Pujada impositiva

Llegeixo que la Lliga de Futbol Professional (LFP) vol suspendre el campionat si prospera un nou règim fiscal, proposat pel govern, que elevarà del 24% al 43% l’IRPF dels estrangers amb rendes superiors als 600.000€ anuals.
Si tenim en compte la situació econòmica actual, que indubtablement han de ser aquells qui més tenen qui més han de contribuir amb l’erari públic, i que hi ha molts autònoms que amb inferiors rendes tenen una tributació com l’ara fixada, em sembla totalment indecent el xantatge de la LFP.
Sóc un gran seguidor del futbol i sempre he defensat els salaris elevats per un principi d’oferta i demanda. Però, arribats a aquest punt, la tributació pel 43% és necessària i imprescindible, i no debilitarà tampoc la lliga espanyola, perquè potenciarà les canteres nacionals i perquè es poden mantenir els ingressos televisius i les fitxes dels jugadors equiparades a països veïns, tan sols amb reduir el benefici dels clubs, donat que hauran d’augmentar sous.

Catalunya mira a l'esquerra

Aquesta setmana he fet una pràctica de la UOC, que m’ha deixat encuriosit alhora que esperançat. Es mostraven uns resultats d’una enquesta entre els electors, posterior a les autonòmiques catalanes de 2006, sobre la seva ubicació als dos clàssics eixos dimensionals, ideològic i nacional. En una ubicació on 1 és extrema esquerra i 10 és extrema dreta, més del 50% dels catalans s’ubicaven entre el 3 i el 5. Pel que fa a l’eix nacional, on 1 és nacionalisme espanyol i 10 és nacionalisme català, més del 33% ho feien entre el 5 i 6. La resta dels percentatges se’ls repartien gairebé a parts iguals entre 1 i 4, i 7 i 10, amb una lleugera avantatge cap al nacionalisme català.
Això demostra que hi ha una majoria de catalans i catalanes d’esquerra o centre-esquerra, i una majoria considerable moderats en l’aspecte nacional, o bé que no li’n donen importància.
Aquests resultats m’omplen d’il·lusió i concloc que contra les consultes que no ens portaran enlloc, cal més progrés.

Millet el bon català

Perdoneu que sigui breu, però marxava a dormir, i m’he vist amb la necessitat de comentar una notícia que he sentit avui. A en Fèlix Millet l’han expulsat com a patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona. És a dir que a part de venir d’una família de “rancio abolengo” que comentava aquest matí en Francino al “Hoy por hoy”, és a dir, provinent de la burgesia barcelonesa, d’aquelles zones sense gaire soroll de cotxes, amb blocs de pisos ajardinats, porter a l’entrada, sofàs de pell a la recepció però que, si no sou de l’edifici o convidats, us faran passar per una entrada del servei cutre que sol haver-hi al costat. I seguiria considerant que a determinades zones de Barcelona, en concret a aquests pisos es discrimina a les persones pel seu origen però, com que no canviaré el món, ni tan sols aquests costums que semblen de fa un segle, parlo d’en Millet, provinent del “rancio abolengo”, patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona, que dóna diners religiosament a la Fundació Trias Fargas (sabeu també què és aquesta fundació) i parlant de religió, estic convençut que cada diumenge va a missa i que deu expiar els seus pecats a algun capellà de confiança de tant en quant.
Jo que sóc un català horrible, agnòstic, amb al·lèrgia als colors blaugranes, que no sóc de Convergència, i a sobre sóc sociata, que abomino de les discriminacions a la zona alta de Barcelona i que segurament aniré a l’infern per no complir amb aquests dictats, pago els meus impostos. No faré demagògia d’on van els meus impostos, però una part d’aquests van servir per a finançar el Palau de la Música i algú així ho va decidir. Si el Palau de la Música dóna diners a la Fundació Trias Fargas perquè doni a conèixer músics catalans (una campanya que deuria ser molt costosa, segons sembla) s’està donant un cas que en termes futbolístics jo qualificaria com a paret que no veia des que el Tamudo agafava la pilota al mig del camp i encara porteria, li passava a l’Iván de la Peña, que li retornava la pilota perquè el primer marqués.

La manipulació dels comentaris als mitjans digitals

Llegia al llibre del Nobel d’Economia Paul Krugman com Gallup havia errat respecte del resultat de les eleccions nord-americanes de 1936, donant com a favorit el republicà Landon per davant del demòcrata Roosevelt. Les enquestes sobre intenció de vot es van realitzar per la via telefònica. En aquella època tan sols un 10% de la població nord-americana tenia telèfon i, aquesta minoria tenia preferència majoritària pel candidat republicà, fet que no es podia extrapolar al total d ela població, especialment al 90% que no tenia telèfon, amb clares preferències demòcrates.
Faig aquesta introducció amb la decidida obsessió de desmitificar els diaris digitals. Li llegia fa unes setmanes a l’Enric González una crítica molt encertada sobre moltes de les persones que fan comentaris a les notícies dels diaris digitals.
Estic convençut que hi ha moltes persones que s’emparen en l’anonimat per a dir coses que no dirien mai a la cara, a més de ser insultants moltes d’elles. De fet, he sentit en diverses ocasions que el PP té persones a sou que s’encarreguen de tergiversar enquestes i comentaris a notícies a la xarxa. Com que ho desconec no faré aquesta acusació però, si més no, és possible que tinguin uns quants acòlits amb poca feina que s’encarreguin de manipular els comentaris dels diaris digitals. Us aconsello que feu una ullada a qualsevol notícia política de qualsevol pàgina web i sempre trobareu uns comentaris uniformes contraris al govern que mai diuen res de nou, i sempre inclouen injúries i calúmnies.
De la mateixa manera, si demà em diuen que hi ha tres o quatre pro-convergents que es passen el dia fent comentaris a l’e-noticies, segurament m’ho cregués. I tot això, en menor escala, permet la manipulació als digitals locals o comarcals d’allà on llegiu aquest article.
Com que em nego a fer comentaris, no ho faré, però ara mateix podria entrar a http://www.elmundo.es/ i escriure en un minut:
Pepito García “Me encanta la tortilla de patatas y la bota de vino, productos típicos españoles”
Juan García: “Que escándalo lo de Gürtel, queremos responsabilidades.”
María Rodríguez: “Qué buen presidente Zapatero, te queremos”.
He trigat exactament un minut per a escriure això. Si arribats a aquest punt encara no sabeu que vull dir, és demanar als directors de diaris digitals que deixin de ser morbosos, que només permetin la publicació de comentaris mitjançant registre acreditat i que a aquelles persones que us doni per mirar els comentaris no us desanimeu, que els governs socialistes del govern estatal, del català o el del vostre municipi no ho fan tant malament com intenten manipular un o dos amb els seus comentaris, sinó que ho fan bé perquè treballen sense fer ni cas d’aquestes obscenitats. I a tots els que perdeu el temps fent comentaris, dir-vos que aneu fent si voleu, però que acabareu com l’Alf Landon.

II Escola de Formació JSC Alt Penedès-Garraf

Al llarg d’aquest cap de setmana hem celebrat la segona Escola de Formació de la JSC Alt Penedès-Garraf. Segurament el cansament de dos dies de treball intens no em permeti allargar-me molt en les meves explicacions. L’Escola tractava sobre drets civils i ha consistit en un debat ampli sobre els temes que importen als i les joves.
El fet de fer una escola de formació és important perquè fa establir vincles amb persones de fora del nostre territori, reforça les relacions a dins, la militància rep formació sobre temes que poden ser a l’ordre del dia i s’aprèn molt. Per aquesta raó, estic molt orgullós de totes les persones que han col·laborat en la realització d’aquesta escola i que han estat partícips directes. No repetiré els agraïments del meu discurs de cloenda, però vull agrair a totes les persones de la Federació Alt Penedès-Garrafque han portat el seu gra de sorra per a que escola fos un èxit.

La política i el respecte

Em trobo davant de la primera PAC d’aquest semestre, iniciant la recta final (o la última ascensió, si volgués fer ús de termes ciclistes) de la llicenciatura en ciències polítiques. I començo amb una PAC on se’m demana que agafi un seguit de conceptes tècnics i els simplifiqui per a que els pugui entendre “una persona mitjanament intel·ligent”. Suposo que serà fàcil perquè entre Felipe González i George Bush trobem una classe mitja que engloba a una gran majoria de persones.
Si hom va al supermercat, pot comprar l’enciam talllat, el formatge tallat per l’amanida, uns tomàquets cherry que cada cop són més petits, a més d’altres ingredients ja preparats que fan que es pugui preparar una amanida en no més d’un minut. Si la cuina evoluciona d’aquesta manera, aviat trobarem envasos amb menjar ja mastegat per no haver de perdre temps i només haver d’engolir l’aliment.
I aquesta tendència a la simplificació ocorre amb el discurs polític. No es pot entendre com el líder del PP basc per a explicar que una etarra absolta per error judicial i que s’havia fugat digués fa unes setmanes: “a esta pájara la terminaremos pillando”. Potser es tracta d’una tècnica genovesa per a acostar-se més al poble pla, però segueixo creient que s’ha de parlar manera adequada al càrrec que s’ocupa. Igual que ahir el senyor Montoro dient que els membres del Govern espanyol eren una “pandilla de inútiles”. En política les formes i el respecte per l’adversari polític malauradament s’estan perdent. Prima el discurs fàcil, simplificat i, si s’hi barreja algun exabrupte, millor que millor. El senyor Montoro hauria de dimitir per irrespectuós. Però bé, hi ha d’altres dirigents del PP amb temes més greus entre mans que tampoc ho fan, oferint un espectacle llastimós.
I no parlo més de la dreta que m'enfado si miro els resultats de les eleccions alemanyes d'ahir.

Microcrèdit

Aquesta tarda de diumenge he visitat el renovat i reobert Cinema Bosc i m’he retorbat amb records de la meva infantesa i adolescència. La pel·lícula, era el de menys, però ha estat prou bé, “El año que mis padres se fueron de vacaciones”. Al Brasil de 1970, mentre la població s’entreté amb el futbol, hi ha persones compromeses d’esquerres que desapareixen. Aquest cas no és una excepció amb el que ocorria al món fa quatre dècades. Vist amb perspectiva, en quaranta anys s’han reduït els totalitarismes i s’ha acabat a amb aquella bipolarització entre comunistes o feixistes, per a adaptar la tria a una estat democràtic, i a una societat i un mercat que ho demanen, triant així entre socialdemòcrates en l’aspecte econòmic i lliberals en l’aspecte social o bé lliberals en l’aspecte econòmic i conservadors o restrictius en l’aspecte social.
Pel fet de viure en democràcia i tenir una forma d’escollir als nostres representants, és molt important que per part del PSOE es rebutgi que els seus regidors de Benidorm puguin pactar amb un trànsfuga perquè, tot i que sóc el primer que no m’agrada, el PP va guanyar les eleccions a Benidorm i allò que cal fer és treballar perquè el progressisme torni l’any 2011, just 20 anys després que assolí aquell ajuntament d’aquesta manera tan poc democràtica l’ex-ministre Zaplana. Seria també convenient al PP recordar-li aquesta lliçó de democràcia i que obliguin a trencar pactes amb trànsfugues que els hi reporten alcaldies a aquella zona.
Gairebé quatre dècades després de 1970, se segueixen vulnerant Drets Humans, segueixen havent-hi estats dictatorials, segueix havent-hi el nen que pateix fam. Afortunadament, les xifres s’han reduït però cal que fem quelcom. Calen les administracions, però també cal ingeni de particulars, com el del Sr Yunus als anys 70, per a fer petits préstecs (microcrèdits ) a la seva Bangladesh natal i d’aquí un sistema eficient a tot el món. Cal dir-li a les associacions d’empresaris que un govern socialista el que ha de fer és bonificar la contractació laboral i no reduir l’acomiadament, doncs al mercat ja poden trobar suficients mesures de flexibilitat laboral. Cal innovar, emprendre, investigar, pensar i renovar-se diàriament. Tantes coses a fer per a parar-se a fer consultes sobre la independència? No m’hi fico, cadascú és lliure de triar que vol fer a cada moment però, aquells que tenen ganes de veure una Catalunya independent potser s’haurien de preocupar una mica més d’omplir-la de contingut, si no volen acabar amb el rica i plena dels Segadors.

Tornada al cole

Dilluns de tornada a la rutina habitual d’un nou curs. Encara no s’ha encetat el curs escolar però avui era un dia que me l’ha fet recordar. La tardor que s’acosta, retrobar-se amb els companys, tantes coses que ens conviden a mirar de reüll la infància i pensar en aquells nervis d’estrenar classe i tutor. Aquell paper de folrar acabat de posar en uns llibres impol·luts, sense patir encara el doblec pel desgast d’un curs sencer, així com els lloms dels mateixos d’un blanc impactant, sense haver-se ennegrit pels dits bruts després de jugar a pilota al pati. No teníem internet i només tres privilegiats tenien ordinador a casa seva. Com que tampoc et donaven els horaris, la teva fràgil esquena carregava entre 6 i 7 quilos de llibres aquell dia fins que els profes ja et donaven els horaris (sempre m’he preguntat com és que no els podien fer arribar amb antel·lació i apuraven fins a l’últim dia). Ben pensat, no estava gens malament aquella època, jugava el Milan d’Arrigo Sacchi i “El Último de la Fila” no s’havia separat. Dues delícies de les que no podem gaudir al moment actual.

Deixo enrere dues setmanes de reclusió amb el treball final de màster i un apassionant viatge pel Regne Unit i Irlanda, descobrint molts llocs i indrets, que alguns recordaré sempre, altres a més amb nostàlgia i a d’altres, algun dia hi tornaré i, si pot ser, amb motxilla, com ara Escòcia.

La política segueix igual. A nivell estat el PP segueix fent com “l’acusica” de la classe que abans us comentava, dient que la Fiscalia els investiga més a ells. I jo innocentment penso que, si estiguessin lliures de culpa, el que farien seria dir que no els acusin perquè són innocents i no demanar que no els acusin més simplement. Però en fi, no subestimem la maquinària de Génova 13 que van aconseguir col·locar un personatge no gaire agradable (per no dir altres coses que penso) vuit anys a La Moncloa.
Però avui em veig amb la necessitat de parlar-vos d’un altre tema, respecte del qual ens podem trobar indefensos els consumidors. Durant la ruta del Regne Unit i Irlanda hem hagut de llogar tres cotxes. Estic convençut que, si vosaltres com a consumidors, compreu un bitllet d’avió o qualsevol altre producte per internet, si a l’arribar al mostrador us volen cobrar un preu superior posareu el crit al cel. Doncs amb els cotxes de lloguer passa. I aquí us poso un exemple verídic d’aquest mes d’agost.

Primer lloguer (Hertz): Arribàvem a Bournemouth (sud d’Anglaterra) un dissabte tarda. Necessitàvem d’un cotxe per anar fins a Londres. Vàm anar fins a l’aeroport de Heathrow on es tornava. Tracte cordial, inclús un operari ens va dir on hi havia una benzinera per a omplir el dipòsit i tenien un servei d’autobús per a desplaçar-te a la terminal d’autobús que volies anar. Preu: 56,83€ que pagues al moment d’agafar el cotxe. Cap suplement respecte de la reserva d’internet. Cotxe Fiat Bravo 1.8 benzina molt ràpid.

Segon lloguer (Easycar-Alamo-Europcar): És a dir, llogues el cotxe a Easycar, que fa d’intermediària. Un cop has pagat per internet 91,31€ et diuen que et carreguen 6€ per pagar amb tarja. Total, 97,37€. També et diuen que l’empresa que et facilitarà el cotxe és Alamo. Després de mitja hora buscant l’amagada casa de lloguers al costat de la parada de metro de Paddington (Londres) se t’acut preguntar a Europcar si et poden dir on està Alamo. Llavors et diuen que has de fer la cua allà perquè Alamo és Europcar. Un cop allà et diuen que has de pagar 8 lliures de l’impost ecològic de Londres. Hagués agraït que m’ho haguessin dit al fer la reserva però es pot entendre que això suposaria tenir un sistema informàtic molt sofisticat. A això cal sumar-li 30,43 lliures per retornar el cotxe a l’aeroport de Glasgow. Sincerament seria d’agrair que això t’ho diguessin al moment de fer la reserva doncs segurament descartes alguna oferta més cara que després acabaria sent més barata. Et tenen agafat. Saben que tens plans de cotxe, reserves d’hotel, necessitat de vehicle i que si vas a qualsevol altra casa de lloguer en aquell que, o bé no tindran cotxes, o bé el preu serà superior. L’únic avantatge era que es tractava d’un Vauxhall (Opel) Astra bastant potent que ens va permetre arribar bé a llocs tan recòndits com el Llac Ness (recomano al pacient lector que hagi arribat a aquest punt visitar les “Highlands” escoceses). Uns dies després de tornar a casa vaig rebre una carta a casa on m’explicaven que hi havia aquests suplements esmentats a la quota a final més 6 litres de benzina (a 1,55 lliures el litre!). Si tenim en compte que la benzinera més propera a l’aeroport de Prestwick està a 10 quilòmetres i vam omplir, realment el consum de combustible és molt elevat segons el seu càlcul. En total, van apujar el preu més de 66€ del que havia pagat per internet.

Tercer lloguer (Budget): Probablement si el qualifico la gran estafa no em quedo curt. Vam llogar cotxe a l’aeroport de Dublín durant 5 dies per a desplaçar-nos per Irlanda. A internet et deien que eren 249,17€. Certament un preu molt econòmic comparat amb la resta de companyies. Un cop realitzes l’operació et diuen que se’t carregarà un suplement de 27€, sens eque t’ho haguessin comentat prèviament. Arribem a l’aeroport de Dublín a l’hora de la reserva. Ens fan esperar una hora perquè no hi ha cotxes disponibles en aquell moment. La senyora del mostrador ens diu finalment que podem pagar un suplement de 50€ en concepte d’assegurança a tot risc i que, si no ho volem fer així, han d’agafar 1.200€ en dipòsit de la meva tarja de crèdit. Servidor que si d’alguna cosa no va sobrat és de calers, com la majoria de la meva generació, fa uns ràpids números i veu que si deixa aquest dipòsit esgota el crèdit de la tarja. Total, que paguem els 50€ i agafen un dipòsit de 84,5€ en concepte de benzina, a retornar si el dipòsit es torna ple. En total foren 424€, dels quals em van retornar els 84,5€ de la benzina, és a dir uns 340€ totals. Aquesta quantitat surt de sumar 249 + 27 (suplement que no avisen) + 50 (assegurança, que no et queda cap altra)= 326€. Suposo que els 14€ serien d’IVA o similar. Acabaré parlant del cotxe. Un Nissan Almera que tenia 6 anys, ple de rallades i cops, amb la direcció feta pols i milers de quilòmetres.

Per aquest engany, no penso utilitzar mai més Budget i Easycar tampoc. Sabeu si els consumidors ens podem queixar perquè et venen per un preu que no s’adiu amb la realitat?

Vacances (bé, no del tot)

Us deixo durant unes setmanes, benvolguts lectors.
Marxo de vacances i després m’he fixat el ferm propòsit d’entregar el meu treball final de màster, cirera que culminarà dos anys de feina, no més tard del 03 de setembre. Per tant, d’aquí a quatre setmanes, més o menys, us torno a escriure amb idees renovades, nous projectes, noves il·lusions i noves idees per a compartir i intercanviar amb tots vosaltres. Mentre seguiré donant-li voltes al Conveni Europeu del Paisatge.
No puc marxar sense mostrar la meva decepció amb la sentència del “cas Camps”. Em recorda una mica a aquella revenda il·legal d’entrades de futbol que va sorgir a internet arran de partits importants. En aquella ocasió, a alguns portals d’internet hi havia anuncis que deien “venc clauer per un euro i regalo entrada de la final de l’Eurocopa” (per exemple). És a dir, com que es prohibia la revenda, s’utilitzaven tàctiques no del tot netes. Amb aquest sentència del TSJPV, es diu que no es pot provar que els regals rebuts per alts dirigents populars (President del País Valencià –allò que ara alguns anomenen Comunitat Valenciana- inclòs) no tenen res a veure amb adjudicacions de determinats contractes.
La ciutadania, com tu i com jo volem una mica d’ètica dels nostres mandataris i ni la ciutadania ni tu ni jo hem rebut cap regal del tal “bigotes”. Quina casualitat, oi?
Bones vacances!

Partits polítics del segle XXI

Ens cal el màrqueting a la política? Cal que alguns dirigents facin un curs intensiu? És viable guanyar unes eleccions, ni que siguin les de l’escala de veïns sense gaudir d’uns mínims de màrqueting i comunicació política? Tot i estar dins del meu habitual escepticisme, en aquest cas no puc evitar creure que sí, que a data d’avui un mínim d’aquests és bàsic però, també diré que no ho és tot.
La setmana passada la vaig encetar llegint un article dilluns al “Financial Times” d’en Manel Valls (alcalde d’Evry) i ara postulat per a enfrontar-se a unes primàries per a ser el candidat socialista a les presidencial franceses el 2012. Curiosament, diumenge a la nit, vaig acabar la setmana llegint una entrevista que li feien a “El País”. Us garanteixo que no he pensat en el personatge durant els set restants dies i que he fet moltes coses, com ara anar a l’Escola de Formació (molt “potent” per cert, felicitats Gisela), però que l’atzar em va portar a obrir i tancar la setmana amb les reflexions d’aquest dirigent socialista francès crític. I val a dir que he trobat punts a favor i en contra de les seves reflexions. Alertava de la mala situació que es troben a França i dels riscos que corren de desaparèixer. Val a dir que el resultat del passat congrés va ser dramàtic pel PSF, doncs no crec que ningú s’esperés un resultat tant proper a l’eix de simetria entre ambdues candidatures. Aquest fet ha debilitat i provocat desunió a un partit que està a tres anys de concórrer a unes presidencials contra el populista però carismàtic Sarkozy. Valls té raó amb moltes coses, com ara que cal una posició més unitària per part de l’esquerra europea, que era més fàcil la posició a l’època comunista degut a que podies demanar la democràcia des d’una posició d’esquerres que defensava els drets dels treballadors i treballadores i que, en canvi ara, el capitalisme ja ens està bé, (i aquí matiso jo) que ens està bé, però que calen alguns canvis. Una altra reflexió que feia, era arrel de l’exemple de les privatitzacions del mandat del president Jospin, fet que ideològicament mai es podria sustentar per part del Partit Socialista.
Vistes aquestes declaracions, cal prendre nota de quines poden tenir un abast més global i superar la frontera francesa. Aquí extrec les conclusions que em faig:
1) Cal adoptar una marca unitària socialista o socialdemòcrata. Se m’acut l’exemple dels laboristes anglesos, amb una ideologia llunyana a la dels seus companys fraternals de la resta d’Europa. O el cas d’Itàlia, on el Partit Socialista és residual, i la principal oposició a Berlusconi la trobem al Partit Demòcrata.
2) Cal modernitzar el discurs. Valls té raó aquí. No es pot seguir parlant de marxisme al segle XXI. Evidentment sabem d’on venim i quins són els nostres referents però tenint en compte la taxa de temporalitat de la majoria de treballs, i de que a data d’avui ja no tenim un treball per a tota la vida, que canviem molts cops de treball, i que hi ha una bàsica preponderància del sector terciari, amb una societat informatitzada en gran mesura, cal readaptar les ideologies al nostre segle, i deixar vells dogmes. La lluita obrera sobreviu però amb canvis. Arrel d’això puc trobar certa crítica en el discurs de Valls, doncs es carrega per antic tot allò que hi havia fins ara, però no té en compte que el fet de dir-se socialista suposa tenir unes idees bàsiques sobre com organitzar la societat, que marquen diferència amb els teus adversaris polítics i ideològics, amb matisos lògics evidentment, però sempre preservant quelcom de l’essència d’un partit sorgit del moviment obrer i que ara, pretén erigir-se en defensor de la classe baixa i mitjana, en una societat informatitzada, emprant eines com l’estat del benestar.
3) Cal ressaltar la força dels partits. Els partits polítics comptem amb una militància que, normalment en un Congrés, aproven una línia política. Després arriben unes eleccions i es fa un programa. Si aquest partit polític governa, aplica unes polítiques. A la pràctica, segurament hi ha força diferència entre allò aprovat per la militància en un congrés i la política que s’acaba aplicant pel govern de torn. Una reducció d’aquestes diferències és positiva, en tant en quant, és la militància qui ha fixat allò que vol ser i veu que pot decidir sobre allò que l’envolta.

En definitiva, trobo necessari ressaltar la figura dels partits polítics altre cop, perquè evidentment si aquests no s’acosten a la ciutadania l’abstenció creixerà de forma perillosa. Conseqüentment, cal que s’obrin i que a l’hora facin entendre a la ciutadania de la seva utilitat. Cal que s’adaptin als temps que corren i que la ideologia es dissenyarà en base als temps que corren i segons com ho vulgui la militància. I s’ha de destacar la seva fórmula democràtica, en tant que majoritària de marcar certes línies. Valgui l’exemple. Suposem que jo decideixo crear un partit polític demà, que es defineixi com a autonomista i d’esquerres. Si jo demà vull que sigui independentista i de dretes, com a únic militant que seré, ho podré fer. En canvi el meu partit, el PSC, no deixarà de ser d’esquerres perquè la seva militància no ho voldrà mai. En canvi serà federalista o marxista depenent del que digui la militància. I segurament en Valls tingui feina per a convèncer les seves bases, que sempre solen ser una mica més radicals que la seva cúpula, però segurament amb entusiasme aconsegueixi impregnar-los d’un discurs socialista modern.
Al maig de 1979 en Felipe González va dir al Congrés del PSOE que s’havia de socialista abans que marxista. Va dimitir i van haver-hi quatre mesos de gestora. A la segona de canvi va vèncer. Els delegats i delegades del PSOE van comprendre la modernització del discurs i ideològic que proposava Felipe, i que aquest era un líder sòlid per a vèncer l’UCD. Gràcies a ell, el PSOE va 30 anys més ràpid a la història que el PSF.