Ken Loach

Em va agradar veure com el director britànic Ken Loach s'emportava la Palma d'Or del Festival de Cannes ja què és un dels meus favorits.
El seu compromís polític constant el converteixen en un tipus certament interessant. Suposo que em vaig enganxar perquè m'agradava el seu cinema allunyat de convencioanlismes, efectes especials, rics i triomfadors, sinó que el seu cinema va més enllà i parla de les classes més populars i dels barris més deprimits de les metròpolis.
Tierra y Libertad, i el seu excel·lent recorregut des de la visió "poumista" del conflicte. La canción de Carla, i l'alternança de l'atur a Escòcia i la lluita pel sandinisme a Nicaragua. La Cuadrilla i els efectes negatius de les privatitzacions ferroviàries de l'Administració Thatcher al Regne Unit. I així multitud d'exemples.
A Espanya hi ha el Fernando León de Aranoa que, a excepció de la seva "opera prima" Familia, també ha buscat fer atractiu i converitr en protagonistes aquells que habitualment no ho són. Barrio, Los lunes al sol o Princesas en són un exemple clar, per a poder-lo considerar un aprenent avançat.

Deslocalització

Avui estava fent uns càlculs doncs, malgrat sóc de lletres, en ocasions m’agrada fer-los.Pensava en el fenomen de la deslocalització. Ahir apareixia a les notícies el conseller Valls que s’havia reunit amb la cúpula de Braun, però sembla imminent el tancament de la fàbrica. Pensava que ens agafa molt a prop. De fet, a la nostra comarca, vam veure no fa molt com una empresa sitgetana de teixits tancava per no poder fer front a la competència.M’ha estat inevitable pensar en el cas d’alguna empresa que s’instal·li a algun país de l’Europa de l’Est, nous membres de la UE, amb una ma d’obra inferior a la del nostre país, i he creat el següent supòsit:Suposem que un obrer guanya aquí un salari de 12.000 €/any, i que en aquell país un obrer per la mateixa feina és remunerat per 2.000 €/any. Si tenim en compte que aquesta empresa de l’exemple cotitza a la borsa, podriem trobar el cas que les seves accions amb la fàbrica instal·lada a Catalunya portessin un 2% de rendiment net en el que portem d’any, mentre que si està amb seu a un nou veí comunitari portessin un rendiment del 12%, degut a la disminució de despeses que tenen.Heus aquí la paradoxa. Un inversor que tingui 100.000€ en accions d’aquella empresa, portaria 2.000 € guanyats si la seu fos Catalunya, i 12.000 € si la fàbrica realitzés les seves operacions al país de l’Europa de l’Est, que és la mateixa diferència de salaris entre un i altre país. Aquest exemple simplificat demostra el que molts temem, que no és altra que manen els inversors, buscant sempre el màxim benefici propi i que la classe treballadora s’ha d’adaptar al lliure mercat, i que interessa que tingui més ingressos aquell que no aporta capital humà a l’empresa.Com que tenim un nivell de vida i de preus superior als nous veïns UE, una posssible solució a tot això seria respectar el salari de 12.000 €, però facilitar molt la compra d’accions de la seva pròpia empresa als treballadors, doncs suposaria un incentiu extra en aquests, ja què també tindrien interés en el valor de les seves accions, i sens dubte faria augmentar la productivitat d’aquesta empresa i persuadiria a les multinacionals de deslocalitzar-se.

Acord Schengen

Una altra intervenció al Fòrum Debate Europe:



L’onada de robatoris que s’està produint a les cases durant les darreres setmanes ha portat a reobrir el debat sobre un aspecte que teniem una mica oblidat, com és l’Acord Schengen. Malauradament són moltes les veus que estan fent saber que no estan d’acord amb aquest i parlen dels problemes que ens ha portat.
Si bé quan hi ha alguna reunió de mandataris s’aixeca per unes hores aquest acord, amb l’objectiu de controlar els grups antiglobalització, durant la resta del temps és d’aplicació aquest acord, i els controls policials gairebé no existeixen a les nostres fronteres.
Quan hi ha problemes se solen buscar de seguida enemics per tots arreu. Els fluxos migratoris al nostre país venen de tres llocs: l’Àfrica (especialment sub-sahariana), de l’Am Llat i de l’Europa de l’Est. Tan sols els integrants d’aquest últim grup són els que empren en major mesura les fronteres “debilitades” per l’Acord Schengen.
Pertànyer a un ens supraestatal com Europa suposa una progressiva eliminació de les fronteres interiors, i aquest és un pas endavant respecte del qual no podem retrocedir perquè hi hagi un seguit de delictes comessos per bandes provinents de l’Europa de l’est.
Crec que la solució no és controlar o limitar els fluxos migratoris, sinó un major control policial sobre aquestes bandes criminals, de coordinació comuna amb policies d’altres estats, a més de l’Europol i l’Interpol, però seria injust que aquelles persones que venen al nostre país a poder guanyar-se la vida treballant, hagin de pagar per un seguit de fets aïllats que generen inseguretat a la població.

L'escàndol Zaplana

http://www.cadenaser.com/articulo/espana/Zaplana/caso/Naseiro/csrcsrpor/20051124csrcsrnac_6/Tes/

http://video.google.com/videoplay?docid=9213482554224924119

Sóc lliure 2 (el desenllaç)

De vegades hi ha formes d'actuar que em recorden a l'Església Catòlica. Clamen independència pero bé que accepten els diners públics. Pels aficionats a les tele-sèries, us ho dedico:


Benvolguts, us escric perquè he rebut una carta avui referent a l\'estudi que està realitzant l\'Observatori del Tercer Sector per conéixer les percepcions i opinions dels joves, en concret a la sessió de Vilanova i La Geltrú. No us diria res sinó fos perquè coincideix que ahir també em vau trucar per aquest motiu i vaig ser descartat per militar a la JSC. Si bé accepto que volgueu garantir la independència dels participants, us diré alhora que és molt difícil trobar joves que no es pertanyin a cap col·lectiu o associació. Tan sols us ho comentava perquè malgrat la meva militància, que certament implica una proximitat a una forma de pensar d\'un col·lectiu, sóc una persona independent, com ho pot ser qualsevol altra sense una implicació política activa, però amb una ideologia més o menys formada en el seu interior. Només era això. Si m\'haguessiu convidat a participar no faria cap "mitin", sinó simplement m\'hagués guiat per allò que el meu sentit comú em mana. Aprofito l\'avinentesa per saludar-vos i desitjar-vos molta sort amb aquesta experiència. Gràcies.
Àlex Centelles



Benvolgut Àlex,

D’entrada, agraďm molt el teu interčs en l’estudi sobre joves i política que estem duent a terme.
L’estudi, com bé dius, pretén recollir les percepcions i vivčncies dels joves entorn la política, i per aixň estem duent a terme grups de discussió amb joves a diferents punts de Catalunya, entre ells, Vilanova i la Geltrú.

Partim de la certesa que hi ha un allunyament mutu entre la majoria dels joves i la política, i voldríem acabar l’estudi amb propostes per acostar-los.
Els joves participants en els grups de discussió tenen perfils homogenis dintre del grup (edat, nivell d’estudis,...), perň diferents entre grup i grup. Per la prňpia definició de l’estudi ens interessen especialment les percepcions i vivčncies dels joves que no tenen relació amb la política (que són la majoria), no per la seva independčncia, sinó precisament pel seu allunyament de la política.

Per altra banda, també hem dut a terme dos grups de discussió amb joves implicats en política des de diferents posicions: joves membres de joventuts de partits polítics i joves membres de moviments socials. Aquests dos grups ens serveixen per contrastar la informació recollida en els altres grups. Aquests grups ja es van dur a terme fa unes setmanes.

És per aquest motiu, doncs, que vas ser “descartat” per participar en els grups de discussió que ens queden per realitzar.
Disculpa si no et vem saber transmetre el motiu real de la nostra decisió.

De totes maneres, tenim en compte el teu interès per un proper estudi en el que poguem necessitar contactar amb algú del teu perfil.
Moltes grŕcies per haver-nos contactat i expressat la teva inquietud.

Atentament,
Clara Créixams
Observatori del Tercer Sector
www.tercersector.net

Sóc lliure

Luis Eduardo Aute: "Digo que soy libre

y no me da miedo

proclamar esa locura

entre las luces

simples y ruidosas

de nuevos conversos

propietarios de las más altas virtudes.

Qué puedo hacer

si me duele tanto envejecer."

Avui estic trist perquè aquesta tarda m'han trucat de la Fundació Jaume Bofill ja que estan organitzant un debat de gent jove a Vilanova i m'han convidat a prendre part (a sobre pagaven 30€). Després de formulades diverses preguntes de rigor, ha arribat la fatídica "milites en algun col·lectiu o associació?" Un cop els he esmentat la meva militància política, la conversa ha durat 5 segons més.
Si bé em sembla lícit que busquin persones independents, tots els éssers humans som lliures, malgrat tinguem o no militància. Ser d'un partit polític vol dir combregar amb la majoria d'idees o d'actuacions d'aquell o, com a mínim, és amb aquell partit amb el que estàs menys en desacord.
A qualsevol tertúlia de televisió si escoltes als intervinents 5 minuts saps a quin partit polític voten. Alguns perque diuen "amén" a la decisió pressa pel seu partit fa tan sols unes hores. I el més greu, són periodistes. "Sopenas i Villas" que trobes en qualsevol tertúlia que fan la mateixa tasca que si convidessis a un diputat d'un partit o altre.
Per aquest motiu em sembla il·lógic que no em permetin participar a una tertúlia per tenir militància política. Aquesta existeix internament a totes les persones, i serveix per formar-te una ideologia. Si a mi em porten a debatre sobre el voluntariat, per exemple, no diré "Bona tarda, estic a favor i sóc socialista", sinó que defensaré la meva postura d'acord amb els meus principis que, alhora, s'addiuran amb els del meu partit, amb tota probabilitat.

Montenegro

Avui es celebrarà un referèndum perque els ciutadans de Montenegro puguin decidir si volen ser un estat independent o continuar adherits a Sèrbia, que és quelcom que no recordava des que al Quebec va guanyar el no a la separació de Canadà, però molt ajustadament.
Dijous veia a les notícies de la ETB com li donaven una especial importància a aquest fet, suposo que buscant paral·lelismes entre aquests i ells. Aquest símil ja l’han emprat amb Irlanda del Nord, quan sabem que allà hi havia dos bàndols para-militars que cometien assassinats i aquí, a excepció d’errors històrics ja castigats per la justícia, només ha hagut un bàndol que s’ha encarregat de matar innocents durant la democràcia. Avui llegia que dirigents de batsuna havien viatjat diverses vegades a República de sud-Àfrica, on no sé que deurien voler aprendre, doncs les diferències són encara majors en aquest supòsit.
En allò referent a Montenegro, és l’única regió de l’ex-Iugoslàvia que no es va independitzar de Sèrbia als 90, malgrat les diferències existents. S’han pres mesures per forçar aquesta situació darrerament, ja que a Montenegro funciona l’euro, en comptes del dinar com a Sèrbia, i l’idioma que parlen ha passat a denominar-se montenegrí.
No sóc nacionalista i crec que en el procés “europeiditzador” que vivim, la creació d’estats més petits dels ja existents no solventa res, però el principi d’autodeterminació dels pobles existeix a la Carta NU i crec en la legitimitat de poder-ho demanar. Altra cosa és mirar cada situació particularment i si seria la solució. La solució montenegrina em sembla correcta pel fet que tenen dret els seus ciutadans a triar allò que volen ser. Espero es respectin els resultats, siguin els que siguin. Si mirem la història més recent i la guerra dels balcans, no val la pena cap guerra com aquella per ser un o altre país. Jo sóc ciutadà del món i els seus ciutadans han de tenir dret a ser membres de l’estat que sigui, però que garanteixi el seu benestar, i si Montenegro ho pot fer i els vots demostren que la població pensa així, s’ha d’acceptar.

Casiprom (temporada 2005-2006)

Populisme a l'Amèrica Llatina

Si bé fa cosa d’un mes deia que no m’agradava cap candidat per la presidencia del Perú, crec a la segona volta seria bo un triomf de l’Alan González. En els darrers temps quan al president veneçolà Chávez s’acosta a algun altre líder, aprofito l’avinentesa per descartar-lo com a polític de futur. Sempre he defensat que aquest dirigent va arribar al poder mitjançant unes eleccions netes i que un cop allà ha fet coses positives per les classes més desfavorides, com la creació d’un cos estatal de lletrats per donar assistència jurídica a indígenes que no coneixen el castellà. El problema són els tons populistes que agafen els seus governs. Avui dia a excepció de Colòmbia, l’esquerra governa a la majoria de països importants de l’Amèrica Llatina i crec que el treball silenciós, sense pompositat adoptat pel Tabaré Vázquez a l’Uruguai o de la Bachelet a Xile són models a seguir i a imitar.
L’Evo Morales serà un bon governant a partir del moment en que aprengui a moure’s per ell mateix, sense fer cas dels consells d’en Chávez. El fet de creure que el lliure mercat és la forma més eficient d’economia no és sinònim de ser un lliberal o conservador, però crec que sempre són importants els matisos. Hi ha sectors estratègics que han de poder dirigir, en la mesura que sigui possible, els governs. La nacionalització del petroli em sembla correcta, però no podem fer l’eslògan demagògic sense entrar en profunditat en les dificultats que això pot comportar. Si rebutges l’entrada de capital estranger has de tenir previst poder assumir aquestes despeses, alhora que també has de preveure gestionar d’una manera que ingressis, com a mínim, el mateix que feies abans de la nacionalització. Vull pensar que això s’ha fet així, perque en cas contrari seria una temeritat populista. Els experts calculaven fa un any que quedaven només 41 anys de petroli, per tant, ara en deuen quedar 40. Perquè aquesta nacionalització sigui avantatjosa per Bolívia has de ser competitiu dins del lliure mercat i oferir uns preus que des de fora de les teves fronteres puguin comprar aquest petroli. Si no és així també ho haurà fet malament, doncs la necessitat de Bolívia és vendre aquest producte a l’exterior.

El millor onze

Ara que ve el Mundial, he creat els que, per mi serien els dos 11 més complerts del món en aquests moments. Voldria que opinessiu quin creieu que guanyaria aquest partit imaginari:







Cech
Cafú, Rio Ferdinand, Nesta, Ashley Cole
Cristiano Ronaldo, Deco, Lampard, Ronaldinho
Shevchenko, Henry

vs

Casillas
Gallas, Cannavaro, Puyol, Sorín
Juninho Pernambucano, Gerrard, Cesc, Robben
Drogba, Trezeguet

Mauricio o las elecciones primarias

Ahir vaig acabar de llegir la nova novel·la de l’Eduardo Mendoza, “Mauricio o las elecciones primarias”. He trigat poc més d’una setmana per llegir aquest llibre de gairebé 400 pàgines (feia temps que no em passava quelcom similar). La veritat és que és una novel·la que més que senzilla i dinàmica té l’atractiu d’enganxar al lector amb un argument interessant i relativament proper (dècada dels 80).
El protagonista és un dentista que d’un dia per l’altre li proposen anar com a independent a les llistes del PSC a les eleccions autonòmiques. Allà coneix una ex-toxicòmana de Santa Coloma que amenitza els actes cantant, i inicia una relació paral·lela amb una jove advocada de la zona alta de Barcelona.
Dos móns parl·lels però oposats en un periode de gran convulsió i expectació com era la Barcelona pre-olímpica.
Si podeu us recomano que el llegiu. Crea addicció.

Polèmica repartició de carteres

Llegeixo la següent notícia al "El Periódico":
PROMESA INCOMPLERTA
Després d'haver promès el 30% de dones a l'Executiu, Prodi va tancar la presència femenina amb sis ministres, encara que només una d'elles --Livia Turco-- té cartera, la de Sanitat. Les altres van ser nomenades sense cartera per encarregar-se d'Assumptes Comunitaris (Emma Bonino), Joves i Esports (Giovanna Melandri), Igualtat d'Oportunitats (Barbara Pollastrini), Assumptes Regionals (Linda Lancilotta) i Família (Rosy Bindi). "A les dones només els han deixat les engrunes i a més només problemes socials i familiars", va dir un furibund comunicat de la Fundació Bellisario, de tarannà progressista. "Estic indignada", va explicar Valeria Ajovalasit, presidenta del poderós lobby Archidona, també progressista.

Si bé mai he defensat la paritat, doncs em sembla que les quotes 50%-50% poden vulnerar el principi d'igualtat, i m'és indiferent cap a on es decanti la balança, sinó que es situi a les persones millor preparades, siguin homes o dones, m'ha semblat que estem molt per endavant d'Itàlia.
Un govern progressista ha de donar exemple a l'empresa privada. Si l'Administració no té en compte a les dones, no vull ni pensar que deu ocórrer amb els càrrecs de directius de l'empresa privada...

En definitiva, no m'ha agradat el repartiment de carteres.

Camí de quarts de final

Avui veia que a les webs d'apostes, la selecció per la que es pagava menys la seva eliminació a quarts de final era Espanya. És una tradició. Avui parlaven d'un equip jove, però encara s'hauria d'haver renovat més. S'han de portar als millors i als que estan en millor moment de forma. Si el Raúl no corre, no se'l porta i no passa res!
En vermell els jugadors que hagués portat jo en canvi dels que hi ha:
Porters: Casillas, Reina, Cañizares
Defenses: Salgado (Javi Venta), Sergio Ramos, Puyol, Pablo, Juanito (Javi Navarro), Marchena (Lopo), Antonio López, Del Horno (Pernía)
Migcampistes: Albelda (Raúl García), Senna, Xabi Alonso, Cesc, Iniesta(Oubiña), Xavi, Joaquín(Navas), Luis García, Reyes
Davanters: Torres, Raúl (Tamudo), Villa.
Potser m'equivoco, però el problema dels seleccionadors és el seu conservadurisme.

Caldera

Llegeixo a l'e-noticies (medi no gaire fiable) que CIU ha demanat el cap del ministre Caldera com a condició per a entrar al govern espanyol, perque és un dels ministres "més centralistes".
Perplexitat que parlin d'això (se l'ha descartat com a cap de llista a Castella-Lleó perque l'acusen de no defensar que els papers es quedessin a Salamanca), però més encara quan llegia una entrevista molt interessant a "El País" ahir diumenge que li feien al Ministre.
Incentivació de la contractació indefinida, augments dels acomiadaments, manteniment de les pensions, són mesures de xoc, que marquen una gran diferència amb els seus antecessors (Pimentel, Zaplana, Aparicio...). No tot és parlar de plena ocupació, sinó que s'han de prendre mesures perque les condicions siguin les adients i acabar amb el mileurisme o ingressos inferiors.
Aquí us adjunto un document que he realitzat sobre l'apartat "treball" de la ponència política de la JSC Penedès-Garraf, que espero que els meus companys i companyes de la JSC em facin esmenes:

TREBALL
En qualsevol enquesta que es realitzi sobre aquells aspectes que més preocupen als joves, el treball seria el capdavanter. Segueixen existint un seguit de mancances que fan que aquest camp sigui un dels que causi major preocupació en tots els segments i, en especial, en els joves, ja que generalment es troben més desfavorits per la conseqüent falta de recursos que pateixen.

Atur
Un dels motius de crisi del govern del PSOE a l’Estat (1982-1996) fou l’elevat atur existent. En els darrers periodes aquest baixà, i el PP acostumava a emprar l’eslògan “pleno empleo”, quan les xifres mostraven clarament com encara hi havia una distància important per a aconseguir això.
L’atur ha existit sempre en la nostra societat, en major o menor xifra, però cal analitzar cada periode per separat, tenint en compte les franjes d’edat que el pateixen. En l’actualitat, si bé no és molt elevat, cal ser crítics amb l’anterior govern del PP, doncs aquesta reducció la van aconseguir amb un increment del treball precari. La xifra de contractes temporals en el sector més jove de la població és inacceptable i ‘shan de prendre les mesures adequades per a potenciar la contractació indefinida.

Inserció laboral
Els joves són aquell grup que tenen pitjors condicions laborals a l’hora d’incorporar-se al mercat laboral. Les estadístiques demostren que la majoria de contractes que es donen a la franja d’edat 16-30 anys no són indefinits i solen veure’s retallats els seus drets laborals bàsics. Horaris que superen amb escreix allò que actualment es vol denominar conciliació laboral-familiar, treballadors sense contracte, o amb contractes amb condicions totalment desfavorables, salaris per sota del nivell actual de vida. Aquests no són més que uns quants exemples d’un panorama no gaire favorable pel qual l’Administració ha de prendre les mesures adequades.
L’incorporació al mercat laboral, tant d’aquells i aquelles que tenen uns estudis superiors, com d’aquells altres que han optat per la via de l’aprenentatge d’una professió, s’ha de dur a terme d’una manera que respecti més els seus drets i que no siguin vistos com una mercaderia per a les empreses.
Les fórmules per a solventar això serien augmentant la prestació que els hi correspondria en cas d’acomiadament, alhora que incentivant a l’empresari perque no tingui avantatges amb la constant rotació de personal. La conjugació d’aquests dos aspectes és important perque es redueixi l’atur dins de la població jove, alhora que s’augmentin els contractes indefinits, amb un assoliment ple dels seus drets per part de treballadors i treballadores.

Riscos laborals
Els riscos laborals són quelcom que l’Administració està intervenint per a eliminar-los. Els treballadors sense la qualificació per a portar a terme una determinada feina, l’estalvi monetari per part de l’empresari no emprant totes les mesures necessàries, i el desinterés mostrat per les Empreses de Treball Temporal, que acostumen a ocupar persones en alguns sectors sense tenir la formació requerida, fan que les morts i lesions invalidants per accident segueixin sent avui dia una lacra social que creiem necessari que s’actui al respecte amb contundència.
Un major enduriment en la normativa de riscos laborals contribuirà a evitar-ho.

Comarques
Val a dir que existeix una diferència palpable entre les comarques Alt Penedès i Garraf, i alhora de parlar del treball també podem veure aquestes diferències. Per una banda, a l’Alt Penedès trobem 27 pobles i 93.408 habitants[1], mentre que al Garraf hi ha 6 pobles i 127.928 habitants[2]. No tan sols trobem diferències en quant a concentracions de població, sinó que també les trobem en els sectors que es treballa.
Mentre l’any 2001 la població ocupada a la comarca del Garraf era de 48.525 persones i el 65,6% d’aquests es dedicaven al sector serveis, un 12,8% a la construcció, el 20,4% a la indústria i només un 1,2% a l’agricultura; a la comarca de l’Alt Penedès l’any 2001 hi havia ocupats 36.697 treballadors i treballadores, dels quals el 51,2% ho feien al sector serveis, el 10,4% a la construcció, el 34,1% a la indústria i un 4,3% a l’agricultura.
Vistes aquestes xifres, podem comprovar que el sector serveis i la construcció ocupa un tant per cent més elevat de la població que del Penedès, mentre que amb l’agricultura i la indústria ocorre just al revés.
Conscients de la complexitat de poder estudiar amb amplitud la realitat de dues comarques tan diferents, cal dir que malgrat aquestes xifres datin de 2.001 i que fins al passat any 2.005 la població ha augmentat considerablement, en especial de persones provinents d’altres països, que en la majoria de casos estan desenvolupant aquelles feines pitjor remunerades i qualificades, és ben apreciable que les dades denoten que hi ha un percentatge elevat de població que treballa sense contracte i, conseqüentment, no apareix dins d’aquestes dades.
Una altra dada preocupant la podem trobar en la localització de l’ocupació. A la comarca del Garraf treballaven l’any 2.001 un total de 35.418 persones, de les quals, 23.364 eren residents a la mateixa comarca. Això suposava que les 24.882 persones restants tenen la seva ocupació fora de la comarca. Pel que fa al Penedès, eren residents a la mateixa comarca 17.857 d’un total de 35.410 persones que hi treballaven. Els 18.840 restants ho feien fora de la seva comarca.
Aquestes dades, més enllà de demostrar clarament que és necessària una ampliació i millora de les infraestructures ferroviàrries i de carreteres, també demostraven que, en aquest cas el Garraf en major mesura, tenia més població activa resident que llocs de treball per a oferir. Aquest fet, no el podem considerar com a bo des de la JSC, doncs ens agradaria que aquell sector de població que arriba a l’edat activa pugui tenir una oferta interessant de feina a la seva població o en algunes de properes, sense tenir la necessitat d’haver-se de desplaçar al centre neuràlgic que és Barcelona. A més de l’evident comoditat, també ajuda a una millor conciliació laboral-familiar-oci, pel temps guanyat evitant certs desplaçaments, alhora que reactiva i dóna impuls als pobles de les nostre comarques que, en ocasions tan sols se’ls hi pot oferir un habitatge, sense la possibilitat que conjugui allà la seva activitat laboral.
Som conscients que a molts pobles s’estan portant a terme les bones pràctiques efectives per a augmentar l’oferta de llocs de treball però encara cal fer més. A més de les grans empreses, que és innegable que suposen una injecció econòmica molt important pel municipi on decideixen establir-se, a més els que es troben al seu voltant, s’han de potenciar les petites i mitjanes empreses, que poden donar ocupació a moltes persones.
Les Taules d’Ocupació, programa d’ajuda a l’autocupació, les borses de treball o centres d’integració sociolaboral, com ara el CFO La Paperera, són exemples que cal continuar perque són molt positius.
És imprescindible augmentar la inversió pública en aquest sentit per a que els i les joves tinguem un futur millor, amb una ocupació plena, amb salaris justos, contractes indefinits, horaris dignes, alhora que amb respecte pels drets laborals.

[1] Segons cens de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2005): http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=3&V0=2&PDF=FALSE&V1=03&VOK=Confirmar
[2] Dades de l’any 2005 de l’Institut d’Estadística de Catalunya: http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=6&V0=2&CTX=B&ALLINFO=TRUE&V1=17&VOK=Confirmar

Quin patiment!

Adaptant la lletra del mestre Sabina al seu himne pel centenari de l'Atleti...
Qué manera de aguantar,
qué manera de crecer,
qué manera de sentir,
qué manera de soñar,
qué manera de aprender,
qué manera de sufrir,
qué manera de palmar,
qué manera de vencer,
qué manera de morir,
Qué manera de jugarse en el derby la pelvis,
¡qué viva mi RCD ESPANYOL!

Ubi sunt?

Avui és un dia trist. Fa gairebé tres anys, molts dels que ens considerem catalanistes i d’esquerres acolliem amb gran il·lusió un pacte que augurava nous temps pel nostre país. 23 anys de dreta, de càrrecs i més càrrecs, 3%...Per higiene democràtica calia un canvi. Però clar, governar tres partits no és tasca fàcil, sobretot si els consellers no tenen la suficient independència respecte a les direccions dels seus respectius partits. I crec que aquí tots han de fer autocrítica.
L’Estatut ha focalitzat la legislatura, i no s’ha donat la suficient rellevança a coses bones fetes, com reducció de les llistes d’espera, infraestructures, escoles i, el punt principal per a portar això a terme, els pressupostos han anat augmentant progressivament any rere any, per a després reinvertir els diners en despesa social.
Però, els medis de comunicació són malvats, especialment si parlem dels de Madrid. La contínua crítica al tripartit, que volien trencar Espanya, que l’Estatut per aquí i per allà, que el Montilla i Cornellà…Han titlllat al PSC de partit nacionalista, quan no ho és. Han fet creure que governar amb ERC era equivalent a governar amb terroristes. Han venut una imatge tan negativa del govern d’esquerres, que va portar a en ZP a fer-se la foto amb l’Artur Mas, i pactar l’Estatut amb aquest, per donar una sensació d’estabilitat al govern de l’Estat, ja que estava caient en picat el PSOE a les enquestes.
Dit això, torno al tema central, l’Estatut. Era ben sabut que fos com fos, a Madrid s’havia de retocar, malgrat en Guerra utilitzi altres expressions. Tot i això, segueixen dubtant de la seva constitucionalitat, quan no té cap mena de problema per a encaixar dins del marc pre-fixat. La “brunete” és malèvola i s’havia de vendre l’inconstitucionalitat del text, malgrat no fos cert. A partir d’aquí cada partit es posiciona segons li convingui. Si bé és cert que l’Estatut podria ser millor, aporta més finançament i autogovern i jo, com a progressista, no veig altre camí que el vot afirmatiu al proper referèndum, doncs la comprativa 1979-2006 suposa millores significatives pel 2n. És anar endavant.
I el tema de governar tres partits… Segurament si s’hagués permés al President (és tasca que li pertoca) remodelar el Govern abans d’acabar el 2005, no hauriem arribat a una situació de “crisi matrimonial” com la viscuda als darrers temps. Ni conec ni m’importen les corrents internes o “famílies” dins de cada parti,t però hi ha coses clares, com ara que el President va deixar clar la setmana pasada que ell volia haver comptat amb en Ridao i “no va poder ser”. Si bé ha hagut consellers d’ERC que han fet bé la seva feina, com en Bargalló o la Marta Cid, crec sincerament que permetre l’entrada del Vendrell al Govern va ser una temeritat. Qualsevol que tingui un rodatge en política sap que un personatge que havia cremat la seva inatge feia escassament un mes, se l’havia d’amagar i no treure’l a la palestra.
De vegades penso que hi ha coses que com a observadors externs no coneixem, però lamento profundament que es trenqui el tripartit per tot el que suposava. Seguiré convençut que en cas que cap força política tingui majoria, que el govern d’esquerres i catalanista és el millor per Catalunya. Potser en una altra época, potser amb unes altres persones, perque la gent passa però les idees queden. Tot són periodes cíclics. M’agradaria saber si dins del satel·lit CIU i la seva aproximació al PSOE, estan preveient futures aproximacions a PP o ERC o si es partirà el satèl·lit, i la U voldrà ser ministre…Mas camaleònic, seria un bon adjectiu…
Molts ànims també al “bipartit” que ens governarà fins la tardor. Em faria tan feliç que algun dia tots dos superessiu el llistó dels 69 escons…

Una mica d'humor

Mama! ¡Mama! en el colegio me dicen fin de semana. ¿Por qué Domingo?


En un juicio dice el fiscal: Miren al acusado, su mirada torva, su frente estrecha, sus ojos hundidos, su apariencia siniestra.Y el acusado interrumpe: Pero bueno, ¿Me van a juzgar por asesino o por feo?



Un hombre va al cielo y le preguntan:¿Nombre y apellidos? Manolo Gutiérrez.Vaya por Dios, no me aparece en pantalla.Pero, ¿Y eso?, si yo he sido muy bueno, muy bueno.Pues no sé, va a tener usted que pasar por el infierno.Pero, joder, si yo...Nada, nada, ya le digo que su nombre no aparece en la pantalla, y por favor no nos interrumpa que tenemos mucho lío.Llega al infierno:¿Nombre y apellidos?Manolo Gutiérrez.Uhm, no aparece en pantalla, va tener usted que pasar por el purgatorio.Pero oiga, ¿Qué dice?Sí, sí y además no me entretenga, ¿No ve que estoy ocupado?Llega al purgatorio.¿Nombre y apellidos?Manolo Gutiérrez.No, no parece en pantalla, tiene usted que reencarnarse. Puede elegir entre un rinoceronte del Congo o una gallina andaluza.Pero...Ni pero ni leches, a reencarnarse ya mismo.De repente Manolo que aparece en una granja (convertido en gallina) entre otras dos gallinas.Esto, ¿También reencarnación?Sí, ¿Y aquí, qué hay que hacer?Pues poner huevos.¿Y eso?Sino te pasan a la sala de despiece.¿Y cómo ponen huevos?, yo no he puesto huevos en mi vida.Apretando.¿Apretando?Sí, sí, sí, aprieta.Gghrmhnrrrmeegrnmnmgreggmmh...¡Manolo! ¡Manolo! ¡Despierta que te estas cagando!


Un señor va a la ferretería y le pregunta al vendedor:Buen día señor, quería saber si tiene serrucho.No.¿Sierra?Mas o menos a las 8 de la noche.



Se encuentran en el consultorio del veterinario un perrito Poudle con un Pastor Alemán. El pastor le pregunta:"¿Por qué te trajeron aquí?"Responde el perrito:"Resulta que la vecina tiene una perrita y el otro día estaba con la colita parada, me fui por atrás y se lo puse. Mi dueña se enojó y me van a cortar las bolas. ¿Y a ti por que te trajeron?"Responde el Pastor: "Mi dueña estaba bañandose en la piscina desnuda, y cuando salió de la piscina se agachó y yo me fui por atrás y se lo metí entero.""¿Y también te van a cortar las bolas entonces?""No. Me van a cortar las uñas."




Un matrimonio inglés. La mujer le pide al marido:"James, nuestro hijo ha cumplido 16 años y creo que deberías hablarle de hombre a hombre y contarle lo que hacen la vaquita y el toro, la abejita y el abejorro, el perrito y la perrita, etc.""De acuerdo, querida".A continuación va a buscar a su hijo y le dice:"John, siéntate y sírvete un whisky. Tú y yo vamos a tener una conversación de hombre a hombre. ¿Tú te acuerdas, John, cómo el año pasado, cuando estabamos cabalgando cerca del río, nos encontramos a dos chicas desnudas bañándose y acabamos tirándonoslas? Pues bien, tu madre quiere que sepas que eso también lo hacen las vaquitas, los perritos, las ovejitas..."

Mortadelo y Filemón

Ahir dimecres "El Mundo" de Mortadelo Pedro J, publicava una notícia dels seus serveis d'investigació on es deia que dins de la Renault Kangoo dels atemptats de l'11-M s'havia ocultat que hi havia una tarjeta del Grupo Mondragón, coneguda cooperativa basca.
Al cap d'una estona, en Jiménez Losantos, parlava que s'havia d'empresonar als policies que ho havien ocultat la informació i que aquest fet podia haver fet canviar els resultat del 14-M. Filemón Losantos sempre ha relacionat amb ETA al Grup Mondragón, una cooperativa exemplar per a tot l'Estat, que dóna feina a més de 70.000 persones.
Avui dijous descobrim que no es tractava d'una tarja del Grup Mondragón, sinó un cassette de l'Orquestra Mondragón.
Mortadelo i Filemón han tornat a quedar en evidència, demostrant com arriben a ser d'inútils.

Las lenguas

Excel·lent article, com de costum, del Manuel Rivas el passat dissabte a "El País":

Mô es el nombre íntimo de Mahón. Es también, Mô, el título del último disco de Serrat. Su más reciente entrega de material sensible. Canta en catalán y se comprende todo, aunque uno no se entienda, porque se trata de material sensible. Así ocurre siempre con las bellas canciones. Decir Joan Manuel Serrat es renombrar lo que Roland Barthes llamaba "la felicidad de la expresión". No entendemos, o no entendemos todo, pero al oír de nuevo a Serrat en catalán, vemos, imaginamos cosas que antes no veíamos. Eso tiene que ver también con las bellas canciones. Y con las lenguas. Que la percepción, la capacidad sensitiva, está influida por la relación que mantenemos con las palabras es una evidencia tan poética como científica.
Mientras Serrat cantaba a Mô y nos permitía ver, imaginar y sentir algo nuevo, la Mesa del Parlamento Europeo decidía por la diferencia de un voto, siete contra seis, comerse un estofado de tres lenguas, el catalán, el gallego y el euskera, habladas por millones de ciudadanos españoles, europeos. Tanto el Consejo de Europa como el Comité de las Regiones habían mostrado su apoyo a la solicitud del Gobierno español para que en la Eurocámara se admitiese el uso de estos idiomas en las comunicaciones escritas con los ciudadanos. El propio Estado español se ofrecía a sufragar los mínimos costes de esta ampliación de derechos. Costes que en realidad son una inversión. España tiene esa suerte, esa riqueza. Además de la fortaleza internacional del castellano, contar con tres idiomas más. Uno de ellos, el gallego, nos permite comunicarnos con los países de habla portuguesa como Brasil. Pero no ha podido ser. El Partido Popular Europeo, con el voto decisivo de un eurodiputado de la derecha española, ha rechazado ese reconocimiento de un derecho que satisfacía a millones de ciudadanos y no perjudicaba a nadie. En el tiempo que dura escuchar las nuevas canciones de Serrat, esa maravillosa Cremant núvols (Quemando nubes), esa conmovedora Plou al cor (Llueve en el corazón), estos personajes conservadores se han comido tres lenguas centenarias. Extraña forma de conservar, la de la ablación de las lenguas. Frente a la manía de confundirlos con nacionalismos, los idiomas no pertenecen a ideologías. Son de la gente. Sobre todo, de la gente que canta. Gracias, Serrat, por la felicidad de expresión.

S.O.S. Costa Daurada

El dissabte al matí vaig anar a Tarragona i al tornar vaig decidir agafar la N-340 per tornar, passant per uns quants pobles de la Costa Daurada. He de dir que quan arriba la calor m'agrada visitar aquestes poblacions per la sensació de vacances i de no tenir cap mena d'stress que es veu quan passeges pels llargs passeigs marítims. Malauradament, veus com estan creixent urbanitzacions, i no som una excepció al creixement urbanístic en segones residències i em sembla que molts Ajuntaments no se n'adonen, o no volen veure, que ha d'anar acompanyat d'uns serveis que facin habitable tot l'any aquell espai. La Costa Daurada és des de fa molts anys era el lloc d'estiueig de la gent de Barcelona i el seu cinturó. Moltes famílies es van comprar un apartament als anys 60, quan amb la dictadura es forraven els constructors. A hores d'ara s'estan fent urbanitzacions amb cases d'alt standing i apartaments molt moderns, combinats amb una arquitectura lletja de fa 40 anys. Si vas a Coma-Ruga, Roda de Barà o Calafell, trobaràs una barreja de Mercedes tot terreny i Audi A4 amb Volkswagen Golf de 25a mà, llums grogues i una enganxina del Pont Aeri a tot el vidre de darrera, o un Opel Calibra blanc amb uns vidres opacs. Trobaràs blocs de 20 pisos a primera línia de mar, amb una arquitectura lletja, units a cases completament noves. Veuràs gent vestida amb Ralph Lauren amb un jersei de llana anuat al coll, amb un jubilat sense samarreta mostrant el seu banyador Meyba de l'any 1967. També em va agradar veure una combinació de samarreta de la selecció espanyola i pantalons del Barça, i una altra composada per la samarreta groga del Barça (aquella que serveix per si has de baixar del cotxe a l'autopista) amb una gorra amb l'escut de la "nació" espanyola. Confirma el que em pensava (en Laporta ven fum). Evidentment no pretenc dir a la gent quins cotxes han de tenir o com han de vestir. No tinc ni idea de sociologia, però hi ha una cosa que m'agrada molt, i aquesta és observar. Aquests exemples no van fer més que corroborar el que em temia, el creixement és només de 2es residències. Conseqüentment, hi ha urbanitzacions que estan desertes més de 200 dies a l'any. I jo em pregunto si de debò interessa als ajuntaments costers de tenir un municipi que determinades èpoques multiplica el seu cens per 10 o per 20. Això és desproporcionat i no servirà per donar l'impuls necessari a aquests municpis a tenir vida pròpia. Per això calen augmentar els serveis públics i mirar d'escurçar dia a dia distàncies amb un centre neuràlgic com Barcelona. De moment Cubelles i Cunit ja tenen instituts. A la propera entrega us parlaré d'obres que no m'agraden, com el Port de Segur de Calafell, i de llocs que m'agraden, com la Casa Museu d'en Pau Casals (Coma-Ruga)