Vull una secció (i un sou :)

Demano que em donin una secció a "Els Matins" després d'haver anat tants cops... :)
A la pesada de la Rahola l'hem de veure cada dia allà. Recullo firmes perque em substitueixin per la Rahola. O feu cartes i e-mails a TV3 jejeje

Largo Caballero

El passat 23 de març va fer 60 anys (23/31946) que ens va deixar en Francisco Largo Caballero al seu exili francés. Crec que és una efemèride per recordar, ja que fou un referent polític i sindical per a tot l'Estat espanyol durant la 2ª República.

Històries d'Euskadi I: El regidor d'Ondarroa

El País Basc és una terra que em fascina, i de la que m’agrada llegir tot el que es publica al respecte. Aquest alto el foc m’ha fet recordar notícies i imatges que tenia guardades al “baúl de los recuerdos” pel dia que hi hagués una treva. Està dedicat a herois anònims que no seran mai al Parlament Basc o al Congrés, però que la seva valentia i coratge als moments durs val la pena ressenyar.
Un exemple dels anònims és en Germán López Bravo, que és regidor del PP a Ondarroa (Biscaia). No m’he begut l’enteniment, doncs si mirem la situació comprendreu la seva heroicitat.
Aquesta bonica població costanera biscaina compta a uns 10.000 habitants, i és una de les poques d’aquestes dimensions on l’euskera és la llengua més parlada. L’any 1999 va guanyar Euskal Herritarrok les municipals amb majoria absoluta i, el 2003 no es va poder presentar per la llei de partits. Aleshores una coalició PNB-EA va véncer i estan governant aquest municipi.
Fins aquí tot normal, si no fos perque en López Bravo ha estat l’únic regidor no nacionalista del consistori d’aquestes dues legislatures. La pressió al periode 1999-2003 deuria ser molt dura per aquest senyor, doncs el seu govern municipal era abertzale i coincidia amb una autèntica sangria d’assassinats indiscriminats de regidors socialistes i populars per part de la banda terrorista. Però els fets més greus els ha hagut de patir durant aquesta legislatura. El suport abertzale és tan gran que sobre un total de 5.832 votants, 2.422 vots van ser nuls, que no fa res més que reafirmar les meves sospites que la llei de partits no era una via adequada per arribar a una hipotètica reconciliació. En definitiva, els resultats finals foren: PNV-EA 12 regidors, PP 1 regidor. A partir d’aquí comença el que és un exemple del concepte estoicisme per part d’en López Bravo. Si bé l’any 2002, ja l’havien agredit 50 radicals amb una careta de la seva cara on apareixia gravat: “Germán Asesino” sortint del ple municipal, això proseguí aquesta nova legislatura. Cada sessió plenària apareixien amb samarretes amb el nº 2422 inscrit (nombre de vots que volien votar abertzale i no ho van poder fer) i li proferien amenaces. Un dia va ser agredit al ple i l’alcalde va fer sortir a l’Ertzaina del saló de plens mentre l’agredien, i d’altres històries del dia a dia al carrer del seu poble que no vull ni imaginar.
Ni molt menys defensaré al PP, probablement estic a les antípodes ideológiques d’aquests, però com deia algú que ara no recordo: “Moriria perque poguessis dir les teves idees, malgrat aquestes fossin les de matar-me”. És a dir, que malgrat no comparteixi les tesis del PP, aquest senyor, un heroi anònim, tenia tot el dret a expressar la seva opinió lliurement i a resistir, doncs 300 vots li havien donat la seva regidoria.
Si ho penso fredament, admiro els regidors de PSE i PP de poblets petits que han estat capaços de resistir això durant tant de temps. El cas d’en López-Bravo és molt extrem, perque és ell sol contra tots.
No estic segur de ser tant valent, no sé si jo hagués estat capaç de resistir quelcom similar. Tan sols espero que si Batsuna concorre a les municipals de 2007, aquest senyor, com la resta de regidors/es del País Basc, puguin dir el que vulguin lliurement.

Diario de Irak

Aquest matí entre trajectes de tren i metro entre Vilanova, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, a més d'haver comprovat la barra que tenen gran part dels treballadors dels jutjats d'aquesta última ciutat he tingut la sort de poder llegir un llibret del Mario Vargas Llosa, que va estar durant l'any 2003 uns dos mesos, tot just després de l'invasió americana, acompanyat de la seva filla Morgana, que és fotògrafa.
És interessant veure la narració que es fa des d'aquell lloc, i assegura que no hi havia ni un sol iraquià que estigués a favor d'en Saddam Hussein. Malauradament, el fet que el règim d'en Saddam fos cruel per la població, ho tracta d'utilitzar com a coartada per a justificar l'invasió.
Paradoxal el cas d'un senyor que des de l'invasió es trobava sense feina, ja que havia estat funcionari de "l'antic règim". Aquest senyor era totalment contrari a en Saddam, però tots els funcionaris estaven obligats a militar al partit Baaz i l'havien fet fora de la seva feina per creure que era partidari d'en Saddam. Viure per creure.
Les purgues que es fan a totes les dictadures, les tortures i els empresonaments sense intervenció de la justícia ocorren quan no hi ha democràcia, i d'aquí el fet de voler fer fora en Saddam, perque era un dictador que oprimia el seu poble, però el problema és com va ocórrer tot, i això en Vargas Llosa ho comenta, però passa molt per sobre.
En primer lloc, s'ha d'esmentar que l'interés amb el petroli era importantíssim, sinó l'excusa del dictador hauria de ser aplicable a Corea del Nord i encara no han intentat "pacificar" aquell territori. En segon lloc, les armes de destrucció massiva. Avui dia ja ningú pot creure aquella mentida i, en tercer lloc, a més de lligat amb això, el fet de no acatar les resolucions de la ONU, i no permetre les investigacions dels inspectors de la ONU, ja que sabien que no trobarien les armes, que es van utilitzar com a excusa per iniciar l'atac.
Tres anys després segueixo pensant que era necessari fer fora en Saddam, però que es va fer per interessos, emprant mentides, i no per interés d'ajuda als iraquians. Tres anys després segueixen havent-hi militars desplegats a aquell territori que frenen un procés de democratització que ha de portar a terme tot sol el poble d'Iraq. Tres anys després segueixo pensant que el fet que França amenacés amb emprar el seu dret de veto a la ONU no és suficient excusa per a desoir aquest òrgan internacional que és l'únic amb els instruments necessaris per a autoritzar a fer el que es va fer. Tres anys després queda llunyana la foto de les Azores i espero no veure cap altre espectacle d'aquesta mena.

Alto el foc

En els medis de comunicació conservadors porten molts dies parlant dels conceptes vencedors i vençuts i crec que no tenen raó, doncs aquest alto el foc suposa un triomf de la ciutadania en general, especialment de tots aquells càrrecs públics que han hagut de viure tants anys sense la llibertat que mereix un ésser humà per poder defensar allò que pensaven. També és el triomf de les gairebé 1.000 víctimes que ens han deixat al llarg d'aquests anys que no viuran allò que la gran majoria anel·lava, una Euskadi amb llibertat. Per mi és inevitable personalitzar aquest dia en una persona molt especial, que no és altre que l'Ernest Lluch, que no tinc cap mena de dubte que avui estaria feliç de sentir el comunicat dels terroristes, i per això poso la seva foto i no la dels encaputxats.
Sempre he estat contrari a la il·legalització de Batasuna doncs, malgrat no condemnessin els atemptats, era la societat basca amb el seu vot aquella que havia de castigar les seves formes anti-democràtiques, ja que la llei de partits els legitimava a alçar la seva veu. Cal dir, però, que el fet que tots els càrrecs de Batasuna sortissin de Parlaments i Ajuntaments ha influit, ja que els hi ha provocat una pèrdua important d'ingressos en les seves activiats.
En conclusió, espero que sigui definitiu l'alto el foc i que s'obri una mesa de diàleg i s'acabi de manera definitiva l'infamia del terrorisme.

Negro sobre blanco

He d'admetre que en l'época del PP hi havia dos programes de TVE que m'agradava mirar de tant en tant. El primer era "Que grande es el cine" de l'oscaritzat Garci i el segon "Negro sobre Blanco" d'en Fernando Sánchez Dragó. Ambdós són personatges del món de la cultura que van abraçar la causa "pepera" (vegi's mitjana ideológica de tertulians), i és una llàstima, doncs tenien alguns moments bons.
El Sánchez Dragó va ser progre convertit al PP que igual entrevistava un poeta anarquista que feia 10 anys que no s'afaitava la barba, com feia un programa especial pel Primo de Rivera, amb presència de camises blaves (evidentment una provocació a una tele pública, llibertat d'expressió de banda), com entrevistava l'Aznar (realment no m'interessa saber quina poesia llegeix aquest home) o l'Alfonso Guerra.
El dimecres em van regalar a la Casa del Llibre un llibret molt interessant de l'Andrés Trapiello, que parla dels intel·lectuals espanyols durant la Guerra Civil. Molt recomanable, a més d'introduir molts fragments d'aquests ambientats en l'escenari de l'época.
Seria molt interessant que els nostres autors poguessin escriure sesne que influeixi la seva connotació política, però sabem que és difícil, doncs hi ha moltes facetes de la nostra vida on entren elements polítics inconscientment. De fet, els nostres polítics intenten demostrar que això no és així. L'autor favorit del President Zapatero és en Borges (és conegut el seu conservadurisme), mentre que l'Aznar preferia el poeta Max Aub (un dels intel·lectuals més compromesos amb la República).
Si parlo del Sánchez Dragó és perque fa una estona he trobat el seu programa que fa ara a Telemadrid, un dels canals més asquerosament polititzats pel govern de torn del panorama mundial. El tema d'avui era criticar allò conegut com a "progre", i els sis tertulians anaven del centre-dreta a l'extrema-dreta, per demostrar la varietat de personatges que no tenen vetat el seu accés a Telemadrid. L'objectiu era enfrote's dels eufemismes emprats pels progres com ara: "Tres gitanos matan..." i que s'ha de dir: "tres personas de etnia gitana...". També deien que el que sempre han estat els problemes de parella ara s'anomena "violència de gènere", a més de riure per emprar els noms masculins i femenins alhora: "El/la señor/señora".
En Sánchez Dragó deuria saber que estava veient el seu programa i ha dit: "Me despido en la novilísima lengua catalana: Res més". Com que són carques deuen pensar que es poden enfotre de que el català tingui menys anys que el castellà, però els progres sabem que això no és rellevant i no és motiu d'ofensa pels que parlem català.
Acabaria dient que són conservadors i demagogs, però com que ells no utilitzen eufemismes, jo tampoc. Són fatxes i cabrons.

Revoltes

França és i ha estat un referent polític i cultural on s'han d'emmirallar la resta d'estats i, per aquest motiu, em té molt preocupat els esdevenimetns que s'estan produint en els darrers temps.
Les revoltes als guetos o "banlieus" eren només una petita mostra del que estava succeint, doncs durant anys l'administració havia oblidat de dotar d'equipaments socials i d'obrir a l'exterior les zones més deprimides de les grans ciutats.
Per si no n'havia prou, l'UMP, que està perdent el nord, decideix introduir un nou contracte de treball, anomenat CPE, i que és vàlid per a tots aquells menors de 26 anys que, el seu patró, al cap de dos anys pot despedir sense haver d'efectuar cap mena d'indemnització.
Si bé és cert que el mercat de treball està en crisi i que la deslocalització està fent molt de mal, és innegable que qualsevol retrocés en els drets de treballadors no significa un pas endavant ni una millora.
47.000 estudiants als carrers tan sols estan demostrant un sentiment generalitzat. Els joves no som ni mercància, ni objecte d'explotació i les mesures per a evitar l'atur en aquest grup d'edat no van per aquest camí.
Alhora seria interessant que miressim aquests esdeveniments i prenguessim les mesures necessàries per acabar amb d'altres contractes injustos, com els de becari o inclús el d'inserció laboral, aquest últim reformulable en alguns aspectes.

El Roto

Centenari d'en Francisco Ayala

No es tracta d'una persona que ha viscut esdeveniments importants a la història, sinó que ell mateix és la història. Per molts anys.

Zaplana

Espero que el Sr Zaplana es vesteixi aviat com a portaveu del principal grup de l'oposició i no com si fos convidat a un casament o una comunió o simplement, com si no fos patró de la FAES.

A la final!

El primer objectiu s'ha aconseguit. Ara tan sols falta assolir el següent, que serà guanyar la Copa. Som-hi pericos!

Fora les FARC

Llegia a "La Vanguardia" d'ahir que amb tota probabilitat Colòmbia no seguirà el viratge a l'esquerra que s'està generalitzant darrerament a l'Amèrica Llatina.
Els principals culpables de que el president Uribe no marxi no són altres que els mateixos guerrillers de les FARC que donen una imatge de violència i corrupció a tota idea esquerrana.
Per això, és imprescindible que sorgeixi alguna corrent d'esquerres que es desmarqui de qualsevol mena de violència o coacció i que aposti decididament per la democràcia.

Comença la F-1

Avui ha tornat el circ de la F-1 i malauradament no he pogut veure la cursa. Després de vistos resums i resultats, sembla que el títol serà cosa de tres, o de quatre, no se li pot fer el lleig al Jenson Button.
El Fernando Alonso, a més d'haver estat el campió més jove de la història, mostra cursa rere cursa que té tots els números per marcar una època. El gir tot just sortint de boxes que ha tancat al Schumacher ha estat de geni. No molts poden dir que li han plantat cara d'aquesta manera al "kaiser".
Menció especial pel tercer lloc del Raikonen. Sortint de l'últim lloc de la graella, després de la virolla que va fer als entrenaments, ha finalitzats tercer. Molt de mèrit, per un pilot fred i regular que estarà allà segur.
De fet, és molt curiós com es veuen les qualitats individuals dels pilots, doncs ni l'Alonso, ni el Schumi, ni el Raikkonen ni el Button pertanyen al mateix equip. La F-1 és subjectiva en el sentit que hi ha només quatre equips amb opcions, i sense una bona maquinària per al triomf no fas res. Un cop cop aconseguida són aquests quatre pilots els que fan gran l'esport.
Sempre m'agrada fer esment dels modestos, i aquest any sembla que el "farolillo rojo" serà pel recent creat Super Aguri, equip amb poques coses no japoneses, fet a corre cuita que munta motor Honda, malgrat els materials nous i les innovacions les probaran abans els de l'equip Honda. Per a acompanyar aquest equip petit, de pilot el Takuma Sato, un autèntic kamikaze, company d'equip del Jenson Button a Honda l'any passat, que era prou conegut que el mantenien pels patrocinadors nipons que aportava, però que aquest any s'ha vist abocat a pilotar un monoplaça del filial. Maltractar el monoplaça més ràpid d'aquell circ fou el motiu de càstig.
Si Super-Aguri suma algun punt intentaré convocar una festa via internet.

A les víctimes (11-M 2 anys)

Ara que fa 2 anys de l'11-M, només us volia dir que no us oblidem. Vosaltres tots els éssers anònims que ens vau ensenyar com és d'injusta la vida i com són de vulnerables davant del terrorisme.

Reptes i curses de fons

Avui pensava que la vida està feta de reptes. Aquests es poden assolir o no, però en el trajecte hi ha moments en que es passa millor o pitjor, però has de treure forces per a arribar al teu objectiu.
En una cursa de fons passa absolutament el mateix. Moments en que vas sobrat de forces i d'altres en que agrairies haver arribat ja a la meta, i així haver assolit el teu objectiu i per això has de posar co... cor i tirar endavant.
Espero poder atacar aviat els 42,195 kms.

Mentides, cintes de vídeo i dues línnes d'investigació

Carta molt bona de l'eurodiputat socialista a "El País" de dimarts:

El PP nunca gobernó
Luis Yáñez-Barnuevo García - Sevilla
Aznar nunca llamó a los terroristas Movimiento Nacional de Liberación Vasca; Acebes no era ministro del Interior cuando el atentado del 11 de marzo de 2004 que costó la vida a cerca de 200 personas; la foto de las Azores nunca existió ni Aznar tuvo nada que ver con la guerra de Irak; Zaplana nunca ha dicho que está en la política para enriquecerse; Fraga y Cascos no estaban cazando osos en Rumania (¿o eran urogallos en los Picos de Europa?) mientras el Prestige se hundía en las costas de Galicia. Nunca hubo boda de Ana y Alejandro en El Escorial. Rajoy no perdió las elecciones del 14 de marzo de 2004. En realidad, no se ha celebrado convención alguna del PP este último fin de semana ni el PP gobernó de 1996 a 2004. Todo son patrañas de rojos y separatistas.

Superació

Avui m'he adonat que porto dies dedicant el meu blog a la crítica, i que a la premsa també podem trobar notícies bones o emotives. Això ocurria amb la contraportada de "El País" d'avui dimarts, on ens parlava del primer invident que guanyava unes oposicions a lletrat municipal. Rep la meva felicitació:
"El doble triunfo de un invidente
Un ciego gana por primera vez las oposiciones a letrado municipal
Sé que ustedes lo ven como un hito histórico, pero para mí es, sobre todo, un hito personal". Héctor Cuesta Calleja, de 30 años, coruñés de nacimiento y guadalajareño de adopción, con cataratas congénitas y ceguera total desde los 14 años, se convirtió ayer en el primer letrado invidente del Ayuntamiento de Madrid y de toda la Administración pública, según la ONCE. Con una mano sobre la Constitución y otra sobre el juramento escrito en braille, tomó posesión del cargo junto a otros 11 abogados en un acto solemne en la Casa de la Villa. "Toda la ciudad de Madrid se siente orgullosa", le dijo el alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón.
La vida de opositor de Héctor Cuesta ha sido "dura, como la de cualquier opositor". Pero con dificultades añadidas. Desde que hace siete años comenzó a preparar los exámenes a abogado del Estado, después los de la Comunidad de Madrid y por último los del Ayuntamiento, ha tenido que memorizar más de 7.000 folios y 805 temas de Derecho. Sin poder leerlos, subrayarlos ni repasarlos en papel.
"Traducir todo eso a braille era imposible, ¡tendría que haberme ido yo de casa para meter tanto folio! Así que esto es lo que hacía: en cuanto nos daban los temas me iba a casa, los escaneaba y los introducía en un programa informático que, con un sintetizador de voz, va leyendo lo que aparece en pantalla", cuenta.
Así, con los ojos cerrados, escuchando la voz mecánica del ordenador y repitiéndola después mentalmente en su cabeza, Héctor Cuesta memorizó los 315 temas de la oposición a letrado municipal y, previamente, los 490 de la abogacía del Estado. Durante los últimos cinco meses estudió 12 horas al día y siete días a la semana. "Puede parecer muy complicado, pero llevo 20 años estudiando de esa manera. Y ahora, con el sintetizador de voz, es mucho más fácil. ¡Cuando cursaba la carrera, en Alcalá, tenían que grabarme todos los temas en cintas!".
El 7% de las plazas en las oposiciones del Ayuntamiento está reservado para personas con alguna discapacidad. Pero Héctor Cuesta no quiso hacer uso de esa cuota. "No creo en los cupos. Lo que yo le exijo a la Administración es que ponga los medios para que pueda concursar en igualdad de condiciones. Por ejemplo, el ordenador con el que realicé los exámenes escritos tenía sintetizador de voz. Pero, aparte de eso, estoy convencido de que yo tengo la misma capacidad intelectual, sea ésta mucha, poca o regular, que cualquier otro. Y por tanto debo pasar las mismas pruebas que pasan los demás".
Concursando en ese plano de igualdad con sus compañeros, Cuesta obtuvo el segundo puesto en la oposición -a la que se presentaron 105 aspirantes para 12 puestos-, con una nota de 26,70 sobre 30. Sara Emma Aranda Plaza, que quedó en primer puesto, le acompañó ayer tomándolo del brazo desde la primera silla de butacas hasta el estrado, en el patio de Cristales del Ayuntamiento, para que jurase su cargo. Entre el público de familiares, funcionarios y concejales, que aplaudieron a rabiar cada intervención, escuchaba con una sonrisa de satisfacción Miguel Carballeda, presidente de la ONCE.
"Ha sido muy emotivo. Para todos nosotros significa un cambio de vida: de estudiantes a trabajadores. Éste es mi primer empleo, y yo siempre quise trabajar en la Administración pública", afirma Héctor Cuesta. Él no conoció a ningún otro estudiante invidente en sus años de facultad, pero sí sabe de un colega que prepara oposiciones a abogado del Estado y que tampoco ve. "Le mando muchos ánimos. Que yo haya sido el primero es un hecho circunstancial, pero puede ayudar. Si ven que algunos lo logramos, otros lo intentarán. Después, conseguirlo es cuestión de estudio".

Que n'aprenguin!

Avui hem vist al curs que faig els dilluns a l'ICPS el pseudo-documental "FCB Confidencial" i hem sentit la posterior explicació d'en Xavier Roig, cap de campanya d'en Laporta al 2003, cap de campanya d'en Maragall al 1999 i cap de gabinet de l'aleshores alcalde Maragall del 1983 al 1996.
No entraré a valorar el documental doncs, malgrat es pretengui oferir una visió realística del que allà ocorria, no deixa de notar-se que la influència d'una càmera frenava les paraules, els impulsos i les negociacions d'aquesta jove directiva de nens pijos d'ESADE i del IESE. També alguns talls intencionats, com quan cantaven "Madrid se quema" a l'autobús mostrant la seva efusivitat pel triomf al Bernabeu, per a fer el vídeo políticament correcte.
Respecte de la campanya electoral d'en Laporta només dir que, malgrat les analogies polítiques, el món del futbol té un seguit de components específics que el fan especial:
En primer lloc, no es tracta de demanar un vot i no haver de tornar a rebre aquell vot al cap de 4 anys, sinó que des d'aquell moment s'obre un periode d'incertesa absoluta, amb un refrendament que es dóna cada quinze dies, quan el teu equip juga al teu estadi.
En segon lloc, anar a un estadi de futbol no és com anar a un míting electoral, on tothom acaba aplaudint impulsat perque la majoria ho fa. Aquí dependrà de com jugui el teu equip.
En tercer lloc, una bona gestió no és suficient (vegi's Florentino Pérez), sinó que els resultats esportius ho són tot.
En Laporta està tenint sort i s'està salvant pels resultats. Va ser molt greu la mentida, negant que el seu cunyat fos patró de la FNFF, va dir que havia expulsat als BBNN i aquest grup radical segueix anant a tots els desplaçaments del Barça amb total impunitat, i esportivament viuen de les rendes. Sembla clar vist el documental que en Sandro Rossell era l'entés en futbol, i aquell que portava les negociacions. Només cal veure els fitxatges del Barça d'aquesta temporada i les anteriors.
Malgrat no ser culer, he d'admetre que el Barça fa avui dia un dels futbols més atractius del planeta, però això no és il·limitat i s'han de renovar, doncs no poden viure de les rendes tota la seva vida. No és el mateix fitxar el Ronaldinho, l'Etoo o el Deco que el Maxi López o l'Ezkerro.
M'agradaria que algun dia li puguin dir al prepotent d'en Laporta: Que n'aprenguis!

Demagogs de Catalunya

Ahir es va presentar la metamorfosi del col.lectiu Ciutadans de Catalunya en partit polític. Llegia al diari que volen ser una alternativa d'esquerres, antinacionalista, bilingüe i contrària a l'Estatut.
L'Albert Boadella es va disfressar de mosso d'esquadra, que és un "perfomance" polític que no havia vist des que la Cicciolina ensenyava un pit o que el Ruiz Mateos es disfressava de Superman. En algunes ocasions crec que en Boadella volia ser conseller de cultura i que la resta de membres volen tenir una repercussió mediàtica que s'havia vist mimvada.
Jo no sóc antinacionalista, perque sempre he cregut que ser anti és una limitació intel·lectual, però això no treu que em consideri no nacionalista. Sóc ciutadà d'aquest món i crec en les persones.
Efectivament, sóc d'esquerres, perque vull un món més just.
Sóc trilingüista, doncs crec que és imprescindible que els nostres infants aprenguin l'anglès des d'un principi, i el fet d'aprendre llengües és bàsic.
En definitiva, el que vull dir és que és absolutament compatible ser del PSC amb aquests tres requisits establerts. No existeix un espai polític on el volen buscar. I si aconsegueixen vots, serà emprant la demagògia, explicant com arriba a ser de dolent l'Estatut, que és quelcom que hem hagut de sentir molt, per part d'altres (vegi's PP) però sense voler entrar a negociar perque creuen que això és així.
Reconec la capacitat d'en Boadella com a autor teatral, la d'en De Carreras com a constitucionalista o la d'en Espada com a periodista? escriptor? Bé el que sigui, si en Pedro J l'ha fitxat vol dir que s'ha sapigut situar al lloc adequat per salvar el cul.
En definitiva, no s'ha de permetre que Ciutadans de Catalunya ocupi cap espai polític perque no existeix, amb demagògies com les de la llengua. qualsevol nen o nena surt de l'escola parlant totes dues llengües sense cap mena de dificultat i les imposicions del català no són més que meres invencions i conjetures.

Espe, la Thatcher hispana

L'Esperanza Aguirre és un clar exemple d'oportunisme polític. Fou ministre d'in-cultura, musa del CQC, i autora d'expressions tan bones com Sara Mago o que "Airbag" era una pel·lícula extrangera.
Actualment és presidenta de la Comunitat de Madrid (van enviar el Gallardón a l'alcaldia perque sabien que ho tenien més cru, doncs a la comunitat sempre podien utilitzar alguna totxana per a véncer). També és sabut que té molts títols nobiliaris, i que el seu marit té molts interessos urbanístics al voltant d'una estació d'AVE que s'ha fet al mig del no res, i que no passa per una ciutat com Guadalajara, que hagués estat el més lógic.
Per si no és prou currículum lamentable, ahir llegia a El Plural que li havia dit a la Sra Pilar Manjón que era afortunada perque la indemnització per la mort del seu fill l'11-M era superior a un premi de loteria, doncs no calia pagar els impostos. Sempre m'ha agradat l'humor negre, però aquest ha de tenir un límit. Aquesta és una de les faltes de respecte més grans que he sentit en la meva vida, i més quan ella, o el seu partit, són culpables directes de l'atemptat terrorista. Total condemna per la baixesa moral d'aquesta nova "dama de hierro", hi ha coses amb les que no es juguen, i més amb la vida d'un fill.

La fiesta del Chivo

El món del dret es composa de terminis, que és quelcom que em costa acostumar-me molt. Per això m'he sorprés gratament a mi mateix d'haver acabat de llegir "La fiesta del Chivo" d'en Mario Vargas Llosa abans que estrenin la pel·lícula (que és aquest divendres).
Com tots els llibres d'en Vargas Llosa molt recomanable (especialment "La ciudad y los perros"), a més de poder veure les corrupteles d'un règim tant podrit com la dictadura del dominicà Trujillo.