Galícia'05

La veritat és que avui volia fer un blog més extens i interessant, doncs teóricament havia d'anar a una conferència d'anàlisi dels resultats electorals a Galícia. Uns problemes de feina m'ho han impedit. Això no treu, que digui la meva al respecte. Les enquestes han fallat, com ja ens tenen tan acostumats. Semblava que la derrota d'en Fraga havia de ser escandalosa, però no ha estat així. Tan sols ha baixat quatre escons, per tant, la matexia xifra que el BNG, però amb major desastre pels segons per la xifra inferior que aquests tenen. Els que més han crescut ha estat el PSG, que ha guanyat 8 escons, malgrat el senyor Acebes els consideri perdedors de les eleccions.
Ara tothom pendent del vot emigrant. Curiosament, poden votar aquells que viuen a l'altra banda de l'Atlàntic i no aquells que habiten a la resta d'Espanya. Estúpides lleis electorals...
Tan sols espero que el dia 27, pugui haver-hi canvi a Galícia, i espero que el BNG es comporti amb seriositat, doncs el precedent de l'Ajuntament de Vigo no és molt reconfortant.

pancartistes

Avui m'han dit que PSOE i PP són el mateix. No és el primer cop que ho sento i, malgrat penso que si en alguna cosa s'assemblen és en que són dos partits amb capacitat per a governar un estat, crec que existeixen unes diferències mínimes o màximes. Qui no ho pensi així, li recomano que es compri qualsevol manual d'introducció a la ciència política i que llegeixi el concepte de socialisme o socialdemocràcia i de liberalisme o conservadurisme. Després d'això, espero que no es pugui dir amb frivolitat que és el mateix. Com que no sóc politòleg i no tinc mesos o anys per endavant per parlar de diferències d'ideologies, avui parlaré de la tónica que ha pres el PP de manifestar-se. Allò que els hi feia tanta gràcia a la passada legislatura, que titllaven a l'esquerra de "pancartista", ara és utilitzat per aquests com a arma de crispació, per intentar tornar a les dues espanyes del 36.
1- Manifestació contra el diàleg amb ETA. Evidentment, jo també rebutjo un diàleg sense condicions amb una banda armada, però sembla que la cosa està bé, i els hi fa por que en Zapatero sigui el president que ho aconsegueixi.
2- Arxius de Salamanca: A qualsevol classe de dret penal t'ensenyen el concepte "robo con violencia" però podem anar més enrera, si volem pàrvuls, i veure com una cosa que és d'algú t'ensenyen que s'ha de tornar. I Espanya, no pateixin senyors carques, no es trencarà per aquests fets, i no és només ERC qui vol el retorn dels papers. Estan idolatrant massa al senyor Carod, quan ell sol ja s'ho fa tot. De fet, va tant inflat que a la seu d'ERC li han hagut de fer una porta especial...
3- Matrimonis gais: No s'adapten als temps que corren i volen exigir fins a l'últim moment que no es reconeguin aquest matrimonis. D'aquí 200 anys, quan tots estiguem circulant per l'espai, veurem que succeeix a la terra i ens enfotrem de vostès, com els nostres avantpassats s'enfoten dels seus contemporanis conservadors.
4- La propera serà el PHN no? Volen dir que hi ha aigua per algú?

La programació de TV3

M'encanta que en una hora de màxima audiència, en que totes les famílies sopen, a la nostra televisió pública ens deleitin amb un documental de l'Etoo, amb aquesta tónica culer-triomfant, on la Conselleria de Comerç, Consum i turisme té la barra de gastar 270000€ dels catalans patrocinant la samarreta del Bar$a. També molt addient, que al 33 posin el mateix dia el film "més dura serà la caiguda".

Com era de preveure, Holanda també va dir "no" al tractat europeu. La por a dir "no" ha desparegut, i això no trigarà a convertir-se en una escala continua de fitxes de dominó que cauen sense poder fer-hi res per a evitar-ho.
S'ha de fer esment de l'article del Josep Ramoneda la setmana passada a "El País", on deia de la importància que la política té a França, on els "nos" es van mobilitzar més enllà de les pressions mediàtiques i governamentals. Com es troba gran part de la població interessada per la política i, per això, en tots els àmbits socials surt aquest tema a col.lació i com es mobilitzen els "nos", mostrant que la democràcia espanyola és encara massa jove, si ens comparem amb els veïns.
A Holanda, la realitat és una mica diferent, i no hem d'oblidar els constants enfrontaments interculturals que s'han produit als darrers mesos, que no han servit més que per perjudicar la situació.
Realment, la Constitució Europea es troba tocada de mort, i per això crec que és necessari de matitsar-la, no destruir-la, però s'han de retocar algunes coses per a millorar-la.
1- Ja ho vaig dir quan vam votar a Espanya, és un text pesat i poc funcional, que s'hauria de sintetitzar i simplificar per a fer-lo accessible a la població.
2- S'han de tenir en compte algunes crítiques, sempre que estiguin fonamentades, per no tornar a caure en l'errada i que es torni a rebutjar el text, doncs seria tràgic pel futur d'Europa.
3- S'ha de votar golbalment i en la mateixa data, donant un pas cap al futur, i mostrant així que Europa és forta i necessària, sense la preminència estatal.

Feixisme al futbol (i 2)

Val a dir que tinc varis temes pendents de parlar aquí, però avui contestaré, sense que serveixi de precedent al que més comentaris fa al meu blog, segons ell, l'únic que el llegeix.
Efectivament, l'Espanyol té un grupet d'aficionats que no representen ni l'1% de la massa, que se situen a un córner, que canten el hit d'en Manolo escobar "que viva España", increpen als jugadors negres i porten banderes espanyoles amb un pollastre. Efectivament, tampoc hi ha cpa directiu amb collons per fotre'ls fora. Ni el Laporta, altrament dit per alguns diaris, el "Kennedy culé". El Laporta en un acte de demagogia, que tant li agrada, es va enfrontar als Boixos Nois, però la realitat és que segueixen al camp i segueixen anant als desplaçaments, només cal recordar les agressions a aficionats pericos a Tarragona, el passat estiu. El problema és una mica com amb l'esquerra abertzale, il.legalitzant-los fas res? No, perquè et presenten unes llistes alternatives i segueixen presentant-se a les eleccions. Aquí igual. Comprarien seients a una altra banda del camp, havent d'aguantar un nazi al seient del costat.
Malauradament no és un tema de fàcil solució, però la imatge del club és la que la gent vol veure. A Tv3 potsr li interessa de treure aquestes coses, tant inconstitucional és una bandera franquista com una estelada. Aquesta és la realitat i si ens agrada més una o altra és un tema subjectiu.

Societat xarxa

Recensió d'un llibre per Ciència Política:
RESSENYA DEL LLIBRE “L’ERA DE AL INFORMACIÓ. VOL II: EL PODER D LA IDENTITAT” (MANUEL CASTELLS). ED. UOC. 2003

Sembla francament difícil poder realitzar una ressenya d’un llibre tan extens i que aporta tantes dades al lector. Situats en el marc temporal de principis del segle XXI, la societat xarxa, s’ha convertit en una realitat imprescindible per a comprendre de forma correcta tot el que engloba les àrees d’estudi d’aquest llibre. El poder de la identitat és el seu títol, malgrat la creixent globalització en la que ens trobem immersos.
La identitat segueix sent imprescindible però, aquest cop, amb un significat no exacte al que aquesta va tenir en un principi. L’avantatge que té un/a ciutadà/ana l’any 2005 és la de poder construir-se una identitat a través dels seus pensaments i activitats i que, aquesta, al mateix temps, cada cop pot estar més influïda per factors externs, és a dir, a no trobar-se limitada per un seguit de fronteres que, malgrat segueixen existint i sent necessàries, la seva força i competències cada cop es troben més difuminats. No hem de confondre identitat amb rols, que funcionen d’un mode diferent. És a dir, aquesta identitat s’ha vist de tres maneres, legitimadora, de resistència i de projecte. La identitat legitimadora és aquella en la que es basen els nacionalismes, tot i que aquests estan perdent, cada cop més, les seves argumentacions en la societat xarxa on vivim. El concepte nació, actualment, gaudeix d’una heterogeneitat de significats com no havia succeït segles enrera, i és imprescindible diferenciar estat i nació doncs, en comptats casos, coincideixen ambdós conceptes. En moltes ocasions, i Castells posa l’exemple de Catalunya, el nacionalisme no és sinònim de voler l’independència d’una nació sense estat, com ocorre aquí, sinó que, diu, la seva reclamació tan sols és d’institucions i competències, destacant aquí que certament així està succeïnt en alguns temes, com la redacció del nou Estatut de Catalunya. A tot aquest fenomen, de canvi de perspectives dels nacionalistes, cal afegir que, gran part dels que ho són consideren com a membre de la seva nació a aquells que viuen i treballen allà, independentment de la seva procedència. Això també és molt rellevant, doncs ens permet desvincular l’origen étnic dels membres de la comunitat. Entenc aquest fenomen com a globalització de persones i és una feliç mostra que en aquesta societat xarxa en la que vivim, les fronteres es van reduint i, prenen més rellevança les persones que les banderes o les fronteres. Evidentment, no tot s’ha aconseguit al respecte, i la balança rep càrrega per l’altra banda, degut a mancances que, malauradament, segueixen existint.
En primer lloc, és destacable el que diu Manuel Castells sobre la població afro-americana als EUA, ja que la mitjana de població dins de classe baixa, per tant, al llindar de la pobresa, és molt més elevada que no pas la mitjana de la població de raça blanca que hi estan. Sense oblidar tampoc que el tant per cent de població afro-americana empresonada és també molt elevat. Al mateix temps, això degenera en la creació de guetos i, els seus membres, en comptes de solucionar-ho, no dubten un instant a fugir d’allà. D’aquí venen els moviments de les comunitats negres demanant la igualtat social i contra l’aïllament, al llarg de tot el segle XX. Si analitzem aquests fets des de la proximitat, vull destacar, sobretot, la importància dels moviments veinals. A totes les ciutats hi ha barris més rics i de més pobres, i barris amb una història centenària, així com d’altres sorgits del no res. A Catalunya, van venir a viure, al llarg dels anys 50, 60 i 70 del passat segle, moltes persones d’altres parts d’Espanya, doncs aquí hi havia més possibilitat de poder treballar, dins de l’òrbita de pobresa i precarietat en la que havia la població després d’una cruel guerra civil i d’una nefasta dictadura. El canvi demogràfic fou espectacular i sobretot les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona experimentaren un creixement ràpid i desacompasat. Aquest seguit de fets, provocà que creixessin molts barris amb vivendes de gran alçada, barates i funcionals, però sense uns serveis bàsics per a la comunitat. Això feu que, tot i ser propers a la ciutat, fossin poblacions aillades, amb l’única activitat de permetre dormir als nouvinguts. Si, a hores d’ara, aquestes ciutats i els seus barris han canviat, no és gràcies a les actuacions fetes allà per les administracions franquistes, sinó per la força que tingueren els moviments veinals, aquells col.lectius que han vingut treballant des de molts anys ençà i reclamant aspectes bàsics per a poder viure dignament. L’asfaltat de carrers, la llum, l’aigua potable, les estacions de tren, autobús o metro, a part dels espais públics per als seus veïns, es trobarien avui encara en fase de creació o de simple projecte, si no hagués estat per la tenacitat d’aquests veïns que han desitjat el millor pel seu barri.
En definitiva, si he mencionat anteriorment la relativa pèrdua d’importància de l’Estat, ha vingut donat perque vivim en un món cada dia més “glocalitzat”, i la importància de la comunitat local és perquè posa tot cada cop més a l’abast del ciutadà.
L’altra arrel d’aquesta paraula composta és globalitzat, doncs el fenomen de la globalització avança a passos agegantats. De tota manera, encara té mancances i sembla necessari que drets i persones siguin més presents en aquesta. A partir d’aquest fet, la globalització ha generat opinions contràries des d’àmbits molt diversos. Si això ha estat així és perque milions de persones de tot el món han vist el risc d’un nou ordre global, sota el dictat dels estats més rics.
L’exemple zapatista com a forma d’insubmissió és remarcable. L’any 1994 va entrar en vigor el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord). A partir d’aquí es va organitzar una marxa de tres mil homes i dones, pertanyents a grups indígenes, “mestizos” o intel.lectuals urbans, dirigits per l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i, amb poques armes, van aconseguir el control dels principals municipis de l’estat de Chiapas (Mèxic). Tot i tenir la forma de guerrilla, val a dir que l’EZLN feia unes reivindicacions justes. Dins d’aquesta xarxa global en la que ens trobem, foren ells els primers a aconseguir les seves reivindicacions per mitjà d’internet. Aquesta comunicació va fer que la seva veu fos més sentida del que ho havia estat fins a aquell moment.
De moviments socials ha hagut de moltes menes i alguns han causat més simpatia que d’altres a la població. En el cas dels lames de l’apocalipsi al Japó, és necessari que ens plantegem si la manera de reivindicar-se fou la correcta. Sembla clar que no, doncs no crec que els atemptats en grans dimensions siguin una forma legítima de reivindicació. Al Qaida n’és un altre exemple, amb la massacre de l’11-S del 2001, amb un atemptat que va consternar el món. Realment, la por o el terror no són unes manera digna ni legítima d’expressar-se.
En l’altre sentit, trobem els grups anti-globalització de diversa índole que, el fet que defensin les seves idees a través de la paraula els dóna legitimitat en allò que pensen i més encara quan les seves manifestacions es troben motivades per culpa d’aquest nou ordre global que no tracta a les persones i les comunitats com deuria. Aquests moviemnts estan formats per col.lectius heterogenis amb un únic enemic comú, el neoliberalisme. La separació més genèrica es dóna en els que busquen una reforma institucional i una globalització amb cara humana i els que, definitivament, s’oposen al capitalisme. El moment més rellevant d’aquest grups va ser l’any 1999 a Seattle a les manifestacions que es van realitzar contra l’OMC, tot i que ja porten més d’una dècada de lluites socials.
En allò referent al moviment ecologista, s’ha de mencionar que ha hagut un canvi global en la forma de veure el tema per part de la societat, respecte a una creixent sensibilització en aquesta matèria, que ha obligat als partits polítics a tenir en compte l’ecologia i el respecte del medi ambient als seus programes.
El feminisme és un altre moviment a tenir en compte per a consituir la identitat de les persones. La proclama feminista no parla de la superioritat de la dona vers l’home, perque seria poc rigurós, sinó que aquest moviment ha existit al llarg dels anys per a reclamar una igualtat en drets que els havia estat negada sistemàticament al llarg de la història. És a dir, que el patriarcat com a model de família comuna, ha donat pas a molts tipus de família, tots ells vàlids, i que l’Estat té el deure de reconéixer i protegir. En primer lloc, hem de veure la paulatina incorporació al món del treball per part de les dones al llarg de tot el segle XX. Aquests fets han estat així gràcies als moviments feministes que han lluitat constantment fins que s’han aconseguit erradicar unes situacions totalment injustes, on existia una superioritat masculina. El sexe i les formes de practicar-lo també han variat per aquest motiu. Cal fer esment, al mateix temps, que els gais i les lesbianes han aconseguit que se’ls reconeguin certs drets que fins a aquell dia havien estat reservats només als heterosexuals. De fet, un exemple adaptat a l’actualitat és el d’Espanya, on es troba en procés de legalització el matrimoni entre persones del mateix sexe.
Retornant a l’aspecte de la globalització, el professor Castells destaca la importància de tres monedes sobre la resta: ièns, dòlars i euros, i la supeditació de la resta de divises a aquestes tres. En els camps de l’investigació han predominat dos models diferents. Per una banda el nord-americà, basat en l’economia del coneixement, que es dóna amb l’importació massiva de mà d’obra qualificada. Per l’altra, el finès, basat en la doctrina escandinava de l’estat del benestar, consistent en una inversió en recursos humans i una conseqüent millora dels recursos.
A l’estat-nació trobem una interconnexió en tres reptes: globalització i entrellaçament de la propietat; flexibilitat i penetració de la tecnologia i, per últim, autonomia i diversitat dels mitjans de comunicació. Com a contrapunt, apareix el problema de la globalització del crim, amb la creació de xarxes internacionals que actuen en l’àmbit criminal.
Tal i com ja he esmentat abans, amb l’aspecte de les tres monedes que dominen el mercat mundial, ara s’ha de mencionar el problema, també gran, que ha trobat la població, amb la preponderància de l’estat nord-americà sobre la resta, i l’unilateralisme a l’hora d’actuar. Tot i això, alguns estats no han dubtat un sol moment d’aliar-se amb els EUA per a empendre una croada contra els estats que, considera, no segueixen el que per a ells és correcte. Aquesta posició del govern nord-americà és discutible, doncs no són un estat que pugui ser mostrat com a model front la comunitat internacional. L’atac a l’Iraq, desoïnt a les Nacions Unides, el fet que no formin part del Tribunal Penal Internacional, òrgan garant de la legalitat de les actuacions internacionals, en són clars exemples.
A tall de conclusió, em dirigeixo a l’últim capítol del llibre del professor Castells, degut al canvi social que ha generat en la nostra població aquesta societat xarxa, doncs la política, en definitiva aquells que es troben al capdavant dels governs dels estats, han hagut d’adaptar-se als canvis i a les noves tendències existents. A l’ésser humà mig li arriben diàriament notícies polítiques de tota mena, que les processa, i en recorda una part, algunes són bones i d’altres no tant, sense oblidar-ne les nefastes, però sembla clar que cada dia podem estar més informats i podem dir al nostra més clarament, amb un seguit d’idees que generen la nostra opinió. D’aquesta opinió, creada per una sèrie de fets empírics, provats i contrastats, la persona va consituint la seva identitat. Identitat que, com diu el professor Castells, els autors socials les han d’interioritzar i construir-ne els sentits. A partir d’aquí, d’un món cada cop més global, podem anar movent-nos, implicant-nos en canviar, col.laborar o crear allò que ens agradi o desagradi. “Un altre món és possible”, diuen els col.lectius pacifistes i anti-globalització i, a l’any 2005, realment és cert i podem seguir treballant per a aconseguir-ho.

Prou de salts!

Estic fins als pebrots d'aquesta moda estúpida de saltar als camps de futbol l'útlima jornada de lliga per qualsevol motiu i liar un merder important. Estem a dimecres i creia que ja s'havia refredat la meva ràbia des de diumenge però veig que no ha estat així.
Uns energúmens i incontrolats van saltar des de diverses posicions de l'Olímpic per a acabar fent una invasió de camp lamentable i violenta. Un grupet es va repartir per a fer lluir banderes espanyoles amb l'àliga pel camp perquè a les teles semblessim un club feixista, cosa que no és així. Si volien sortir per la tele, ho van aconseguir. Imatges lamentables de desgraciats trencant un mobiliari públic no hauria d'estar permés. Sí, vam sortir a tots els medis de comunicació amb una mala imatge increïble, embrutant la genial temporada que s'ha fet esportivament parlant. Però el presient té la cara dura de dir que ho han fet per l'euforia. Doncs no senyor Sánchez Llibre. Aquesta gent no eren socis en la seva majoria, i van accedir beguts i drogats a un recinte esportiu, gràcies al preu que vostè va deixar les entrades.
Els comportaments incívics d'aquesta mena s'han d'erradicar per complet.
I després encara els imbècils de tv3 rient quan el "jimmy jump" saltava al camp...