La República

Avui he aprofitat qualsevol estona lliure per anar llegint el llibre "Madrid. El advenimiento de la República" d'en Josep Pla. Ell es troba a Madrid com a corresponsal d'un diari quan coincideix que arriba la 2ª República. amb la seva habitual ironia relata el sobtat canvi de preferències de la gent en general, sobretoto de la classe benestant, tant monàrquics i que ara havien de fer piruetes per a semblar republicans.
Karl Marx va dir que la història es composava de periodes cíclics on existia un comú, els opressors i els oprimits. Potser considerar-ho d'aquesta manera és agoserat, però després de llegir un fragment d'aquest llibre ho he pensat:
"(...) Llego así, bastante cansado, a mi hotel de la Plaza de Santa Ana. El barrio parece muy calmado y silencioso. Me siento en un sillón del hall y no sé por qué razón, quizá por el propio cansancio, pienso en los libros que he leído sobre España, libros que, según me aseguraron, eran buenos, elaborados por los más agudos obsevadores, nacionales y extranjeros de este país.
En general, todos los libros dicen lo mismo. España es una cosa inmóvil. La Monarquía es una situación eterna. La duración de esta monarquía está garantizada, primero, por el Ejército y la Marina, que es una llave intocable. Luego, por el latifundismo del sur, de Andalucía y Extremadura. Luego, por la Iglesia católica, apostólica y romana, por la que los españoles sienten una adoración viva, activa, pintoresca e indispensable. Luego porque el dinero es monárquico. Luego, aún, porque la industrialización es incipiente, porque el orden público es fácil y porque la clase media es rabiosamente monárquica...Y gran parte del pueblo también (...)"
Efectivament, amb l'arribada de la 2ª República això canvia. El periode 1931-1936 ens va aportar avenços en tots els àmbits i si no fos per l'atac dels criminals sublevats avui viuriem a un dels països més potents del planeta. Però, evidentment, es denoten els periodes cíclics. Està tornant la nostra societat al periode previ a la 2ª República? La monarquia deixarà de tenir suport algun dia? Preguntes que em faig, que espero tinguin resposta.
Salut i República!

Layla Zana

I segueixo amb el tema de les pel.lícules. Avui he vist un documental molt dur anomenat “La espalda del mundo”, on apareixien tres protagonistes, els quals, no tenien la fortuna de passar per la vida com qualsevol altre ésser normal i corrent, ja que aquests vivien amb angoixa o patiment. El documental estava produit per l’Elias Querejeta i dirigit pel Fernando León de Aranoa (Barrio, Los lunes al sol), dues persones compromeses.
A la primera escena podiem apreciar un poble peruà muntanyenc on els nens, des de ben petits havien de treballar a una cantera per a poder guanyar-se la vida, problema generalitzat a tot el Perú, segons es podia veure posteriorment. No oblidem que la base per que un país sigui fort, és que els seus ciutadans hagin rebut una bona educació, i no era el cas.
L’última escena tractava sobre un condemnat a mort als EUA, on parlava de les seves últimes hores, de la neguitor, i també prenien la paraula familiars de condemnats a mort i, realment, no és fàcil comprendre que un Estat, que teóricament s’ha d’encarregar de preservar els teus drets, te’ls denegui d’aquesta manera.
En últim terme, faré més incís el cas d’un senyor kurd que vivia exiliat a Estocolm, mentre els seus fills vivien a París i la seva dona es trobava a una presó d’Ankara. Aconsello aquest documental a tots aquelles/es que creguin que a l’estat democràtic on vivim hi ha pobles oprimits que no poden defensar els seus drets i no es poden manifestar, doncs no hi ha ni punt de comparació amb el que han viscut els kurds al llarg de la història. Més de 40 milions de membres els capacita per a ser el poble més gran sense estat. Foren Iraq, Iran, Turquia i Síria els quatre invasors que els deixaren sense estat. A partir d’aquí, els kurds passaren a ser apàtrides. És molt fàcil dir-ho, però si ho recapacitem ha de ser realment dur això. Tenir problemes per a viatjar, que et retallin els teus drets els invasors, que et neguin parlar la teva llengua, que es vulguin carregar les teves tradicions i costums ser, en definitiva, un ciutadà de 2ª divisió.
El Mehdi Zana era un modest sastre a una ciutat pertanyent al Kurdistan envait per Turquia. Es va presentar a unes eleccions, va rebre el suport del seu poble, guanyà i fou escollit alcalde. Evidentment, la “democràtica” Turquia que vol entrar a la UE, no trigà en empresenar-lo, no sé per quins motius. Després d’això, aquest senyor i els seus fills emigraren a París i Estocolm. Però, la història més llastimosa, sens dubte, és la de la seva dona, Layla Zana, que va ser escollida diputada al Parlament Turc. Evidentment, el marcatge front a ella fou molt fort des d’un inici, dona i kurda, eren dues característiques massa greus. A més, durant el seu jurament com a diputada, va gosar de portar al cabell una diadema amb els colors verd, vermell i groc, els del poble kurd, i a sobre va demanar diàleg! Evidentment, no va poder acabar el seu discurs, doncs uns animalons coneguts com a diputats turcs es van posar a picar de mans sobre els seus escons com a senyal de protesta. Aquesta dona va ser jutjada i empresonada, ja fa uns quants anys. He trobat navegant per internet la web www.kurdistanreferendum.org , on hi ha un apartat dedicat a una altra víctima de la democràcia, una santa que tan sols vol que la gent parli, per a que s’escolti la veu d’un poble oprimit, oprimit de debò.

Conversaciones con mamá

Voldria agrair als propietaris d’aquells cinemes que decideixen obrir en sessió matinal, com el Yelmo Icària, els dies de cada dia enfrontant-se al risc de trobar-se la sala buida en un horari, en el qual, normalment les persones solen tenir altres obligacions i no tenen temps per a l’oci i així veure alguna pel.lícula. En aquests moments en que tan sols veus tres o quatre ombres solitàries com tu, que per diverses circumstàncies són tan afortunats/des de poder gaudir d’una bona selecció de pel.lícules en aquell horari especial. Avui he vist una gran pel.lícula anomenada “Conversaciones con mamá”, feta a l’Argentina, on el seu protagonista és l’Eduardo Blanco, habitual secundari a les pel.lícules d’en Ricardo Darín.
El protagonista és una mena de Josep Piqué a l’argentina, comunista de jove, snob de gran, amb l’única salvetat que aquest pateix els efectes del “corralito”. Les continues converses amb la seva mare, malalta d’Alzheimer, així com amb la parella d’aquesta un “anarco-jubilado”, són el fil argumental de la pel.lícula, on aquest executiu, després de ser despedit de la seva feina, poc a poc va veient la realitat del món que l’envolta fins a tornar a unir-se amb la seva infantesa-adolescència, buscant altre cop quelcom tan necessari, com és la felicitat.
Des d’aquest modest blog aconsello a tothom, que si podeu, busqueu-la, doncs potser no és necessària per a la vida però, si més no, l’afrontarem d’altra manera, amb una altra actitud. Gràcies. Salut!

Chelsea fins a on?

És una pregunta que porto temps fent-me, fins a on arribarà el Chelsea de Mourinho, Abramovic i companyia? Serà el millor equip de la història?
Sempre ha hagut un equip europeu més fort que d'altres per periodes, que tots els rivals temien enfrontar-s'hi i que ho guanyava tot. encara recordo a la meva infància aquell Milan de l'Arrigo Sacchi que ho guanyava tot, amb aquells tres holandesos fora de sèrie: Rijkard en defensa, Gullit al mig i Van Basten a la davantera. Sense dubte Van Basten era un fora de sèrie i encara frisso quan a l'Emule puc trobar gols d'un dels davanters més fins de la història. Llàstima de les lesions. Si Déu existís, no permetria que en Van Basten hagués de deixar el futbol tant d'hora, que Maradona caigués a la droga i que en Romario es faci gran com, desafortunadament, també li va succeir a Pelé el seu dia.
Certament, aquell Milan feia por. El Madrid es va endur 5 gols si no recordo malament a les semis de la llavors encara Copa d'Europa. I els seus hereus, amb Fabio Capello al capdavant tamé li van fotre 4 gols als culers a la final d'Atenes, uns anys després, amb uns dignes hereus, com Boban, Savicevic, Weah, Maldini, Desailly i companyia. Però en Van Basten era massa, aquells retalls precisos, aquella sang freda...Vull tornar als anys 80 només per a veure aquella Eurocopa que es va endur la "Taronja mecànica" front la gairebé extingida Unió Soviética.
Després vingueren varis equips, amb regnats més o menys petits, com l'Ajax d'en Van Gaal, abans de fumar porros i escriure tonteries a les llibretes, la Juve d'en Zidane, o el Real Madrid, que va deixar al València amb la mel als llavis dos anys. L'any passat es va endur el gat a l'aigua l'Oporto, un equip amb mínimes possibilitats de repetir aquest any, doncs els equips més forts del continent li han desmantellat l'equip. I com a clar exemple d'aquest fet, el Chelsea. un equip fet a base de talonari per un excèntric milionari rus que ha fet fortuna a través del petroli, però que no ha tret rendiment dels seus diners fins que a la banqueta no s'ha assegut en José Mourinho, probablement el millor entrenador del planeta, i ha fet un bloc per sobre dels personalismes. Un entrenador menyspreat a la seva etapa al Barça, no ho oblidem. Un entrenador que ha sabut conjuntar veterania i joventut, qualitat i duresa per a fer un bloc, des del meu parer, indestructible, que d'aquí a un mes haurà trepitjat al Barça sense deixar-ne ni rastre.
Destacar sobretot la qualitat d'en Robben, una jove perla holandesa, un dels esquerrans amb més futur, amb una qualitat que, potser algun dia, arribarà a la fama que va tenir en Marco Van Basten. Drogba, un golejador francés amb autèntic olfacte. Lampard, un mig que sap repartir molt bé el joc, i amb un gran cervell per a veure la jugada. Makelele, un mig de contenció necessari per a qualsevol equip, però que el marketing que s'imposa per sobre del futbol al Reial Madrid, no van saber apreciar. Cech, escollit com el segon millor porter. í així fins a un llarg etcètera. Hem de tenir en compte l'Abramovich té els diners que vulgui i fitxarà tot el que li demanin.
Sincerament, crec que en pocs mesos, després de veure el desenllaç de la Champions League veurem que els galàctics hauran passat a millor vida, per a cedir el pas als Blues.

Bono estic amb tu

Probablement a Madrid no arribin mai els meus escrits, i més si són escrits en català. A més, probablement no hagin llegit molt durant la seva vida els senyors als quals els hi envio aquest missatge. Simplement era per dir, que vivim en un país en el que gaudim de democràcia, i que aquest any farà 30 que va morir el dictador. Per tant, passat aquest periode, suposo que haurien de ser conscients que ahir a la tarda no anaven a la Plaza de Oriente a rendir pleitesia al “Caudillo”, sinó que anaven a una manifestació en memòria de les víctimes del terrorisme. És injust que avui dia uns criminals no et permetin viure per defensar unes idees oposades a les seves. Justament aquest any es commemora el desè aniversari de l’assassinat del regidor de Donosti, Gregorio Ordóñez que, efectivament, va morir per dir el que pensava i que el seu fill, llavors amb 14 mesos, avui amb més de 11anys, no ha pogut gairebé conéixer el seu pare. Això és un drama, però de drames per morts de terrorisme n’hi ha molts, i un seguit de polítics van decidir estar al carrer amb els que pateixen aquest drama com uns ciutadans més. I que va succeir? Doncs que un grup de feixistes, franquistes i fills de mala mare va voler sabotejar l’acte. Curiosa paradoxa que protestis contra el terrorisme i que t’apareguin manifestant-se uns feixistes ataviats amb les seves “rojigualdas” reciclades sense el pollastre, per a agredir al Ministre de Defensa que, com un ciutadà més, s’estava manifestant contra el terrorisme. Realment vergonyós que aquests franquistes reconvertits en populars, només cal llegir que vitorejaven a l’Ángel Acebes i que increpaven els medis de comunicació del grup Prisa, vulguin boicotejar als demòcrates. I també vergonyosa l’actitud del president de la Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT), que lamentava que el senyor Bono no va voler estar darrera la pancarta que encapçalava la manifestació. Aquest senyor ha de dimitir, doncs aquesta AVT no mereix a un president de tan poca catadura moral. I a sobre encara demanen la dimissió del senyor Peces-Barba! El nostre país serà un país normalitzat i civilitzat quan, en una manifestació d’aquesta mena, el senyor Jordi Sevilla i el senyor José Bono, com dos ciutadans més, puguin manifestar-se al carrer lliurement, sense que pateixen el risc de ser insultats i fins i tot agredits.
Tan sols espero que les forces i cossos de seguretat de l’Estat hagin pres mesures legals contra aquests energúmens.
Salut i república!
PD: Bono, i després ves i fes desfilar un feixista el día de la Hispanitat. Mira com t’ho paguen.

Error de Montilla

Montilla es va equivocar. Les declaracions d’ahir del ministre català foren molt desafortunades, doncs va caure en la demagògia i el discurs fàcil que tan acostumats estan molts partits polítics. Vaig veure les declaracions per la tele, i el ministre llegia un full, per tant, suposo que també han d’assumir part de l’error els seus assessors. El senyor Montilla té un càrrec important i ja no és alcalde Cornellà, amb tot el respecte que em mereixen els ciutadans d’aquella ciutat, però vull dir que quan ets alcalde, malgrat també apareixes als medis de comunicació, aquests no acostumen a passar de caire local, i pots fer un discurs més directe i simple. Però si ets ministre has de mesurar les paraules:
1- Pots obrir un conflicte amb els teus socis de Govern, i necessites dels seus vots a Catalunya i l’Estat.
2- Els compares amb els post-feixistes i això no és així. Perquè aquests partits tenen un programa i un tarannà democràtic de fa molts anys, i malgrat estigui d’acord amb mi amb allò que vaig dir dies enrera, doncs suposo que diuen No per a tenir influència mediàtica i que el seu vot al Sí no es difumini amb els partits més grans, has de respectar la seva decisió.
Malgrat tot això, sort va tenir el ministre que al seu costat tenia una persona amb els coneixements i el tarannà necessari, com en Pepe Borrell, per a corregir a temps aquestes greus declaracions.
Senyor Montilla, o els brillants assessors que pugui tenir, no seria milllor per a la seva imatge, per a la imatge del seu partit, i per a mantenir auqets tarannà generalitzat a la política últimament, que hagués versat el seu discurs d’una altra manera? No sóc ningú per a assessorar-lo però i si hagués rebatut els motius, amb poc fonament, que al.leguen tant IC-V com ERC per a dir No? Hagués arribat millor el discurs a la població i no haguessin hagut problemes.

Parc Juràssic

A principis dels anys 40 del passat segle va ser el primer en les oposicions a notaries, el segon va ser en Blas Piñar, conegut ultra que encara surt de tant en tant fent alguna declaració fora de to, fent que es compleixi aquella màxima de “mala hierba nunca muere”.
Als anys 60 ja era Ministre d’Informació i Turisme. Ser el primer a unes oposicions demostra que va ser una persona preparada però, realment era tan bo, o en aquella época, anys 40, el van inflar per ser un home afí a la dictadura. Després vindrien moltes aventures, banys a Palomares inclosos, fins a la fi del dictador.
Evidentment, un personatge que s’havia banyat a la dictadura, i que havia estat allà ocupant càrrecs des de feia més de 30 anys, no es podia anar cap a casa. Per això tenim aquelles boniques instantànies de la transició, on aquest senyor vestia sempre als mítings de les eleccions de 1977 amb uns tirants amb la bandera espanyola (la rojigualda, per descomptat). Amb 6 ex-alts càrrecs franquistes més van fundar Alianza Popular, un conglomerat post-franquista que s’escorava per l’extrema-dreta, doncs creien que la UCD de Suárez era massa democràtica per a ells. coneguts com “los 7 magníficos” (no s’ho poden imaginar si n’eren de magnífics...) Va ser ponent constitucional i això feu que cada cop anés netejant més la seva imatge, a part de treure’s ja aquells tirants que tan greu efecte visual provocaven al tele-espectador. Poc a poc aprofità el desmantellament de l’UCD per anar captant nous militants, juntament amb d’altres que li anaven venint de l’extrema-dreta que veien que el règim va ser “gloriós” per a ells però que si feien veure que accepatven les regles del joc democràtic no podrien ocupar més càrrecs de repsonsabilitat a l’alt funcionariat.
Després d’una experiència negativa amb Hernández Mancha, don Manuel, cacic de les contrades gallegues, trobà en un jove Inspector d’Hisenda, president de Castella-Lleó, amb bons antecedents conservadors a la seva família, i un bigoti que, segons la llegenda urbana, serveix per a dissimular un llavi superior immobilitzat per un cop de puny del propietari d’unes bodegues riojanes: a) perquè va lligar amb la seva dona (impossible donades les característiques chaplinianes del personatge); b) perquè el va empaperar amb uns rebuts no declarats. Sigui com sigui, a partir d’aquell moment Galícia traga Fraga. Amo i senyor de totes les petites viles i amb gran suport dels gaiteiros i dels petits cacics, el senyor Fraga porta ja molts anys campant com vol a Galícia. No oblidem que el senyor és fatxa, només cal veure els seus orígens polítics, si a això li afegim que es troba en edat senil, doncs l’home diu barbaritats políticament incorrectes, només a l’alçada d’altres dictadors com Fidel Castro o Joan Pau II. La supressió de l’autonomia basca n’és un clar exemple, el gran respecte per les parelles de fet n’és un altre, però la gran frase l’ha dit a dia d’avui, doncs aquest senyor no ha utilitzat en els seus 80 llargs anys un preservatiu.
Del senyor Fraga se li coneixen dues parelles, la seva dona, de la que va enviduar fa uns anys, i la seva actual, una vídua d’un ex-president uruguaià, aproximadament 20 anys més jove que ell. Probablement, en aquests moments té clars problemes de trempera, com és lógic, en una persona de la seva edat, però aquest senyor deu haver tingut moments en que el seu estat físic (no referit al cos, doncs ja se li veia que no era gaire esbelt quan es va banyar a Palomares), però físic en quant a sexual, era correcte. No conec la xifra de fills que deuria tenir aquest senyor, però vistos els seus instints espero que el mínim possible. Per tant, desitjo que li funcionés la marxa enrera, en aquelles époques que trempava donant ordres als grisos d’agredir uns quants joves que volien la democràcia, o que plàcidament veia com algus joves eren asssinats per les seves idees. Estic parlant frívolament i potser aquest senyor tenia alguns mètodes ocults que són positius per a realitzar l’acte sense expulsar l’esperma dins de la vagina de la seva senyora dona. Tenia becàries? Es masturbava? el masturbaven? Espero que aquest senyor doni una resposta el més aviat possible, doncs resulta que la població jove estem molt preocupats pels embarassos infantils i juvenils i per les enfermetats de transmissió sexual i ara surt aquest senyor explicant unes històries certament extranyes.
Des d’aquí demano a la senyora Lorena Berdún que aquest a aquest Tyranosaure un dia d’aquests a que expliqui com s’ho ha fet ell, gran catòlic, tota la seva vida.
Gràcies.

Diaris i tendències

Ahir comentava que un dia d'aquests havia de parlar dels medis de comunicació. Doncs ve, avui ho faré dels diaris en concret, en format paper tan sols, fins fa pocs anys, i ara també en versió digital.
I avançaré una cosa, en aquest país, des del meu punt de vista, l'ABC, La Vanguardia i El País són els tres únics diaris seriosos que es poden comprar a un quiosc. A partir d'aquí trobes extrems, diaris que busquen el seu espectre ideológic, diaris que radicalitzen els articles d'opinió i les cartes al director, etc D'aquests pots trobar per una banda La Razón o Libertad Digital, en versió digital, com el seu nom indica, l'última, que tendeixen cap un extrem molt clar, dreta espanyolista pura i dura, i el que no pensi com ells és que és traidor i un terrorista. Per una altra banda, trobes aquest extrem a l'altre sentit, amb el cas d'El Punt o de l'E-notícies, aquest últim també en format digital. Tots aquests diaris saben que estan dirigits cap a un públic minoritari, per aquest motiu opten per la radicalitat, perquè saben molt clar quin és el públic que els llegeix, o freaks com jo que ens agrada llegir tota la premsa que sigui gratuïta per Internet.
Per a mi l'Avui, El Periódico o El Mundo no deixen de ser tebeos on veus més fotografies que text, sent especialment criticable l'últim, pel seu excés de grogor, estil triomfant al Regne unit, i que afortunadament encara no patim aquí.
Si un lector agafa les pàgines de La Vanguardia, ABC o El País, així com en les seves edicions digitals (no se m'enfadin els dels Classificats on-line), veurà que són uns medis de comunicació seriosos, que alguns tenen llibres d'estil, que els periodistes saben que una frase té subjecte i predicat, etc. Tots tenen la seva tendència com succeeix sempre al seu país, però els seus lectors ja ho saben, i compren el diari segons els interessi més. Jo per exemple, no compraré mai l'ABC, però reconec la seva qualitat com a diari conservador i monàrquic.
El principal problema que veig de tot això, és que subconscientment, un s'acostumi a llegir un diari, i veu com a normal els comentaris que allà apareixen, triats expressament pel director i sub-directors, doncs tots els diaris encobertament donen suport a un o altre partit. I amb això enllaço amb el que deia ahir respecte de l'aproximació d'en ZP a l'eix franco-alemany. Si un llegeix EL País, veurà les meravelles que suposa aquest eix, o les que suposava formar part del Trío de les Azores segons l'ABC, o a La Vanguardia et parlaran d'en Jordi Pujol com una icona a seguir per tots els catalans. Això no treu que no siguin diaris seriosos, però les seves tendències es veuen.
Enllaçant amb això, està clar que és necessària l'existència d'un Grup Prisa, doncs hi ha un dels dos partits majoritaris que ha de tenir veu, ja que el PP en té varis, més o menys centrats. El problema del Grup Prisa, és que el senyor Polancop, com a bon empresari, potser es troba massa centrat,i això fa què segons quines coses no es puguin dir, o de la manera que a algú li agradaria. De fet, abans de l'estiu al programa "Negro sobre blanco" (D.E.P.) d'en Sánchez-Dragó, l'entrevistat Alfonso Guerra criticava tots els monopolis mediàtics, i ell mateix reconeixia una certa campanya de desprestigi orquestrada per El País contra ell a principis del govern PSOE, doncs no oblidem que el senyor Guerra es troba més a l'esquerra que aquest diari i que, de vegades, aquest quart poder anomenat medis de comunicació, volen saltar per sobre les tres poders heretats de la Revolució Francesa.
Liberté, Egalité, Fraternité

Pels partidaris del no a la Constitució

Respecto totes les opinions, però considero que aquest cop no puc estar molt d'acord amb aquesta decisió.
Reconec que el procés és inversament proporcional al que va seguir Espanya amb la Constitució i els següents Estatuts d'Autonomia, doncs aquí tenim uns Estats amb uns ordenaments interns i una divisió de poders i amb caràcter supra-estatal s'ha de crear aquesta mastodóntica Constitució.
És com si el Plan Ibarretxe s'hagués fet abans de l'any 1978, així com la resta d'Estatuts. Arribaria un moment, en que un seguit de presidents s'haurien d'asseure a una taula i parlar com a persones, no com els encaputxats de Getxo, sobre la necessitat de crear una constitució supra-autonòmica, ja que ampliar fronteres o, simplement, eliminar-les del mapa, sempre ha estat quelcom positiu. I si jo sóc vilanoví, no m'agradaria que la Constitució Espanyola no em tingués en compte, però comprendria que la realitat del text és diferent i molt més àmplia, i sabria que el meu president negociaria per a tot l'àmbit de Catalunya, no per a parcel.les particulars, per cert, aquest hauria de ser un dels principis de l'esquerra.
I si em volgués emprenyar, diria que perquè m'han donat una Constitució en el dialecte valencià i jo, com a vilanoví, voldria que parlin de "bordegassos" i no de nois. Seria maco arribar a tothom, però aquesta no és coartada suficient per a rebutjar la constitució i tot el que implica.
Per una altra banda, hi ha articles dedicats a polítiques socials. Millorables? Probablement, però la Constitució és un primer pas, després vindran els canvis.
Si és globalitzadora? Doncs lluitem per a que ho sigui també de dret i persones.
Primer votem-la, després ja exigirem. És una respoansabilitat històrica, tirar-la enrera seria un retrocés tràgic per a Europa.
Let's go Europe!

Pels partidaris del sí a la Constitució

Aquest article en part va dedicat al Gerard, potser el més fidel lector de la web que, tot i tenir la mateixa intenció de vot, discrepo de tu en alguns punts:
1- Al teu comentari, i parlo de memòria, no m'ha semblat veure la teva opinió sobre si et sembla llarga o no aquesta Constitució? Per a mi és un plom. Un "rotllu" infumable de cap de les maneres que no s'ha sabut sintetizar a temps.
2- Parles de fer front als Estats Units. Jo prefereixo una alternativa diferent al que suposa l'hegemonia nord-americana als EUA. No hem d'oblidar que reunir-se amb França i Alemanya, malgrat que suposa un tarannà diferent, no és la panacea tampoc. Efectivament, ser submís als EUA i al Regne Unit és molt negatiu, i més quan te les dónes d'estadista, i només saps aparéixer a les fotos i fer la riota. Tot i així, no hem d'oblidar que l'Schroder és un "social-demòcrata" que retalla cada dia l'estat del benestar per arribar al seu ansiat Pla 2010. Al poc d'arribar al govern, el seu vice-president, Oskar Lafontaine dimití i amb el cap ben alt va dir: "La sang és vermella i el cor batega a l'esquerra". I de Chirac tan sols diré que és nou-gaullista, crec que amb això ho dic tot i no em vull eXtendre més. Per tant, que tot i ser millors companys d'aventures que en Bush i en Blair, tampoc són les germanetes de la caritat. En ZP va pel bon camí però encara no se'l pot considerar estadista. Igual que els seus predecessors va fluix en idiomes, no ha conegut encara molt de món i, el més important, d'aquestes reunions amb els homòlegs de la "vieja europa" no es veu que s'aportin molts beneficis. De tota manera, temps al temps, no en tinc dubte que ho aconseguirà, però l'ombra d'un troç de polític com en Felipe González encara és allargada.
3- Enllaçant amb el punt 2, el que vull és una constitució per a les persones, no un text on predomini la defensa europea que, malgrat seria una utopia creure que no s'ha de regular, no ha de tenir tampoc un lloc predominant, doncs ens hem de desmarcar del modus operandi nord-americà, doncs cada estat ja té els seus exèrcits.
4- Ja per a acabar, dir que votaré que sí, perquè, tot i que no l'he llegit encara, només cal mirar l'índex per a veure que es tracten temes d'interés general, malgrat els partits petits diguin que no, perquè sinó no saben com aparèixer als medis. Un altre dia, parlaré dels medis de comunicació, perquè també tinc llenya per a repartir a tots.
Salut companys!

De constitucions va la cosa

Ahir quan em vaig llevar amb la mítica resaca "diumengística" vaig veure sobre la taula dos exemplars del dit Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa, amb un exemplar en castellà i la'ltre en valencià. si, en valencià, malgrat no es pugui veure a simple vista. Però deien "establix" al vuit li diuen "huit" i d'altres minúcies que no em convencen per a que pensi que es tracta de dues llengües diferents. Evidentment, no vaig apssar de l'índex, com succeeix amb les pàgines grogues o la guies de telèfons.
Molt s'ha insultat a la Constitució Espanyola, però aquesta en quant a redactat i síntesi és excel.lent. Potser és millorable, però és un text molt important, fet en un moment trascendental i que sovint es fa demagògia no donant-li el respecte que es mereix.
Una Constitució ha de tractar de ser un text bàsic i fonamental, que pugui arribar a tota la població, perquè m'avorreix, i això que estudio dret. No puc evitar pensar en les persones grans, que no deuen estar informades. no intento tractar la població com a tonta, però aquesta constitució no està ben feta. En Solé Tura, Roca, Peces-Barba, etc podrien donar exemple a aquests legisladors del segle XXI. Sé que la realitat és diferent, que parlem d'una població més elevada, que hi estan darrera 25 estats, però tot i així, no és excusa. No ets pots extendre tant com ho fan al títol 3er de la 3ª part, doncs són matèries que s'haurien de regular per Tractats Internacionals, i no per un text suprem.
Tot i així, penso votar SÍ. I de fet crec que els partits que es posicionen pel no ho fan per mirar de resaltar, doncs si aposten pel sí, el seu vot es veuria difuminat dins dels dos partits majoritaris dins de l'arc parlamentari, que han apostat pel sí. Evidentment, no parlo d'un sí a cegues, sinó sí però...I espero que es tinguin en compte alguns aspectes essencials, i que se li tregui molta palla sobrant, doncs la gent se la pot prendre com "el pito del sereno". Però en aquest moment, necessitem Europa, i això és important, per l'economia, per les persones i pels drets, per sobre dels estats i dels nacionalismes.
M'enrecordo ara, d'una pel.lícula que feien quan vaig fer l'interrail que tractava sobre les persones afins al govern Allende que van haver de marxar de Xile quan el cop d'estat d'en Pinochet. Quan marxaven a l'avió a un senyor li van preguntar:
- ¿Eres boliviano?
I ell va respondre: - No, soy internacionalista- aixecant-se acte seguit i alçant el puny cantà la Internacional.
Salut i república

Cinema Paradiso

Voldria felicitar a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació en primer lloc, doncs el catàleg de pel.lícules en format DVD que es pot obtenir és cada dia més ampli.
En segon lloc em voldria felicitar a mi mateix, per haver triat una meravella la passada setmana anomenada “Cinema Paradiso”, pel.lícula italiana rodada l’any 1989.
Aquest film es troba ambientat a Sicília durant els anys de la 2ª Guerra Mundial, així com els immediatament posteriors. A part de tractar amb una delicadesa exquisita la cinefília, i sense fugir del drama donar tocs genuïns d’humor, la crítica política que podem trobar darrera també és excel.lent. Un poble trencat per la Guerra, moltes famílies desmembrades amb morts o desapareguts, extrema pobresa, una escola on aplicaven allò de “la letra con sangre entra”, una radical separació entre classes, una societat a la qual encara no havia arribat la tele, i que el seu únic alicient era visitar aquell Cinema Paradiso. En aquest cinema, les classes benestants del poble tenien uns seients preferents, mentre la resta s’asseien a la platea, havent d’aguantar les escupinades dels burgesos quan s’elevaven reclamant drets laborals, com apareixien en algunes pel.lícules. Sense oblidar la figura del censor, el capellà del poble, que no permetia cap imatge on hi hagués un petó. Totes aquests aspectes es veu com, a poc a poc, van avançant al llarg de la pel.lícula. A part de tot això, els cinèfils disfrutaran amb els canvis que es van produint al món del cinema.
A més, és una pel.lícula que podria obrir una línia neo-neo-realista italiana, juntament amb els films d’en Nanni Moretti (gran mobilitzador i crític contra la manipulació i control suprem d’en Berlusconi), doncs, a diferència de les grans produccions de Hollywood, aquí no sempre els protagonistes compleixen els seus somnis, o la noia que t’agrada acaba convertint en la teva esposa.
Si podeu mireu aquesta pel.lícula, són dues hores de gaudiment.
Salut companys!

Carta a Wanadoo

A continuació adjunto una còpia de la carta que he enviat avui a La Vanguardia i que espero em publiquin:
Más sobre Wanadoo
Si hasta el momento no me había pronunciado sobre las artimañas utilizadas por Wanadoo España, S.L. para evitar que sus clientes se den de baja o para, como mínimo, cobrarles algunos meses en los que ya no han utilizado sus servicios, era porqué creía ser el único que había tenido que sufrir esta odisea, pero he visto que no ha sido así.
Después de varios años de conexión a Internet con la opción Tarifa Plana de dicha empresa, solicité en varias ocasiones adaptarme al contrato ADSL Go, siendo todas las peticiones denegadas pues no estaba operativo dicho contrato en la población en que resido. Evidentemente, en cuanto otra compañía me ofreció aquello que buscaba no dudé en cambiar, sin conocer las tácticas que a partir de ese momento pasaría a utilizar Wanadoo España, S.L. Una chica del departamento comercial me tuvo más de media hora al teléfono, a pesar de insistirle yo, en que no me podían ofrecer la conexión que quería, facilitándome al final, con muy malos modos, los pasos a seguir para darme de baja. Efectivamente, estos pasos estaban incompletos, recibiendo en meses posteriores los consiguientes recibos de un servicio que no estaba usando. Después de varios faxes mandados, aceptaron mi baja pero que, paradójicamente, tenía que abonarles el mes de mayo y el posterior de junio, sin haber hecho uso de sus servicios en ambos pues, aunque los trámites realizados por mí eran anteriores, “habían cerrado el mes”. Actualmente me persigue una empresa de cobro llamada Collecta. Quisiera saber si una persona se intenta dar de alta en la segunda quincena de mayo, si le dejan de cobrar el siguiente mes de junio o no le ofrecen sus servicios hasta el 1 de julio pues su mes “se encuentra cerrado”.

Di Canio

Probablement en tota la carrera futbolística d'aquest home de 36 anys no s'havia parlat tant com aquests últims dies. La causa: Va alçar el braç fent un salutació feixista al públic més radical del seu equip, la Lazio, al derbi contra la Roma. Evidentment aquest senyor mereix una dura reprimenda, tant de la Federació Italiana com del seu club. Tot i així m'ha tocat la fibra alguna demagògia barata que s'ha fet a alguns medis de comunicació, doncs a la Lazio li trobo certs paral.lelismes amb el meu estimat Espanyol.
Darrerament, amb les tràgiques notícies que arriben dia rere dia a la premsa, només m'alegra llegir El País els diumenges, per la columna-paròdia de la televisió del Sergi Pàmies, i els dilluns, perquè a la secció d'esports apareix un article que comenta la lliga italiana d'una manera diferent, mirant allà on la resta no arriben, fets per l'Enric González Aquest senyor ha estat corresponsal a vàries ciutats, entre elles Londres, i fa uns quants anys vaig tenir el plaer de llegir una petita joia anomenada "Historias de Londres" del mateix autor, on recull un anecdotari molt interessant i divertit sobre el seu dia a dia a Londres, com quan va haver de patir el deficient sistema sanitari que el tatcherisme va deixar. Llegint els seus articles setmanalment, he cregut esbrinar la seva prefència per la Roma, però aquest dilluns, deixant-se portar sense estreps per la seva afició, i sense oblidar que el Lazio els havia vençut uns dies enrera, va deixar anar que la salutació feixista, a part de la néta d'en Mussolini, també va alegrar a l'afició "laziale". Són molts els cops que he hagut de tractar de convéncer a la'ltre interlocutor que l'Espanyol no és un club fatxa, així que avui em toca defensar a la Lazio. El feixisme el produeixen les persones no un club, i el futbol i la política són dos aspectes que no s'haurien de barrejar mai. Estic segur que un % molt elevat de l'afició de la Lazio no admiren la figura del Duce, ni estigueren contents per aquesta salutació totalment fora de context, però l'ull demagog mira només cap a la banda ultra, la banda dels radicals que celebraven la salutació. A Montjuic les televisions molts cops enfoquen només allà on hi ha quatre gats, on no representen cap massa social del club, però tenen el cap rapat, fan por, i porten banderes espanyoles molt grans. Jo m'indignaria molt si un periodistes italià publiqués al seu país un article dient que a l'Espanyol només que li donem suport fatxes. Crec en la intel.ligència i les capacitats de l'Enric gonzáles, i espero que se n'adoni aviat de la seva errada. Forza Lazio! (sense feixistes)

L'Espanyol al cim

L'any 1999, per tant ara farà 6 anys, es va posar en marxa un projecte totalment innovador al món del futbol i que no recordo que tingués precedents. Un grup de pericos valents, em sembla que de Banyoles venien a les entrades de l'Olímpic unes samarretes, llavors encara a 1000 pessetes, amb el títol "l'Espanyol al cim". L'iniciativa consistia en que aquests senyors volien ascendir a una muntanya paquistanesa de 8000 metres d'alçada, a la mateixa cordillera de l'Himalaia, si no recordo malament, i un cop al cim plantar-hi una bandera blanc i blava. Per tant, si posteriorment no ha passat per allà algun intolerant, encara deu lluir i passar fred a un cim paquistanès.
La clau de tot això és el profit mutu que es va treure. Uns pericos de Banyoles, molt aficionats a l'alpinisme, que van poder subvencionar, crec que gran part de l'aventura, amb diners dels seus co-religionaris que es sentien orgullosos de la valentia d'aquests i del fet que una bandera blanc i blava pogués trobar-se tan propera al també blanc i blau cel. Enllaçant amb aquest profit mutu, afegeixo un reportatge que he sentit al programa del Joan Barril "La R-Pública" (Com Ràdio) avui mentre anava al cotxe. En concret parlaven de gràcia, però crec que hi ha cinc Bancs del Temps a Barcelona. En que consisteix això? Segons han explicat una persona agafa un talonari que ofereixen en aquests, i pot gaudir d'allò que oferexien elsa ltres membres. És a dir, que una senyora gran pot oferir cosir les gires del pantaló, doncs hi té la mà trencada però, per la seva escassa mobilitat no pot baixar a comprar el pa i el diari. Pot haver-hi un noi jove que hagi estudiat jardineria, però que no tingui ni idea de costura ni com arreglar-se els pantalons. Aleshores, apareix una tercera persona en discòrdia, amb un petit jardinet a la seva vivenda, que no sap que fer per a deixar-lo maco, però que disposa d'hores per a fer compres. Ja tenim el triangle fet! És fantàstic. I això és un exemple inventat per mi, però la relació en aquests Banc de Temps, més que triangular, és pluri-angular.
Moraleja: Hem de veure quines són les nostres virtuts, i també tenir en compte les dels altres.

Aromes de Montserrat

Aquesta setmana que acabem he pogut gaudir de la neu durant 2 dies, malgrat que l'estat en que es troben les pistes aquesta temporada és lamentable. Per anar a La Masella he passat per la Catalunya Central, per unes carreteres que em recordaven a la meva infantesa, doncs un hivern sencer vaig aar a un càmping que es troba a Berga. Deixant de banda vells records, he de dir que a alguns trams de carretera quan baixava, degut al bon dia que feia, es podien apreciar les formes sinuoses de les muntanyes de Montserrat (i aquests llocs no eren Canyelles).
No suporto Montserrat. Potser se'm pot titllar de mal català, d'espanyol, d'anti-catòlic, etc. Però la tinc una tírria especial a aquestes muntanyes. Només respecto el fet que es fessin reunions i que esdonés acollida a opositors del règim de Franco. Deixant de banda això, en l'actualitat parlem de quatre muntanyes desfasades que es segueixen creient el melic de Catalunya. els actes de CIU, les reunions de nacional-catolicistes, la trobada dels escortes de no sé que, els bons minyons de la mare que els va parir... Aquesta Catalunya no em mola, aquesta Catalunya tancada en els seus costums i tradicions ancestrals no mirarà mai cap al futur, aquesta Catalunya que ha estat 23 anys mirant de lligar-ho tot ben lligat.
La nova Catalunya ha de passar de Montserrat i els seus simbolismes "morenètics" i mirant cap al futur. La Catalunya dels barris, la Catlunya de les persones, la Catalunya del benestar en general. No fa molt apareixia una carta a la premsa on deia un senyor que semblava conèixer bé al regidor de benestar social de l'Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà (IC), que era una llàstima que hagués demanat excedència a la seva funció docent per a dedicar-se de ple a la seva regidoria, i posar a la pràctica els seus coneixements i estudis. La carta lamentava els pocs diners que rebia aquesta regidoria, i la diferència de percepció de "barcelones" entra l'alcalde Clos i el regidor Gomà. Potser el senyor Clos haurà de pensar una mica més en la Barcelona dels barris si vol reeditar mandat l'any 2007, doncs una operació com la del Fòrum pot ser molt interessant, però en contra-partida segueixen existint barris amb unes mancances bàsiques.
I acabo citant, al gran cantautor Ismael Serrano en un troç d'una cançó seva que no recordo el títol: "Queremos saber si en Marte hay vida, y no nos preguntamos si la habrá en Las Barranquillas".

Disculpes

Perdó, sembla que al final s'havia pogut publicar l'article anterior. Crec que ja he posat per a fer comentaris. Vaig a veure si és així...
A reveure

Pla Ibarretxe, quina mala letxe

Bona nit a tota la revolució silenciosa que llegeix les tonteries escrites a aquest weblog. Després d'alguns dies sense escriure avui torno per a fer un article, que també podia haver titulat: Patxi Lehendakari (eslògan del PSE per a les properes eleccions basques).
Tots aquests dies ens estem fent un fart de sentir parlar del Pla Ibarretxe (Ibarreche per La Razón o l'ABC). A més, aprofitant l'avinentesa que la passada setmana vaig estar a Bilbao, he cregut convenient donar la meva opinió sobre dit "pla". Euskadi és una terra amb unes particularitats molt contrastades: El paisatge, la llengua, el tarannà de la seva gent, l'aixecament de pedres, els frontons, les txapeles, els pintxos, els zuritos, els catxarros, etc. ara, el que vinc a dir és, fins a quin punt aquestes particularitats fan que ser un estat lliure associat o l'eufemisme de torn que es vulgui emprar per a no dir independència és positiu per a les seves gents.
Sense cap mena de dubte em remeto en primer lloc a que llegiu l'article que apareix als següents links: www.bastaya.org/revista/articulos/art03.htm Es tracta d'un article fet per en Mikel Buesa, i que mereix tot el meu respecte per dos motius: 1- És catedràtic d'economia a la Universidad Complutense. 2- Uns assassins van matar al seu germà fa uns anys al costat del Parlament Basc per ser socialista i defensar la llibertat i la democràcia. Val a dir, que adverteix dels riscos i pèrdues que tindria una Euskadi independent, i ho explica amb rigor. Seria important que aquest estudi es realitzi també a Catalunya i, en cas de tenir uns efectes similars als bascos, que els nostres polítics passin a dedicar-se tan sols d'aquelles coses que ens interessen als ciutadans.
Per tant, a part de les que semblen clares preocupants xifres que suposarien l'independència, cal mencionar que la societat basca es fragmentaria encara més en dos bàndols. I el frontisme, ni d'una banda ni de la'ltra no és bona. Per això crec que la idea de Comunitat Nacional treta a la llum pel PSE d'en Patxi López sembla interessant i podria portar a unir a les dues bandes de la "ría", una mica com el vanguardista pont del Calatrava uneix els dos bilbaos. I, com a mínim els moderats, que estic segur que és l'única majoria clara que existeix entre la població d'Euskadi estarien d'acord amb aquesta Comunitat Nacional, on la gent pugui conviure amb llibertat d'expressió, no-violència, sense morts, sense discriminacions, sense pèrdues econòmiques com a resultat d'algun projecte i pensant en el segle XXI, pensant en el futur i veient que el fet de néixer a alguna banda del món no és sinònim de ser millor al veí.
Salut i república!

Patxi Lehendakari

Molt bones. estic emprenyat com una mona peruqè havia fet un article molt currat sobre el Pla Ibarretxe i se m'ha borrat! L'anteriro article es deia Ibarretxe quina mala letxe. Principalment, parlava d ela necessitat de tenir un lehendakari com en Patxi López perquè el seu projecte pot portar a unir bàndols històricament confrontats, com el pont del Calatrava uneix allò que la ría separa. Per a informar-vos sobre el tema us recomano que llegiu el següent link del Mikel Buesa: 1- Catedràtic d'Economia UCM 2- Germà d'un senyor que van assassinar per ser socialista i defensar les llibertats. Un cop llegit, em pregunto si succeirà el mateix a Catalunya.
Salut i República!
http://www.bastaya.org/revista/articulos/art03.htm

Any nou, vida nova?

Molt feliç any a tots els encara pocs lectors del meu blogspot. Aquests dies he estat fora, concretament a Bilbao, i per aquest motiu no he pogut afegir dades noves a les fins ara existents.
Aquests dos primers dies són aquells en que moltes persones comencen a incomplir les seves promeses de Cap d'Any, com deixar de fumar, beure, apuntar-se a un gimnàs, ser bona persona, ser sincer/a, ser amistòs/osa, etc. Es tracta d'un "inpass" cap a la rutinària vida que tenim tots els individus que poblem aquest planeta.
Canviant de tema, voldria dedicar un espai especial a Bilbao, una ciutat que no havia visitat mai, però que té coses molt maques, a part de les ja sobradament suposades bilbaïnes que habiten la ciutat per ambdues bandes de la ría, "desde Santurce a Bilbao por toda la orilla...", de Sestao a Getxo, de Galdakano a Santutxu. Bilbo, històric i dels barris centrals es troba en una vall, rodejada de petites muntanyes, i probablement sigui el tros de terreny mundial amb més litres per càpita d'alcohol consumit al llarg d'un any, perquè allà és difícil seguir aquell ritme. La festa d'allà, juntament amb els arxicoeguts pintxos és fantàstica, si es pot regar amb "zuritos" (birra), "chiquitos" (vi), o "cacharros" (cubates). Anar de tapes allà es diu "ir de poteo", doblement aplicable pels forasters, doncs és molt fàcil acabar potant amb tant d'alcohol com beu aquella gent. També mencionar que la gent d'allà és molt sana i que tenen un cor molt gran. Des d'aquí saludar als meus amics Pablo i Gorka, que han tractat als meus amics i a mi mateix com si estiguessim a casa nostra. Eskarri kasko o com s'escrigui. Doncs això, que Bilbao mola, i la part del Guggenheim és molt maca.
Em despedeixo per un parell de dies d'aquest weblog, perquè dimarts marxo a esquiar un parell de dies. Espero trobar neu! Doncs no tindré gaire ocasions més de pujar aquest any! Salut a tothom i república. I porteu-vos bé, que els reis estan al caure. Agur!