Pupurrí polític

Us recomano la lectura de l’article d’en Norman Birnbaum a “El País” que, com tot el reguitzell d’articles que li han publicat a aquest diari els darrers anys, és molt recomanable. El d’avui se centra en les eleccions primàries nord-americanes i una mica en les promeses que aquests fan, i com la història i l’estadística demostren que la tendència és a no complir amb allò que es diu. Veient els interessos bel·licistes de la majoria de candidats republicans, i els enfrontaments amb altres estats, i les solucions diplomàtiques no dialogades, em sembla clar que cal un triomf demòcrata aquest any 2008.
Avui he acabat el llibre del Zapatero del Suso de Toro que em van regalar els companys i companyes de la Fundació Campalans pel meu comiat. És un llibre separat per temps, per moments o per alguns aspectes on el mateix Zapatero o persones properes donen la seva opinió. M’ha semblat interessant el fet de descobrir que tot un President del Govern sol escoltar i no parla gaire a les reunions amb el seu pare i germà o com rebutja qualsevol mena de violència. En alguns moments es veu la seva cara més humana i penso que cal destacar per davant de tot, que Espanya té un bon President del Govern.
Dijous passat vaig veure una nova edició del duel Rajoy-Terribas. Veient el discurs tremendista i l’ús d’algunes frases de manual, no em queda cap dubte que en Rajoy s’ha insuflat unes classes de la FAES, alhora que aquests ho han copiat del Partit Republicà. La importància de la família, jo prenc tal o tal altra decisió perquè vull el millor pels meus fills, una estratègia de proximitat amb el votant mig, però que no cola amb un defensor de l’ultraliberalisme, que segueix fent propostes que a l’època de govern del PP ja es va demostrar que eren rotunds fracassos, com la liberalització del sòl.
La setmana passada us parlava de desenvolupament sostenible. Després de vist el “30 minuts” d’avui, discrepo del fet de tornar enrere, però si que cal frenar una mica la màquina i no fer un consum desproporcionat d’energia. Això és important i el PP no ho valora. Mentre la regidora Botella segueix pensant que el culpable de la pol·lució de Madrid és el Sàhara. Viure per creure.
En definitiva, el President Zapatero és una persona senzilla, que sap més del que aparenta, o de com el tracten els medis conservadors, perquè no és un personatge petulant. Però em quedo amb la reflexió final del seu germà. El telèfon sona poc, però quan sona cal prendre una decisió. És el que té el poder, la responsabilitat que s’assumeix, i si tothom és capaç de suportar la tensió. En propers capítols poder i política. Segueixin atents a aquest bloc.

Felipe

Aquesta setmana vaig fer una examen on havia de definir la idea de desenvolupament sostenible. Bàsicament es produeix per la conjugació de tres pilars: el desenvolupament econòmic, el benestar social i la protecció del medi ambient. Fa anys no es creia amb el desenvolupament sostenible, perquè es considerava que no podia haver-hi desenvolupament econòmic complint aquest. Avui dia s’ha demostrat que sense protegir el medi ambient no podrem avançar. L’informe Bruntland ja definia el 1987 al desenvolupament sostenible com aquell que garantia les necessitats del present sense comprometre les possibilitats de les generacions futures per a satisfer les seves. Uns quants anys després, l’administració Bush segueix sense adherir-se al Protocol de Kyoto i segueix permetent una contaminació insostenible. Hi ha un dubte clar: si la Índia i la Xina, amb el volum de població que tenen, es desenvolupen, aguantaria el nostre planeta la contaminació? Com a defensor de la igualtat desitjo el màxim progrés per als estats no desenvolupats, però cal fer pedagogia del desenvolupament sostenible, alhora que els països desenvolupats ens hem de conscienciar al respecte. Tenim molta facilitat per pitjar un interruptor i tenir llum, per obrir una aixeta i que surti aigua o per agafar el cotxe per fer un transport relativament curt. Cal que ens moderem en aquests hàbits.
Mentre, qui no es modera és en Rajoy, ni el seu cosí, el del canvi climàtic. El fet de deixar fora en Gallardón de les llistes, amb la jugada mestra de bloqueig de l’Espe, amb el fitxatge d’un home molt intel·ligent, però poc curtit en política i amb un odi visceral cap a Catalunya. Realment en Gallardón és el polític millor valorat del PP per aquelles persones que mai votarien al PP. Al Bono li passa quelcom similar al PSOE. Per tant, en Gallardón és poc estimat per una majoria de militants del PP, per tou, per centrista, per moderat o pel que li vulguin dir. Realment han cremat les naus i van a per totes amb la seva ala més dura, i amb aquelles persones que ideològicament s’ubiquen entre el 6,5 i el 10. Però han de tenir en compte que amb això mobilitzaran als ultres, però no guanyaran les eleccions (cosa que, per altra banda, no em fa cap pena). Un 30% d’espanyols es creu totes les patranyes d’en Fede i en Pedro J. Creuen que Espanya es trenca, que el Govern volia donar Navarra al País Basc o que l’ETA va cometre els atemptats de l’11-M. Vist que un diari que considero de capçalera com “El País” regalarà una col·lecció de dvd del programa “Cuarto Milenio”, m’agafen ganes d’anar a buscar la bota de vi i la pandereta amb tot plegat. Al que anava, que a un 30% d’espanyols els hi expliques alguna hipòtesi inventada, sense provar i se la creuen, i a sobre ho pots emetre per una emissora de ràdio que diu ser religiosa.
Avui he estat a la Vall d’Hebrón, mai havia vist en Felipe González en directe, i seguiré amb les ganes, perquè l’he vist des d’una pantalla, degut a la multitud aplegada que ja omplia el pavelló quan he arribat. En Felipe és un altre món. Puja a l’escenari sense cap paper i és capaç de parlar-te més d’una hora sobre multitud de temes, que va enllaçant, que domina amb profunditat i alhora es permet el luxe d’anar deixant anècdotes i bromes. Realment m’ha frissat la forma que té de posar-se el públic a la butxaca. I ha criticat molt en Bush, i el dèficit que ha deixat, i la seva despesa militar, amb les seves croades incomprensibles.
Per cert, ahir van detenir una cèdula islamista a Barcelona que volien atemptar aquí amb imminència. El meu dubte és que volen aquests terroristes? Ho deia un columnista de “Público” avui. Ja podem retirar les tropes d’Irak, ser integradors, tolerants i oferir un estat del benestar a tothom que visqui aquí. Això no ens treu d’estar en risc d’un atemptat terrorista islamista. Nosaltres sabem que l’ETA vol la independència del País Basc. Sabem quin és el seu objectiu i els que equivocadament consideren enemics seus. Pots estar en contra de que pensin d’aquesta manera, però és innegable que tenen un objectiu. Però algú em pot explicar l’objectiu dels islamistes? Cada cop tinc més clar que cal que la formació religiosa dels imans la controli l’Estat i que es persegueixin els impostors que adoctrinin equivocadament als fidels, a persones treballadores innocents que han vingut aquí a crear-se un futur millor, i que uns fanàtics els enganyen.
Sempre he admirat el laicisme francès. Creia que era un exemple a seguir, però avui he llegit que el President Sarkozy vol acabar amb aquest i tornar a obrir relacions amb l’església catòlica. Fins avui havia cregut que en Sarkozy seria un líder que marcaria un nou temps, per la seva forma d’actuar, però des d’avui crec que és un imitador de l’actor Louis de Funes.

El frikisme presidencial als EUA

Sembla que es comencen a perfilar els candidats finalistes o amb opcions de ser els candidats dels seus partits a les eleccions presidencials nord-americanes. Val la pena entrar dins de l’univers del Partit Republicà, i ja em direu si alguns dels que us diré a continuació no són frikis.
Resulta que hi ha candidat anomenat Ron Paul, que em va servir per a realitzar un treball del màster. La majoria d candidats disposen d’uns apartats les seves pàgines anomenat “issue”. M’encuriosia el fet aquest senyor tenia un apartat dedicat al medi ambient, que és una matèria que aquest partit mai ha interessat, a excepció que siguis Governador de Califòrnia i austríac, condicions que no estan a l’abast de tothom. Hi ha una web molt interessant anomenada http://www.ontheissues.org/2008/ que és molt interessant, doncs recull les propostes programàtiques de cada candidat, retirats i no presentats, inclusive. Tornant a l’amic Ron Paul, la seva proposta de protecció ve donada pel següent argument: No s’ha de contaminar perquè és dolent, ja que amb les immissions estàs envaint l’esfera de propietat privada del teu veí, i ataques l’esfera de la llibertat individual, que és allò més important que hi ha. Em sembla una argumentació molt sòlida, això no treu que no la comparteixi, però que pot ser útil per d’altres temes més concrets, com pot ser la contaminació acústica. Però parlant de contaminació en termes globals i de deteriorament del medi ambient, cal mirar més enllà d ela casa del veí i si el molestes o no, sinó si estàs causant un dany més enllà de tot plegat.
Us recomano la lectura de l’entrevista al “Magazine” d’ahir de La Vanguardia amb el creador del “slow food”, una forma diferent de menjar i també de viure.
Parlant de menjar, no sé si m’estic tornant tradicional, però a mi m’agrada posar-me els condiments a l’amanida: Oli, vinagre i sal. Perquè als restaurants estan agafant el costum d’amanirte-la abans de servir-la amb pijades que no m’agraden gens? Salses dolces, vinagretes...Reclamo un retorn al passat!
Parlant de passat i de diaris conservadors, demà regalen els discursos d’en Churchill. El problema és que ho fan el diari bòric “El Mundo”. Potser me’ls compro i llenço el diari al primer contenidor de paper reciclat que trobi (si es pot reciclar, of course).

Caucus d'Iowa

Ahir es va iniciar l’any presidencial als EUA. En concret, al caucus d’Iowa. Segons he pogut llegir a la premsa aquests dies, corregiu-me si no és així, aquests consisteixen en una mena de reunions en esglésies, instituts i d’altres centres, on les persones acreditades trien el candidat del seu partit.
La política nord-americana ens porta anys d’avantatge en temes de màrqueting i aquesta forma d’elecció sembla una proposta interessant i treballada. Això no treu que potser el sistema presidencialista suposa massa venda de fum i excessiu culte a la persona, però s’ha de reconèixer la feina feta. Quan et dirigeixes a 200 milions d’electors has de mesurar en excés les paraules per no ferir sensibilitats i mai dir una paraula més alta que l’altra. Està clar que facis el que facis tindràs partidaris i detractors, però la clau és arribar a un màxim nombre d’electors. El diputat socialista Óscar López, i adjunt a Organització del PSOE, ens explicava aquest estiu a una tertúlia que fèiem després de sopar a la Fundación Jaime Vera, sota la fresca de la serra madrilenya que quan els assessors d’en Bill Clinton li feien una proposta ell responia: “Give me a sixty”, és a dir, que o bé tinguessin una aprovació del 60% de la població o que, com a mínim, poguessin arribar a tenir aquest suport. Una errada col·losal que sempre es recorda, es va donar a Portugal, no recordo el candidat ni el partit. Resulta que l’equip d’assessors van calcular que guanyarien rebent el 43% dels vots de les paperetes dipositades a l’urna. I van tenir l’horrible idea de crear un eslògan anomenat: “A por el 43%”. Malgrat es tracti d’estratègia, mai pots utilitzar una xifra tan ínfima com a eslògan, doncs estàs ensenyant les teves cartes i les teves curtes aspiracions.
Tornant al triomf d’Obama ahir als caucus d’Iowa, cal destacar això de la política nord-americana, doncs és molt rellevant com un equip d’assessors gestiona una campanya tan complicada, amb aparicions als medis constants, actes i més actes, i ara, l’e-campanya. L’irrupció del “youtube” és un fenomen nou, però molt bo, perquè el candidat et pot fer les propostes de forma parlada, i l’internauta les pot veure en qualsevol moment. Les passades eleccions municipals, la majoria de candidats del PSC ho van fer i els resultats foren força bons, si tenim en compte els nostres modestos medis comparats amb els EUA, veient les xifres astronòmiques emprades en campanya, i aquests vídeos van ser molt visitats. Us aconsello que poseu al google el nom dels principals candidats demòcrates i republicans i veureu unes pàgines molt ben fetes i amb eines molt innovadores.
Un altre fet destacable, és si la influència d’Iowa, és o no important. La Hillary Clinton fins fa poc dies era la principal favorita i ahir va quedar tercera darrera d’Obama i Edwards. La veritat és que es tracta d’un estat petit, majoritàriament blanc i amb votants majoritàriament conservadors. Però també cal destacar que el triomf a aquest estat ha marcat normalment qui serà el candidat a les presidencials per part de cada partit. Un altre fet innovador que hem trobat ha estat que el candidat republicà Giuliani, potser l’ala més liberal del seu partit, ha decidit no presentar-se als caucus d’Iowa i New Hampshire i centrar-se en estats més importants i menys conservadors. De moment el triomf republicà ahir fou per l’ultraconservador Huckabee. Si Giuliani finalment fos el candidat republicà, i espero que no (malgrat els dos partits tenen moltes coses que no m’agraden, sempre preferiré un demòcrata a la Casa Blanca, i en Giuliani és l’únic republicà que veig capaç de ser President), però si venç havent passat d’aquest dos Estats, haurà creat un precedent molt trencador. Altra cosa a destacar si entreu a les webs d’aquests candidats, trobareu sempre un apartat, siguin del partit que siguin, on explica la seva vida familiar, com estan de feliçment casats, l’enorme nombre de fills i filles que tenen, que bons estudiants i bones persones són aquests, i d’altres dades que a l’elector no hauria d’importar. Si la memòria no em falla, en Giuliani ha estat casat tres cops, i ha de ser escollit candidat per l’espectre més conservador de la societat nord-americana. Potser seria un altre trencament amb la costum i un acostament a l’estil Sarkozy del que us parlava fa uns dies.

1 de gener

Avui he començat l’any veient “Historia de un beso”, una pel·lícula molt maca i ben feta.
M’he llevat massa tard per a veure els clàssics salts de trampolí d’esquí del dia 1, però he tingut la sort de reposar al sofà veient aquesta excel·lent pel·lícula d’en Garci. Sense ànim de fer de Josep Cuní, Garci que, per cert, tenia un programa molt interessant a TV2 anomenat “Que grande es el cine”. Cine, que és la mancança que trobo en aquest canal, a excepció d’en Gasset Dubois i la Cayetana Guillén Cuervo, però que els seus programes són diferents al d’en Garci, on es veien pel·lícules clàssiques i es mantenien interessants tertúlies, malgrat que algunes soporíferes, tot s’ha de dir. Juntament amb la desaparició del programa de llibres d’en Javier Rioyo per baixa audiència, un altre aspecte criticable en una televisió pública, que s’hagin de llançar a la guerra de l’audiència.
La pel·lícula està situada en dos moments diferents, un primer durant la vida d’un escriptor asturià i el segon, tot just havent mort aquest i quan ve de París el seu nebot. Les històries d’amor entrellaçades, els enamoraments a diferents edats, les cites literàries, les frases cèlebres, fan d’aquesta pel·lícula un treball molt ben fet, malgrat l’Academia del Cine sol tenir altres criteris a l’hora de triar la peli espanyola que competeixi per l’Òscar de millor pel·lícula de parla no anglesa.

Reflexions del 2007

Tancant ja el primer dia de l’any és inevitable fer inventari de l’any 2007. Persones que has conegut, noves feines, nous cursos, tot té els seus pros i contres. Val a dir que aquest any ja passat ha estat un any intens. Quan el recordi en termes globals estaré prou satisfet, llicenciatura en dret, col·legiació, concurs de la tele, viatges, cotxe nou, feines noves, nous estudis, cursos, gent molt especial coneguda, val a dir que la majoria de coses bones alhora m’han succeït al llarg del segon semestre de l’any. Tot correcte, a excepció d’una taca negra en tot l’any, ha marxat el meu avi matern. Fa dies que li hauria d’haver escrit aquestes línies que voldria que servissin de petit homenatge:

Yayo, me siento un poco raro escribiéndote estas líneas, pues no creo que en la reencarnación ni en la vida eterna, son patrañas de gente que se resiste a aceptar la realidad, el mundo duro y crudo, pero también feliz en el que nos toca vivir. Nuestro paso por aquí marca toda nuestra existencia pero nunca más. Hace poco más de un mes estuve en Girona en la Conferencia Nacional del PSC, y creo que fue Carme Chacón (ya es ministra y ahora candidata por Barcelona a las elecciones del próximo marzo) quien, homenajeando a Paco Candel, ilustre representante de “Els altres catalans” y que horas antes nos había dejado, dijo que una persona permanece viva mientras haya alguien que le recuerde.
Si me hablan de la muerte de un tatarabuelo no me entristecerá, ni se me mojarán los ojos como me sucede con la tuya, por los años que hemos compartido juntos, por las experiencias vividas, por los paseos, las conversaciones o los vasos de vino. Te voy a poner un poco al día, para que veas como va todo. Terminé la carrera, ya soy abogado y te adjunto una foto en la que ves a mi madre contenta. Estoy estudiando un máster, tengo coche nuevo, he viajado mucho, tenemos en la familia a dos buenos futbolistas, que sean profesionales o no me da igual, lo importante es que se formen, se dediquen a aquello que les guste y que sean buenas personas. Pero pasemos sin más dilaciones a todo aquello que a ti y a mí nos gustaba hablar. Tus nietos están estudiando todos, cosa que tú no pudiste hacer por la maldita guerra y por la opresión y el abuso que ejercieron los vencedores sobre los vencidos. Fueron años muy duros, de muchas penalidades, de muchas revanchas, aunque sigan existiendo aquellos que miran hacia otro lado cuando hablamos de reconocer el valor y coraje de aquellos que lucharon por la democracia, como lo hizo tu padre, mi bisabuelo y que tuve que realizar trabajos forzados en el Valle de los Caídos, a pesar que unos cuantos cínicos imbéciles hagan ver que saben de historia y nos digan ahora que esos trabajos no eran forzados. Por esa razón sigo creyendo conveniente que el PSOE, tu PSOE, siga teniendo la o de obrero en su nombre. En pleno siglo XXI el PSOE es un partido de masas que llega a todos los espectros de la población, desde obreros a empresarios. Lakoff, un lingüista muy bueno estadounidense, dice que se prioriza más la ideología que no el nivel económico de las personas. Aquellos revanchistas que vencieron creían en una sociedad de clases muy marcada, en la cuál, ellos, por el hecho de haber nacido donde habían nacido, tenían unos derechos adquiridos que no teníais muchos de los que teníais la inteligencia pero os habían degradado por pertenecer familiarmente al bando vencido. Creían que se perpetuarían en el poder, pero no sabían que les hacía falta inteligencia.

Pasados muchos años nuestra sociedad es mucho más igualitaria y tú y yo sabemos gracias a quien fue eso, y no fue gracias a Franco, Suárez o Aznar, sino gracias a los gobiernos socialistas que hemos tenido en demcoracia.
En mayo hicieron un esfuerzo en llevarte a votar. En aquel momento si eran municipales o estatales te daba igual, tú querías votar socialista, querías votar porque muchos años te tuvieron sin votar los que sabemos. Y lo hiciste. El próximo 9 de marzo tú ya no lo harás, pero lo haremos muchos, porque tenías razón, porque la derecha española dista mucho de la derecha democrática de cualquier otro país europeo, porque quien va a votar a esos tres tontos que me decías, y que tú y yo sabemos quienes son, pero que la mayoría de la población también se ríe de las chorradas que han venido haciendo, solo hay que ver en los últimos meses ruedas de prensa, declaraciones, entrevistas o artículos para comprender como se puede llegar a ser de ridículo. Pues eso, que termino estas líneas riendo, porque has vivido una vida plena en lo personal, que yo firmaría llegar ahora mismo a tu edad y porque la democracia es sólida, y eso es importante para todos. Gracias por todo.