D'antenes va la cosa

La llibertat d’expressió en joc. Així de cru, però de cert. El govern del País Valencià pateix per la intoxicació que pugui patir la seva població de TV3. Tracten a aquest canal de colonitzador, per exemple, per oferir el temps de tots els “Països Catalans”, quan jo sempre ho havia entès que ho feien així perquè es tractava de la franja catalanoparlant, i que veien aquell canal, política a part. Darrera s’amaga un interès ocult, doncs prefereixen que es pugui veure dins del sector catalanoparlant (o valencianoparlant) només Canal 9, que és la televisió controlada pel Sr Camps. Es va intentar tallar la connexió des de la Carrasqueta i un grup va evitar-ho. Mesos després, el Govern Valencià, ha imposat a Acció Cultural del País Valencià una sanció econòmica de 300.000 €, quan saben sobrerament que es tracta d’una entitat sense ànim de lucre. Per aquesta raó el pintor Antoni Tàpies ha cedit un original seu classificat que s’entregarà a totes les entitats públiques i persones individuals que facin una aportació de 10€ per pagar aquesta multa. Ho podeu fer a aquesta adreça. Tot sigui dit, desconec la utilitat que se li donarà a aquesta multa, però em temo que no serà per fins socials. A mi m’agradaria poder veure Canal 9, i comprenc perquè els hi pot fer por que allà es vegi TV3. El fet de tallar, com ha fet el Govern Valencià, una emissió quan està la infrastructura feta, em sembla un atac contra la llibertat d’expressió. Els aconsello que es dediquin a d’altres menesters, doncs l’altre dia ens comentava un professor que dels darrers 120 POUM que s’ha aprovat a municipis del País Valencià, més de 100 es troben impugnats per greus deficiències, i per riscos elevats, com ara d’inundabilitat. La Comissió Europea també va darrera del desastre urbanístic d’allà. Però sembla que l’únic problema deu ser que es vegi TV3.



Al màster estic cursant una assignatura anomenada Clínica Jurídica, i fa pinta que serà molt interessant. Es tracta d’un invent anglosaxó, on s’aprofundeix als casos mitjançant l’estudi de casos concrets, investigant en alguns temes importants. Dins de la meva setmana maratoniana, dimecres vaig estar a fiscalia i vam poder dialogar amb fiscals de l’Audiència Provincial de Tarragona sobre el tema que estudia el meu grup, les antenes de telefonia mòbil. Es tracta d’un tema complex, doncs cap estudi ha pogut provar la relació causa-efecte entre les malalties que han patit persones que vivien a prop d’una antena d’aquestes i el fet que hi fos. Hi ha índex estadístics de malalties molt elevats, però cap prova definitiva. El meu dubte és si es podrà saber algun dia. Si les grans multinacionals de la telefonia permetran que se sàpiga i si la nostra societat estaria preparada per a viure sense telèfons mòbils. De moment seguiré la recomanació de no acostar-me el telèfon a l’orella immediatament a l’hora de fer una trucada o despenjar, doncs és quan més radiació emet.

Igualtat i llibertat

Avui estava acabant al tren (i autobús) el llibre del Miquel Roca, "Sí advocat". Val a dir que esperava que fos encara més interessant, però no està malament com a declaració de principis. Hi ha un capítol sobre la llibertat que m'ha fet recordar la classe d'ahir de Fonaments de Dret Públic Ambiental. Es creaven dos grups a classe, amb dos rols diferents, administració estatal i autonòmica, i cada grup agafàvem un paper simulat. Els autonòmics creaven un projecte de protecció de determinats espais naturals, on es preveia l'expropiació en supòsits que els particulars no tinguessin la cura del terreny fixada al decret (repeteixo tot simulat, inclús competències). La clau derivava en una lluita entre l'article 33 de la Constitució (dret a la propietat) i el 45 (dret al medi ambient). El meu grup vam argumentar que existien mesures menys lesives que l'expropiació doncs, al cap i a la fi, el decret es devia més a raons estètiques, que no pas de protecció del medi ambient.
Partim de la base que l'administració protegeix (o hauria de protegir) el medi ambient. La raó última d'això és per la protecció de la persona. L'article 15 de la Constitució parla de vida digna, i aquest és l'objectiu. Com bé es va dir a classe, la persona ha de ser el bé suprem a protegir en una constitució. Quan una constitució a qui protegeix és a la comunitat o a la societat en general, parlem de règims totalitaris, com bé exemplificava el professor amb una constitució nazi, on es podia exterminar una raça o unes idees creient que era el millor pel global, no per l'individu.
En Miquel Roca ens parla de llibertat real i formal. Diu que l'advocat és el defensor de la llibertat formal i que cap país avança cap a la llibertat real sense protegir la llibertat formal. Aquesta és la clau per la qual ha fracassat el comunisme. La igualtat de la societat no es pot aconseguir sense llibertat. De vegades tendim a generalitzar, i a creure que la llibertat tan sols consisteix en que algú s'ompli la butxaca mentre d'altres es moren de gana. Però cal conjugar llibertat i igualtat més enllà dels termes econòmics. Quan practiquem un esport o quan juguem a un joc, existeixen unes normes creades per algú. A la vida real ocorre el mateix, doncs tenim un ordenament jurídic que ens garantitza ser lliures, la llibertat formal d'en Miquel Roca, i d'aquí podem partir per aconseguir la igualtat. Aquesta igualtat va intímament lligada a la igualtat, gràcies a l'estat social europeu, que ens garantitza una sanitat universal i una escolarització obligatòria i gratuïta.
De vegades, es tendeix a criticar molt fàcil el sistema i, de fet, té defectes, no ho dubto, però ens ha tocat viure a una de les millors zones per ser iguals i lliures i per estar protegits màximament com a persones. Per exemple als Estats units obliden l'estat social, o l'apliquen en menor mesura, per tant, són menys lliures que nosaltres.

Fa unes setmanes a l'Àgora, el notari López Tena va aconseguir desetabilitzar un erudit del constitucionalisme com Javier Pérez Royo, tractant a Espanya de república bananera i del poc valor de les sentències i de la tria de membres del TC i CGPJ (en López Tena va ser anomenat per CIU). Espanya té molts defectes, i no em pararé aquí, doncs hi ha partits polítics que ho utilitzen com el seu argument màxim, creient que la societat millorarà d'aquesta manera però, dins del que cap, la Constitució i la jurisprudència constitucional són força correctes.

Només lamento que es condemni a uns dibuixants dins de la seva esfera de la llibertat per realitzar uns dibuixos insultants. M'agradaria que aquesta condemna s'apliqués perquè es considera que s'ha vulnerat la dignitat de l'ofès com a persona, no per ser príncep.

Tu ets important, vota!

Després de molts dies sense escriure, tinc molts temes dels que parlar, però cap per parlar-ne en concret. Tampoc ha estat allò del terror del full en blanc, ni que no apareguessin les muses, però treballar a dos llocs i estudiar a dos més, no et deixa gaire temps per reflexionar aquí, malgrat que ho seguiré intentant, perquè aquestes reflexions sens dubte són un bon exercici.
Llegia avui a “El País” un article molt interessant sobre l’esquerra volàtil, on el seu autor venia a dir que l’esquerra ha de buscar vots entre el PSOE i IU i a l’abstencionisme. Corroborava amb dades que els triomfs de l’esquerra venien quan els seus votants havien estat mobilitzats, i no pas anant cap al centre. Aquesta discussió m’ha recordat un interessant debat mantingut al curs de quadres de la Jaime Vera al respecte, amb la presència de la Mónica Méndez, del CIS, i on vam comentar allò i jo, com l’autor d’aquest article, em crec això que li diuen esquerra volàtil i que cal buscar aquells que ideológicament s’ubiquen entre l’1 (extrema-esquerra) i el 9 (extrema-dreta), al 3 o el 4. Passo a explicar-me:
Gairebé el 50% dels votants se solen ubicar entre el 1 i el 4, inclús l’any 1986 se superava aquesta mitjana, alhora que va ser més baixa l’any 2000, doncs quan els votants defineixen el seu número, ho fan influenciats pel partit que es troba en aquell moment al govern. Per aquest motiu és molt important agafar una dinàmica guanyadora. En el període posterior al triomf socialista a les eleccions generals de 1982, fins l’any 1986 els socialistes vam governar la majoria de ciutats i autonomies espanyoles.
A pocs mesos vista de les eleccions generals, sóc optimista, la dinàmica és guanyadora i això pot ser positiu. Ara cal convèncer a l’esquerra volàtil. M’agradaria saber si existeix també la dreta volàtil però fins que el PP no tingui de candidats a líders més moderats, de la línia Gallardón o Núñez Feijoo, no ho podrem descobrir. De tota manera, val a dir que el votant de dretes és més disciplinat que el d’esquerres i vota sempre. No és cap tòpic.
Cada persona té una història personal i és difícil d’analitzar i comprendre el perquè vota o no vota, i perquè ho fa per un o altre partit. Últimament m’estic interessant per aquest tema i de fet, quan fas d’interventor en un col·legi electoral, veus persones que coincideixen els cognoms, que solen ser pares, mares i fills que, o bé no vota ningú, o ho fa tota la família, o ho fan només els pares (és estrany el cas de fills votants quan els pares són abstencionistes). A l’article de “El País” ho deia clar, l’any 1936 les esquerres van guanyar gràcies al vot del milió d’abstencionistes anarquistes l’any 1934. Cal fer pedagogia per augmentar la participació. Per dir-li al nostre veí, que del seu vot depèn que es mantingui un estat del benestar que fa que el nostre dia a dia sigui millor. Cal que els pares parlin de política amb els seus fills, doncs forma part de les nostres vides.
Per tot això, cal marcar una política netament esquerrana, que il·lusioni als votants, que els demostri que votar pot ajudar-los a millorar. El punt negatiu, l’alta abstenció que estava havent. Precisament a les xerrades d’aquests gurús de les xifres electorals a la Jaime Vera, em comentaven la preocupació per l’abstenció creixent a Catalunya (cal tenir en compte que al referèndum de l’estat andalús només v a votar un 30%). Tot just aquesta setmana passada vaig començar a anar a Barcelona i les coses no van tan malament com esperava, perquè hi ha trens i autobusos amb molta freqüència, però em suposa una mitjana d’una hora perduda al dia. El més dolorós de l’assumpte és que he de matinar més, cosa que no m’agrada gens. Però els usuaris de rodalies estem acostumats i som soferts, i alhora confio que el dia que se solucioni i tinguem alta velocitat veiem els fruits del nostre sacrifici. Cal però, inversió. El que va dir el President Montilla l’altre dia a Madrid, es pot dir més alt, però no més clar. Els impostos els paguem les persones però reverteixen sobre els territoris i cal que a Catalunya s’inverteixi allò que fa falta. Un altre dia parlaré d’això, però el desencís del ciutadà català amb la classe política és important i calen solucions, especialment per evitar l’abstenció de la que he parlat i per a renovar la confiança al President Zapatero.