En Pasqual

Rondava per casa meva un llibre sobre la saga dels Maragall que, si no recordo malament, va sortir aproximadament durant el segon semestre de l’any passat. Les primeres pàgines del llibre són totalment avorrides i produeixen somnolència i el llibre no es fa interessant fins a les darreres pàgines on parla del President de la Generalitat.
De vegades la gent tendeix a criticar al nostre president sense una opinió formada al respecte. El tòpics de l’afició a l’alcohol i de ser despistat amb els anys es demostrarà que només eren tòpics que no anaven lligats a la realitat. Si bé és cert que de vegades ofereix la imatge de despistat, crec que això ocorre perque ell va una passa per davant de la resta d’humans, i això li permet tenir algunes idees que la resta considerem extranyes (maragallades).
No es pot negar que en dos anys i mig de govern ha comés errades, com a ésser humà que és, però això no treu que hagi fet moltes coses bé, que sovint no se li valoren suficientment. Els JJOO, el Fòrum, són exemples de la seva etapa d’alcalde, de la seva visió futurista, i les seves idees, que poden ser criticables, però que sempre innoven.
L’únic però que li trobo són algunes idees que per innovadores, potser s’excedeixen. Sembla que fa uns anys va dir que el socialisme havia d’abraçar el liberalisme. Aleshores pot sortir aquella llegenda urbana que va jugar una partida de cartes amb el Miquel Roca i que van anar al partit que els hi va tocar perque tots dos estaven al centre. De fet, un militant del PSC el va respondre a la premsa (al llibre apareix transcrita la carta) on es limitava a recordar-li quins eren els estatuts del PSC, d’on venia i cap a on anava. De fet, la seva dèria pels independents (plasmat en CpC) i aquesta visions allunyades de la història socialista, feren que tingués diversos enfrontaments amb en Santiburcio i en Joan Ferran a Barcelona, com diu al llibre.
Una generació de tres persones ubicades ideológicament al centre però, paradoxalment, cadascuna a un partit diferent, Maragall (PSC), Roca (CIU) i Mayor Zaragoza (UCD) suposaran un llegat polític i cultural molt rellevant per les properes generacions.
Una època, una persona provinent de família burgesa i intel·lectual, unes referències i unes amistats van d’en Pasqual un home únic. Quants anys durarà al càrrec? Els electors i els pactes ho decidiran.

L'enfonsament nazi

Anit vaig descobrir que feien la pel·lícula "El hundimiento". Malgrat darrerament no he tingut ni cinc minuts de temps lliure, vaig creure que era una pel·lícula que valia la pena de veure.
La caracterització del tètric Adolf Hitler, excepcional. La pel·lícula també molt interessant. En aquests moments tothom coneix les barbaritats que va suposar el periode del nazisme a Alemanya, però poques pel·lícules, sinó cap al respecte, s'havia fet vista des de l'interior d'aquests i no des de la visió de la situació que tenien els represaliats jueus.
Podem veure els darrers moments del nazisme, com s'esforçaven per negar la realitat, que no era altra que estaven perdent la guerra i com s'esforçaven per seguir com si no passés res.
La concepció de que era imprescindible el nazisme per a seguir existint com a societat va portar a moltes persones pel seu mal cap a suicidar-se o, encara pitjor, a assassinar infants indiscriminadament per a evitar-lis el patiments de viure amb la "barbàrie comunista".
Es tractava d'un sometiment i una estima pel seu líder que en Hitler no professava vers ells. De fet, en els darrers dies abans de la pressa de Berlín pels soviètics, podia haver actuat honrosament i haver permés fugir a moltes persones que van acabar morint junt amb ell per la idolatria que li tenien. El boig tirà no estimava al seu poble, i considerava que havien de morir com a perdedors de la guerra.
Segons la pel·lícula i els llibres d'història en Hitler se suicidà, juntament amb la seva dona Eva Braun. Sempre quedarà el dubte si això és cert i si fou suficientment valent com per a suicidar-se.

Benji o Ed?

No sé si algú tindrà la suficient paciència de llegir això, però avui he estat al Planet Futbol i m'ha vingut al cap qui era millor porter, el Benji Price o l'Ed Warner. Aquest blog d'avui va dedicada a tota aquella generació que vam patir la sèrie Campeones, altrament dita Oliver & Benji, quan érem petits. Això em recorda la lletra d'una cançó de "El Canto del Loco."
La sèrie era molt dolenta, i es passaven un capítol sencer per a xutar una pilota però jo, que sempre he jugat de porter (per allò que és on menys molesto del camp), sempre vaig tenir aquest dubte. La combinació era la seguretat d'en Benji (que va començar al St Francis per passar al Newteam) o l'espectacularitat de l'Ed Warner (del Muppet). Evidentment eren dibuixos, però m'encantava quan l'Ed Warner s'impulsava amb una cama a un pal per llançar-se felinament a desviar la pilota. En Benji, en canvi, tenia la virtut de ser imbatible i fort com una roca.
El símil es va poder portar a la realitat aquella época. Per una banda hi havia en Zubizarreta, porter del Barça i titular a la selecció espanyola, que oferia la seguretat, mentre que el titular del Madrid era en Paco Buyo, titular al Reial Madrid, suplent a la selecció espanyola d'en Zubi, i que oferia l'espectacularitat. Dos estils oposats per a dos grans porters que van marcar una època. De fet, en Zubizarreta va ser rebutjat per l'afició blaugrana al principi perque va fer seure a la banqueta al malaurat Urruti, ex-porter de l'Espanyol i de la Reial Societat que, com el Buyo, va patir l'ombra allargada d'un dels més grans, l'Arkonada, tan a l'equip txuri-urdín com a la selecció.
Val la pena fer esment també d'un altre gran de finals dels 80 i principis dels 90, l'Abel Resino, porter de l'Atlétic de Madrid, i actual entrenador del Ciutat de Múrcia. La mala fortuna va fer que aquest enorme porter, malgrat la marcada inferioritat d'alçada amb en Zubi, fos marginat de la selecció, de la qual només va defensar la seva samarreta en dues ocasions. De fet, al Mundial d'Itàlia 90, el tercer porter fou l'Ochotorena (València i actual entrenador de porters del Liverpool), però guarda el rècord de més minuts sense encaixar un gol a la lliga espanyola, que alhora és el 5è rècord mundial.
Grans porters per una època que recordaré sempre.
Qui serà el titular al Mundial? Podeu donar la vostra opinió. Espero que en els propers anys, l'Espanyol pugui portar a Mundials les perles de la seva cantera.

Unir espais

Aquest matí he hagut d’anar per feina a Pineda de Mar i conseqüentment viatjar per la línia de la costa amb el tren, al llarg de tot el Barcelonés i Maresme. A Badalona havia estat en vàries ocasions i sempre m’ha agradat el seu passeig. Una curiositat que m’ha sobtat era la quantitat de metres de passeig que variava de forma i estructura, inclús de municipi, però que començava pràcticament a Sant Adrià del Besós, concretament a uns edificis de disseny bastant modern que estan fent ja al terme municipal de Badalona, i que seguia a mesura que passava estacions, Montgat, Montgat Nord, el Masnou, Ocata, Premià de Mar…i aquí apareixia un tram que enllaçava amb Vilassar de Mar on la dificultat del terreny impedia poder continuar aquest passeig.
Paradoxalment he llegit fa una estona una carta a “El País” d’una noia de Badalona on es queixava de la via del tren creada al segle XIX, que separa als nuclis urbans i constitueix una barrera infranquejable. La meva sorpresa ha estat majúscula, no sé si per deformació professional dels aficionats a córrer, però crec necessari tenir en compte que aquesta via tan sols separa les platges desl nuclis urbans dels termes municipals però que, alhora ha permés als Ajuntaments construir fantàstics passeigs paral·lels a la via del tren però en el costat platja que impedeixen l’accés a vehicles motoritzats i fan les delicies dels aficionats a córrer. Quants quilòmetres separen Badalona de Premià de Mar? No ho sé, però estic segur que qualsevol professional s’hi podria entrenar (com a exemple dir que el maratonià internacional espanyol José Rios és de Premià). I no només això. Aficionats al ciclisme, persones que vulguin caminar una estona, etc Si bé seria fantàstic poder soterrar totes les vies, és una inversió milionària que les administracions no veurien amb bon ulls per les despeses que genera. Pel contrari una inversió en passeigs és bona. Pel meu gust és pitjor la N-II que després de molts anys segueix passant per dins dels pobles del Maresme, suposant un caos circulatori, especialment quan arriba aquest época, a més de molta contamincació (vegi’s les façanes fosques de les cases).
Entre Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet (i si és té el nas tapat) existeix la possibilitat d’entrenar en un camí molt atractiu que s’ha creat paral·lel al Riu Besòs. A la zona del Prat de Vilanova podem enllaçar passeigs fins passat Sant Salvador i alhora enllaçar amb Vilanova, desviant-te una mica entre la zona del Xalet del Nin i passant per sota del pont de la Platja de Sant Gervasi (camí asfaltat molt correcte que s’ha creat per no poder seguir pel passeig) i envaint la propietat privada del Racó de Santa Llúcia, que constitueix una barrera arquitectònica, no es pot negar, malgrat tinguin la seva bellessa particular aquests apartaments. Seria ideal per a qualsevol aficionat a caminar, córrer o anar en bici, que el tram Racó de Santa Llúcia-Prat de Vilanova s’asfaltés de manera no gaire ample (parlo d’amplada de carril bici com la del Passeig de Vilanova) i es tracés un camí paral·lel a la via, amb una il·luminació correcta. De fet fins ara ha existit un tram que més o menys ho estava, però portava del Prat a les quatre cases que s’hauran d’enderrocar, i veurem que passa.
Parlo d’uns 5 metres d’amplada al costat de la via i la resta de la Platja Llarga es pot conservar com està, no vull que els ecologistes em pengin, però crec que seria una forma d’apropar i enllaçar aquests camins que només es pot fer sense dificultats amb vehicle motoritzat (per la C-31).

Castro Urdiales

Després d'uns quants dies de vacances per Euskal Herria m'he sentit tan atret per aquella terra que no he pogut evitar mirar el programa "Vaya semanita" després de sopar.
Feien un gag molt bo, on un periodista entrevistava a l'única família càntabra que queda a Castro Urdiales.
Evidentment és un exemple portat a l'extrem, si bé és cert que les denúncies per una especulació abusiva i sense mesura s'està posant sobre aquella part del mar cantàbric, malgrat la Costa del Sol desvii sempre l'atenció.
A escassos 30 kms de Bilbao, Castro Urdiales, que fa temps que era segona residència de molts bilbaïns, s'està inclús convertint en la primera d'aquests, i s'està construint sense mesura.
Al gag feien veure que parlaven en euskera, i el pare de la família anava al batzoki que havien muntat al seu poble i havia de fer veure que volia que l'Athletic de Bilbao guanyés al seu Racing de Santander. Fa riure l'exageració de l'exemple, però entristeix que hi ha un part de veritat, i Castro Urdiales com moltes altres ciutats costaneres de la península, creixen sense control.

Ja la tenim aquí!

Debate Europe

Al fòrum d'una assignatura de la UOC ens han convidat a participar al Debate Europe, una interessant iniciativa portada a temer per la UE, perque els ciutadans i ciutadanes poguem dir la nostra respecte a temes bàsics d'aquesta.
Els "no" de frança i Holanda han causat una ferida important i s'han adonat que l'opinió del poble és més important del que havien cregut.
Hi ha tres fils de debat, i de moment he intervingut a tots tres, malgrat no està encara publicat, ja que la censura fa que ens haguem d'esperar a que la burocràcia ho revisi. Us enganxo les meves intervencions, separades per temes, i si voleu debatir ho podem fer aquí, o sinó ens veiem a Europe debate!

Desenvolupament econòmic i social a Europa

En l’aspecte del desenvolupament econòmic i social d’Europa cal tenir en compte la importància que en ocasions treiem als Estats dins de la UE.
Vivim en un sistema regit per l’economia de mercat, i està provat que tots els països democràtics al llarg del món l’han acabat aplicant, però hem de tenir en compte per fer que aquest sigui més just. Si llegiu els diaris veureu que en els últims temps les pàgines d’economia van plenes d’opes, adquisicions i d’altres estratègies empresarials a gran escala. Penso que els Estats membres de la UE, si bé enmnarcats dins de la lliure competència, hi ha certs sectors sobre els que han d’adoptar una posició estratègica, i el sector elèctric, de recent actualitat, n´és un exemple. Xarxes ferroviàries, correus, gas, electricitat, aigua, etc. No són més que interessos generals i, per tant, és l’estat aquell que ha de poder controlar-los.
A tall d’exemple, si una empresa amb seu a Milà compra una empresa alemanya de roba, no serà més que una operació empresarial, que no posarà en risc cap fonament de l’Estat, a més que Alemanya es podrà abastir de roba per moltes altres vies. El problema sorgeix quan, per exemple una empresa de capital no francés, compra per exemple el Servei Postal d’aquell estat. Evidentment es tracta d’un supòsit inventat però que podria succeir si no es posa un límit. Si un dia aquests inversors no francesos es cansen i decideixen abandonar l’empresa, l’Estat francés no es trobarà dins del pastís accionarial i no podrà fer res al respecte per a evitar-ho, amb el conseqünet problema que pot provocar el fet de no poder guiar les directrius d’un servei imprescindible.
Per això, de vegades es parla de privatitzacions com si fos el remei màgic per a solventar tots els mals i no sempre és així. En supòsits d’aquesta mena, on no parlem d’altra cosa que de preservar l’interés general, els Estats han de poder intervenir. Penso que als sectors industrials una possible solució és la de crear grups europeus, on puguin participar proporcionalment aquestes empreses dels Estats UE, per a actuar de comú acord, i evitar així totes les notícies que hem sentit al respecte en els darrers temps, on els interessos empresarials primen sobre l’interés general.


Els sentiments per Europa i les tasques de la Unió
Probablement el creixement del sentiment europeu o el simple major coneixement d’aquesta, és degut a la major informació que tenim al respecte i l’evolució que s’està produint dins de la UE.
Malauradament, aquest fet, no és directament proporcional a que aquesta UE sigui més forta, ja que aquesta té molts enemics, alts dirigents polítics inclosos. En els darrers anys els partits polítics més conservadors i les seves màquines de pensar, reconvertides en fundacions, estan llençant una creuada neoliberal, que també ha estat coneguda com anarco-capitalista, doncs el seu interés per a l’eliminació de les fronteres ve donat pel moviment de fluxes de capital sense cap mena de control, i que l’intervenció dels Governs dels Estats sigui cada cop menor.
Per tant, estic d’acord amb el Fernando respecte del creixement del sentiment europeu, a més dels avenços que han hagut en moneda, bandera o himne, alhora que és molt necessari un ens supraestatal com la UE que progressivament assolirà més competències, però cal tenir en compte certs factors que en ocasions oblidem. L’existència dels Estats segueix imprescindible avui dia, fins que les normatives internacionals no s’incrementin, doncs sinó ens trobariem amb molts espais plens de llacunes que serien aprofitats per aquest neoliberalisme emergent.
En aquests moments la Constitució es troba en situació “d’stand by” degut a la resposta negativa de la població holandesa i francesa. Des del meu punt de vista és necessari reformar alguns aspectes d’aquesta, i que els drets de les persones siguin més reconeguts en una norma suprema que ha de traçar el nostre futur com a ciutadans europeus. Un cop es tingui feta la norma fonamental, s’ha de començar a aplicar, i la UE ha d’assumir competències que fins al moment han estat competència dels Estats. Aquest procés farà que veiem una globalització més justa, alhora que no oblidem la localització, ja que la proximitat també és un avantatge pels ciutadans europeus. En aquest sentit, probablement siguin necessari que els ens infraestatals rebin competències per part dels seus respectius estats o, ans al contrari, que aquests es comprometin a aplicar una política descentralitzadora, que inclús podria trobar-se recollida al mateix tractat europeu, marcant unes directrius bàsiques, que garantirien a tothom una proximitat física amb les administracions públiques.
En definitiva, és el moment de que les persones en situació d’igualtat i llibertat diguem que volem ser, i cap a on volem que vagi aquest projecte europeu, i per això és important prendre la decisió adequada. Un ens supraestatal serà quelcom molt important, però els Estats, malgrat que amb menors competències, seguiran tenint moitus per a existir.


Les fronteres d'Europa i el paper de la UE al món
Llegint la majoria d’intervencions d’aquest fil, parleu de l’eliminació de fronteres, del reconeixement d’alguns pobles com ara Catalunya com a nació o inclús que Europa hauria de ser un Estat. Diuen que els petits canvis són poderosos i en ocasions els grans canvis són més complicats i no tan pràctics com els petits. Evidentment, vivim en democràcia, i la voluntat popular predomina, o hauria de predominar, per davant de les decisions dels grans dirigents.
Respecte dels que explícitament o implícita heu defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya, tan sols comentar que, certament els pobles, tenen els seus drets a aquesta, malgrat la majoria de la doctrina internacionalista aposta perque la Carta de N.U. el va recollir tan sols quan ens referiem a antigues colònies. Un cop vist això, la pregunta és si seria la solució de Catalunya com a poble. El concepte de nació és molt ampli, però Catalunya, sense cap mena de dubte, és una nació si ho mirem des de la vessant cultural. Una història, una llengua i unes tradicions proven empíricament això. A partir d’aquí, el que cal veure és si l’autodeterminació ens convé com a poble en el context actual que ens trobem. Cal veure si Catalunya i l’Estat espanyol decideixen d’un dia per l’altre trencar els seus vincles i lligams o establir una relació com a estat lliure associat per part de Catalunya, si els drets i deures que hem aconseguit com a ciutadans europeus els seguiriem mantenint. Un nou estat, hauria de seguir els passos que han seguit la resta de membres de la UE per entrar a formar part d’aquest col·lectiu? Si la resposta és afirmativa, durant aquest periode les taxes aranzelàries tornarien a existir amb la conseqüent dificultat per a exportar els nostres productes a l’exterior comparat amb la facilitat amb que es fa actualment? Hi hauria lliure circulació de persones? Les beques de les que molts estudiants han gaudit fins a l’actualitat (Erasmus) seguirien existint? Seguriem rebent ajudes comunitàries en forma de fons de cohesió o d’altres que hem rebut fins a l’actualitat? Són moltes preguntes que no tenen una resposta, ja que no hi ha exemples extrapolables al cas català.
En definitiva, estic totalment d’acord amb tots aquells i aquelles que creieu necessari que se’ns conegui com a nació però penso que l’autodeterminació en el marc actual, amb el progressiu creixement d’un ens supraestatal com la UE, i amb les conseqüents dificultats que comportaria pel nostre poble no és la solució adequada. De vegades cal ser pragmàtics i veure que és el millor per cada moment.
La millor solució passa per ser UE, i cada moment históric s’ha d’adequar a cada situació política.

Eleccions italianes

Avui llegia amb gran interés informacions respecte de les altres eleccions que hi haurà demà dia del meu aniversari. Aquí sí que tinc un favorit, que és en Romano Prodi. El candidat de la dreta i extrema-dreta Silvio Berlusconi ha fet una campanya que fa avorrir al política a qualsevol. Els arguments demagogs, populistes i falsos han estat la base del seu discurs:
"Els que no em votin són gilipolles". "Si vostè té una vivenda, m'ha de votar perque l'ofegaran a impostos" "Només que volen pujar els impostos""Voleu ser governats per qui ha idolatrat a Stalin, Lenin, Mao i Pol Pot?" (No sabia que el Losantos i el Pio Moa concurrien a les eleccions italianes. "Per les togues roges i per qui usa la justícia per a eliminar als adversaris polítics?" o acompanyat per una nova sòcia d'extrema-dreta, Alessandra Mussolini (neta del dictador) que ha dit "Més val ser feixista que maricón".
Quan no hi ha res més a dir, quan no s'ha fet res pel teu país, l'únic discurs que els hi queda és el de buscar el vot de la por, classes mitges que creuen que l'arribada de l'esquerra abolirà la propietat privada o cremaran esglésies, com el feixista Berlusconi està itentants transmetre.

Hi ha algú vàlid per a presidir el Perú?

Avui llegia a "El País" amb ressignació quina era la situació per les presidencials que demà se celebren al Perú. Paradoxal que els peruans i peruanes tinguin obligat votar veient els candidats existents.
En primer lloc, la candidata dretana pro-Fujimori, Lourdes Flores, que es presenta sota les sigles del Partido Popular Cristiano. Una candidata regresssiva, que trencaria amb la tendència a "esquerranar-se" de l'Amèrica Llatina, i que dóna suport al pròfug Fujimori, un dels líders més corruptes dels darrers temps.
En segon lloc, tampoc votaria a Ollanta Humala, que malgrat ser un líder indígena com l'Evo Morales, no genera tanta simpatia, ja que no se'l veu com el portaveu d'aquelles zones rurals explotades al llarg de la història pels colonitzadors europeus. La paraula nacionalista sempre m'ha provocat molta por, i aquest home sens dubte la genera, doncs em recorda a un colpista que arriba al poder.
En tercer lloc l'opció menys dolenta, però això que no sigui també dolenta, el socialdemòcrata Alan García. Va governar aquell país de 1985 a 1990, i van haver-hi moltes violacions dels DDHH, que fan pensar que tampoc és el candidat ideal.
Seriós problema pels peruans el fet d'haver de votar obligatòriament....

Mileuristes

Avui escoltava "Hoy por hoy" de la Ser mentre circulava amb el meu cotxe, ja que m'havien retardat l'hora d'entrada al despatx d'advocats on faig pràctiques sense contracte. Aleshores han agafat la paraula uns quants joves autodenominats "mileuristes"on m'he vist clarament reflectit o, com a mínim, sé que així em veuré un cop acabi la carrera i pugui exercir.
Persones de gairebé 30 anys, que no han parat d'estudiar en tot aquest temps. Carreres, màsters, postgraus, doctorats per acabar treballant, en molts casos de feines per les quals no feia falta la seva titulació, i guanyant menys de 1000€/mes per treballar 8 o més hores al dia. De fet, si un aspecte m'ha semblat alarmant, és que els estudiants francesos revoltats contra la CPE el que reclamen és no acabar com a Espanya.
La CPE suposa que durant els dos primers anys d'immersió al teu lloc de treball, l'empresa pot dir en un moment donat que no compta més amb els teus serveis sense donar-te res a canvi. Un noi comentava com es poden arribar a eternitzar els contractes de becaris, sense seguretat social, sense les conseqüents cotitzacions per tenir una pensió el dia de la teva jubilació i amb el problema que pots ser despedit d'un dia per l'altre. Contractes eventuals, d'interinitat, en pràctiques, etc són aquells que més es donen entre els nostres joves suposant que ens veiem immersos en aquesta espiral on no pots rebutjar qualsevol oportunitat, ja que hi ha infinitat de joves disposats a agafar aquell lloc de treball que tu desprecies. I d'aquest fet en surten benficiats els empresaris.
Cal que el Govern de l'Estat actui al respecte i prengui les mesures adequades.
Primer sense contracte, el futur és guanyar menys de 1000€ amb les dificultats que suposen per emancipar-nos, l'incorporació al mercat laboral és posterior, es tenen menys fills...Tot genera una espiral perillosa, i cal l'intervecnió de l'Administració i reforma profunda de la contractació laboral.

Amunt groguets!

Només volia felicitar al Vila-Real CF i a tota la seva ciutat (agermanada amb Vilanova) per la fita aconseguida aquesta nit.
De vegades surten equips del no res, fets a base de talonari i es desinflen. No és el cas del Vi-Real, que té la sort d'haver creat una bona estructura d'equips inferiors, conjugat amb els diners suficients per fitxar jugadors de primera línia mundial, com el Riquelme o el Forlán.
Ànims i a per la Champions!

2ª República

El proper 14 d'abril farà 75 anys de la proclamació de la 2ª República, periode que, a excepció dels anys de repressió de la CEDA, suposà un gran avenç en quant a justícia social a tot l'Estat. Aprofito l'avinentesa per felicitar a la nostra flamant Secretària de Recuperació de la memòria histórica a l'Executiva Nacional de la JSC i enganxo un link d'una iniciativa molt interessant que portarà a terme l'Ajuntament de Sant Adrià del Besós.