Chiapas

Jo crec que l'expressió "El pueblo manda y el Gobierno obedece" no és anti-democràtica i no té cap mena de connotació feixista. És un exemple que s'ha d'adaptar a la realitat. A allò que ens autodenominem primer món, estaria fora de lloc, doncs el poble escull uns dirigents que solen treballar amb netedat i, en cas contrari, existeixen uns mecanismes per a fer-los fora.
Al cas de Chiapas han existit moltes mancances democràtiques, els indígenes no han estat mai repectats ni considerats iguals que els blancs. Han hagut cacics diu sí i dia també, que han oblidat aquestes regions desfavorides amb alta presència indígena.
El moviment zapatista, ha estat molt important, no s'ha d'oblidar, malgrat els seus dirigents actuals no acabin d'actuar democràticament del tot. Però la contribució que han fet per la millora d'aquestes regions és impagable.
"El pueblo manda y el gobierno obedece" és un exemple de democràcia participativa, un model a seguir en d'altres indrets com a exemple del que ha de ser una pressa de decisions amb un ampli supor popular, que els ciutadans no es limitin a votar cada 4 anys.

Viva Zapatero!

El PSOE aventatja en 6 punts al PP en quant a intenció de vot, segons deia una enquesta publicada per "El País" d'avui diumenge 25 de setembre.
Al mateix, sortia un documental tipus Michael Moore, presentat a Donosti, amb el títol de "Viva Zapatero". La seva directora ens enveja pel fet de tenir un President del Govern més intel.ligent, atractiu i que fica menys la pota que el seu. Veient el sr. Berlusconi es comprén que envegin qualsevol personatge extern.
Aquesta expressió ve del "Viva Zapata". A les pàgines centrals de "La Vanguardia" parlavem del moviment zapatista i em quedo amb una frase d'un cartell que apareixia a la foto: "Aquí el pueblo manda y el Gobierno obedece". Frase preciosa i que seria ideal que fos certa, l'únic problema, és que sembla que dins del zapatisme, els seus dirigents, no deixen de ser una mica autoritaris. La idea del govern del poble és maca, si no fos perque fallen les formes d'alguns, com el subcomandant Marcos. Mentre visquem en democràcia serà millor cridar: "Viva Zapatero".

Nacions

Molt encertat el Máximo, com sempre.

Eleccions alemanyes

Encara no havia parlat de les eleccions alemanyes que es van celebrar diumenge, i crec que és el moment de parlar-ne, "a toru passat".
S'ha de reconéixer el mèrit de l'Schroder, doncs feia temps que tenia perdudes les eleccions, les enquestes el situaven 10 punts per sota de la candidata democratacristiana. Sempre el seu partit ha anat malament prèviament, ha perdut gairebé tots els länders, però quan arriben les eleccions, es recupera i guanya.
Tot i així, la situació és complicada, i les apostes sobre pactes són espectaculars: Coalició jamaicana (CDU-FDP-Verds), Abella en minoria (CDU-FDP), Semàfor (SPD-FDP-Verds), (CDU-SPD) o, la improbable (SPD-Partit de l'Esquerra-Verds).
Des del meu punt de vista, l'última és la millor opció, malgrat que improbable. Improbable perque en Lafontaine i l'Schroder són irreconciliables i, perque el Partit de l'Esquerra exigeix un canvi programàtic per a fer-lo d'esquerres. Una llàstima que no es pugun entendre i que els alemanys s'hagin d'empassar 4 anys de liberals-conservadors en minoria, amb grans mesures antisocials, desafavorides de les classes mitjana i baixa.

Llibertat i seguretat

Article molt bo del Pepe Borrell:

ELS DRETS NO ES NEGOCIEN • Seria paradoxal que la nostra generació sacrifiqués per la seguretat la llibertat per la qual tant ha lluitat
JOSEP Borrell
President del Parlament europeu
La cimera de l'ONU, que celebrava el seu 60è aniversari i que havia de posar al dia una organització creada en un món molt diferent de l'actual, no ha estat a l'altura dels reptes plantejats. Ni reforma de les seves institucions ni mesures concretes per aconseguir els objectius del mil.lenni i acabar amb la pobresa ni acord per firmar la tan endarrerida convenció sobre terrorisme internacional. Però ha servit almenys perquè Bush ampliï la seva concepció de guerra contra el terrorisme que va llançar, amb aires de croada, després dels atemptats de l'11-S del 2001. En la seva exposició davant l'Assemblea General, va integrar la lluita contra la pobresa i la propagació de la democràcia com a armes tan importants com la força militar.Contra el terrorisme, desenvolupament, va venir a dir, reconeixent que la misèria és el caldo de cultiu del terrorisme. Per un moment, semblava estar d'acord amb un De Villepin, al tornar a l'ONU, que recordava que no és possible acabar amb el terrorisme d'arrel islamista a cop de míssil i encara menys si l'ús de la força no es recolza en la legalitat internacional. Això és especialment important per a la societat europea, durament castigada a Madrid i Londres. L'amenaça terrorista és molt més greu després de l'Iraq, no desapareixerà de seguida i posarà a dura prova la capacitat de fer-hi front des del respecte dels seus valors democràtics.Per això, el binomi llibertat seguretat estarà al centre del debat polític, amb importants conseqüències sobre les polítiques d'immigració i d'integració social. Ja va estar present en el primer ple del Parlament europeu (PE) després de l'estiu. El ministre britànic de l'Interior, Clark, va demanar el suport dels eurodiputats al seu programa per enfortir la seguretat europea. Però aquests li van recordar que aquell combat no es podia entaular sacrificant els drets humans. I l'invitaven a lluitar també contra els abusos que havien produït la tràgica mort del jove brasiler Menezes al metro de Londres.Ningú subestima l'abast de l'amenaça terrorista per a Europa. No es poden oblidar les terribles imatges dels atemptats de Nova York, Bali, Casablanca, Madrid, Xarm al-Xeikh i Londres. Ningú desconeix la necessitat de reforçar la cooperació policial i judicial per desmuntar les xarxes terroristes, perquè cap país ho podrà fer sol.Però enfront de les afirmacions de les autoritats britàniques, al Parlament europeu s'ha recordat que els drets humans són individuals, indivisibles i innegociables. Els sospitosos de terrorisme també tenen els seus drets. La llibertat i la seguretat no són alternatives: van juntes de la mà, l'una permet que existeixi l'altra. Així s'ha entès des de la Il.lustració. En paraules de T. Paine: "Qui vulgui fer la seva llibertat segura, ha de protegir fins i tot el seu enemic de l'opressió, ja que si viola aquesta obligació, estableix un precedent que li arribarà a ell mateix".PER AIXÒ, les mesures per defensar la seguretat han de ser proporcionades, controlables i basades en els valors que guien els nostres sistemes democràtics. Des d'aquesta perspectiva és com s'han de valorar les propostes britàniques, alguna de les quals requeriria fins i tot la modificació de la Convenció Europea de Drets Humans del 1950. Algunes es refereixen a la retenció i conservació de dades de les comunicacions electròniques (trucades de telèfon i correus electrònics), nous sistemes d'intercanvi d'informació (visats uniformes), inclusió d'informació biomètrica (empremta dactilar, iris de l'ull) en els permisos de conduir, etcètera.Al juny, la Comissió de Llibertats Públiques va rebutjar una proposta de decisió marc del Regne Unit, França, Irlanda i Suècia que obligava les empreses de telecomunicacions a conservar tota la informació del tràfic generat pels seus clients per un període d'un a tres anys. Perquè creava obligacions desproporcionades, no garantia prou les llibertats civils i no li permetia participar en l'adopció d'aquestes mesures en la seva plena capacitat de colegislador. Aquesta situació podia acabar en una seriosa batalla jurídica entre les institucions europees. Per sort, després dels acords del Consell de Ministres de l'Interior de Newcastle, on es va acceptar una estratègia d'actuació amb l'Europarlament que rendeixi acords abans de fi d'any, aquest conflicte sembla que es pot evitar. Esperem que així sigui.EUROPA necessita una política antiterrorista més legitimada, més creïble i eficaç. Això requereix una participació més gran del seu Parlament i una aplicació més ràpida dels acords: 7 dels 24 instruments acordats pels ministres d'Interior al maig encara no han estat incorporats a tots els estats; 6 convencions de la UE en aquest àmbit encara continuen aparcades sobre la taula del Consell; Europol i Eurojust continuen sense comptar amb una verdadera capacitat d'actuació. La lluita contra el terrorisme s'ha de plantejar en termes d'eficiència i prevenció, complint el que s'acorda, posant-ho en funcionament i sense eludir el control parlamentari i judicial.I, per garantir la nostra seguretat, tinguem també cura amb un cert occidentalocentrisme que afirma la superioritat de la civilització occidental i no s'immuta davant les injustícies, les opressions i les humiliacions esteses a través del món, incloent-hi Abu Graib i Guantánamo, que contribueixen a alimentar les excuses de futurs terroristes. El respecte als drets humans està en la base de la identitat europea. Seria paradoxal que la nostra generació, que durant tant de temps va lluitar per la llibertat en una Europa democràtica, fos la que la limités. I la que negués a les generacions futures els nivells de llibertat i drets que fan d'Europa un model al món.

Máximo

Chomsky

Avui he llegit en un trajecte a Barcelona de tren un llibre de Chomsky (molt curt això sí) sobre una conferència que va fer a una universitat americana l'any 1970. Passats 35 anys, segueixen tenint vigència els seus pensaments però amb certes matitsacions.
Si admiro a Chomsky és perque s'allunya dels estàndards del discurs políticament correcte i del pensament convencional, tot i així hi ha coses que no comparteixo amb ell.
Segons ell, l'Estat es pot organitzar de 4 maneres: Liberalisme, socialisme llibertari, comunisme d'estat i capitalisme d'estat. Després de llegides les 4 teories, suposo que el meu pensament deu pertànyer al capitalisme d'estat, malgrat soni lleig dir-li així. Si no sóc comunista, ni liberal, però defenso la democràcia i la tripartició de poders, em temo que estic allà.
Chomsky no tenia problema a anunciar que defensava el socialisme llibertari, molt maco i genial, però poc útil i difícil d'aconseguir. De fet, és d'agrair que també critiqués els punts negatius d'aquesta ideologia.
Seguiré pensant i tratant de trobar la meva ideologia mentre els polítics fan estatuts i d'altres coses poc útils per la ciutadania...

Imitacions

Article força bo aparegut a "El Punt" d'avui:

'art de la imitació
PERE AGRAMUNT.
Dilluns passat, mentre assistia al ple de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, vaig poder comprovar com allò que en diuen l'eròtica del poder no és una qüestió estrictament de caràcter personal o individual sinó que transcendeix l'àmbit comunitari. M'explico. Són notòries les facultats dels líders per exercir influència entre els deixebles, fins i tot en els casos en els quals aquest influx no sigui conscient. Cap capa social o grupuscle se'n lliura. Els polítics professionals, però, formen un dels rams que amb més delit s'emmiralla en els seus referents. No empraré la paraula ídols, que escauria més al món del pop o del futbol, però la devoció amb la qual imiten els seus caps seria digna d'estudi en profunditat. El cap del PP a l'oposició d'aquest consistori, Santi Rodríguez, està demostrant ser un avantatjat alumne d'un altre insigne vilanoví com és en Josep Piqué. I en aquest cas no es tractava només del vestuari o de l'oratòria contundent però sospitosament afable vers el govern. Una gestualitat acusada a l'hora de reclinar el cap amb lleugeresa sobre la mà dreta amb els dits polze i índex estirats (la pistola imaginària d'un nen petit), el va delatar.Si allò hagués estat el Parlament de Catalunya i els haguessin posat l'un al costat de l'altre, les portades dels diaris de l'endemà no podrien haver prescindit d'un titular com: «Èxit gairebé total en la primera clonació humana». Continuarà.

CUP

De vegades hi ha gent, associacions o col.lectius que la millor resposta que els hi pots donar és ignorar-los. A Vilanova hi ha un nou partit polític que concorrerà a les eleccions, la CUP, Candidatura d'Unitat Popular. Degut a que el nostre "estimat" diari ha donat cobertura a un article d'aquests de caire fascistoide i com que tampoc se'ls hi pot contestar a cara descoberta, doncs et diran que ets un fatxa, un capitalista neoliberal, i d'altres lindeses que diuen si no penses com ells, faré des d'aquest humil blog una dissecció d'un article baix en contingut i moralitat.
El primer exercici que ha de realitzar el lector és llegir l'article. Un cop llegit, igual que la resta d'informacions que solen donar aquest col.lectiu, la primera sensació de perplexitat, doncs creus que vius en un altre món, i dubtes si el terrícola ets tu o si ho són ells. Entrem en detalls:
Jo sempre he defensat el dret a l'autodeterminació dels pobles però, al mateix temps, sempre acostumo a dir que prefereixo el dret a l'emancipació dels seus ciutadans a més curta edat, un cop solventat aquest problema, igual que d'altres, ja en parlarem. El fet que defensi aquest dret a l'autodeterminació no vol dir que no pensi que "no toca" en l'actual situació que tenim. Si algun dia arribés, s'hauria de fer un referèndum i, si ja està difícil a Catalunya, imaginat al que dieu Països Catalans, amb dues CCAA més, governades en aquest cas pel PP, malgrat crec que penseu que tots els partits que seguim el joc democràtic som iguals, així doncs, totes les 3 CCAA governades per feixistes, botiflers, neoliberals, capitalistes, i d'altres coses que ens dediqueu sense poder-ho motivar de cap manera. Llavors, que s'ha de fer? Un cop d'Estat? Em temo que si no hi ha "Unitat Popular" s'ha de persuadir a la població, amb PARAULES (no és el "todo vale").
El que sí és cert, és que l'Estatut és una farsa per vosaltres. Segueix el joc democràtic, és una llei d'aquest joc i ha d'admetre la Constitució. Per tant, no ho creieu així, evidentment.
Ara , el que és intolerable són alguns arguments feixistes aquí expressats: "El nostre futur cultural passa per l'exercici del dret a l'autodeterminació". És cert això? De debò la cultura catalana està desconsiderada? En quin idioma estic escrivint aquest article? A l'escola qina llengua vau estudiar? No creieu que amb democràcia la cultura catalana ha avançat a millor? Que enteneu per cultura catalana? Que li fareu a la Mayte Martín?
Després "l'oficialitat única del català". Jo visc a Catalunya i sento infinitat de llengües i m'agrada, doncs fomenta la multiculturalitat i la riquesa cultural. Qui no parli en català que li fareu? Expulsió del territori, camp de concentració o càmera de gas? Us agradi o no, a Catalunya hi ha dues llengües oficials a l'actualitat i, espero que l'anglés, o la llengua que faci falta, ho siguin aviat, i això és bo, és d'una limitació intel.lectual tremenda voler eliminar llengües que parli una comunitat per a donar tan sols l'oficialitat a una.
Igualtat de gènere, serveis socials públics, etc la pot defensar qualsevol partit d'esquerres, així que no en sou garants, ni creadors d'això. Per tant, quan doneu prioritat a les persones per sobre d'interessos nacionals, sereu d'esquerres.

Borses

Fer l'egipci

L'Espanyol és el meu Déu

Fa uns anys va apareixer una carta molt bona a La Vanguardia, signada per l'actor teatral Carles Canut, simpatitzant d'ERC, comentari que faig per tots aquells que xiulen l'ofrena de l'Espanyol a la Diada, creient que només som un grup de fatxes, titulada: "L'Espanyol és el meu Déu". En aquesta interessant carta exposava les similituds entre ser seguidor de l'Espanyol i seguir una determinada confessió religiosa. Hi ha actes o celebracions, en aquest cas els partits, també hi ha temps per a l'oració i és una forma de matar unes hores de temps lliure el diumenge. I això és vàlid per als seguidors de qualsevol equip de futbol, el ritual i les costums s´assimilen molt a les religioses. Malauradament segueixen havent-hi actituds violentes. No va trigar gaires dies a aparèixer una carta de resposta d'un catòlic ofés, doncs n'hi ha molts que llegeixen La Vanguardia, que també fou "Vanguardia Española" el seu dia, on fins i tot hi escriu un exaltat anomenat Miró i Ardèvol que trobo interessant que parlem d'ell un dia. Aquest individu considerava una falta de respecte total aquesta mena de comparacions i que a Déu (el coneixeu?) no se'l podia comparar d'aquesta manera. tot i axò, crec que la comparació va ser fantàstica, i me'n vaig que juga aviat el meu Déu, o la meva religió.

Humor amb l'estatut

Couso

Com un blogger d'una pàgina veïna, jo també compro els llibres en versió butxaca doncs són bastant més barats. Per aquest motiu no va caure a les meves mans fins fa dues setmanes el llibre "Ninguna guerra se parece a otra" del periodista i corresponsal de guerra de Tele5 Jon Sistiaga. Ahir el vaig començar a llegir però promet molt. El primer capítol és el més dur, doncs són els moments posteriors a que el seu company de fatigues i càmera de Tele5 José Couso fos assassinat indiscriminadament per l'exèrcit nord-americà. Un error de càlcul, li deien a disparar vilment contra l'Hotel Palestina, que estava ple de periodistes. De tota manera, em quedo amb les paraules de Sistiaga, reproduides al llibre, a l'entrar en directe aquella mateixa nit a l'informatiu de Tele5: "José no estaba aquí porque le gustara la guerra, sino porque pensaba que su presencia era necesaria para enseñar las brutalidades y las fatalidades de la guerra." Més de dos anys després, evidentment, no se sap qui el va matar, ni els motius.

Gràcies Manuela

Gràcies Manuela per ser com ets, per donar-li color a la sovint avorrida política, per estar allà davant malgrat les adversitats i, sobretot, per dir-li a l'Ibarra "in the face" el que ningú s'havia atrevit a dir-li encara! Va per tu!

Duce

Aquesta tarda he vist un documental força curt creat per "The History Channel" sobre "Il Duce" Benito Mussolini.
És impactant veure com va sortir del no res un home d'un poblet de la Padània italiana, com va passar per la militància socialista sense fer soroll, pels diaris de tendència esquerrana, fins a arribar a erigir-se en Primer Ministre pel Partit Feixista. A partir d'aquí ja se sap, supressió de la resta de partits, egolatria, megalomania, injustícies amb la població no afí, persecució dels jueus, invasió d'Etiopia i Líbia, suport al nazisme durant la 2ª Guerra Mundial, etc.
Com qualsevol altre dictador de l'época. Lamentable, això sí, el final del documental, ambientat a primers dels anys 90, on apareixia una triomfant Aliança Nacional, amb la seva néta, Alesandra Mussolini, aixecant el braç, imitant la salutació feixista(dels emperadors romans, diuen) juntament amb el senyor Fini, actual Ministre d'AAEE italià, mentre una multitud aixecava el braç com la sra mussolini i exhibien banderes italianes i esvàstiques nazis! Aquesta senyora és eurodiputada i milita a un altre partit, doncs el senyor Fini "s'ha centrat" i fins i tot té cartera ministerial, però tot això passava fa només una dècada.

El Roto

Sense acords

Advertència... I conseqüència!

Tras reunirse en La Moncloa durante dos horas y media Rajoy y Zapatero constatan de nuevo sus diferencias en los principales temas de Estado. El líder del PP ve muy difícil viajar juntos "si no sabemos adónde vamos" y el presidente le ofrece diálogo sin recibir una respuesta

LVD - 05/09/2005 - 12.47 horasActualizada: 05/09/2005 16.08 horas Madrid. (EFE).- El jefe del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y el líder del PP, Mariano Rajoy, constataron sus diferencias respecto a las cuestiones territoriales, particularmente sobre la reforma del Estatut catalán, a la estrategia antiterrorista, la política exterior y la finaciación sanitaria. Ambos líderes re seunieron en La Moncloa por espacio de dos horas y media, durante el cual, Zapatero ofreció a Rajoy un diálogo "permanente" y en un marco "estable y regular" sobre estas cuestiones, pero el líder del PP no dio una respuesta concreta. Sin embargo, pidió al Gobierno una "reflexión" para definir "adónde vamos" ya que, dijo, José Luis Rodríguez Zapatero sigue sin saber el criterio sobre "la España de hoy y del mañana", y por ello, dijo, "es muy difícil viajar juntos si no sabemos adónde vamos". Rajoy hizo esta consideración en la rueda de prensa posterior a la reunión y en la que, explicó, constató el mantenimiento de la diferencia de opiniones en asuntos como la financiación de la sanidad, la política antiterrorista, o la reforma de los estatutos. El líder de los populares destacó que en los temas relacionados con España y con la política antiterrorista él estará con "la lógica y el sentido común". Señaló que la reunión, convocada por Zapatero en Moncloa, se desarrolló en un tono "amable y sosegado", aunque "para ser franco -precisó- no he conseguido averiguar exactamente para qué se me ha convocado, a no ser que sea para decirme que hay que dialogar". "Además de estar hablando de hablar, me gustaría que hubiera voluntad de llegar a acuerdos y a propuestas concretas" y de "entrar en los contenidos" de los temas de Estado, reflexionó Rajoy, quien agregó que ha salido de la entrevista "tan preocupado" como entró. Tras achacar gran parte de las posiciones del Gobierno al intento de contentar a sus socios en el tripartito catalán, reconoció que "no esperaba mucho" de la reunión e hizo hincapié en que él fue hoy a la Moncloa a ofrecer acuerdos y así seguirá actuando. Explicó que le ha expresado a Zapatero su "preocupación" por España, como ya hizo en la última reunión del pasado 14 de enero, por el debate de la reforma del Estatuto de Catalunya, por la política antiterrorista y por la financiación de la sanidad. En política exterior, uno de los cuatro asuntos sobre los que Rajoy iba a ofrecer un acuerdo, explicó que "no hay nada importante que reseñar" salvo la "voluntad de seguir hablando". Respecto al Estatuto catalán, indicó que "se ha producido una situación no edificante con disputas en el PSOE y con disputas entre el PSOE y sus socios del tripartito catalán", al tiempo que recordó que el informe del Consejo Consultivo expone hasta "veinte motivos de inconstitucionalidad" del texto. Por este motivo consideró que esta reforma tiene "muy poco sentido" al generar "enorme división entre los partidos" y es "inasumible", por lo que concluyó que el Gobierno "debe abrir un periodo de reflexión" para abordar este tema. Para Rajoy con el Estatut de Catalunya "se pone encima de la mesa una liquidación del Estado", al tiempo que fuentes del PP explicaron que en el proceso de reforma del texto el líder popular aseguró al presidente del Gobierno que "se está jugando a la desesperada". Asimismo, Rajoy trasladó a Zapatero la importancia de que las reformas estatutarias se aprueben en el Congreso con el apoyo de los dos partidos mayoritarios -PSOE y PP- como se ha hecho desde 1978. No obstante, el líder del PP constató que el jefe del Ejecutivo "sigue en su posición" respecto al Estatut y que "no considera conveniente llegar a un acuerdo". En materia de política antiterrorista, Rajoy subrayó los efectos positivos y la eficacia del Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo, firmado entre populares y socialistas, y precisó que este Pacto fue "roto" por el Ejecutivo socialista. Dijo que con la ruptura del Pacto Antiterrorista y tras hacer en el Congreso a ETA una "invitación al diálogo", la banda "ha asumido un protagonismo que no tenía" y "ha vuelto la Kale Borroka". Por ello ofreció a Zapatero volver al Pacto que "ha funcionado" y que supone "no negociar" con ETA, no pagar un precio político, recurrir el Partido Comunista de las Tierras Vascas y no celebrar una mesa política con "los representantes" de la banda terrorista. También hablaron del modelo de financiación sanitaria, un tema sobre el que el dirigente popular dijo esperar que la propuesta presentada por el Gobierno para paliar el déficit de la sanidad "no se pretenda imponer unilateralmente" ya que "no es aceptable". Explicó que las comunidades autónomas gobernadas por el PP se oponen a esta propuesta socialista que "no resuelve nada" y "no es seria ni buena para los intereses generales". El único asunto en el que alcanzaron algún tipo de acuerdo fue en educación, aunque tan solo decidieron iniciar conversaciones entre el PP y la vicepresidenta, María Teresa Fernández de la Vega, quien en la conferencia de prensa que ofreció posteriormente señaló que se reuniría la próxima semana con el PP para hablar de la reforma educativa. De la Vega, quien expuso la versión del Ejecutivo de la entrevista, informó sobre la oferta de diálogo en todos los temas de Estado mediante reuniones que convocará ella misma en todos esos asuntos, excepto en materia de política antiterrorista, en la que la interlocución será "bilateral, personal y directa" entre Zapatero y Rajoy. Rajoy se mostró dispuesto al diálogo en todos los temas, pero dijo que éste "no puede ser un fin, sino un medio" y "debe plasmarse en hechos concretos y no en tomar decisiones irreversibles". La vicepresidenta aseguró que Rajoy no dio una respuesta "concreta" a la oferta "muy concreta" de diálogo efectuada por el jefe del Ejecutivo. "Espero, de todas formas, que el señor Rajoy se dé un margen para la reflexión y que podamos contrastar el margen de autonomía que tiene a la hora de dar una respuesta más concreta", añadió. La vicepresidenta explicó que, en el marco del ofrecimiento realizado por Zapatero a Rajoy, el Ejecutivo está dispuesto a realizar "cuantas reuniones sean precisas siempre que lo solicite cualquiera de las partes" y a informar de forma principal al PP con el objetivo de aproximar posiciones y buscar puntos de encuentro. El jefe del Gobierno informó a Rajoy de la evolución de la lucha antiterrorista, que Fernández de la Vega dijo que mantiene el principio de que no habrá ninguna aproximación a los violentos mientras ETA no abandone definitivamente las armas y la paz no puede tener en ningún caso un precio político. Respecto a la acusación al Gobierno reiterada hoy por Rajoy de haber roto unilateralmente el consenso antiterrorista, Fernández de la Vega dijo que no es una crítica nueva y lo importante es mantener abierta y reforzar la vía de diálogo. Fuentes del Gobierno informaron al respecto que en la conversación de hoy en la Moncloa no se habló del Pacto Antiterrorista. Zapatero pidió también a Rajoy una "implicación activa" del PP en las reformas estatutarias y le trasladó que el Gobierno es partidario de ellas siempre que logren el máximo consenso, se adecúen a los límites de la Constitución y tengan efectos positivos para los ciudadanos. Ejemplo de ello dijo Fernández de la Vega que es la reforma del Estatuto de la Comunidad Valenciana. Además, el presidente del Gobierno expuso al líder de la oposición que le gustaría que la reforma del Estatut de Catalunya llegase a buen fin con el consenso de todas las fuerzas políticas de esta Comunidad, incluido el PP. En el marco de las reformas estatutarias, Zapatero dijo que sería conveniente introducir nuevos elementos de cooperación entre Administraciones y, al hilo de ello, defendió el papel de la Conferencia de Presidentes, cuya segunda reunión se celebrará el próximo sábado. Una reunión que abordará la financiación sanitaria, asunto ante el que Zapatero reiteró hoy a Rajoy la propuesta del Gobierno avanzando que tiene posibilidades de "algún margen mayor" por parte del Ejecutivo. En cualquier caso, el Gobierno entiende que es bueno que se haya generado un debate que ha constatado ya que es necesario mejorar la financiación sanitaria debido a que el sistema actual no ha aportado los recursos suficientes. La vicepresidenta instó a seguir trabajando hasta el sábado para lograr un acuerdo y dijo que el Ejecutivo está convencido de que los presidentes de las Comunidades Autónomas "van a priorizar en sus decisiones y análisis" las necesidades de los ciudadanos antes de usar la propuesta del Gobierno "como un instrumento exclusivamente de debate político partidario". Fernández de la Vega insistió en que el Gobierno "propone", pero no "impone" y señaló que en la reunión de hoy en el Palacio de la Moncloa, que dijo que transcurrió en un clima de "sosiego y serenidad", Zapatero "hizo, una vez más, propuestas". En política exterior, ambos interlocutores analizaron, entre otros asuntos, la próxima Asamblea General de Naciones Unidas y el debate pendiente sobre las perspectivas financieras de la UE para el periodo 2007-2013. También en estos asuntos Zapatero ofreció ir analizando su evolución en los próximos meses.

París torna a cremar-se

Un altre cop la desgràcia a ha ocorregut: http://www.lavanguardia.es/web/20050904/51192126099.html
Un altre edifici en males condicions de París, on hi residia població immigrant, s'ha cremat. 14 morts i 15 ferits, i és el tercer edifici que es crema en poc temps.
Realment es tracta d'unes vivendes en condicions "insalubres" com recull "El País" d'avui. Amb el sr Chirac d'alcalde, tan sols 15 vivendes eren reconegudes com a tals, i ara amb en Delanoe ho són 976. Sens dubte, s'està treballant al respecte, però avui no penso defensar a la classe política. I sobretot a pseudo-feixistes disfressats de "gaullistes" com el ministre Sarkozy. Assessorat per politòlegs interns i veient els vots que perden front al Le Pen va fer aquesta setmana unes declaracions fora de lloc, parlant que aquests són els primers que pateixen l'immigració il.legal. Però no, aquest problema no el generen aquests, sinó una administració que no es sap fer càrrec dels problemes i un discurs populista que fa despertar l'odi, la xenofòbia i la intolerància.
Probablement uns nazis estan cremant aquests blocs de pisos i no s'està treballant per a agafar als assassins i que se'ls apliqui el Codi Penal com mereixen, sinó que s'està desviant l'atenció vers la immigració.
Si un immigrant africà cremés la casa d'un burgés, el problema no seria la immigració com a tal, sinó la delinqüència d'aquests. És d'un cinisme extrem endur-se la notícia cap on t'interessi.

Forges (4/9/2005)

Walesa i Solidaritat

Bon article a "El País" d'avui. Felicitats pels 25 anys a en Lech Walesa i al propi sindicat. És bo el fet de no callar-se front a una dictadura, sigui del color que sigui.

TRIBUNA: NORMAN BIRNBAUM
Las lecciones de Solidaridad

Hace 25 años, los trabajadores de los astilleros en Gdansk, Polonia, se pusieron en huelga. Unos años antes, en la misma ciudad, la policía del régimen comunista había asesinado a otros huelguistas en la calle. En esa ocasión, los trabajadores se encerraron en los astilleros y pidieron apoyo al resto de la nación. Su líder era Lech Walesa, un devoto electricista católico conocido por su obstinada oposición al Gobierno. El apoyo llegó en forma de manifestaciones y huelgas en todo el país. Los trabajadores de Gdansk, fieles al nombre de su movimiento (Solidaridad), rechazaron unas condiciones que les favorecían mientras no recibieran el mismo tratamiento sus camaradas de otros lugares. El Gobierno cedió, y los trabajadores del Estado obrero lograron mejores condiciones de vida. El movimiento no se desvaneció. Clubes, periódicos, incluso los medios estatales, se convirtieron en foros de debate. La sociedad civil polaca se hizo oír y el régimen, ante la perspectiva de perder por completo la legitimidad, se vio obligado a negociar.
Dieciséis meses después, en diciembre de 1981, el régimen contraatacó. El Ejército, dirigido por el general Jaruzelski, proclamó la ley marcial y detuvo a Walesa y los demás dirigentes de Solidaridad, entre ellos numerosos escritores y profesores. Posteriormente, Jaruzelski afirmó que había logrado detener una invasión soviética que podría haber precipitado un enfrentamiento entre superpotencias y la destrucción de Europa. Es posible; pero, cuando Gorbachov comenzó las reformas en la Unión Soviética, cuatro años después, el general y su Gobierno se mostraron claramente reacios a seguir el mismo camino. Después de callar a la oposición, se encontraron con la resistencia pasiva de una ciudadanía resentida. En 1989, el régimen, incapaz de ejercer los poderes que teóricamente le correspondían, dejó en libertad a los últimos presos de Solidaridad y reanudó las negociaciones. En las elecciones parciales de junio ganaron los candidatos de Solidaridad. La primera vuelta se celebró el 4 de junio, el día en el que, en el otro extremo del mundo, el Ejército chino aniquilaba a los estudiantes de la plaza de Tiananmen. Primero a trompicones, luego a más velocidad, el régimen comunista polaco quedó desmantelado. A finales de 1990, Walesa fue nombrado presidente de una nueva Polonia.
¿Ofrece enseñanzas la transformación polaca para la democratización de otros regímenes?
Solidaridad contaba con el apoyo de los sindicatos occidentales, y los Gobiernos criticaron oficialmente el golpe de Estado militar. No podían hacer mucho más en un país que se encontraba dentro del bloque soviético de la guerra fría. Sectores importantes de la clase dirigente y la opinión pública de Occidente, pese a lamentar el golpe, lo consideraron preferible a las impredecibles consecuencias de una invasión soviética. Ésa fue la opinión de los dirigentes y el público en los dos Estados alemanes, para los que cualquier forma de inestabilidad europea significaba la posibilidad de acabar unidos en un cementerio radiactivo. Los ciudadanos de la Unión Soviética que se oponían a la imposición del comunismo en los Estados vecinos sólo empezaron a hablar, y con vacilaciones, cuando Gorbachov llegó al poder, en 1985.
Los polacos, por tanto, estaban solos. Pero contaban con su historia, una trayectoria de lucha constante contra ocupantes extranjeros y sus siervos polacos. Al general Jaruzelski se le reconoció inmediatamente -seguramente incluso se reconoció él mismo- como heredero espiritual del conde Wielopolski, un hombre mitad reformista mitad verdugo que gobernaba Polonia en nombre del zar de Rusia. Cuando estalló la revuelta, en 1864, el conde fue despiadado. Jaruzelski fue mucho más brutal e incluso ordenó juzgar a unos policías por el asesinato de un sacerdote que gozaba de gran popularidad. Desde la cárcel, dirigentes de Solidaridad como el escritor Adam Michnik despreciaron públicamente la oferta del régimen de dejarles partir al exilio. Una vez pasada la primera situación de emergencia, Solidaridad volvió a florecer. Pasó a ser totalmente ilegal y visible (fue el periodo en el que surgió en Polonia esta pregunta: ¿Por qué hacen falta tres agentes para ocuparse de un accidente de tráfico? Respuesta: uno, para leer la matrícula, otro, para escribir el número, y el tercero, para vigilar a los intelectuales). Las primeras negociaciones con Solidaridad las llevó, en nombre del general, un joven consejero que hoy es presidente de Polonia.
El ascenso al papado del cardenal Wojtyla de Cracovia, en 1978, y su visita a Polonia en 1979 fortalecieron el amplio componente católico del nacionalismo polaco. Los grupos católicos dentro de Solidaridad tenían la visión de una Polonia definida por la justicia social. Los pensadores católicos se unieron a los intelectuales laicos aliados de los trabajadores para criticar al Partido Comunista polaco por aferrarse de manera perniciosa a sus propias ideas, y minaron la moral de los comunistas que creían verdaderamente en un orden de justicia social. Durante los años cincuenta y sesenta, el custodio del legado de Trotski, el ex comunista polaco Isaac Deutscher, recibía en su casa de Londres a un torrente interminable de embajadores, ministros e intelectuales polacos, que manifestaban sus tremendas dudas.
No hay duda de que la simpatía y el apoyo de Occidente ayudaron. Las comunidades de emigrantes polacos en Norteamérica y Europa occidental proveyeron fondos. La BBC, Voice of America, Radio Vaticano y Deutsche Welle transmitían las voces de Solidaridad. No obstante, la mala conciencia de los comunistas polacos fue un factor decisivo. El Gobierno de Jaruzelski fue horrible, pero no recurrió al terror de masas.
El bloque soviético no era monolítico. Ya en la época de Stalin se produjo el cisma de Tito y hubo opositores al estalinismo en otros regímenes comunistas. Cuatro meses después de la muerte de Stalin, en 1953, los alemanes del Este se rebelaron. En 1956, Kruschov denunció a Stalin en su famoso discurso sobre el culto a la personalidad y vació los campos de concentración. La supresión de la revuelta húngara, ese mismo año, no logró impedir el experimento checo de comunismo abierto en 1968. En los años setenta, ante el cisma chino en el Este y el malestar de poblaciones y partidos en el Oeste, el Partido Soviético hizo sitio a unos reformistas tecnocráticos que estaban discretamente de acuerdo con los implacables disidentes literarios y filosóficos: el régimen debía cambiar. Los reformistas soviéticos preguntaron si la única solución de la que disponía su país tras el fracaso de su modelo consistía en tener siempre dispuestas las divisiones acorazadas. Propusieron revisar el auto-ritarismo, la burocratización y la represión, que sólo funcionaban, y de manera imperfecta, a corto plazo. Al final, con sus fuerzas armadas establecidas en Polonia y sus agentes infiltrados en el Gobierno polaco, no pudo retener una conquista cada vez más onerosa.
En Polonia, dar voz a la resistencia nacional contra el dominio extranjero era la misión tradicional de la Iglesia católica. Ya en 1956, para inmensa irritación de los dirigentes soviéticos, los comunistas polacos alcanzaron un acuerdo de coexistencia precaria con la Iglesia. Y había corrientes más amplias. El Vaticano, con los papas Juan XXIII y Pablo VI, estableció el diálogo con los comunistas de Europa central y del este. El papa Juan Pablo II había aprendido en Polonia que era posible ganar terreno si se planteaban a los comunistas las contradicciones de un Estado obrero dirigido por una clase privilegiada. En Italia, los católicos y los comunistas ya colaboraban libremente, y se unieron para dar su apoyo a Solidaridad.
Solidaridad nos ofrece varias lecciones. Una es que no hay nada como la voluntad de una población tiranizada para recuperar el control de su propio destino. La segunda es que hasta el régimen más doctrinario y rígido posee fisuras internas que se agrietan bajo presión. La tercera es que es preciso traducir los ideales universales de democracia y justicia social al lenguaje nacional: en Polonia, los católicos y los laicos se unieron para adueñarse de la historia de su nación.
Durante la lucha polaca, Occidente, por supuesto denunció el imperialismo soviético. Sin embargo, fue una época en la que las nuevas armas nucleares de Estados Unidos en Europa Occidental despertaron amplias protestas. Los europeos decían que la Unión Soviética podría crecer con más rapidez si disminuían las tensiones militares. Anteriormente, Estados Unidos había rechazado las propuestas de los ministros de Exteriores británico, Anthony Eden, y polaco, Adam Rapacki, para reducir las armas en Europa Central, unas sugerencias que, de haberse seguido, tal vez habrían hecho posible la liberalización en Polonia mucho antes de que Solidaridad tuviera que luchar por ella. Quizás habríamos podido tener más imaginación histórica que acompañara a nuestra indignación moral.
Norman Birnbaum es profesor emérito en la Facultad de Derecho de Georgetown. Su último libro es After Progress: American Social Reform and European Socialism in the Twentieth Century, Oxford University Press. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.