Avui he acabat de llegir el llibre del jutge Bermúdez sobre l’11-M. Potser no tinc la pell tant fina com aquells que han decidit apartar a la seva autora, Elisa Beni, com a directora de comunicació del TSJ de Madrid. No dóna cap dada confidencial, sinó que es limita a descriure una mica la vida del seu marit durant aquell judici, afalagant-lo en excés, i no trobant-li cap defecte en tot el relat. Potser aquest fet fa que sigui un llibre una mica pesat i que no m’hagi agradat com a referent del judici per les víctimes de l’11-M. Destacable la independència demostrada durant tot el judici per part d’una persona conservadora, com és el magistrat Gómez Bermúdez.
Està a punt de fer quatre anys d’aquella desgràcia. Encara recordo el meu ensurt quan vaig sentir les notícies. Encara recordo aquelles hores viscudes tan intensament.
A La Sexta han fet un documental aquesta nit sobre campanyes electorals a les eleccions generals durant aquests trenta anys, i veiem la professionalització que s’ha produït de tot això, fet que abans no passava. A l’acabar han esmentat la falta de carisma de l’actual generació de polítics, en comparació amb l’anterior. Potser avui dia es demanen d’altres virtuts, més enllà de pujar a un púlpit i fer un discurs o saludar a les persones que compren al mercat. La setmana passada llegia que en Pizarro va anar a Bellvitge i que un senyor li parlava de vostè i ell va respondre: “A mí llámame Manolo, que soy uno como tú”. Potser li va faltar acabar la frase dient: “aunque yo soy asquerosamente rico y mi chófer nunca me había traído a este barrio”. El que vull dir és que la societat espanyola està madura, i ja mira més enllà del líder saludant a un grup de gent pel carrer, i nouvinguts com en Pizarro ho desconeixen i fan espectacles. A les eleccions autonòmiques llegia que ERC feia reunions de “tupperware”, cosa que d’altres partits van fer posteriorment, on es reunien els líders en un grup petit de possibles votants a cases particulars, i allà sí que s’arromangaven la camisa, es treien la corbata i es permetien dir improperis, i no pas davant de les càmeres com pretenia l’inexpert Pizarro.
Aquest tema em porta a parlar d’un fet molt curiós. Hi ha una elit de la societat, ubicada al centre, allà on s’escapen del PP per l’esquerra, del PSC per la dreta o de CIU amb una visió més light del tema nacionalista. Podeu llegir articles o llibres d’en Pasqual Maragall, d’en Punset, d’en Miquel Roca o del Federico Mayor Zaragoza. Tots ells al seu dia van tenir militància de partit però ara, ja grans d’edat, opinen, diuen i ensenyen. Evidentment no sé si cap vol fer algun partit o seguir concorrent a eleccions, però cal dir que són uns referents, que a la propera generació sens dubte també trobarem, de gent que sembla preparada per a fer una política post-partits. Avui mateix llegia que l’alcalde de Roma es presenta per lliure a les eleccions italianes, és a dir sense el conglomerat de partits que no ha sabut gestionar bé els seus govenrs i que han portat irremissiblement al vergonyós retorn d’en Berlusconi, si en Veltroni no ho atura. El fet paradoxal és que aquest senyor no descarta un pacte de concentració. Quelcom similar passa amb en Barack Obama, però en el sentit que també té unes idees que en ocasions s separen del que podria ser l’ortodòxia del Partit Demòcrata.
En definitiva, em sembla molt bé que hi hagi aquests líders tan preparats però segueixo defensant l’existència dels partits en ple segle XXI. Ahir a Terrassa celebràvem una Conferència Nacional de JSC per a l’aprovació del programa per les Eleccions Generals d’aquesta organització. Amb una estructura de partit polític es trien uns ponents que redacten un programa, els militants esmenen i es treballa al respecte, creant-se uns documents treballats per moltes persones amb il·lusió i que pot servir per després demanar el seu compliment.
Està a punt de fer quatre anys d’aquella desgràcia. Encara recordo el meu ensurt quan vaig sentir les notícies. Encara recordo aquelles hores viscudes tan intensament.
A La Sexta han fet un documental aquesta nit sobre campanyes electorals a les eleccions generals durant aquests trenta anys, i veiem la professionalització que s’ha produït de tot això, fet que abans no passava. A l’acabar han esmentat la falta de carisma de l’actual generació de polítics, en comparació amb l’anterior. Potser avui dia es demanen d’altres virtuts, més enllà de pujar a un púlpit i fer un discurs o saludar a les persones que compren al mercat. La setmana passada llegia que en Pizarro va anar a Bellvitge i que un senyor li parlava de vostè i ell va respondre: “A mí llámame Manolo, que soy uno como tú”. Potser li va faltar acabar la frase dient: “aunque yo soy asquerosamente rico y mi chófer nunca me había traído a este barrio”. El que vull dir és que la societat espanyola està madura, i ja mira més enllà del líder saludant a un grup de gent pel carrer, i nouvinguts com en Pizarro ho desconeixen i fan espectacles. A les eleccions autonòmiques llegia que ERC feia reunions de “tupperware”, cosa que d’altres partits van fer posteriorment, on es reunien els líders en un grup petit de possibles votants a cases particulars, i allà sí que s’arromangaven la camisa, es treien la corbata i es permetien dir improperis, i no pas davant de les càmeres com pretenia l’inexpert Pizarro.
Aquest tema em porta a parlar d’un fet molt curiós. Hi ha una elit de la societat, ubicada al centre, allà on s’escapen del PP per l’esquerra, del PSC per la dreta o de CIU amb una visió més light del tema nacionalista. Podeu llegir articles o llibres d’en Pasqual Maragall, d’en Punset, d’en Miquel Roca o del Federico Mayor Zaragoza. Tots ells al seu dia van tenir militància de partit però ara, ja grans d’edat, opinen, diuen i ensenyen. Evidentment no sé si cap vol fer algun partit o seguir concorrent a eleccions, però cal dir que són uns referents, que a la propera generació sens dubte també trobarem, de gent que sembla preparada per a fer una política post-partits. Avui mateix llegia que l’alcalde de Roma es presenta per lliure a les eleccions italianes, és a dir sense el conglomerat de partits que no ha sabut gestionar bé els seus govenrs i que han portat irremissiblement al vergonyós retorn d’en Berlusconi, si en Veltroni no ho atura. El fet paradoxal és que aquest senyor no descarta un pacte de concentració. Quelcom similar passa amb en Barack Obama, però en el sentit que també té unes idees que en ocasions s separen del que podria ser l’ortodòxia del Partit Demòcrata.
En definitiva, em sembla molt bé que hi hagi aquests líders tan preparats però segueixo defensant l’existència dels partits en ple segle XXI. Ahir a Terrassa celebràvem una Conferència Nacional de JSC per a l’aprovació del programa per les Eleccions Generals d’aquesta organització. Amb una estructura de partit polític es trien uns ponents que redacten un programa, els militants esmenen i es treballa al respecte, creant-se uns documents treballats per moltes persones amb il·lusió i que pot servir per després demanar el seu compliment.
Cal tenir en compte que allò públic és més que una empresa i que, la majoria de vegades, aquelles persones amb una trajectòria política saben millor com actuar en segons quines ocasions, que persones independents, que passen de manera transitòria per la vida política, que potser no els agrada o no saben, que hi hagi un partit darrera, on moltes i moltes persones han treballat per a marcar-te unes directrius a la feina pública que has de realitzar. Un servei molt important que cal fer a la ciutadania.
Així doncs, no patiu, té sentit seguir sent d’esquerres avui dia, i més quan sents personatges com l’ex-ministre Cañete, en contra a la igualtat de les persones.
1 comentaris:
Està bé que als polítics se'ls pugui "jutjar" pels seus resultats, però és perillós mesures com les del Sarko de contractar una consultora per a mesurar el treball dels seus ministres. Segurament si possessim nota al Cañete tindria un suspès en oratòria, actitud i comportament
Publica un comentari