Tinc un altre bloc on parlo del meu equip de futbol però, en aquest cas, em veig obligat a parlar-ne, perquè el tema excedeix a les competències futbolístiques. Quan presideixes un club que vols que sigui més que un club de futbol, no pots permetre que, només 5 dels 20 jugadors que composen la teva plantilla, visitin a un mite com Nelson Mandela. Això al president del Barcelona, Joan Laporta, li ha passat, i ara li toca baixar-li els fums als seus jugadors mediàtics. La fama és efímera, i la majoria d’ells només saben donar-li puntades a una pilota (o a la cama i cara, véase Thiago Motta) si em permeteu banalitzar el futbol, com fan els que no són seguidors. Una persona que ha passat tants anys a la presó com en Nelson Mandela, i que ha fet tant per acabar amb la discriminació racial, no mereix que aquests vividors li facin aquest lleig.
Una mica de dret de família. Un tribunal, crec que de Manresa, ha atorgat la custòdia al pare d’una criatura, degut a que la mare havia incitat la filla a que odiés al seu pare, o això s’ha dit. Sentia ahir al matí a la Ser comentaris al respecte. Parlaven del cas d’una sentència salomònica, que havia triomfat al dret anglosaxó, que consistiria en partir la criatura per la meitat. Ja sé que sembla frívol dir-ho d’aquesta manera, però l’herència d’aquest criteri, és la custòdia compartida. Hi ha casos, pocs, en que un dels dos progenitors, sigui pel motiu que sigui, no es pot fer càrrec del fill, i llavors no hi ha cap problema, custòdia pel que sí que vol, amb règim de visites, en cas que sigui preceptiu. Però els casos, molts, són aquells que tots dos progenitors volen tenir la custòdia dels seus fills i, aparentment, es troben en igualtat de condicions. Si fem una estadística jurisprudencial veureu com en la majoria d’aquests casos la custòdia se sol donar a la mare de la criatura, i al pare se li atorga un règim de visites. Sens dubte la custòdia compartida seria la solució més equitativa per les dues parts. El però que trobo, que suposo que els psicòlegs podrien donar una opinió més fonamentada, és si és bo per la criatura tenir dos domicilis fixes. Si els dos progenitors viuen a molts quilòmetres de distància, sense dubte no és la solució. Si és a la mateixa població caldria veure si no desestabilitza als nens.
Parlant de divorcis, un que sona molt és el de CDC i UDC, que formen CIU. CDC és el partit més gran de la federació i pot tenir vida més enllà de CIU. Respecte d’UDC seria perillós per ells, perquè en alguns ens corren el risc de passar a l’extra-parlamentarisme.
No fa molt he acabat de llegir el llibre d’en Duran i Lleida, que us el recomano com a exercici de memòria de successos polítics durant els darrers anys, però del que faig un resum molt clar, la seva forma d’actuar és la de portar el pragmatisme fins a l’extrem màxim a l’hora d’exercir la política. No entro a valorar que això sigui bo o dolent, perquè s’ha d’admetre que en Duran i Lleida és una persona capacitada per a assumir els reptes que se li proposin. El fet de voler entrar en governs estatals (siguin del color que siguin, heus aquí el pragmatisme que esmento) fa que s’hagi generat crisi a CIU, suposo que degut a les diferents intensitats del nacionalisme. Fa unes setmanes l’entrevistaven a el programa “Geometria variable” i, crec recordar que era el director de “El País” a Catalunya, li deia que, un cop llegit el llibre, tenia la sensació que UDC era un partit federalista, amb una visió d’Espanya igual o molt semblant a la del PSC, però amb clars matisos de caire conservador, en quant que cristians.
Parlant d’això, us recomano l’article a la secció Catalunya de “El País” d’ahir dijous, de l’ex-conseller Mascarell. Parlava que Espanya guanyava força, mentre que Catalunya en perdia. En la línia del President Maragall, també considerava que l’Estatut no havia servit per gran cosa. La meva opinió és que, més enllà dels debats identitaris, que tant m’avorreixen, cal veure que hem de fer per millorar el dia a dia de la gent que viu al nostre país. En Jordi Borja, que havia treballat a l’Ajuntament de Barcelona amb en Maragall, ens parlava sempre, ara fa cinc anys, a una assignatura que els vaig tenir de professor, de les connexions de Catalunya, de la “banana” o arc mediterrani, de les connexions ferroviàries i per carretera amb Saragossa, amb València, amb Toulousse o amb Montpellier. Més enllà de les fronteres, físiques o creades, calia una Catalunya oberta als voltants. Que Catalunya sigui una regió, una comunitat autònoma, una nació, una nacionalitat, una república federal o un estat no tindrà importància, perquè primer s’ha de garantir el benestar dels ciutadans. Si volca un tren, i totes les persones que diàriament es desplacen a Barcelona des de Tarragona, Calafell, Vilanova o Sitges, han d’arribar tard dia sí i dia també a la feina, cal estudiar si cal que Catalunya assumeixi les competències de rodalies o si, ans al contrari, cal acordar amb l’estat la promoció de canvis, perquè la freqüència de trens és inferior a la demanda, o perquè la línia de la costa està obsoleta per a absorbir tants passatgers, i fer un nou traçat. Si des de l’aeroport del Prat, Girona o Reus no tenim tantes connexions aèries, com a Madrid i rodalies, si els trens ràpids connecten Madrid amb totes les ciutats d’Espanya, però no podem anar amb aquests de Barcelona a Bilbao o Sevilla. Si no tenim autovies gratuïtes per desplaçar-nos pel territori. Tots els nacionalistes i independentistes poden ensenyar les seves banderes i parlar de drets històrics, de Jaume I, de Guifre el Pilós, però el que importa és el moment actual i, sens dubte, aquests són els aspectes prioritaris i no d’altres, no ens enganyem. El continent es crea quan està ple de contingut.
