A voltes amb la crisi

Feia dies que volia trobar un petit espai de 20 minuts per a dedicar-vos unes línies, sorgides de forma espontània, amb una mínima coherència, alhora que mínimament atractives, per a incitar-vos a llegir aquest modest bloc.

El món no para de girar i ens arriben notícies de tot el “planeta terra” importants. La captura de Bin Laden ha estat sens dubte una bona notícia per a la seguretat internacional, malgrat que no crec que sigui necessari celebrar la seva mort amb la pompositat que hem vist a les darreres hores.

La Sala 61 del Tribunal Suprem ha decidit no permetre a Bildu concórrer a les properes eleccions. No tinc cap dubte que els eminents magistrats hauran fet una bona fonamentació del dret però, el sentit comú i la lectura de la “Llei de partits” em fa pensar que no es pot negar el dret a concórrer lliurement a uns comicis a partits que formaven part d’aquesta candidatura amb llarga trajectòria democràtica. Quan, a l’abril del 1977, es va legalitzar el PCE i se’l va permetre concórrer a les Eleccions Generals d’aquell any, es respectava més la pluralitat ideològica que la que probablement hi haurà a les eleccions municipals, 34 anys després. Segurament estigui fallant quelcom.

I tampoc són gaire bones les notícies que arriben de Madrid referents al Fons de Competitivitat. En primer lloc, perquè els pactes es fan per a complir-los. En segon lloc, perquè probablement no són els mitjans de comunicació el lloc adequat per a discutir de quantitats. I, en darrer lloc, perquè aquest fet no fa més que evidenciar un problema endèmic estatal, que se solucionaria si totes les administracions tinguessin uns interlocutors que s’asseguessin a taula a debatre les actuals reparticions competencials i de recursos de tots els ens. Potser ha arribat l’hora de fer quelcom així. Tot el que sigui deixar passar el temps, no farà més que erosionar.

No són gens bones les notícies de les retallades en serveis públics del govern de CIU. Estic d’acord que calgui reduir el deute, però hi ha encara moltes despeses que es podrien retallar abans que el pilar de la cohesió social, format per educació i salut. Potser no és un bon moment per a la pressió fiscal, però serà el binomi impostos pagats per qui més té i finançament mes just per a Catalunya el que ens farà un país més igualitari.

En darrer lloc, em guardo el plat fort. Fa una setmana vaig anar a veure el documental “Inside Job” que us recomano de totes totes. Vaig quedar corglaçat. Cal tenir en compte que, igual que ja passava amb els documentals de Michael Moore cal detectar els elements subjectius que es poden percebre fàcilment. Però, el que és innegable és, que se segueixen ampliant las desigualtats socials a escala mundial i, el que és més greu, s’evidencia com determinats directius i persones amb un elevat poder adquisitiu poden jugar amb els mercats financers de manera que tinguin una ingerència directa en la caiguda de països, com ara Islàndia, o com rebassen la prima línia vermella del conflicte competencial, exercint els mateixos actors causants de la crisi mundial a bancs i asseguradores com a responsables econòmics de l’administració nord-americana, de tots els colors.

La veritat és que m’hagués agradat fer un article més optimista al respecte però la situació és la que és. Per aquesta raó, us animo a que d’aquí una mica més de dues setmanes participeu a les eleccions, decidint qui creieu que defensarà més els vostres interessos i els del vostre grup, exigint sense cap mena de problema fer front als causants de la crisi global, demanant un enduriment de les mesures penals contra els causants on es provi l’actuació amb mala fe. No són bons temps per a dir-ho, però esteu decidint que voleu ser de grans.