Animals

D'entre totes les forces minoritàries que concorren a les eleccions, hi ha una anomenada PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal). Al youtube podeu trobar el seu vídeo electoral, i he d'admetre que no he tingut estòmac per acabar de veure'l. En poc més de dos minuts et demostren com l'ésser humà, que hauria d'actuar com a animal civilitzat, és capaç d'infringir tota mena de tortures als animals, que haurien de ser menys civilitzats que ells. No sóc vegetarià, si hagués de proveir-me jo mateix de carn, m'hi tornaria, i si les persones ens alimentem de carn, això s'ha de fer com a necessitat i no fent-ne un espectacle de l'assassinat indiscriminat d'animals.
La roba de pell o la caça recreativa s'haurien de limitar i eliminar. Després llegeixes que els borbons es dediquen a assassinar ossos a Rússia per pur plaer, i si ja ets republicà, t'hi tornes més, quan veus la llei del silenci generalitzada als medis quan es tracta de parlar d'aquesta família de vividors que es mantenen pels impostos de tots els contribuients de l'Estat espanyol.
El PACMA és un partit que no hauria d'existir, perquè qualsevol força d'esquerres hauria d'assumir les seves reclamacions. I lamento que des de files socialistes no s'hagi fet un esforç en aquest respecte. Un assassinat públic d'un animal no es pot considerar com a espectacle, per molt que sigui una tradició. També eren tradicions la guillotina o la tortura i el pes de la història ha caigut sobre els hàbits desfasats (espero que tanquin Guantànamo aviat).
En definitiva, desitjo que el maltractament vers els animals acabi com més aviat millor.

Antònia Font - Wa yeah

Aquesta cançó li dedico a l'Arcadi, que de vegades entra a escoltar els vídeos penjats.

Sau - No He Nascut Per Militar

La lentitud de Nadal

Boníssim

vaya semanita - El futbol y los sentimientos

Voldria saber que pensa en Zaplana de les disfresses dels fatxes?

Ismael Serrano - Vertigo

Gallina de piel

Dos genis

Se'n va en Schumi i, malgrat no hagi estat mai seguidor de Ferrari, marxa com el millor pilot de la història. La cursa que va fer ahir memorable. La seva reumntada épica.
El present i futur serà per en Magic Alonso, que va continuar fent gal·la de la seva regularitat. També pot fer història. Espero que McLaren funcioni l'any que ve.

Extrema-dreta

És molt reconfortant veure que a les files del PP encara queda algú amb sentit comú. Voldria saber quant trigaran a fer-lo fora...


Tras las recientes elecciones municipales belgas, el fantasma, más que real, de la extrema derecha europea cabalga de nuevo, irredento, pendenciero, analfabeto, pero contumaz y efectivo, frente al miedo a la inmigración, el cultivo exacerbado y brutal de la xenofobia y el racismo, la alarma frente a la corrupción política o económica, la inseguridad ciudadana (especialmente en las zonas más vulnerables de las grandes urbes europeas), la cuidada desafección al sistema de partidos (que es sistemáticamente presentado como perturbador y origen de desórdenes, decadencia de los valores tradicionales de la nación y fuente de todo tipo de atropellos, dejaciones y nepotismos), y el cultivo de la constante pérdida de confianza en las instituciones democráticas del Estado (a las que se acusa no sólo de no poder, ni saber, sino de no querer solucionar los graves problemas que supuestamente atenazan la libertad de los ciudadanos nacionales).
Horadar las instituciones representativas del Estado democrático, criticando cuando conviene su legitimidad, ha sido desde los tiempos del ascenso del nacionalsocialismo alemán parte de la propaganda y estilo táctica de la ultraderecha europea, y en tiempos no tan remotos, española.
El fenómeno de la ultraderecha, de la extrema derecha, en Europa, desgraciadamente no se circunscribe sólo a Bélgica. Existen partidos de extrema derecha en Austria que desgraciadamente cuentan en la vida política de ese país. En Francia, Le Pen alcanza repetidamente el l0% o el 15% de las intenciones de voto seis meses antes de las elecciones nacionales. En Dinamarca, el Partido Popular Danés representa el 13% de los electores y es parte de la mayoría parlamentaria, aunque, afortunadamente, no está en el Gobierno. En Eslovaquia, el Partido Nacional Eslovaco, fuertemente nacionalista, profundamente antihúngaro y antigitano, se ha convertido en la tercera fuerza política en las elecciones del pasado 18 de junio con el 11% de los votos. Y en Polonia, la católica y profundamente antieuropea Liga de las Familias llegó a alcanzar el 8% de los votos en las elecciones de septiembre de 2005 y, desde ese momento álgido, participa en el Gobierno polaco.
Ciertamente, no es un buen panorama para Europa, pero tampoco lo es para España. En nuestro país, después de treinta años de democracia -incluida la transición y aprobación de la Constitución de 1978-, la extrema derecha política, felizmente, ha ido dejando de tener representación parlamentaria. Todo lo referido a ella nos parece lejanísimo a los que tenemos hoy cincuenta o más años. Porque para nuestra generación, y todas aquellas de españoles que, como actores o espectadores, vivimos la agonía interminable del franquismo, ha pasado mucho tiempo desde que la Plaza de Oriente cortejaba la mano incorrupta de Franco al ritmo de aguiluchos, heráldicas varias y tronadoras canciones fascistas. Hoy día, la situación no es ésa.
En la actual composición de nuestro Congreso de los Diputados no hay ninguna fuerza de extrema derecha, ninguna. Por otro lado, también hay que aclarar al unísono que en nuestro Congreso de los Diputados no hay ninguna fuerza de extrema izquierda. Tampoco hay en nuestro Congreso de los Diputados fuerzas radicales. Luego en España no hay ningún problema con la extrema derecha en nuestras instituciones parlamentarias. Ni en ninguna otra institución del Estado Democrático de Derecho, felizmente. No están, ni se les espera. La democracia, nuestra democracia, nuestro régimen de libertades, ha podido más y ha ganado la dura batalla contra la intolerancia y contra los liberticidas.
Pero hay grupúsculos extraparlamentarios que pueden ser alimentados por actitudes inciviles y gravemente peligrosas para nuestra democracia.
Esas actitudes son las que consisten en horadar las instituciones del Estado por, en algunos casos equivocados, mero afán de supuesto lucro electoral, o, en otros, de insuflar aliento a grupos, personas o medios colectivos que, no presentándose a las elecciones, aspiran a controlar sectores de nuestros partidos democráticos (véase a tal efecto toda la campaña periodística-digital-radiofónica en torno a la presunta conspiración sobre el 11-M), suplantar la voluntad de sus votantes y de algunos de sus cargos electos, y distribuir cotidianamente veneno y odio entre españoles.
Son aquellos, ferozmente dogmáticos, que imparten diariamente doctrinas incendiarias según las cuales España fenece, el mundo se hunde y la política va sobrando. Son aquellos que arremeten contra demócratas por serlo. Son aquellos que pretenden ser la quintaesencia de la democracia y no representan sino el perfil, peor, de los intereses corporativos y las necesidades personales.
Ese atroz dogmatismo, que sí es propio de la extrema derecha, es hoy cultivado por algunas emisoras radiofónicas, por algunos medios escritos y por algunos altavoces y corifeos públicos que van haciendo de la intolerancia, la ceguera, la exageración y el Apocalipsis cotidiano caldo de cultivo que engorda la visceralidad de la "pequeña" extrema derecha española. En nuestra acción política democrática convendría, por parte de todos, pensar en ello, denunciarlo y evitarlo.
En España, tras la recuperación democrática de la libertad, la extrema derecha no se ha consolidado. Pero está en boca de algunos, y es un deber urgente de los partidos democráticos ir recuperando el espacio perdido atrayendo especialmente a los jóvenes españoles con ideas positivas acerca de la inmigración, la igualdad social y la libertad para todos como esencia que son de la democracia misma. Ésta es nuestra primera obligación en los albores del siglo XXI.
Joaquín Calomarde es diputado del PP al Congreso por Valencia.

Fito & Fitipaldis - La casa por el tejado

No em voldria excedir, però aquesta cançó també és boníssima.

Ismael Serrano - Qué va a ser de mi

Ismael Serrano - Papa Cuéntame Otra Vez

Ismael Serrano - Vine del norte (En vivo)

En directe a Santiago de Xile. Espero que li xiulessin les orelles a l'assassí d'en Pinochet

Urbanisme

Document molt interessant d'un ex-professor meu:
http://www.bcn.es/publicacions/b_mm/ebmm_civisme/043-050.pdf

El PSC i Catalunya

• La 'sociovergència' seria la pitjor solució, impediria el canvi social i seria prova de sucursalisme
Ernest Maragall
Exsecretari general del Govern
Portem pocs dies de campanya electoral i moltes setmanes de precampanya. Ja hem pogut veure, escoltar i apreciar els diversos capteniments personals i col.lectius, les propostes, les reflexions que els partits catalans han adreçat als catalans i les catalanes. Ha estat un període útil i prou didàctic. Potser per primer cop amb tanta claredat, han aparegut dues opcions contrastades: la conservadora i la progressista,En aquest panorama, el candidat socialista és l'única i autèntica novetat. Com vaig tenir ocasió de dir-li a ell mateix, Montilla és un dels protagonistes principals. Subjecte natural de la campanya, però també és un dels temes centrals a debat i consideració generals. Objecte de l'atenció i l'interès de tothom. Del que ell faci i digui en depèn una part significativa dels resultats que coneixerem el dia de Tots Sants al vespre.EN ELS últims dies --diumenge passat amb tota la intensitat mediàtica-- CiU ens ha proporcionat un espectacle previsible. Enduts pel seu entusiasme han decidit anar a totes, llançar una campanya negativa duríssima, directament importada dels exemples més foscos dels republicans nord- americans, contra el Govern catalanista i d'esquerres que ha governat Catalunya aquests tres anys. En competència directa amb els precedents de la Fundació FAES i la tasca diària de la cadena d'emissores de la COPE, Artur Mas s'ha descarat i ens mostra el seu rostre més explícitament reaccionari. La demonització dels protagonistes del Govern legítim de Catalunya entre els anys 2003 i 2006 feta per CiU no té res a envejar amb la que dugué a terme el govern del PP el desembre del 2003. Una ofensiva que arribà al seu clímax les setmanes anteriors a l'11 i el 14 de març del 2004.Aquest espectacle de CiU s'ha dissenyat en plena coherència amb les propostes socials que anava formulant: xecs, reducció d'impostos als més rics i mercat, mercat i només mercat com a solució a tots els problemes de la nostra societat. En tot cas s'agraeix el servei. El país sencer sap millor el que s'hi juga, sap el que significaria fer marxa enrere cap a la prepotència, el dèficit públic, l'abandó dels serveis públics i la manipulació com a llibre d'estil ja ben conegut dels últims anys dels governs de CIU.MENTRE passava tot això, jo he pogut dedicar bona part del meu temps laboral a recórrer país, entrant en contacte directe amb la millor gent dels territoris, pobles, comarques i ciutats de Catalunya. Responsables i afiliats socialistes, membres de Ciutadans pel Canvi, alcaldes, diputats, professionals, empresaris, ciutadans i ciutadanes sense afiliació però amb inquietuds diverses. Ha estat reconfortant com a experiència directa, però també ha reforçat les meves conviccions i objectius de sempre i ha confirmat el magnífic futur que Catalunya té a les mans, si decideix apostar i, per tant, continuar amb l'orientació progressista del Govern de la Generalitat de Catalunya.Tenim les idees, tenim el projecte, tenim el programa, però, molt especialment, tenim la millor gent, amb la capacitat, la solvència professional, l'honestedat i la dedicació que Catalunya mereix (i necessita).Tres conclusions addicionals es deriven d'aquestes jornades de treball compartides amb gent dels diferents territori de Catalunya: en primer lloc, els alcaldes (els Ajuntaments) segueixen sent columna vertebral i fonamental per a qualsevol projecte de país. En segon lloc, Ciutadans pel Canvi són aquí per quedar- se. Aquests anys han fet una tasca discreta però de profunditat, excepte la tasca de gestió en primera fila i amb resultats esplèndids del conseller Josep M. Vallès al front del Departament de Justícia, i ara els necessitem més que mai.I tercera conclusió, la utilitat, almenys per mi mateix, per les converses apassionades que he pogut mantenir amb els sectors més inquiets i amb major dificultat per acceptar de bon grat el procés de renovació i eventual canvi de rumb que creuen que s'està produint al si del PSC. Són ciutadans i ciutadanes progressistes que, segurament impressionats pel soroll mediàtic, per les conseqüències visibles en el terreny dels lideratges personals i pel trencament de la coalició en què havien dipositat tantes esperances, expressen una barreja de suspicàcies, desconfiança i escepticisme. Però tots entenen que cal posar en primer pla la qüestió principal en joc: la consciència plena de l'oportunitat que s'ofereix avui a Catalunya per consolidar i dur molt enllà el projecte de transformació social més ambiciós que mai s'hagi plantejat.En tots els àmbits, en totes les propostes polítiques, especialment les socials, a tots els territoris de Catalunya: és l'hora de la veritat i no guanyarem sense l'aportació activa, la convicció, el contagi positiu que aquests ciutadans i ciutadanes poden i han de practicar. I fent-ho sense renunciar a res, sense deixar de pensar el que pensen i sense deixar de defensar les posicions que fins ara han cregut veure representades pel president Maragall. Unes posicions que, certament, segueixen presents, amb la força i la tenacitat que convenen, en l'equip, el programa i el compromís que el PSC, amb José Montilla al davant, ha pres formalment amb la ciutadania catalana.¿I QUÈ ha de passar perquè Catalunya guanyi? ¿Què ha de passar per mantenir el rumb que ens ha permès obtenir èxits històrics com el de l'Estatut?, que ens ha servit per posar en marxa les polítiques socials de gran abast que ja estan fent-se realitat als barris; per fer sorgir les noves escoles, els pobles i ciutats amb més recursos, les llistes d'espera reduïdes, les ajudes socials ampliades; el mateix rumb de governació que ens ha permès aconseguir la reducció de l'atur, el ritme altíssim de creació de riquesa, les presons per fi en construcció, el sanejament dels comptes públics, les inversions multiplicades en la xarxa viària i, encara més, en la ferroviària; per recuperar els papers de Salamanca, multiplicar el nombre de biblioteques, dotar d'equipaments culturals, nous o rehabilitats, tantes ciutats de tot el país. ¿Què ha de passar perquè tot això segueixi?Diguem-ho clar: a quinze dies de les eleccions catalanes apareixen dues possibilitats naturals i una altra d'antinatural, com a solucions viables per aspirar al recolzament majoritari en el Parlament de Catalunya i, per tant, per formar govern a la plaça de Sant Jaume. Les possibilitats naturals que ens pot oferir la nit de Tots Sants són prou òbvies: les dues forces principals a dreta i esquerra obtenen, l'una o l'altra, resultats que els permeten aspirar a la Presidència de la Generalitat i formar govern amb el suport d'alguna altra força o en solitari, amb recolzament parlamentari suficient.EN EL CAS de CiU la història i l'experiència ens ho diuen ben clar. Si poden, governaran en minoria amb el suport del PP, encara que no fos "permanent i estable" com diu cínicament el compromís d'Artur Mas en la pantomima feta davant notari al mateix dia que ja es repartien milers i milers de "compromisos" a les bústies.En el cas del PSC la qüestió es igualment clara. Comptaria, com a mínim, amb el reforç explícit de ICV-EA i, eventualment, amb el recolzament extern d'ERC.I bé, el risc real d'aquestes eleccions, des d'un punt de vista progressista, és el que es derivaria d'uns resultats que obrissin l'expectativa aparent d'un govern d'estricta obediència nacionalista, és a dir, un acord CiU-ERC. És possible que l'aritmè- tica parlamentària ho permeti i que ERC, legítimament, en volgués treure profit apujant el preu de la seva decisió en un o altre sentit.PERÒ AIXÒ no és el pitjor d'aquest escenari. És perfectament imaginable el que succeiria a continuació. El reguitzell d'opinions, apel.lacions al seny català, pressions internes o externes i exigències patriòtiques per evitar-ho seria difícilment suportable. Des d'altres indrets, enllà de Catalunya, el missatge seria igualment explícit i potent: "Ara convé que el PSC mostri el seu caràcter de força central, assenyada, favorable a la governabilitat a Catalunya i a Madrid, realista, prudent...". I tot seguit: "Convé, doncs, acceptar la solució que garanteix seguretat, estabilitat, consens i tranquil.litat general: l'acord CiU-PSC".Ja la tindríem aquí; ja hauria arribat la gran coalició, el somni daurat d'empresaris i poders fàctics diversos, la solució que jo anunciava com a antinatural. És la reacció desmesurada --i promoguda interessadament en els últims mesos-- als mals i perjudicis que, tòpicament, s'han adjudicat a la coalició de govern catalanista i d'esquerres dels tres últims anys.És la seducció de l'oasi català dut fins a les últimes conseqüències, el final de la política democràtica entesa com l'alternança necessària entre opcions contrastades de caire conservador o progressista. Deixeu-m'ho dir ben clar: aquesta seria la pitjor solució per a Catalunya, la negació de qualsevol procés de transformació social en profunditat i seria la major evidència de sucursalisme i subordinació del conjunt de la política catalana.SERIA tant com acceptar que no podem ser --perquè no convé-- un país normal, amb dretes i esquerres, amb dos grans partits que aglutinen i representen espais socials diferenciats, concepcions nacionals pròpies, sistemes de valors contrastats.Ja no podríem ser el subjecte polític ple que l'Estatut proclama en veu alta. Ens hem de resignar a ser --¿per sempre?-- una peça complementària, un satèl.lit digne i peculiar de l'autèntic i únic espai polític autònom: Madrid, entès com la personificació i escenari central de l'Estat, com a suma d'institucions, de centres de decisió política i econòmica."Madrid" creador i destructor d'opinió, validada o negada per uns mitjans de comunicació al servei d'aquesta concepció comuna d'Estat, des de perspectives ideològiques (ells sí que poden) ben diferenciades. "Madrid" que decideix el que és i el que no és admissible en el terreny constitucional, el que s'entén per norma bàsica obligatòria per a tots els legisladors autonòmics, el que fixa límits, però no regles transparents, per a la definició del que vol dir solidaritat.LA RESPOSTA a aquesta hipòtesi antinatural, l'única resposta, és el PSC. Només uns magnífics resultats electorals dels socialistes catalans seran vacuna preventiva contra aquesta deriva tan negada públicament com previsible políticament. I per això serà necessari que ens hi posem tots. Des del president Maragall fins a cada un dels afiliats, simpatitzants, Ciutadans pel Canvi, començant, és clar, pel mateix candidat i tots els membres de les llistes socialistes. Junts, servint un sol objectiu comú però emprant els tons, els llenguatges, les idees de cadascú, demostrant la diversitat, la grandesa, la capacitat de síntesi d'aquest "partit d'àmplies fronteres" que és el dels socialistes de Catalunya.Defenso, com tants i tants ciutadans, les conviccions, les propostes, el projecte que ens va permetre, de la mà del president Maragall, pujar un graó molt rellevant en les fites que el PSC té plantejades des de la seva fundació.No és moment de retrocedir, ni de rectificar. És hora d'intensificar el nostre compromís. És l'hora de Catalunya. I la veu del PSC, dels socialistes catalans, s'ha de poder sentir alta i clara com mai.

35 Congreso Federal - PSOE - Elección Zapatero

Una mica d'humor

Un dentista, después de completar el trabajo en un paciente, vino a le dice al paciente: ¿Podrías por favor ayudarme? ¿Podrías por favor dar tu grito más fuerte y doloroso?El paciente responde: ¿Por qué?, No me dolió tanto esta vez.El dentista agrega: Hay tanta gente en la sala de espera en este momento ahora y no me quiero perder el juego de fútbol de la 4.



Habían tres amigos que se llamaban Tonto, Nadie y Ninguno.Tonto va y le dice al policía:Nadie se cayó al pozo y Ninguno lo está ayudando.Entonces el policía le responde:¿Usted es tonto?Sí, ¡Mucho gusto!


Va un cura corriendo porque lo persigue un león de repente el cura se arrodilla y dice:Señor, te pido que este león se vuelva cristiano.El león se arrodilla y dice:Señor, bendice estos alimentos que voy a consumir.


El papá de Pepito decide irse a vivir a los Estados Unidos con toda la familia y Pepito ingresa a una escuela.La maestra pregunta a Pedrito:A ver Pedrito, deme un ejemplo de la palabra "evidentemente".Bueno maestra, mi papá, mi mamá, mis hermanos, y yo, fuimos a comer a un restaurant, evidentemente que mi mamá no cocinó ese día.Muy bien Pedrito, a ver Juanito deme un ejemplo de la palabra "evidentemente".Mi papá, mi mamá, mis hermanos, y yo, nos fuimos a la playa, evidentemente que la casa quedó sola.Muy bien Juanito.A ver Pepito, deme un ejemplo de la palabra "evidentemente".Bueno maestra, yo estaba sentado en el corredor de mi casa, y vi pasar a mi abuelita con el diario New York Times Paper, y dije: Evidentemente va a cagar, porque no sabe leer inglés.





Iba caminando por la calle un borrachito y se encuentra con su compadre, y éste al ver que el borrachito tenía las orejas a carne viva le pregunta:Pero, ¿qué te ha pasado compadre? Es que a mi esposa se le ocurrió dejar la plancha prendida, y sonó el teléfono y agarré la plancha por equivocación.Pero, ¿y la otra? Y el borrachito le contesta:El maldito imbécil volvió a llamar.

Sensacionalisme

Avui vaig més enfeinat que mai, però no puc evitar de fer un parèntesi després de veure el color groc que prenen els diaris d'internet, que treuen bilis com els histórics tabloides anglesos i perden la decència periodística que tenen les edicions impreses (Mundo i Razón a part).
Acusar a la JSC, organització de la que sóc membre, de dirigir els atacs contra Acebes i Piqué és faltar a la veritat, i a més amb molta mala llet, com la que acostumen a utlitzar aquestes edicions digitals.
Com a militant de JSC em sento indignat per les acusacions que s'han proferit. La tradició democràtica de la Joventut Socialista de Catalunya ja hauria de portar implícit que es rebutja qualsevol acte de violència, però ho dic a títol personal per a aclarir-ho encara més, condemno qualsevol mena d'acte on s'empri l'acció directa, i condemno, per tant, els atacs contra Josep Piqué i Acebes, LC.
I més indignant és encara quan hem de patir dia sí i dia també els atacs dels radicals anti-sistema. Això és com al futbol, quan hi ha dos menes de davanters, els que van a jugar a futbol i els que volen notar el més mínim contacte per a llançar-se. Els socialistes treballem pel país i per la democràcia sense fer soroll, aguantant estoïcament els atacs dels intolerants independentistes.
M'agradaria viure a un país sense crispació, on tothom pogués dir el que pensa, i que l'únic atac que pogués oferir el teu "adversari" fossin les paraules. Per això volem la fi del terrorisme. Per això estimem la democràcia. Per això condemnem als feixistes que van agredir als dirigents del Partit Popular, malgrat la meva ideologia es trobi a les antípodes del Sr Acebes, LC. I per això m'emprenyo i m'indigno quan s'intenta acusar a la JSC d'un acte rebutjable com aquest.

Fabien Barthez

Emotiu homenatge a un gran que es retira, amb un enorme palmarés futbolístic i personal (com la guapíssima Linda Evangelista)

Gràcies

Història d'amor entre CiU i PP (o entre Artur i Rajoy)

El Intermedio - Luis del Olmo

El Intermedio - La nieta de Franco

Joventut

De vegades veient les notícies poden tendir a fer-nos oblidar quin és el millor equip català de bàsquet per palmarés i prestigi.

Millores pels autònoms

Un cop s'està dins del joc democràtic i dins del lliure mercat, arribo a la conclusió que la solució és fer aquests més justos. Avui dia l'esquerra no només pot buscar el vot i ajudar dins dels treballadors per compte al·liena, sinó que ha de protegir també a PIMES, cooperatives i autònoms. Aquests últims es troben més protegits des del passat divendres, ja que entra en vigor una modificació de l'Estatut del treballador autònom, molt important (hi ha més de 3 milions a tot l'Estat). Aquests, malgrat alguns siguin empresaris o tinguin treballadors contractats (minoria dins dels 3 milions), també han de portar a terme unes activitats, i per això és lógic que es tendeixin a equiparar els seus drets amb la resta de treballadors per compte al·liena, amb drets com l'atur, jubilació anticipada, baixes laborals o l'acolliment a la jurisdicció social de conflictes entre treballador autònom i client.

Estètica

L’altre dia feia una ullada pel fòrum del web http://www.soloporteros.com/, botiga presencial i virtual creada per l’ex-porter Sánchez Broto. Allà criticaven que en una classificació que hi ha per escollir al millor porter de la lliga espanyola el Pato Abbondanzieri estigués entre els més votats perquè, diuen, el seu estil no és bo, i és indiferent que encaixi pocs gols. Només l’han batut Sevilla i València, però com que baixa el genoll a terra, els és indiferent que aturi la pilota, prefereixen una “palomita” encara que el porter se la mengi.

Si li pregunteu a un aficionat del Barça qui creu que mereix la Pilota d’Or, diran Ronaldinho en un 90%, perquè fa unes filigranes que agraden a la gent. Probablement si mirem l’efectivitat, s’arribaria a la conclusió que dins de l’equip babaugrana el Deco és un jugador que treballa molt més, i que és més clau que l’Etoo o el Ronaldinho, però si no ets davanter has de treballar el triple, i si no fas frivolitats, cinc cops més.

La setmana passada una enquesta de “El Periódico” deia que la gent preferia en Mas per 15 punts sobre en Montilla. Això demostra que hi ha un grup de gent que els hi és igual el programa o l’equip que tinguin darrera un o altre candidat. Els hi és igual que CIU vengui fum, que doni xecs per tot sense poder-ho sostenir, que faci falses promeses, que siguin més débils en equip global i en programa al PSC, perquè valoren un somriure, un accent, una americana o un tupé.

A l’hora d’anar a dinar ens guiem més per l’aspecte del restaurant que pel menú que et donen. Si tot és “fashion” ens dóna igual menjar merda.

Si una pel·lícula té molts efectes especials o ve de Hollywood, trobaràs més gent al cine, que amb una pel·lícula més modesta però compromesa del Ken Loach o del Nanni Moretti.

Si un llibre és un “best-seller” s’ha de comprar per nassos, com la Catedral del Mar, encara que sigui infumable. En canvi petites meravelles com “Història Universal de Paniceiros” de Xuan Bello seran llegits només per una minoria.


En Benet XVI va parlar del relativisme en el que viu la nostra societat. Afirmació agosarada sens dubte, però sí que és cert que se sol donar preferència a estètica davant de resultats i això és perillós. Espero que la gent ho vegi abans de l’1-N.

El Guti

El Guti ens deixa, sembla que no se'n sortirà. Suposo que tampoc deus creure en la reencarnació com jo, però pots marxar sentint-te orgullós, doncs has estat un exemple de lluita i treball contra la dictadura. Les generacions que ja hem nascut en democràcia hem de tenir referents com el teu per aconseguir una societat més lliure i justa. Gràcies i fins la victòria sempre.