Socialisme reformat

Ja fa més d’una setmana que es va produir el més difícil encara per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la tercera derrota consecutiva en encara no un any. Qui digui que no preveia la derrota a les eleccions catalanes, és que no havia vist les enquestes o no havia palpat el pols ciutadà. Igual que a Barcelona ciutat per a les municipals, encara que, vistos els resultats de les votacions a les eleccions primàries per a triar candidat, és normal que hi hagi qui tingui dubtes sobre sovint hi ha persones que interpretin o, si més no, llegeixin les enquestes. I del 20-N fou, si cap, la més dura de les tres derrotes, donat que es preveia el tsunami del PP a nivell estatal, però s’esperava la resistència a nivell català. De tota manera, “no hay mal que por bien no venga”, doncs serveix per a fer caure un tòpic, excessivament estès, que és quan s’acosta al PSOE que el PSC obté els seus millors resultats. Segurament, doncs, sigui ara el moment de fer el “reset” i de reiniciar o de reinventar-ho tot. Jo no sé si hi ha algú que prefereix seguir amb les dinàmiques de gran partit i amb una organització excessivament jerarquitzada, amb una direcció aïllada del carrer i d’allò que demana la nostra societat avui. Jo no. Vull la reconstrucció del socialisme català, no per a guanyar eleccions, doncs aquesta és només l’eina o mitjà d’aplicació de la teva ideologia o pensament, sinó per a fer del nostre país un model que s’exporti arreu i on tothom s’hi trobi còmode, mitjançant la implementació dels nostres principis ideològics que, en l’actualitat no acaben de quallar a la ciutadania.
En menys d’un mes, se celebrarà un Congrés que escollirà una nova direcció però, sense un debat profund d’idees, sense una sacsejada dels principis ideològics, no ens servirà de res. Per tant, no sé si el Congrés serà el lloc idoni, per la seva brevetat, però sóc de la opinió que, sense un debat aprofundit en les properes setmanes (si es fixa un termini més llarg, habitualment se sol deixar estar) d’un seguit de punts, ens separarem cada cop més de l’hegemonia que hauríem d’exercir a Catalunya i, el pal de paller del catalanisme serà d’uns altres. Ens toca doncs:
1) Debatre quin model d’estat volem. D’acord, som federalistes. Si no som capaços de fer pedagogia del concepte, estarem en fora de joc en el debat nacional. Ha de ser un debat fresc i serè, sense apriorismes, donant cabuda a totes les possibilitats. Si defugim aquests debats per la falsa creença que això separa més que no pas uneix, passarem uns altres 30 anys sense definir-nos i només farem que perdre vots en aquest tema per indefinició. I aquest debat indefugiblement ens ajudaria a travar la nostra relació amb el PSOE. Hi ha un seguit de punts que cal posar sobre la taula i, si no s’accepten, serem companys fraternals d’ideologia, però decidirem aquí, podent pensar en clau de país, més que res per allò de tornar a ser pal de paller i fer l’estaquirot, com ha passat en moltes ocasions darrerament. Cal un ultimàtum.
2) Aprofundiment democràtic: Els pocs càrrecs públics que tenim en aquest moment, han de ser pioners en aquesta matèria. Cal transparència, no només de sous i patrimonis, que són temes, podríem dir que luxuriosos per al gran públic, sinó de la seva gestió habitual, del dia a dia. Fer pedagogia demostrant que la seva feina és molt important, escoltar a la població i fent arribar les seves queixes i preocupacions a la instància on es trobin.
3) Sostenibilitat: Segurament serà el tema principal de debat polític dels propers 20 anys. Cal doncs, ser pioners ara, i no permetre que siguin altres forces les que marquin l’agenda al respecte. Amb l’excusa de la crisi no es pot permetre l’eradicació d’alguns d’aquests drets socials inalienables. Això no treu que no es faci això des de la responsabilitat i amb un discurs econòmic progressista, alhora que realista.
4) La crisi socialdemòcrata: Cal aprofundir perquè vivim cada dia en una societat cada cop més individualsta, en la qual es perd cada dia més l’esperit d’equip i el respecte per l’espai públic, i allò que és comú, per part de tots els individus que formen la societat. Potser és un problema generacional, però segurament calgui inculcar valors, com a frenada temporal.
I, sí, després d’arribats a aquest punt, caldrà una direcció que ho implementi, de la forma més transparent i participativa possible.