperants i aquests puguin passar amb les seves famílies aquests dies tan assenyalats que s’acosten.
Un altre apunt breu. De vegades tenim la propensió a fer vols intercontinentals a indrets recòndits i llunyans, i que potser no hem visitat Albarracín, Toledo o Cuenca. Si mai visiteu la “Serranía de Cuenca” i tota aquella zona que enllaça amb Toledo, no us perdeu la “Ciudad Encantada” o “El Nacimiento del Río Cuervo”. Si esteu a aquest últim i voleu dinar bé, baixeu fins al poble de Vega del Codorno, que es troba a un quilòmetre. Allà trobareu el restaurant “El Sabinar”, que preparen un menú degustació de luxe, amb morteruelo, migas i d’altres delícies de Cuenca (adjunto foto, ja sé que vaig dir que n’evitaria penjar-ne, però aquesta és de collita pròpia). Vull destacar que vàrem arribar allà sense diners en efectiu per un error de càlcul i el datàfon no els hi anava. La mestressa sense cap reticència es va negar a prendre’m nota del DNI i tan sols em va escriure en un tros de paper un número de compte per a que des d’aquí li ingressés els 43€ dels dos menús de degustació. Destaco l’anècdota perquè havia sentit aquestes coses del segle XX, però no creia que fos possible al segle XXI trobar aquestes mostres de bondat humana. Per tant, gràcies.

Fum, fum, fum

El futbol m’apassiona, però alhora em deceben, especialment les xifres astronòmiques que es mouen en un moment de crisi econòmica global com l’actual. És tot fum. Si analitzem els fitxatges que s’han produït durant els darrers quinze anys, veurem que hi ha un determinat on les xifres creixen, una època d’estancament, de baixada i just ara, paradoxalment, tornen a créixer les xifres. Si considerem que el retorn de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid ha suposat un augment de les xifres, per les quantitats pagades no m’estic equivocant, però no podem oblidar que hi ha un reguitzell de directius futbolístics que, en comptes de rebel·lar-se, han optat per la via de prendre les mateixes decisions.
I amb la construcció passava igual. Si jo us dic si creieu que un futbolista val 100 milions d’euros, tothom estarà d’acord que no, que evidentment si es paguen aquestes xifres és perquè són uns virtuosos de la pilota i fan coses increïbles i que darrere hi ha un mercat amb milions de seguidors disposats a comprar samarretes, que no es perden un partit, que paguen entrades o es fan abonats del seu club. És un negoci que mou diners però, efectivament, tot és fum. I no estem salvats de caure en dinàmiques oligopolístiques que, sota l’argument de l’oferta i la demanda siguin capaços de generar milions i abonar milions a futbolistes, que fan bé la seva feina però que, sens dubte, no mereixen cobrar més que un enginyer o un actor de teatre, per posar un exemple. Començava el paràgraf dient que igual a la construcció perquè suposem que un bon dia una persona fa una casa que li costa 10. Si la ven per 15, té un benefici de 5. Llavors hi ha d’altres persones que veuen una bona opció i decideixen construir. Venen per 15 també i se n’adonen que no hi ha cap problema. Un bon dia comencen a trucar a les seves portes i es crea una llista d’espera. De forma individual un (o sota acord de varis constructors) decideix (o decideixen) apujar el preu a 20. El cost segueix sent de 10, però ha augmentat el lucre de forma consistent. Si la demanda segueix existint, decidiran seguir augmentant preus, sota els mateixos, incrementant conseqüentment beneficis. Com que veuen que no hi ha sostre, creixeran els preus i també les edificacions. I creixeran els treballadors del sector, i alhora els sous d’aquests perquè la mà d’obra és necessària per a la construcció d’habitatges. Aquest increment de la corba arriba un dia que s’atura, perquè es redueix la demanda i perquè, alhora, hi ha persones que no es poden fer càrrec dels crèdits sol·licitats pels seus habitatges. Arribats a aquest extrem ens trobem que ja és massa per a tornar enrere perquè hi ha un endeutament dels constructors o perquè, simplement, han malgastat els seus beneficis. Alhora la mà d’obra es preciava i això ha fet augmentar una mica les despeses i ens trobem en un sector estancat a un carreró sense sortida.
A la construcció, com al futbol, el fum, bonic eufemisme de l’especulació, ha fet que hi hagi un seguit de persones que inconscientment (espero) s’hagin llençat a les mans del lliure mercat depredador sense tenir en compte que hi havia moments on calia sensatesa i que, aquest fet, ha produït un risc respecte del qual es veuen afectats els ciments de la nostra economia, volent tenir més beneficis que els que pertocaven.
Aquest fet el veiem a la vida real, més propera a vosaltres. Si aneu a dinar a un restaurant que hi ha un menú que costa 12€, i us donen mala qualitat i podeu concloure que el restaurador no ha gastat més de 3€ en la matèria prima oferta al plat, preferireu dinar al restaurant que ofereix menú a 12€ de més qualitat o, inclús pagar una mica més, si sabeu que us ofereixen qualitat i el benefici no és molt elevat.
Un agricultor que conrea els seus tomàquets. Efectivament, hi ha moltes transaccions fins que els compreu a la botiga, però suposem que un quilo li costa 1€ a l’agricultor. Pensareu que al primer intermediari l’ha de vendre per 1,5€ o, com a molt 2€ però que, si el ven a 20€ i que, tots els productors decideixen vendre’ls a 20€ el quilo, la demanda de tomàquets baixarà clarament perquè es provarà que es vol tenir un lucre excessiu. Doncs a la construcció, al futbol i a d’altres sectors passa exactament igual, l’excés de fum a la llarga ofega.

Els blogs

El dissabte passat al matí vingué atapeït de diferents actes que serveixen per a enfortir el projecte socialista al nostre territori. Concretament a Sitges se celebrà una jornada de la Federació del PSC sobre, podríem dir-li, noves tecnologies. El podríem dir-li no és casual, en tant que mostro la meva cara escèptica davant de les noves tecnologies però, alhora, comprenc i les utilitzo per la seva necessitat i perquè acaben resultant una nova eina de comunicació. M’explico. El facebook, el twitter, el youtube o el flickr són unes eines molt útils que faciliten la comunicació i (molt important) faciliten la comunicació ciutadania-política. Un cop dit això, pensareu que és irracional que m’obri al progrés i als avenços però que, alhora, em mostri escèptic a tot plegat. Aquest argument tan rebuscat, propi d’un servidor, es dóna per a defensar amb fermesa el blog, eina que tot i no morir mai, està perdent força respecte d’altres eines més innovadores i, les coses com siguin, més senzilles i ràpides pel seu ús.
El mes vinent farà cinc anys que tinc blog. Han hagut èpoques a les quals he escrit amb més freqüència i d’altres en les quals ho he fet en menys ocasions. De tota manera, mai ho he deixat de fer, i espero no deixar-ho de fer mai. Em sembla fantàstic el fet de tenir una llibreta virtual a la qual pots apuntar els teus pensaments i compartir-los amb qui vulguis. Uns pensaments que poden ser tan extensos com creguis, sense tenir limitacions d’espai com al facebook i el twitter. Mil paraules valen més que imatge (Millor que el flickr, per tant).
Per aquesta raó, com que sempre he considerat més important el contingut que el continent, i només he canviat el disseny en una ocasió, per a donar-li un to més “corporatiu”, ara he decidit donar-li un to més minimalista. He tret el flickr, netejaré els enllaços que fa més d’un any que no s’actualitzen (és una provocació per animar-vos a escriure), enllaçaré a tots aquells i aquelles de la jornada de l’altre dia, no penjaré imatges amb els articles (per evitar temps de descàrrega de la pàgina), seguiré sense comptador (perquè m’agrada més tenir l’intriga de qui em llegeix) i només deixaré la imatge del llibre que estic llegint, perquè em sembla interessant per si voleu fer amb mi això que els moderns li’n diuen “bookcrossing”.
Un petit punt de crítica. Hauríem de fer quelcom perquè els blogs no caiguin en l’endogàmia de partits i organitzacions. No hauria de ser quelcom extrany que enllacéssim a persones d’altres partits o independents per a poder establir a la xarxa el combat de les idees, que és necessari i una forma d’apropar la política a la ciutadania.
Salut i blogs!

Extraparlamentaris, Ferraris i Monzons

Avui feia una PAC on havia d’explicar les possibilitats d’alguns partits d’entrar al Parlament de Catalunya l’any vinent, com PxC, UPyD, RCat, una eventual llista de Montserrat Nebrera o de repetir, en el cas de C’s. Certament tots aquests partits tenen una base populista, van fluixos d’ideologia (o la fluctuen per atraure a més persones). L’aparició d’algun d’aquests partits es deurà a una abstenció elevada, que farà que amb menys vots s’arribi al 3%. Tenim gairebé un any per a explicar-li a la ciutadania de la importància del seu vot, per evitar als populistes, i que amb un govern socialista es seguirà millorant la qualitat de vida.

L’altre dia vaig veure una foto del President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps conduint un flamant Ferrari d’un color tirant a turquesa. Al seu costat l’alcaldessa de València amb ulleres de sol. Ho admeto, em costa conciliar la son., perquè imagino que en algun moment apareixeran tots dos. Aquestes imatges, com a l’Enric González, m’animen a borrar-me de Ferrari i apuntar-me a animar a l’Alguesuari. Si m’hagués d’imaginar qualsevol novel·la del Ferran Torrent portada al cine, segurament seria de l’estil de la foto.

Habitualment pels matins no puc sentir la ràdio. Aquest matí, en un desplaçament de feina he pogut sentir la ràdio al cotxe i he sentit una part de l’origen de la paraula himne segons Quim Monzó a “El Món a Rac1” i he d’admetre que he plorat de riure. M’ha recordat al millor Monzó, el que recordava del “Persones humanes”. Si podeu descarregar-vos l’àudio, us el recomano. M’encanta plorar de riure.

La qüestió del vel

Sí, us ho admeto, hi ha temes que em superen. A la darrera escola de formació de la Federació Alt Penedès-Garraf de JSC vam parlar sobre la qüestió del vel. He llegit, he escoltat, he pensat i segueixo sense aclarir quina ha de ser la meva postura al respecte.
M’encanta el model laicista francès on els signes religiosos es guarden per la intimitat i no es poden portar a escoles o centres públics. Sens dubte la separació radical Església-Estat és allò que desitjaria i ho considero un model molt avançat. Dit això, entenc que en un estat democràtic la seva constitució ha de primar els drets de l’individu, doncs és a les dictadures allà on només es mira el col·lectiu. Per tant, llibertat d’expressió i de culte, podrien veure’s vulnerades amb aquest sistema.
El motiu d’aquesta reflexió ve donada òbviament perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, va expulsar a una advocada musulmana de la sala per portar un mocador. Efectivament aquí probablement ens trobem amb un problema de manca d’imparcialitat, doncs segur que aquest magistrat no l’hagués expulsat per portar un penjoll amb una creu.
Dit això, m’agrada la proposta d’en Dionisio Llamazares a “El País”. És una proposta salomònica, dins de les possibilitats de fer quelcom salomònic amb un mínim d’èxit. La seva proposta és la danesa: Policia, fiscals, jutges, mestres d’escola pública i tots els representants de l’Estat no poden portar cap mena d’identificació religiosa i, en canvi, aquesta advocada en concret o una alumna d’una escola sí que podrien lluir algun signe religiós, en tant que no representants de l’estat. Val a dir que és una possibilitat viable, que defensa la laicitat de l’estat, garanteix la llibertat d’expressió o religiosa de l’individu, en tant que no representant de l’estat i aclareix un altre problema important existent a Espanya, com ha estat la vaga dels jutges. Aquests, com a representants de l’Estat i donat el seu caràcter especial de poder, no haurien d’estar autoritzats a exercir el seu dret a vaga.