Responsabilitat

Dimarts a la nit vaig poder una part del programa de TVE on 100 persones de tota procedència, ideologia, edat o estudis, li feia una pregunta al President del Govern. A diferència d’algunes crítiques que vaig sentir a la ràdio ahir, a mi em va agradar que en Zapatero parlés de tu a la gent. Potser sóc jove, però penso que el fet de parlar de vostè arribarà un moment en que no serà sinònim d’educació. Al marge d’això, allò més comentat fou la resposta del preu del café, que en ZP va respondre 80 cèntims. Certament és difícil trobar un lloc amb un café tan barat, però no crec que sigui símptoma de poca proximitat amb el poble. Qualsevol persona ha de pensar una estona per recordar que va menjar ahir, si no és quelcom que ens agradi molt, o quant costa un brik de llet o un paquet de galetes. Els paquets de Trident, entre d’altres col·leccions de mocadors de seda o bessons pels punys de la camisa, que en Zaplana carregava al Ministeri de Treball, segons llegim aquesta setmana a “El País”, valien 55 cèntims cada unitat, a un Caprabo de Madrid, per ser més exactes.
En Xavier Vendrell, que és l’home fort d’ERC al partit, tenint en compte que en Carod i en Puigcercós estan al Govern, a més de ser conegut com el Conseller breu, o l’escriptor, per unes cartes que enviava a càrrecs públics no fa molt de temps, va patir diumenge les incontinències dels calçots i va dir que si CIU donava suport a un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, li oferirien a l’Artur Mas la Presidència de la Generalitat. Tot just quan el Govern comença a rodar. Sembla que no hagin aprés d’èpoques passades. Certament governar dia a dia amb ERC ha de ser molt dur, per aquestes sortides de to (en propers episodis posaré a la balança ex-consellers com en Del Pozo o en Mascarell i els d’ERC). Diuen que el sector Carretero és el més assembleari i aquell que aposta per estar sempre a l’oposició a les institucions i fer política des de fora. De vegades em pregunto quan sento declaracions com les d’en Vendrell, si aquest sector no serà encara més ampli.
Sens dubte es tractava d’una estratègia electoral de cara a les municipals, deixant la pilota a la teulada de CIU però, l’estratègia, permeteu-me dubtar que fos l’adequada.
La política és una cosa molt més seriosa del que molts pensen. S’està jugant amb els diners del contribuient i amb el seu benestar. El debat identitari, a data d’avui, està esgotat. Les xifres de participació als darrers comicis i al referèndum ho avalen. Si en Vendrell i afins tornen a anar per lliure, trencant la disciplina del govern, i són deslleials, posen en perill la credibilitat de les nostres institucions. No es pot canviar de parer perquè vinguin eleccions. Anit em van semblar molt sensates les declaracions d’en Duran i Lleida al “Geometria variable”, on venia a dir, que no servia tenir un dret a l’autodeterminació si aquest no es pot exercitar i que, alhora, tampoc els interessava, vistos els possibles resultats d’aquest referèndum.

La política tranquil·la

Al Grupo Prisa no cal que el defensi ningú perque amb les seves audiències a ràdio i lectors de diaris, les xifres parlen per elles mateixes. La setmana passada el seu president va dir que "Es muy difícil ser neutral cuando una de las partes considera que vale todo con tal de recuperar el poder". Penso que, com a mínim, la meitat dels espanyols pensen el mateix, i no ho trobo exagerat. El President del PP Mariano Rajoy va demanar la setmana passada el boicot als medis del Grupo Prisa i que els seus dirigents deixarien d'anar-hi.

Aquest matí un tal Fernando, no he sentit mai el cognom, que tenen al "Hoy por hoy" i que representa la quota de la dreta, al·legava que a la capçalera de "El País" des de la setmana passada en comptes de dir "Diario independiente de la mañana" hauria de dir "Diario socialista de la mañana", i que els socialistes es queixen molt de Telemadrid, però que a aquests medis es fa el mateix. Curiós, doncs en primer lloc, aquest senyor estava parlant per un micro de la Cadena Ser, a l'edific del Grupo Prisa, a la Gran Via de Madrid. En Francino ha estat molt ràpid de reflexes i ha distingit entre línia editorial i informació i que cap dels medis del Grupo Prisa havia demanat mai el vot per ningú, cosa que d'altres medis no podien dir.

Dit això afegeixo jo que el Grupo Prisa és una empresa privada i pot agafar la línia editorial que vulgui, a diferència de Telemadrid, que és pública, i que ha de mantenir una línia editorial objectiva, en la línia de la informació, sense manipulació, fet que, ara per ara, no passa. Evidentment, Doña Espe ja ha anunciat que la Comunitat de Madrid deixarà d'anunciar-se als medis del Grupo Prisa, seguint com sempre.

Per tant, a l'editorial de "El País" es poden dir les coses d'una o altra manera, com a privats que són, però sense que això influexi a l'hora d'informar. És com si un diari amb tendència dretana digués que un atemptat comés per islamistes es va fer amb l'ajuda d'una altra organització terrorista, i cada dia dediqués la seva portada a això, malgrat s'hagués provat que la segona no tenia cap mena de relació amb els atemptats. Espero que no passi mai això, perquè s'estarà deixant a la professió periodística a l'alçada del betum. Però tot i així, si fossin privats ho podrien fer, altra cosa seria que fossin públics com Telemadrid.

Em sembla un fet d'una gravetat extrema i que espero que el PP corregeixi de seguida. Sincerament no ho entenc. A mi m'agrada visitar o fullejar de tant en quant webs i diaris dretans, per veure la seva línia editorial, com pensen, en que es poden equivocar, en quines coses poden tenir raó, etc.

Afortunadament us donaré una bona notícia. En breu el nostre alcalde Joan Ignasi Elena, presentarà la seva pàgina web i el seu bloc. I ho enllaço amb això perquè us puc avançar que es donarà un fet innovador dins d'una vida política tant crispada a l'àmbit estatal. La voluntat expressada per ell d'enllaçar amb blocs i webs d'altres polítics vilanovins, independentment del color, serà un avenç que fins ara no hem vist en altres àmbits. Una forma amable de fer política, una forma de dialogar i debatir amb tothom, un estil diferent al que veiem cada dia als medis de comunicació. Vilanova està agraïnt el treball fet pel PSC durant els darrers 8 anys, i ho seguirà agraïnt, perque s'aposta per aquesta forma tranquil·la de fer política en les formes, i activa en el treball diari.

Joves de Vilanova

Llegeixo amb sorpresa i/o perplexitat notícies, entrevistes i comentaris realitzats per col·lectius i associacions joves de la meva ciutat.
En primer lloc, hi ha un col·lectiu anomenat “La soga” que ha decidit ocupar una fàbrica tèxtil del carrer de les Sogues. Diuen que volen denunciar “l’especulació urbanística” i per aquesta raó volen realitzar allà dins activitats culturals i muntar una cafeteria segons diu el “Diari de Vilanova”. I jo em pregunto, si la raó de l’ocupació és “l’especulació urbanística”, per quina raó en comptes de basar la seva oferta en activitats d’oci no ofereixen allotjament a aquella gent que ha de dormir al carrer? Fent l’interrail vaig dormir a Trondheim (Noruega), a un centre autogestionat per joves d’aquella ciutat, on tenien discoteca a l’hivern, allotjament per “interrailers” a l’estiu a més d’una gran oferta lúdica. Un centre d’aquestes característiques seria fantàstic a la nostra ciutat, però gestionat per tot el teixit associatiu i amb acords amb l’administració, no per una en concret i amb uns acords i una rigorositat superior a la d’aquest lloc, que té un propietari.
En segon lloc, fins ara els articles de NNGG no m’agradaven gens, deien quatre tonteries, però eren llegibles. L’article d’ahir al “Diari de Vilanova” és tan mediocre, que espero que els dirigents locals del PP posin alguna mena de filtre si no volen perdre vots. La redacció és nefasta i l’estil emprat és més digne d’un programa d’aquests de famosos que tothom crida de “Telecinco” o “Antena3”. Els hi permeten mitja pàgina per no acabar dient res. Destaco l’inici del segon paràgraf “Los ciudadanos, que no somos tontos y vemos la realidad...” Llegit això un pensa que el redactor argumentarà però, ans al contari, es passa el “Cope style” per acusar al tripartit de gastar els diners en un seguit de coses que diuen, sense saber que hi ha uns pressupostos anuals aprovats, que els poden convertir en esclaus de les seves paraules. Segon l’eminència que redacta, hi ha polígons industrials i naus abandonades (no posa exemples). Voldria una segona part d’aquest article, per saber si proposen una col·lectivització de la indústria i que l’administració municipalitzi les empreses, perquè ho donen a entendre. Un neoliberalisme realment extrany.
En darrer lloc, a la contraportada del “Claxon” entrevistaven a la coordinadora (crec recordar) del col·lectiu Desperta. L’objectiu bàsic és promoure l’ús del català, mesura amb la que estic totalment d’acord i a la que dono suport (vist l’idioma de NNGG, sembla que aquests no). El que era més paradoxal era que ho demanava als actes públics. Penso que la nostra és una de les ciutats on l’ús del català és més habitual i, a excepció que apareguin els Ciutadans de Catalunya a l’escena política, no cal patir per aquest fet. Per tant, em sembla una reivindicació legítima però alhora innecessària perquè el que es reclama ja es dóna. Curiosa una resposta on deia l’entrevistada que cadascú és lliure de parlar la llengua que vulgui, encara pensava que algú m’ha de dir en quin idioma he de pensar.
Crec que les crítiques són totes constructives. M’encanta que hi hagi teixit associatiu, però encara es podria fer més i millor.

Miracle espanyol

Espanya va bé. Era la "coletilla" del ex-president Ansar, seguida d'un somriure extrany per aquell llavi que té. El que és cert, és que és ara quan va bé. Heus aquí l'intent de parlar de terrorisme tot el dia malgrat, si ho tirem per aquesta banda Espanya va milor que mai, perquè des de fa 50 anys la taxa de mortalitat per terrorisme no havia estat tan baixa.

Però avui parlaré d'economia. No pretenc saber-ne tant com el Sala Martín, ni tenir una concepció tan egoïsta de la societat, ni tenir uns gustos en roba i futbol tan horribles com els seus. Però és ben cert l'article de "El País" de dijous que parla del miracle econòmic espanyol.

De l'any 1986 ençà el creixement econòmic espanyol s'ha convertit en un model a imitar pels nous veïns comunitaris. Fins a l'any 2013 i des de la seva adhesió, Espanya serà el país que haurà rebut més fons comunitaris (prengueu nota euroescèptics). Quan va entrar a la UE, Espanya estava molt per sota de la mitjana de renda per habitant i a hores d'ara està per sobre de la mitjana. No només això, sinó que l'atur, que l'any 1995 a Espanya hi havia la taxa d'ocupació més baixa UE, s'ha disminuit i és un dels països capdavanters amb població activa.

Tot això unit al creixement de població, molta procedent de la immigració, que ha estat acollida i integrada sense problema.

Aquí parlem de termes molt abstractes, i a la vida real segueixen havent-hi problemes, molts generats amb el procés emancipador juvenil (feina mal remunerada, vivenda inassequible...) Però en termes generals la situació és bona. El President del BBVA guanya gairebé 20 milions d'euros a l'any. Com podeu comprovar la situació és bona per aquest senyor, que no té problemes aquí exposats. Me n'alegro per ell.

Per cert, parlant de miracle espanyol, aquest es donaria si guanyen a Dinamarca amb "el niño" Torres de titular.

No a la guerra!

Aconsello la lectura de l'article d'en Baltasar Garzón a "El País" d'avui.

Quatre anys després de l'invasió d'Irak, la guerra, la despesa militar i la pèrdua de vides humanes no sabem els motius que van portar a uns líders polítics a fer tot allò, no fent cas a les Nacions Unides.

Probablement serà molt complicat veure a en Blair o l'Aznar asseguts davant el Tribunal Penal Internacional, però la història els jutjarà com a líders nefastos.

I ara Navarra...

Com que el senyor Rajoy va convocar a manifestar-se la setmana passada a Madrid a la "gente de bien", que veient les pells de les senyores, els "barbours" i la gomina (la "fatxa" en general dels manifestants), jo ho canviaria per "gente bien", he decidit entrar a la web de la "Asociación de Víctimas del Terrorismo" que és una associació independent, imparcial i gens polititzada, per veure que s'estava organitzant a Pamplona el dissabte. A la pàgina inicial diu això: "La AVT apoya esta convocatoria en la que se pedirá al Presidente del Gobierno una respuesta contundente a las pretensiones etarras sobre Navarra."

Així m'agradaria, que protestin contra el que pot passar. Espero que posteriorment es convoquin manis cada dissabte:

Dissabte 24 de març: Proposo una contra la legalització de les drogues. El Partit del Cànnabis va cóncorrer a unes eleccions fa poc, obtenint millor resultat del que esperaven i no vull que el President Zapatero accepti les pretensions porretes.

Dissabte 31 de març: També proposo una contra el llançament de vots pel WC en comptes de reciclar el paper. Els Escons Insubmissos van concórrer a les eleccions amb aquest logo, el President ZP és capaç de cedir al xantatge.

Dissabte 7 d'abril: No hem d'oblidar que el Grapo és ua banda armada i que el nostre president sempre cedeix. Ens hauriem de manifestar perque no accepti la introducció d'un sistema comunista.

Dissabte 14 d'abril: Of course, no em podia deixar un partit tan important com el GIL. El nostre President ZP no pot cedir al xantatge dels "malayos" i edificar tot allò protegit o no urbanitzable.

Dissabte 21 d'abril: El perillós partit trotskista POSI concorre a les eleccions. Esperem que el President no cedeixi al seu xantatge i situi com a cap d'informatius el personatge "Pozí".

Us deixo no sense abans recomanar-vos al lectura de "El Mundo" i "La Razón", la visió de "Telemadrid", i escoltar "La Cope" que us mantindran informats sobre aquestes manis de fets ciència ficció.

Teologia

Sóc agnòstic, ni crec en un ésser superior, ni en miracles, ni en una vida eterna, ni reço. Això no treu que el tema religiós m'agradi en termes globals.

Ahir llegia a "El País" que les altes esferes eclesiàstiques (Benet XVI and friends) han decidit que el jesuïta Jon Sobrino (persona que porta 50 anys a El Salvador educant i ajudant als pobres) no pot impartir ensenyaments oficials catòlics per promoure la teologia de l'alliberament i una visió de Jesús que és esbiaxida de l'oficialista vaticana. Un grup de censors han estat investigant amb lupa la seva obra i així ho han decidit. La teologia de l'alliberament pretèn unir uns valors cristians amb la lluita pels drets dels més desfavorits, i sembla que això és una "perillosa arma marxista".

Com que no em sento representat per l'actual Papa i la seva cúria, em puc permetre parlar amb llibertat i franquesa i crec que s'equivoquen, que tenen un greu problema de no acostar-se als pobres, de no sentir la veu del carrer, de no adaptar-se als temps que corren. En Vicente Ferrer, en Casaldàliga o el mateix Sobrino han viatjat i han viscut a zones on estan necessitats i han professat un ensenyaments cristians de solidaritat i de justícia social que aquest senyor de barret blanc (que diuen que era de les joventuts hitlerianes) i la resta de la Congregació per la doctrina de la Fe no saben veure. Aviat els hi passarà com l'acudit aquell d'un que sent a la ràdio que vagin amb compte que circula un cotxe en sentit contrari a l'autopista i pensa: Un? Si són tots.

Dia Internacional de la Dona

Anit vam celebrar el Dia Internacional de la Dona organitzant un sopar entre la JSC i la Sectorial de Dones del PSC de Vilanova. Com a convidada teníem a la Dolors Renau, antiga diputada (d’aquells temps que només hi havia “diputados”) i ex-presidenta de la Internacional Socialista de Dones. El sopar va estar molt bé, i també va ser molt divertida la tertúlia resopó, amb debat entre els més vells i els més joves, a més de genials discussions matrimonials. Sens dubte seria perfecte que aquesta celebració del 08 de març finalitzi, un cop s’assoleixi la igualtat de gènere.
A la taula també es va engegar el debat del govern paritari a l’Estat. Sens dubte penso que haurien de primar les capacitats per davant dels sexes, però també crec que és una forma de fer pressió i de mostrar a la societat que a qualsevol empresa privada els càrrecs de responsabilitat no han de ser ocupats només per homes, sinó per aquelles persones més capacitades. Un cop haguem superat aquest període, el govern podrà ser triat d’altra manera.
Al programa “El sexto sentido” acostumen a convidar a diputats i diputades joves del PSOE i del PP. La Soraya Saénz de Santamaría deia una cosa que he d’admetre que tenia raó, fet que no treu que durant el govern PP tampoc es va fer res. El que venia a dir és que el Govern és paritari però Secretaries i Sub-secretaries d’Estat no ho són.
Llegia ahir a “El País” l’escalada a les enquestes del centrista Bayrou de cara a les presidencials franceses. Parlava d’una campanya amb pocs medis, amb intents d’atac per part d’en Sarkozy, del cansament generalitzat a la societat francesa de la lluita dreta-esquerra, de la seva humilitat, etc. No sé si tot això és cert, o que “El País” està buscant lectors de centre desamaparats per la radicalització de “La caverna”. Potser no és tot tan senzill, però el corresponsal ha de transmetre aquesta informació a uns lectors que no veiem la tele francesa, ni escoltem les seves ràdios. Crec que en una altra vida m’agradaria ser corresponsal a una ciutat europea, sempre he cregut que el fet de transmetre aquestes informacions d’un altre país han de ser apassionants. Deixant de banda això, no he vist a la premsa una idea que tinc de fa dies respecte d’aquestes presidencials: Si en Bayrou entra en últim moment en segon lloc i arriba a la segona volta contra en Sarkozy guanyarà, perquè tindrà tots els vots del centre-esquerra a aquesta volta. Si s’enfontra a la Segolene, amb els vots del centre-dreta, també guanyarà. Per tant, el seu repte és quedar segon a la primera volta, perquè al segona la té gairebé guanyada.
Els més noctàmbuls del sopar vam anar a prendre una cervesa i vam tenir una conversa sociológica d’alt nivell. Divagant i divagant vam arribar a la pregunta clau: Per que milites al PSC? Pregunta i tertúlia d’altra banda, que tenim pendent amb un il·lustre militant del partit que va proposar de fer-la un dia, però que ahir va causar baixa al sopar. Si em pregunten per la ideologia, diré que crec que la socialdemocràcia és la forma més justa de societat a la que podem viure, perquè es preserven uns drets i deures als individus a més de promoure la llibertat i la igualtat d’aquests, i es garanteixen uns drets bàsics perquè ningú se senti exclós. Més difícil és, però, la pregunta de la militància, però per mi té una fàcil resposta. És el partit que ha de plasmar, o això m’agradaria, aquest benestar global per a la ciutadania.

Vergonya

Avui m'he enrecordat de quan vaig fer el Camí de Santiago el setembre del 2003. I m'he enrecordat perquè a un poble de la província de Lleó -Villafranca del Bierzo-, vaig fer una foto de la placa del Registre de la Propietat que, en comptes de tenir la corona monàrquica, tenia l'ocellot aquell que utilitzava el règim feixista. Aquest fet no passaria de simple anècdota, si no hagués estat en algun moment de la democràcia Registrador d'aquella zona el Sr Mariano Rajoy Brey, que ara fa esforços perquè no es propaguin aquests ocellots a la manifestació del proper dissabte, "manifestación de los españoles de bien", segons una periodista dretana.

Quan la majoria de la població ens manifestàvem contra la guerra de l'Iraq, aquella que ara l'Aznar "el melenas" reconeix que no hi havia armes de destrucció massiva, hi havia quatre indocumentats que provocaven incidents i això no restava legitimitat a la manifestació.

Per tant, la manifestació de dissabte, estarà convocada seguint el procediment legal i serà legítima, però aconsello als seus organitzadors que es plantegin si el maquiavelisme polític pot arribar a extrems tan accentuats.

Aquet matí he vist la compreixença del President Zapatero al Senat i sentia vergonya aliena, vergonya per si aquestes imatges es poden veure fora del territori de l'Estat, vergonya dels senadors i senadores populars, que representen la voluntat popular i no permetien parlar al President de tots els espanyols.

Els ocellots no són més que una clara mostra de la radicalització i de la crispació organitzada pels caps ¿pensants? del PP i dels seus medis afins. Parlar de la rendició de l'estat de dret són paraules massa grans, paraules fora de lloc i paraules indignes d'una oposició democràtica.

Més que repugnància per l'Iñaki de Juana, sento pena per l'existència de persones que creuen que es pot matar per idees, però a Espanya, afortunadament, no hi ha pena de mort ,ni cadena perpètua. Si aquest element va complir condemna pels seus assassinats (atenuacions del PP a earres durant el seu mandat), és millor no convertir-lo en un màrtir i avançar cap la pau i el diàleg.

Tan sols desitjo que la gent reflexioni, no es deixin manipular pel PP i no vagin a manifestar-se dissabte a Madrid, i espero que les persones d'ideologia centrista s'adonin d'aquesta radicalització.

Seguint amb el Concordat amb la Santa Seu, que permet a la jerarquia eclesiàstica aplicar criteris a la contractació contraris a l'ordenament jurídic espanyol, adjunto una vinyeta al respecte molt bona:

Igualtat

Sens dubte la corrent iuspositivista s’ha acabat imposant a la nostra societat, i crec que en una societat democràtica és aquella que s’ha d’imposar. Això es veu a l’òrgan judicial portat fins a un extrem excessiu, si se’m permet, com a la Sentència del Tribunal Constitucional.
Em refereixo al cas de la professora canària de religió que va ser acomiadada del seu lloc de feina per cometre un pecat tan perillós com estar separada i viure amb una altra persona.
Sense cap mena de dubte es tracta d’una vulneració dels principis de llibertat i d’igualtat i, si algun empresari hagués tingut la brillant idea d’acomiadar una treballadora per aquesta raó, no hagués ni arribat al Constitucional, perquè qualsevol jutjat hagués sentenciat acomiadament nul. Però aquí, com diu la dita castellana, “con la Iglesia hemos topado”. Els Acords amb la Santa Seu de 1979 donen llibertat a l’Església per a la selecció de professors.
Aquí ni recusació d’en Pérez Tremps, ni d’altres, els 12 magistrats com Fuenteovejuna. Ni un mínim avís al Govern de l’Estat perquè reformi aquests acords, desfasats, contraris als principis de la Constitució Espanyola, ni recordar que l’Estat espanyol és aconfessional.
Fa riure que en ple segle XXI parlem d’un motiu d’acomiadament com aquest, però aquí hi ha una senyora amb els coneixements i formació addients, que no pot exercir la seva feina per un estament eclesiàstic que està a l’Edat Mitjana.