àgora vilanovina

Els set pecats capitals

2012-01-04T17:41:00.000+01:00

De vegades, quan ens situem a l'any 2012, amb un seguit d'avenços i comoditats, se'ns fa difícil empatitzar amb avantpassats o, si més no, amb les seves costums.
La ciència ens ha demostrat amb els seus descobriments que no hi havia un ésser superior i, per tant, sembla a simple vista que les religions no tenen raó de ser a data d'avui. De fet, caldria filar prim i explicitar que són els fonamentalismes religiosos aquells que realment generen problemes, però les religions tenen raó de ser, sempre i quan transmetin un seguit de valors als seus fidels que no podem trobar en d'altres activitats quotidianes de la nostra vida. L'altre dia pensava, per exemple, en el cristianisme i en els set pecats capitals. La creació d'aquest concepte demostra dos aspectes que serveixen de crítica a l'actual jerarquia eclesiàstica: No han estat capaços de retenir als millors pensadors al seu costat creant una doctrina d'ús habitual per la població i, en segon lloc, que han "venut" fatal el seu producte.
Si entrem a analitzar els set pecats capitals i cadascú de nosaltres fa l'exercici de pensar si ha incomplert algun d'ells en algun moment de les seves vides, segurament ho haurem fet (caldria valorar nivells de gravetat de cadascun d'ells, doncs no crec que sigui el mateix), però els problemes que han existit al llarg de la nostra història i que segueixen existint a data d'avui es poden resumir en reiterats incompliments dels mateixos. Per aquesta raó, si bé hi ha preceptes religiosos que han quedat desfasats, caldria readaptar-los a la quotidianitat o emprar-los per a crear un seguit d'idees i preceptes (si són laïcs, millor) que es puguin ensenyar a les escoles i que serveixin de filosofia vital. Poso l'exemple dels pecats capitals però, està clar que la idea es pot generar sense necessitat de tenir una denominació religiosa, però que ens serveixi per a les nostres vides.
Quan llegeixes notícies de dictadors que oprimeixen als seus pobles, mentre ells viuen en l'opulència; casos d'extranyes morts, segrestos o repressions d'opositors a governs; casos d'abusos sexuals; o la crisi actual, on hem viscut a un castell de sorra, per l'especulació i l'afany per enriquir-se d'uns quants, demostra que, en termes globals, com a societat tenim un problema, més extens o menys interioritzat a determinades zones del planeta, però el problema el tenim. La religió i la política han de jugar un paper important, tenint en compte que, si no ho fan, no tindran la seguretat de marcar els tempos. Estem veient com, per via de les TIC es donen a conèixer diàriament tupinades, repressions i actituds poc democràtiques. La societat en xarxa va cada dia a més i això em fa ser optimista. Cal ara doncs, qui generi opinions i qui dirigeixi aquestes actituds per a fer un món millor.

Socialisme reformat

2011-11-29T17:08:00.000+01:00

Ja fa més d’una setmana que es va produir el més difícil encara per al Partit dels Socialistes de Catalunya, la tercera derrota consecutiva en encara no un any. Qui digui que no preveia la derrota a les eleccions catalanes, és que no havia vist les enquestes o no havia palpat el pols ciutadà. Igual que a Barcelona ciutat per a les municipals, encara que, vistos els resultats de les votacions a les eleccions primàries per a triar candidat, és normal que hi hagi qui tingui dubtes sobre sovint hi ha persones que interpretin o, si més no, llegeixin les enquestes. I del 20-N fou, si cap, la més dura de les tres derrotes, donat que es preveia el tsunami del PP a nivell estatal, però s’esperava la resistència a nivell català. De tota manera, “no hay mal que por bien no venga”, doncs serveix per a fer caure un tòpic, excessivament estès, que és quan s’acosta al PSOE que el PSC obté els seus millors resultats. Segurament, doncs, sigui ara el moment de fer el “reset” i de reiniciar o de reinventar-ho tot. Jo no sé si hi ha algú que prefereix seguir amb les dinàmiques de gran partit i amb una organització excessivament jerarquitzada, amb una direcció aïllada del carrer i d’allò que demana la nostra societat avui. Jo no. Vull la reconstrucció del socialisme català, no per a guanyar eleccions, doncs aquesta és només l’eina o mitjà d’aplicació de la teva ideologia o pensament, sinó per a fer del nostre país un model que s’exporti arreu i on tothom s’hi trobi còmode, mitjançant la implementació dels nostres principis ideològics que, en l’actualitat no acaben de quallar a la ciutadania.
En menys d’un mes, se celebrarà un Congrés que escollirà una nova direcció però, sense un debat profund d’idees, sense una sacsejada dels principis ideològics, no ens servirà de res. Per tant, no sé si el Congrés serà el lloc idoni, per la seva brevetat, però sóc de la opinió que, sense un debat aprofundit en les properes setmanes (si es fixa un termini més llarg, habitualment se sol deixar estar) d’un seguit de punts, ens separarem cada cop més de l’hegemonia que hauríem d’exercir a Catalunya i, el pal de paller del catalanisme serà d’uns altres. Ens toca doncs:
1) Debatre quin model d’estat volem. D’acord, som federalistes. Si no som capaços de fer pedagogia del concepte, estarem en fora de joc en el debat nacional. Ha de ser un debat fresc i serè, sense apriorismes, donant cabuda a totes les possibilitats. Si defugim aquests debats per la falsa creença que això separa més que no pas uneix, passarem uns altres 30 anys sense definir-nos i només farem que perdre vots en aquest tema per indefinició. I aquest debat indefugiblement ens ajudaria a travar la nostra relació amb el PSOE. Hi ha un seguit de punts que cal posar sobre la taula i, si no s’accepten, serem companys fraternals d’ideologia, però decidirem aquí, podent pensar en clau de país, més que res per allò de tornar a ser pal de paller i fer l’estaquirot, com ha passat en moltes ocasions darrerament. Cal un ultimàtum.
2) Aprofundiment democràtic: Els pocs càrrecs públics que tenim en aquest moment, han de ser pioners en aquesta matèria. Cal transparència, no només de sous i patrimonis, que són temes, podríem dir que luxuriosos per al gran públic, sinó de la seva gestió habitual, del dia a dia. Fer pedagogia demostrant que la seva feina és molt important, escoltar a la població i fent arribar les seves queixes i preocupacions a la instància on es trobin.
3) Sostenibilitat: Segurament serà el tema principal de debat polític dels propers 20 anys. Cal doncs, ser pioners ara, i no permetre que siguin altres forces les que marquin l’agenda al respecte. Amb l’excusa de la crisi no es pot permetre l’eradicació d’alguns d’aquests drets socials inalienables. Això no treu que no es faci això des de la responsabilitat i amb un discurs econòmic progressista, alhora que realista.
4) La crisi socialdemòcrata: Cal aprofundir perquè vivim cada dia en una societat cada cop més individualsta, en la qual es perd cada dia més l’esperit d’equip i el respecte per l’espai públic, i allò que és comú, per part de tots els individus que formen la societat. Potser és un problema generacional, però segurament calgui inculcar valors, com a frenada temporal.
I, sí, després d’arribats a aquest punt, caldrà una direcció que ho implementi, de la forma més transparent i participativa possible.

Allò que he entès de la crisi

2011-10-24T21:17:00.000+02:00

Fa més de tres anys que sentim la paraula crisi, a tort i a dret. Molt s’ha escrit i opinat al respecte i, com més abundo en el tema, més tinc la sensació de no tenir gaire idea d’aquesta. Avui mateix, llegia un article al “El País” sobre el crac del 29 i que, al cap d’uns anys les coses van canviar i es va dir que res tornaria a ser com abans. Malauradament, més de 80 anys després no hem aprés de les lliçons de la història i, fent el paral•lelisme històric que al seu dia Marx va fer sobre la lluita de classes i com aquesta s’anava repetint en diferents períodes, en aquest cas ens trobem davant d’una repetició d’un capitalisme, plasmat en el lliure mercat i en unes pràctiques especulatives que ens porten cap al pedregar.
Dit d’una altra manera, a la vida, hi ha factors d’un individu sobre els que podem incidir directament o indirecte, mentre que d’altres ens passen per sobre sense poder fer-hi res. I a una majoria, la crisi ens ha sobrevingut sense ser capaços de fer res. Seguim sent igual de fràgils que ho érem al 1929. Si demà una majoria d’inversors en borsa o, millor dit, una minoria -que posseeix la majoria de les accions en joc- decideix vendre les seves accions, com al 1929, suposaria una caiguda de les borses que faria trontollar les borses mundials. Això faria fer fallida a moltes empreses grans i multinacionals, que acomiadarien a la majoria dels seus treballadors, alhora que deixarien de pagar als seus proveïdors, petits i grans, que alhora tampoc podrien pagar als seus treballadors i generarien un efecte dòmino. Malgrat encara no ha hagut un crac de la borsa com el del 1929, sí que han existit petites sacsejades que ens ha portat a la situació actual i, si en algun determinat moment cauen les borses, seria la cirereta del pastís especulatiu. De fet, segurament també caldria que ens plantegéssim de la gravetat d’un default d’un país sencer, com és el cas grec, doncs la situació és més important del que creiem.
No es pot, evidentment, obviar que, una caiguda de les borses, en moltes ocasions, significaria la compra per preu irrisori d’accions i, conseqüentment, del control de grans empreses, per part dels quatre multimilionaris que mouen el món. Això generaria, per una banda, més desigualtat però, per l’altra, clarament seria simptomàtic que són ells els que permeten les oscil•lacions a les borses. De fet, algú és tan ingenu, per a creure que, quan pugen en borsa les accions d’una determinada empresa, el dia anterior no han comprat barat accions de la mateixa aquelles persones amb recursos suficients per a adquirir aquestes accions? Volíem no caure més en una crisi com la del 1929, i ens hem posat de peus a la galleda. L’any 2011 segueix no existint una Taxa Tobin, segueixen havent-hi paradisos fiscals, en una època on s’implanta el comerç on-line no existeix una harmonització fiscal i moltes empreses busca el país on ha de tributar menys, les borses segueixen fluint i oscil•lant-se, els poderosos segueixen tenint una majoria d’accions i també disposen d’informació confidencial per a especular i lucrar-se a costa dels ingenus petits inversors borsaris, que encara creuen que faran negoci operant en borsa.
Som fràgils i repetim una vegada rere l’altre els mateixos errors. El creixement del PIB dels països anomenats BRICS és exponencial i creiem que això es fa per art de màgia i que invertir allà és una bona mesura. Però els multimilionaris que dominen el món saben que la majoria d’ells, en especial Brasil, no estan patint més que una bombolla, com la que teníem aquí anys enrere, i que ara poden invertir, però també saben quan podran sortir, deixant a països amb una mà davant i una altra darrera.
Tot és cíclic. Fa uns quants anys apuntàvem símptomes de l’Argentina de primers del segle XXI i no vam fer res. Ara els BRICS també prenen mesures i, paradoxalment, tornarem a veure a l’Argentina inclosa dins d’aquest grup, en un tres i no res.
I què podem fer nosaltres? Òbviament crec que cal ser optimistes (que no vol dir somiatruites). Vivim a un món globalitzat i connectat i en xarxa. Cal doncs, aprendre dels bons exemples. Alemanya, va afrontar les mesures que calien al moment adequat, i ara té una indústria sòlida. No vol dir que no puguin patir una crisi però, el seu desenvolupament en R+D+I, els fa més difícils de superar, a part de l’evident solidesa d’aquests sectors.
Cal que, com a societat, plantegem reformes de veritat. Igual que sempre he defensat que un desenvolupament sostenible requereix d’un lideratge internacional i d’una conscienciació social, cal que, d’alguna manera, inquirim als nostres dirigents a emprendre avanços en aquesta línia. Quan llegeixes que, a la Cooperativa Mondragón, el seu President no guanya més del triple que el treballa que cobra menys, traça un camí a seguir, lligat alhora amb l’eliminació de paradisos fiscals, l’harmonització fiscal o la fixació d’una taxa internacional. Un món més just, en definitiva.
Caldria també que ens carreguem d’armes pròpies i, en la mesura del possible, poguéssim estalviar a les cases per a tenir un remanent d’un mes a un any (cadascú en la mesura que pugui, si pot) i, d’aquesta manera, poder afrontar els pagaments obligatoris si, per la raó que sigui, un mes deixem de cobrar allò que ingressàvem habitualment (clients, nòmina, etc). Evidentment que cal incentivar el consum però, el castell de cartes és tant dèbil que, aquest mínim, és necessari per no caure en l’altre joc de taula, que seria l’efecte dòmino i, això fer que nosaltres deixem de pagar les nostres obligacions, i els nostres creditors als seus creditors, i tot plegat elevat a l’enèsima potència.
Ja per acabar, crec que, cal exigir sempre més als nostres dirigents polítics, però cal que cadascú aportem també el nostra gra de sorra i, alhora, convidem a d’altres estaments a manifestar-se en aquest sentit. A tall d’exemple, l’Església Catòlica podria predicar contra pecats capitals com l’avarícia. No es pot menystenir aquest altaveu catòlic, que no sona i, sovint, quan sona, ho fa per a dir coses molts antigues, i no les que segurament pertoquin.

El PSC a la cruïlla

2011-09-30T17:50:00.000+02:00

A finals de juny d’aquest any, va aparèixer una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) on, se’ns deia que, aproximadament, un 43% dels catalans estaven a favor de la independència. Curiosament, si s’oferia un ventall més ampli de respostes, tan sols hi estaven d’acord 1 de cada 4 catalans, mentre que 1 de cada 3 preferia que Catalunya fos un Estat Federal dins d’Espanya. Segurament, la següent pregunta ha de ser, inevitablement, per què més de la meitat dels catalans aposten per un estat, ja sigui federal dins d’Espanya o estat totalment independent? Doncs per un progressiu procés de desenamorament entre Catalunya i Espanya. Segurament, si escoltéssim, llegíssim i veiéssim algun mitjà de comunicació de la “Brunete mediàtica” dirien que és degut a un procediment d’intoxicació de les ments dels catalans per culpa de la classe política i dels mitjans de comunicació d’aquí. La veritat és que, amb aquestes afirmacions, sobrevaloren a mitjans i polítics catalans. Malauradament, gran part de la variació d’aquesta forma de pensar dels catalans respecte del seu país, ha vingut donat per una indecent Sentència del Tribunal Constitucional. En ocasions oblidem que, més del 90% de catalans va donar suport a un Estatut que, un Tribunal, amb uns magistrats, actuant de forma totalment arbitrària i subjectiva, van passar pel sedàs. Aquest fet, malgrat que no únic, sí que va generar una immensa frustració dins de la població catalana, doncs hi havia al seu darrera un suport majoritari de la població i, qualsevol desautorització, posava en tela de judici (mai millor dit) una decisió popular.
Cal, alhora, estar alerta al que diuen les enquestes, doncs, un aprofundiment al projecte federal de Catalunya té el més ampli suport de la població i tot, sense necessitat de sortir d’Espanya, sinó amb la implementació d’un vertader federalisme dual, que atorgui a Catalunya el seu dret a decidir en tants i tants àmbits competencials on històricament ha existit una col•lisió d’interessos.
Un cop dit tot això, on es troba el PSC? Doncs desgraciadament seguim enquistats en l’eix esquerra-dreta que, òbviament és molt important, i la més important base ideològica del socialisme però, hem menystingut un eix Catalunya-Espanya, hem fet veure que no anava amb nosaltres i, no només no hem aconseguit treure aquest debat del centre de l’agenda política sinó que, a més, hem defugit del mateix, precisament en el moment en que era bàsic i imprescindible endinsar-s’hi, com han provat les enquestes. La votació al Congrés contra el fons de competitivitat és un altre dels exemples que demostren que cal que els socialistes catalans tinguem veu pròpia al Congrés però, alerta, no per a tenir més vots per defensar el país en casos concrets, sinó perquè vertaderament estimem Catalunya i creiem que cal prioritzar aquesta per davant dels interessos del PSOE, doncs, de vegades, sembla que hi hagi qui vulgui un grup només per a tenir millors resultats electorals. Seria un gran error no defensar Catalunya perquè ens ho creguem.
S’acosten unes Eleccions Generals i un Congrés del PSC, segurament són dues dates transcendentals, on decidirem i sabrem que volem ser de grans. L’aprofundiment federal i el reconeixement de la nació són dos fets molt importants, com per a no dóna’ls-hi la importància que mereixen, com s’ha fet fins ara, alhora que es fa una defensa ferma dels serveis públics bàsics. Es poden tenir varis fronts oberts alhora, sense que això sigui dramàtic i esmerçar-hi esforços en totes elles.

El PSC de demà passat

2011-08-31T19:41:00.001+02:00

Molta tinta i hores s’han gastat al llarg dels darrers mesos sobre la situació del socialisme en global i del PSC en particular. Passat aquest temps i oberta la veda, no serè jo qui descobreixi la sopa d’all, tampoc serè cap indigne per exposar a la llum pública la meva opinió, perquè no cal tapar cap vergonya en un moment com aquest, sinó que ha arribat l’hora de mostrar les virtuts del meu partit a l’exterior, en una època de debilitat ideològica i de credibilitat perduda. I dic tot això perquè no podem ser autocomplaents, creient que aquesta situació és temporal i que no calen canvis. No marquem el discurs polític a Catalunya, com tampoc ho fem a nivell estatal, seguint l’estela del PSOE, que cada cop sembla més que la seva S i la seva O siguin una broma. No pretenc generar adeptes, crear cap grup, ni res per l’estil, tan sols vull donar el meu punt de vista lliure sobre allò que cal fer a partir, doncs el passat segurament el descriuran millor els historiadors.

Fa 80 anys la CNT tenia més d’un milió d’afiliats a l’Estat espanyol i ara tan sols li donen suport quatre nostàlgics que no s’han adaptat als temps que corren. El paradigma de la igualtat i la justícia social, com ho era la ideologia comunista, a les principals potències europees no va saber adaptar-se a la caiguda del mur de Berlín i no van ser suficientment crítics amb l’aplicació totalitària de la seva ideologia i, a més, no va triomfar una proposta modernitzadora com era la eurocomunista a principis dels 80 i, actualment, tan sols abracen aquesta ideologia de forma dogmàtica un grup molt minoritari. La meva pretensió no és fer un paral•lelisme amb que pot passar amb la socialdemocràcia doncs, sens dubte, es tracta d’una ideologia molt més sòlida. Aquest fet, però, no hauria de ser suficient per a caure amb l’autocomplaença i creure que tenim la feina feta. Els temps canvien i les ideologies, com els minuts, les persones o les cèl•lules que les formen passen i es transformen. Per aquesta raó, si creiem que el Congrés del PSC del proper desembre no és més que un pedaç, una solució cosmètica on canviant el capità del vaixell ja està tot solucionat, estarem profundament errats.

Els indignats del 15-M no són més que una clara mostra d’una societat cansada de la situació actual. Cal ser autocrítics i acceptar que determinades coses s’han fet malament si hem arribat a aquesta situació. Cal acceptar que tenim un problema generacional, tant en termes d’atur, com d’un sistema educatiu que transmeti un seguit de valors que donin la importància que mereix a la vida en societat i a l’esforç. Aquests valors també han de pertànyer a l’esquerra. Cal educar en l’altruisme però, alhora cal ensenyar que allò que pertany a la comunitat s’ha de cuidar com si fos d’un mateix. I també cal educar en l’esforç. En cas contrari, despertem l’individualisme, que ve produït per un aprenentatge egoista però, alhora, per no veure la mateixa implicació per a conservar el que és públic per part de tots els elements de la societat. I aquest aspecte cal tractar-lo al Congrés del PSC. Cal que ens plantegem en que està errant el sistema educatiu, en que hem fallat com a societat per a haver cultivat aquestes actituds individualistes, en la defensa d’allò públic, però no només pel fet de ser-ho, sense portar la corresponent argumentació sinó perquè es tracta d’un seguit de serveis que beneficien al col•lectiu. I cal, especialment recuperar la transparència en la gestió pública. En la gestió seriosa i transparent. Ha arribat l’hora que el PSC, per primer cop en els darrers mesos lideri el debat de la transparència. Fent públics i accessibles periòdicament els ingressos dels càrrecs públics. Fixant uns barems retributius als ajuntaments, etc.

En segon lloc, fent un discurs econòmic socialdemòcrata. En un moment com l’actual, és imprescindible incloure l’aspecte econòmic dins del debat polític habitual. No és moment de proposar excessives despeses sense preveure com ingressar abans, sinó de ser austers, però preveient la despesa pública necessària en aquells àmbits imprescindibles, amb la ferma voluntat d’augmentar la despesa quan la situació ho permeti, però sense necessitat de caure en mesures liberals, com ara la de fixar un sostre de dèficit. Alhora, la progressiva terciarització dels llocs de treball i d’externalització de determinats serveis ens porta a preveure que, en els propers anys, la xifra de treballadors autònoms augmentarà considerablement. Ha arribat l’hora, d’apostar fermament per les persones que emprenen.

En tercer lloc, el medi ambient. Cal tenir amplitud de mires, preveure els efectes perversos d’un canvi climàtic que s’acosta dia rere dia, i cal emprendre les mesures adequades. El discurs polític d’avui dia ha de ser ineludiblement ambiental. Ens hi juguem molt i, sobretot, s’hi juguen molt les properes generacions. Cal apostar per una filosofia de vida que sigui compatible amb la natura, que construeixi més que no pas destrueixi.

I, en darrer lloc, cal el reconeixement nacional de Catalunya. No podem negar que hi ha un seguit de factors que estan fent créixer la xifra d’independentistes a Catalunya. Situats en una tessitura on fan soroll des dels extrems, aquells que volen suprimir les CCAA i aquells que creuen que Catalunya ha de ser independent avui, estem una majoria, provinent d’orígens diverses però amb finalismes similars, però que coincidim en que, Catalunya, té unes peculiaritats diferents amb les altres CCAA. I que també coincidim en que l’Estatut necessita recuperar els mateixos articles que el poble va votar i que cal tinguem cada cop més competències o autogovern. Això és així per la possibilitat d’una major proximitat en els serveis i perquè, en el fons, el federalisme, és la via que pot ser majoritària a aquest país. Malauradament, la via federal no s’ha pogut implementar durant dècades per manca de voluntat dels grans partits estatals. I, si bé cal conservar unes relacions fraternals amb el PSOE, per proximitat ideològica cal, però, alhora, passar de relació tancada a relació oberta, doncs Catalunya i els catalans han de ser el primer per al PSC i això es pot fer, decidint des d’aquí, acabant amb una imatge en ocasions sucursalista, i aglutinant a totes les persones de l’espectre progressista nacional català que saben que, per a fer país, cal ser potents i que, aquesta potència s’aconsegueix amb el benestar dels ciutadans, no per la via dels mercats.

Què pots fer tu pel teu planeta ?

2011-07-21T16:53:00.001+02:00

No hi ha una actitud més altruista que la de preocupar-te per allò que passa al teu entorn i intentar que el món al que hi visquin les generacions futures.
Per tot això, el passat dissabte, dins del marc de l’Escola Nacional de Formació de JSC, va ser molt enriquidor el fet de poder conversar i escoltar opinions i punts de vista per persones preocupades pel nostre planeta. Persones que saben que és més important la sostenibilitat ambiental que barems, decàlegs i candidatures.
Potser la immediatesa, els tacticismes i el curt termini fan no tenir com a prioritat a l’agenda política el medi ambient però, creieu-me que qui, a data d’avui, sigui transgressor i innovador, s’estarà avançant al seu temps doncs, en un no gaire llarg termini de temps, el debat ambiental serà prioritari i, de fet, a data d’avui, ja ho hauria de ser, altra cosa és que, en aquesta vida, estiguem excessivament acostumats a actuar a posteriori.
Sens dubte calen accions globals i locals. Globals per part dels màxims mandataris mundials; per a reduir les emissions i per a firmar normatives que preservin el nostre planeta, i invertint en el desenvolupament de tecnologies que desenvolupin les energies renovables. I també donant a entendre als països emergents que els temps canvien i que, actualment cal una actitud responsable amb el món. I també ens toca a l’àmbit local, als particulars. Reciclant, consumint productes propers, estalviant energia i tenint una actitud responsable. No parlo de decréixer, no crec que sigui allò que toca ara, però el desenvolupament ha de ser sostenible, o no serà, o no serem, o no seran. Fes tot allò que estigui a les teves mans. La teva actitud compta. És la democràcia ambiental que s'ho val.

Antoni Castells exposa a Vilanova i la Geltrú la seva part de veritat

2011-07-12T16:32:00.004+02:00

El Catedràtic d’Hisenda Pública i exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va realitzar una trobada-col·loqui a Vilanova i la Geltrú, el passat dimecres 6 de juliol, en un acte organitzat per la Joventut Socialista de l’Alt Penedès i Garraf, a la que es van convidar també a persones joves interessades a poder escoltar i debatre amb l’exconseller.

Castells, va iniciar la seva intervenció expressant l’existència d’una triple crisi: l’econòmica, la nacional i la crisi d’un determinat model de representació política. Va afegir que cal un reformisme de veritat i que, per això, és necessari crear les condicions polítiques. També va incidir en que Catalunya no és com les altres setze CCAA, que cal reformular de dalt a baix el pacte d’autogovern i que la identitat nacional catalana ha de ser reconeguda. En aquest sentit, Castells, creu que, pel socialisme i, per l’esquerra en general, cal recuperar la centralitat política catalana i que, per això, és necessària la creació d’un projecte independent del PSOE.

Posteriorment es va realitzar un torn obert de paraules on es va poder debatre amb els assistents. Cal destacar algunes respostes per part de l’exconseller que van permetre reflexionar als assistents: “Un projecte és essencial. Sense projecte no hi ha res, només la gestió” o que “Cal fer sacrificis i que aquests siguin ben repartits” en són dos exemples, a més d’incidir especialment en la importància del lideratge: “Lideratge no és només convidar a la festa, és dir, de vegades, veritats incòmodes i dir allò que la gent no vol escoltar.”

La llei òmnibus

2011-06-27T18:38:00.000+02:00

Un modest consell que us vull donar avui per a la vida moderna, és que defugiu dels tòpics i, sobretot, dels simplismes. D’aquesta manera, si algú mai pontifica que les retallades que està perpetrant el govern català es deuen a la nostra supeditació a l’Estat i que amb una situació d’independència això no passaria, expresseu-li que, malgrat el govern català tindria més diners per a gastar, dita despesa tindria també un contingut ideològic i que, per a liberal en l’aspecte econòmic, la tendència sempre serà a reduir els ingressos i la despesa públics. De la mateixa manera que si us diuen que, voler un millor finançament per a Catalunya no és propi d’una persona d’esquerres o socialista i que és poc solidari, podeu explicar-li a la persona amb qui manteniu el diàleg que, a la vida, les obvietats més clares de vegades no ho són tant i que, la competitivitat de determinats territoris és adequat per al conjunt de la societat i traspassa fronteres psíquiques i mentals. Feta aquesta introducció, no puc obviar la denominada “llei òmnibus” i incidir en l’aspecte específic ambiental. Després de gairebé dues dècades en que s’accepta el concepte de desenvolupament sostenible com el camí a seguir, compatibilitzant l’aspecte social, l’econòmic i l’ambiental, ara paradoxalment ens trobem un text regressiu, on s’utilitzen obvietats, com les anteriorment citades, creient que l’economia té una preponderància suprema sobre la resta d’àrees. D’aquesta manera, a tall d’exemple, es podrà circular amb vehicles motoritzats per espais protegits, per a potenciar la indústria de la motocicleta. Consum, despesa, diners, i d’altres conceptes similars s’inoculen al subconscient del legislador i no els permet superar aquesta visió de curt termini. Li donen la volta a la truita i consideren que la normativa ambiental era un obstacle per a l’emprenedoria. I res més allunyat de la realitat. Un segon consell és que, en aquesta vida, no podem ser simplistes, com els aquí destacats, cal llegir, analitzar i, si creiem que alguna cosa està malament destacar-la. Per tant, segurament hi havia normativa ambiental que es podia haver creat d’altra manera però, trencar d’aquesta manera amb el passat, per a tornar a un pretèrit més llunyà, és perillós. Tan sols cal veure com les organitzacions ambientals han mostrat unitat al llarg d’aquests dies contra aquesta normativa.

Generar ocupació

2011-06-18T11:21:00.000+02:00

Existeix una gran conscienciació i consens entre la classe política i la ciutadania que la situació actual de crisi és insostenible i que cal emprendre mesures valentes per a acabar amb l’actual situació i, alhora, generar llocs de treball. El govern estatal és aquell que té més competències per a poder millorar la situació. Prova d’això és que, donat que no han existit mesures efectives per a acabar amb l’increment de la xifra d’aturats d’ençà l’inici de la crisi, les darreres eleccions i les enquestes mostren severs càstigs al Partit Socialista, que és aquell que s’ha trobat amb aquest responsabilitat en aquest moment històric. Arribats a aquest punt, és imprescindible emprendre les mesures adequades per a generar ocupació. Mesures efectives, més enllà de les eleccions generals que se celebraran d’aquí a uns mesos. Els líders polítics es transformen en estadistes quan són capaços de mirar més enllà de la cadira. Val a dir que, les perspectives a nivell estatal són nefastes. Un PSOE que no presenta solucions i un PP que tampoc té idees, sinó que espera que caigui el govern actual i que bufi el vent al seu favor al moment que a ell li pertoqui ostentar el poder. Alhora, modestament crec que el paper dels agents socials és important, però tampoc imprescindible per a emprendre les mesures pertinents, i més en una situació d’enrocament escaquístic com el que ha generat la patronal CEOE, esperant un govern conservador amb majoria absoluta, molt més favorable a aquests. Cal doncs, prendre solucions valentes i posar propostes sobre la taula. Per què no una reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals, garantint que el treballador no perdi poder adquisitiu i que no li suposi més despesa en quant a quotes a l’empresari? Si fem el càlcul ràpid, a l’Estat li interessa més que hi hagi 8 persones treballant –encara que així d’incentivar una contractació- que no pas que ho facin 7 i haver de pagar la prestació d’atur de la vuitena. En algunes ocasions, es parla també de la possibilitat de tendir a un contracte únic, que faria perdre diners a treballadors indefinits davant d’un possible acomiadament, però que augmentaria les indemnitzacions dels temporals (per cert, la gran majoria dels nous contractes que es fan ara). Em sembla clar que, segurament, allò que cal és buscar solucions a la contractació i no a l’acomiadament però, donat que la gran majoria de contractacions i acomiadaments es produeixen en treballadors temporals (per cert, la majoria joves) cal fer quelcom al respecte.
I tot això, ve donat perquè volia parlar sobre com que no s’ha d’incentivar l’activitat econòmica, és a dir, com no ha de ser una llei òmnibus però, en tot cas, ja us ho explicaré al proper capítol.

En campanya

2011-05-16T08:53:00.001+02:00

Primera setmana intensa de campanya. D'aquí a menys d'una setmana sabrem qui comandarà totes les ciutats del nostre país durant els propers 4 anys.
A Vilanova, des del PSC es treballa a dojo al llarg d'aquests dies, suposo que com tothom, però hi ha un element que em transmet especial tranquilitat, doncs es perceben els nervis evidents de l'alumne que s'ha de presentar a la selectivitat o a un examen -precisament l'altre dia pensava que aviat farà 11 anys que ho vaig fer, com passa el temps- però alhora, hi ha la calma de l'alumne que porta la lliçó ben apresa.
Mentre, a la premsa, segueixen existint planes d'internacional, societat o esports i hi ha persones que viuen amb la virtut o defecte de no fer gaire cas de les eleccions que se celebraran el proper 22 de maig.
I quina és la meva percepció de tot plegat? Doncs que aquesta setmana m'he sentit molt afectat amb el tema del fons de competitivitat per a Catalunya.
CIU, aplicant el seu habitual tacticisme electoral, va presentar una moció al Congrés dels Diputats, reclamant l'avançament de l'esmentat fons. No seré jo qui posi el crit al cel respecte de les retallades de CIU, doncs s'han limitat a aplicar les seves mesures. Quan hi ha un govern conservador a qualsevol administració tendeixen a créixer les desigualtats entre qui més i qui menys té. D'aquesta manera, qui té diners per a pagar una mútua privada, pot rebre una atenció més personalitzada i amb més comoditats (en cap moment dic més eficient o més professional). Per una altra banda, les escoles públiques tindran menys hores lectives que les concertades o privades, suposant que, el nen a qui els seus pares no puguin pagar-li una escola privada, acabarà la seva formació amb menys hores realitzades. He dit en sobrades ocasions que existeix un problema més de fons, com ho és la qualitat del sistema educatiu en terme globals però, si més no, caldria major igualtat per a afrontar els possibles canvis que han de venir. En definitiva, cal acabar amb les retallades dels serveis públics per part del Govern de la Generalitat però, alhora, cal reclamar l'avançament del fons de competitivitat per part del Govern de l'Estat i, alhora, estar amatents a l'adequada despesa d'aquests diners en allò que és important. Dit això, cal dir que, en qüestions de país, seria convenient evitar tacticismes electorals i fer pinya, encara que sigui per una vegada, si volem que Catalunya pugui implementar totes les polítiques socials que són necessàries.
Seguim treballant i, a partir de dilluns 23, farem els anàlisis, com sempre, a posteriori, per garantir no equivocar-nos.

A voltes amb la crisi

2011-05-03T18:24:00.000+02:00

Feia dies que volia trobar un petit espai de 20 minuts per a dedicar-vos unes línies, sorgides de forma espontània, amb una mínima coherència, alhora que mínimament atractives, per a incitar-vos a llegir aquest modest bloc.

El món no para de girar i ens arriben notícies de tot el “planeta terra” importants. La captura de Bin Laden ha estat sens dubte una bona notícia per a la seguretat internacional, malgrat que no crec que sigui necessari celebrar la seva mort amb la pompositat que hem vist a les darreres hores.

La Sala 61 del Tribunal Suprem ha decidit no permetre a Bildu concórrer a les properes eleccions. No tinc cap dubte que els eminents magistrats hauran fet una bona fonamentació del dret però, el sentit comú i la lectura de la “Llei de partits” em fa pensar que no es pot negar el dret a concórrer lliurement a uns comicis a partits que formaven part d’aquesta candidatura amb llarga trajectòria democràtica. Quan, a l’abril del 1977, es va legalitzar el PCE i se’l va permetre concórrer a les Eleccions Generals d’aquell any, es respectava més la pluralitat ideològica que la que probablement hi haurà a les eleccions municipals, 34 anys després. Segurament estigui fallant quelcom.

I tampoc són gaire bones les notícies que arriben de Madrid referents al Fons de Competitivitat. En primer lloc, perquè els pactes es fan per a complir-los. En segon lloc, perquè probablement no són els mitjans de comunicació el lloc adequat per a discutir de quantitats. I, en darrer lloc, perquè aquest fet no fa més que evidenciar un problema endèmic estatal, que se solucionaria si totes les administracions tinguessin uns interlocutors que s’asseguessin a taula a debatre les actuals reparticions competencials i de recursos de tots els ens. Potser ha arribat l’hora de fer quelcom així. Tot el que sigui deixar passar el temps, no farà més que erosionar.

No són gens bones les notícies de les retallades en serveis públics del govern de CIU. Estic d’acord que calgui reduir el deute, però hi ha encara moltes despeses que es podrien retallar abans que el pilar de la cohesió social, format per educació i salut. Potser no és un bon moment per a la pressió fiscal, però serà el binomi impostos pagats per qui més té i finançament mes just per a Catalunya el que ens farà un país més igualitari.

En darrer lloc, em guardo el plat fort. Fa una setmana vaig anar a veure el documental “Inside Job” que us recomano de totes totes. Vaig quedar corglaçat. Cal tenir en compte que, igual que ja passava amb els documentals de Michael Moore cal detectar els elements subjectius que es poden percebre fàcilment. Però, el que és innegable és, que se segueixen ampliant las desigualtats socials a escala mundial i, el que és més greu, s’evidencia com determinats directius i persones amb un elevat poder adquisitiu poden jugar amb els mercats financers de manera que tinguin una ingerència directa en la caiguda de països, com ara Islàndia, o com rebassen la prima línia vermella del conflicte competencial, exercint els mateixos actors causants de la crisi mundial a bancs i asseguradores com a responsables econòmics de l’administració nord-americana, de tots els colors.

La veritat és que m’hagués agradat fer un article més optimista al respecte però la situació és la que és. Per aquesta raó, us animo a que d’aquí una mica més de dues setmanes participeu a les eleccions, decidint qui creieu que defensarà més els vostres interessos i els del vostre grup, exigint sense cap mena de problema fer front als causants de la crisi global, demanant un enduriment de les mesures penals contra els causants on es provi l’actuació amb mala fe. No són bons temps per a dir-ho, però esteu decidint que voleu ser de grans.

EL CANVI CONTINUA

2011-04-21T17:30:00.000+02:00

Quan l’any 1999 va sorgir la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC), que donava suport a la candidatura d’en Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya, no fou per casualitat. Havien passat gairebé dues dècades de governs pujolistes, amb pactes tàcits amb el PP a nivell nacional i estatal, on proliferava l’anomenat peix al cove i s’apoderava de la societat catalana un conformisme excessiu. Llavors, un grup de persones referents en diversos àmbits professionals llencen a l’imaginari col•lectiu un debat de fons amb idees renovades. Davant d’una evident regressió de Catalunya, en tant que país, fan propostes -en aquell moment trencadores- com ara l’aposta per una millora de l’autogovern per la via del federalisme -fins aquell moment una mica aturada- o un aprofundiment democràtic davant d’unes institucions que havien adoptat uns vicis que les feien llunyanes a la ciutadania.

Malauradament, el pas del temps, alhora que ens ha portat la simplificació del discurs, ha fet que es mantingués el terme “canvi” sense la càrrega de contingut que en el seu dia va tenir quan el proposaven els CpC.

D’aquesta manera, Convergència i Unió va fer ús del terme canvi al llarg de la campanya de les passades eleccions nacionals i se’n va sortir prou bé. Aquesta experiència feliç ha fet que, els seus creadors d’eslògans electorals, hagin recomanat emprar aquest terme a tots els municipis del país on CIU es troba a l’oposició, com si es tractés d’una oferta de llançament que han d’oferir en promoció totes les franquícies d’una cadena de menjar ràpid. I, Vilanova i la Geltrú, no ha estat una excepció davant d’aquesta campanya nacional convergent pel canvi.

A la nostra ciutat, CIU fa temps que parla de canvi. Humilment, m’agradaria proposar l’abandonament d’aquest debat banal i simplista, tal i com es planteja, tan sols nominal, del “quítate tú para ponerme yo” -que es diu en castellà-, per un debat aprofundit sobre el model de ciutat que volem.

En aquest sentit, el PSC empra l’eslògan “El canvi continua”, perquè aquesta és la nostra concepció del món, en tant que socialistes i progressistes, perquè cada dia al llevar-nos tenim la clara voluntat de fer una societat més justa.

Un canvi que volem que continuï perquè és una evidència que en els darrers 12 anys Vilanova i la Geltrú ha millorat més que durant el període convergent (1991-1999). Però, des del PSC de Vilanova i la Geltrú, no pretenem viure de rendes, sinó que seguim il•lusionats amb la transformació de la nostra ciutat per a fer-la capdavantera. Amb uns serveis públics de qualitat, amb la generació de llocs de treball, amb l’impuls de nova emprenedoria o amb uns espais públics per al gaudi de tothom. Aquest és el vertader canvi que continua.

Àlex Centelles Pardo
Secretari de Política Municipal del PSC de Vilanova i la Geltrú

PUBLICAT AL DIARI DE VILANOVA el 21 d'abril de 2011

Els emprenedors "davids"

2011-04-07T19:52:00.001+02:00

Fa unes setmanes, el programa de TVE, “El escarabajo verde” ens oferia un programa sobre paisatges del plat, on explicava com alguns restauradors han ideat el concepte quilòmetre 0, on es procura la màxima proximitat del producte que estem consumint, en primer lloc per motius de sostenibilitat i, en segon lloc, per a incentivar el sector primari local, a més de fer-nos coneixedors de l’adequada manipulació del producte i de l’origen del mateix. Sens dubte, iniciatives d’aquesta mena, igual que la de “slow food” sorgida fa uns anys, no fan més que mostrar-nos un ampli ventall de possibilitats front a la homogeneïtzació en el consum, també a la gastronomia, produïda per la globalització, i és que hi ha grans marques esteses arreu del món que comercialitzen un mateix producte i, això no només ens fa assemblar-nos a desconeguts de països llunyans, fet que es pot considerar com a positiu, sinó que hem de considerar que ocorre amb el mitjà i petit comerç al món. Evidentment, no estic proposant mesures proteccionistes o d’ingerència directa sobre les multinacionals però, hem de tenir en compte que, quan comprem la roba a Zara, el menjar a McDonald’s o el cafè a Starbucks (que consti que poso exemples de marques, però és tan sols un exemple), estem decantant la balança cap a les grans empreses i el petit comerç se’n veu ressentit. En definitiva, després de tants anys de lluita a favor dels drets dels treballadors, ens trobem amb una xarxa de multinacionals que ens fan assemblar-nos en els nostres hàbits i consums a persones d’altres indrets del planeta però que, pel que he pogut veure, els sous i drets dels treballadors no serien els desitjables, si l’status quo. En definitiva que, si tenim una multinacional de les cafeteries, es pagaran uns sous als seus treballadors i els seus beneficis repercutiran sobre molt poques persones, mentre que, en cas que tinguéssim mil cafeteries diferents aquest guanyi seria repartit. Per tant, és innegable que l’expansió de les multinacionals retalla drets als treballadors i genera més desigualtat que si el teixit empresarial estigués fet d’una forma diferent. A mi no m’agrada quedar-me amb aquests arguments i pensar que n’és d’injust el món sense fer res, ans al contrari, cal que analitzem que podem fer nosaltres en tant que consumidors i, sobretot, que poden fer els petits empresaris per a vèncer la batalla de David contra Goliat. La resposta no és altra que seduir al client. De fórmules n’hi ha moltes però, des del preu, la qualitat del producte (reflexada a l’inici amb el quilòmetre 0), el bon tracte, una bona decoració, ser respectuós amb el medi ambient, aplicant principis ètics i de RSC, són alguns dels exemples. En definitiva, es poden fer coses, en sóc conscient de la dificultat, però tenim l’enginy per fer que el nostre planeta tingui diferents tonalitats. Siguem optimistes! Ajudem als “davids”!

L'aposta per l'economia verda

2011-03-21T18:26:00.001+01:00

Sense ser un expert en noves tecnologies, ni tenir cap mena de poder per a endevinar el futur, la simple evolució que s’està produint en els darrers mesos, fa pensar que, en un escenari a deu anys, els scooters que circulin per les ciutats seran elèctrics en gairebé la seva totalitat i que, a la pantalla de televisió –cada cop més gran- podrem connectar-nos a internet. Pel que fa als cotxes, caldrà aprofundir en l’autonomia dels vehicles elèctrics malgrat que, de tota manera, els consums de benzina dels nous models s’aniran reduint, a més d’incloure cada cop més els models híbrids, que tan sols consumeixin electricitat a baixes velocitats. Per tant, quan fa 4 o 5 anys els estudis provaven l’existència de petroli durant només les properes quatre dècades, semblen ara haver quedat desvirtuats per una simple reducció de la demanda del mateix, no prevista abans. Conseqüentment, tindrem menors consums d’aquest producte i menys emissions de CO2 a l’atmosfera. Malgrat això, la demanda de petroli segueix existint, vegi’s sinó la ràpida intervenció de la comunitat internacional en determinats casos, però la demanda d’electricitat creix i aquesta sí que no tendirà a baixar en els propers anys i dècades, ans al contrari. I cal obtenir electricitat. Successos com el del Japó fan posar en tela de judici l’energia nuclear. Mai he estat un anti-nuclear militant, però sempre he exigit la màxima seguretat. Probablement fenòmens com els del Japó poden no produir-se en milers d’anys però, per si de cas, cal oferir garanties a la població. Ha arribat doncs el moment d’aprofundir més i millor en les renovables, única font que ens garanteix un futur net i millor, però calen anys encara. Mentrestant, l’aposta per l’energia solar i les eòliques “off-shore” és el futur. Alhora, siguem conscients de la necessitat del consum responsable d’electricitat. Mitigar el canvi climàtic és imprescindible i l’aposta per l’economia verda bàsica durant els propers anys. És el moment d’apostar pels emprenedors dins d’aquesta àrea. Ens hi juguem molt.

Carregar el discurs d'arguments

2011-03-07T19:09:00.000+01:00

L’altre dia vaig mantenir una interessant conversa sobre la política en majúscules o en termes macro, fet que m’agrada especialment, doncs permet divagar sense entrar en concrecions. Vaig acabar arribant a la conclusió que, en teoria o, sobre el paper, per tant, en una societat idíl•lica, seria comunista o liberal. A la pràctica, com que no tot és blanc i, afortunadament hi ha un seguit de matisos, no puc ser d’un extrem o altre, donat que tampoc tots pensem i actuem igual.
Segurament una majoria de la societat conclouria que des de la socialdemocràcia, garantint un estat del benestar fort i de qualitat, sense excessives ingerències de l’administració en l’esfera individual però, amb un control bàsic i imprescindible de sectors concrets, tot això funcionaria. Paradoxalment, acostumen a ser els governs socialistes o socialdemòcrates aquells que estan patint les conseqüències de la crisi global i aquells més castigats per l’electorat. Amb tota probabilitat cal fer autocrítica però, segurament, pecaríem d’ingenus, si creguéssim que canviant les cares tot canviarà. Ens trobem amb una societat que té una crisi de valors molt preocupant i que, de no emprendre les accions adequades, pot afectar al nostre futur i a la nostra forma de viure en societat. Quan el Papa Benet XVI parla del relativisme social, no li manca part de raó, adaptant-lo a la realitat, lògicament, i no als arguments catòlics conservadors, però sí a una societat que la conformen individus, en moltes ocasions, mancats de valors, d’il•lusions o passió.
Fa un parell de setmanes, el periodista Rafael Nadal va publicar un article a “La Vanguardia” que, des del meu punt de vista, convida a realitzar una profunda autocrítica i reflexió des de les posicions anomenades d’esquerra, molt més interessant en aquests moments per al meu partit, que no pas endinsar-nos en el debat de noms o inclús de programes electorals. Intueixo que el problema arriba fins a l’arrel de l’arbre. Diu Nadal que l’Europa del benestar va arribar inspirada en principis com la llibertat, la igualtat i la solidaritat però que, aquests, “se fraguaron gracias a valores como el esfuerzo, la voluntad de superación, la austeridad, la honradez, la educación, el respeto y la cohesión familiar”. I no mnomés això, sinó que, Nadal, continua dos paràgrafs més avall: “El bienestar trajo consigo una sociedad acomodada, autocomplaciente e indolente, que poco a poco ha dado paso a la indisciplina, el desorden y el abuso, y pone en riesgo las principales conquistas sociales del siglo XX”. Blanc i en ampolla. A hores d’ara, se’m fa complicat que hi hagi cap persona que pugui creure que només es tracta d’una perillosa tendència individualista dels membres que conformen la societat perquè, sens dubte, seríem una mica ingenus si ho valoréssim només com una tendència respecte de la qual no hi ha cap eina ni cap altre origen. La desafecció vers allò que és col•lectiu respon també a una actitud de rebuig cap alguns elements que pretenen passar per la vida en societat sense col•laborar amb el comú. Per aquesta raó, augmenten les actituds de perquè repartir quan hi ha “paràsits” que s’aprofiten del benestar, “els acomodats, autocomplaents i indolents” que deia en Rafael Nadal. Segur que heu sentit a parlar de nois i noies joves que ni estudien ni treballen. Aquest fenomen pot despertar dues actituds negatives, el mimetisme i el rebuig a compartir amb tota la societat perquè hi ha persones que se n’aprofiten.
D’aquesta manera, podem trobar una majoria de la població que, a data d’avui, rebutgen, per exemple, l’impost de successions. Per què he de pagar un impost sobre un patrimoni que han estalviat els meus pares? És una pregunta que podeu sentir a qualsevol carrer del nostre país. Està clar que aquesta pregunta té elements individualistes però també és innegable que ve originada per actituds de determinades persones que no són precisament paradigma d’esforç, alhora que per la saturació i poca qualitat de determinats serveis públics. Davant d’aquests arguments cal doncs, la pedagogia. Si no posem fre a aquesta tendència individualista, el següent pas vindrà sobre determinats tributs que sostenen la despesa pública, com les quantitats que paguen treballadors i empresaris a Hisenda i Seguretat Social i, d’aquesta manera, els ens públics s’aniran reduint cada cop més, fins a acostar-nos a una anarquia fixada pel lliure mercat.
És doncs, moment de ser ferms en les nostres conviccions i principis. Ara és moment d’aturar que entrin al nostre subconscient pragmatismes tàctics electorals. Ara és el moment de fer pedagogia, de fer un pas enrere per a fer-ne dos endavant, de revestir els pilars ideològics, sense tenir en compte els propers resultats electorals doncs, en cas contrari, pot arribar el dia en que la ideologia no tingui cap validesa, front a un màrqueting polític importat dels Estats Units. “Pan para hoy y hambre para mañana.”
Cal explicar que, en temes d’immigració i seguretat, es pot tenir un discurs socialdemòcrata, pedagògic, sense caure en el bonisme, però que ha d’existir un discurs propi, sense seguir l’estela de conservadors en aquesta matèria, perquè sinó no ens diferenciarem. Cal explicar a la gent que no és més efectiu qui més cops de porra dóna, ni qui més malament tracta als nouvinguts, sinó que, cal cercar els elements per eradicar actituds incíviques o integrar des de la base. I que aquesta no és una mesura ràpida, que pot comportar anys però que cal, si més no, adoptar un discurs propi i, d’aquesta manera, hom no se sentirà avergonyit quan vegi a companys seus afanyant-se a no reagrupar o a expulsar immigrants il•legals incívics, com si fossin un partit polític conservador. Tots som humans i, l’incívic, ho és per un seguit de motius, no pel fet de ser immigrant. Els conservadors han guanyat el primer combat aquí, han fixat el marc conceptual i, si no penses com ells, ets un tou, un bonista i un il•lús que no sap afrontar el problema.
Sens dubte són mals moments per a la lírica, però Gabriel Celaya ja deia fa uns quants anys que la poesia és una arma carregada de futur. Si volem conservar la nostra ideologia demà, cal doncs, que detectem els problemes de l’individualisme de la societat però que, alhora, emprenguem mesures per a reduir l’expansió d’aquestes actituds egocèntriques i amb voluntat d’obtenció de resultats a curt termini, alhora que incentivant l’esforç i l’excel•lència de tot allò que és públic. Arran de la crisi, com diu Rafael Nadal, no tenim recursos per a mantenir la societat de l’oci i hedonista. Pensem-hi doncs.

Els nostres estalvis

2011-02-03T17:35:00.000+01:00

Diuen i deien els (s)avis que el sistema més segur per a guardar els diners és sota una rajola. En aquest cas, saps que no tindràs pèrdues. Uns aversos al risc que garanteixen els seus estalvis. Després hi ha fons estables que garanteixen una rendibilitat baixa, però que fa incrementar el patrimoni i, pels amants del risc, trobem nombroses inversions on, si surt bé la cosa es guanya molt però que, si surt malament, es perd molt. Sempre i quan la relació fos de tipus bancari, fins ara comptàvem amb el paraigües protector de l’administració.
Parlant d’aversió, potser és un concepte que sorgeix en el meu inconscient i que em genera una mena d’aversió intel•lectual a les propostes de l’ex-president Aznar. Avui ha demanat una privatització complerta del sistema financer. Evidentment des de l’àmbit privat poden existir empreses molt responsables, que compleixin amb els seus clients i no posin cap problema. Però, malauradament, amb una privatització complerta desconeixem que passarà demà amb el nostre sistema financer. Millor dit, l’administració no podrà intervenir en supòsits de necessitat. Per aquesta raó, com sempre, caldria un mínim control sobre determinades entitats, doncs pot donar-se el cas de directius d’entitats irresponsables (us recomano el visionat del “Singulars” de dilluns 31 de gener i com en Jaume Barberà ha de tallar la negació de responsabilitat per part de bancs i caixes que donava el professor Niño Becerra) i que després sigui l’administració qui s’hagi de fer càrrec dels problemes.
A partir d’aquí s’originen molts dubtes, com si superaran totes les entitats els nous tests d’estrès, si hi haurà, per petit que sigui, capital públic en alguna nova entitat, si l’administració haurà de respondre davant d’irresponsabilitats d’algunes entitats o si, paral•lelament hi ha la possibilitat de traçar un sistema de banca pública pels que som més aversos al risc, una mica idealistes i que creiem en l’administració.
En aquest sentit, és molt recomanable la lectura de l’article de l’Emilio Ontiveros (quin gran Ministre d’Economia seria) a la secció de negocis de “El País” del diumenge 30 de gener. Falta crèdit per a pimes. En canvi, des l’ICO s’ha fet molta feina al respecte. Hi ha però les entitats bancàries al mig. Segurament ha arribat l’hora d’obrir oficines presencials de l’ICO.

Sumar és créixer

2011-01-21T00:18:00.003+01:00

M’agradaria que em digueu quants cops heu sentit al llarg dels darrers mesos “estic cobrant els 420€ del Zapatero, no trobo feina i quan se m’acabi la prestació a veure com sobreviure”. No sé si per motius laborals, però l’he sentida bastants cops malauradament. De vegades, un discurs estigmatitzat per part d’alguns ens intenta fer creure que les persones que es troben en una situació propera a la indigència són poc menys que dròpols i paràsits de la societat. Afortunadament (pel bé de la societat) això no és així. Per tant, és obvi que la millor recuperació de la crisi passa per la generació immediata d’ocupació. De tota manera, sempre hi ha una protecció pública i d’entitats sense ànim de lucre per a situacions extremes, com les que ofereix la Generalitat, des del Departament de Benestar i Família: http://bit.ly/hqoy6F No es tracta que per fi haguem descobert el significat a aquell eslògan electoral que deia “comença el canvi”, sinó que l’anterior govern ja oferia aquest servei i sembla que el nou seguirà aquesta línia...de moment.
És en aquest sentit que es pot comprovar com la indústria és un sector que ofereix més seguretat que no pas els serveis però, en un país desenvolupat tendent a la terciarització, cal veure un factor d’estabilitat en aquestes empreses per la seva dimensió mitjana o gran, mentre que el sector serveis té implantat un creixement exponencial de la microempresa. El professor Argandoña deia a “El Periódico” del 20 de gener de 2011 (http://bit.ly/ijaNK7) que tot passa per tornar a situar al consumidor en un estat mental de confiança. Està clar que la confiança del consumidor (ja sigui particular, administració o empresa privada) cal guanyar-la. Precisament, no fa gaire dies podia llegir a la revista “Emprendedores” (http://bit.ly/eAZxzR) com l’òptim de Pareto està patint també canvis, ja que ara és molt difícil tenir un 20% de clients que generi un 80% de beneficis, sinó que els consumidors ho són en menor mesura. Aquest fet genera menys por a perdre aquests importants clients però, alhora, suposa una feina constant per a la cerca de clients. Precisament, fa un parell de setmanes parlava amb diverses persones que volien iniciar projectes comuns i, en comptes de plantejar-se la possibilitat d’iniciar un projecte conjuntament, que oferís un servei integral i major estabilitat i credibilitat pels possibles clients, cadascú volia crear el seu regne de taifes. Per tant, aquí hi ha un factor respecte del qual cal treballar amb els emprenedors. Al moment actual cal sumar coneixement, per optimitzar recursos, reduir despeses, oferir estabilitat i sobreviure als entrebancs. Sumar és créixer.

Set milions d'autònoms

2011-01-03T20:36:00.000+01:00

“Evidentment que no tothom té una capacitat innata de lideratge. Si fos així, tindríem al nostre país a 7 milions d’autònoms, donat que preferiríem fer la nostra que acatar ordres”. Aproximadament vaig utilitzar una frase similar en un fòrum de debat com a eina de provocació i d’incitació de debat, fa unes setmanes. Òbviament qualsevol purista em podria retreure encertadament la frase i dir-me que el treball col•laboratiu es pot donar a qualsevol feina entre persones amb unes capacitats de lideratge molt definides i que aquest lideratge traspassa les barreres d’allò que és simplement laboral i s’interna a d’altres aspectes de la vida. Jo tan sols provocava però, alhora, ressaltava que no tots els humans som iguals. Que pel fet de creure en el dret universal a l’habitatge no has de caure en el parany fer lletges construccions uniformes, tal i com denunciava Tony Judt a “El món no se’n surt”. Que aquest dret es pot preservar conciliant-los amb d’altres factors alhora interessants. Factors com les emocions, opinions i subjectivitat de les persones cal barrejar-los per a aplicar bones polítiques públiques. Segurament a Berkeley i a elitistes escoles de negocis s’aprenen bones teories sobre eficiència de salut pública. També sobre reducció de l’atur. Efectivament aquesta teoria és molt important, però hi ha un aspecte essencial que sovint no es valora, com és l’empatia amb els usuaris, saber que pensen i que volen. I la gestió pública vol això. Un tecnòcrata o un acadèmic poden creure sobre el paper que el sistema públic, en tant que en ocasions ineficient, requereix de tisorades en determinats aspectes. En canvi, la persona amb bagatge o amb simple olfacte polític, l’animal polític en definitiva, pot concloure que la gestió del públic és quelcom més que el “beneficis=ingressos-despeses” del sector privat i que, determinats aspectes no es poden tocar, perquè conformen el benestar de tots.

Bon any!!

2010-12-30T18:04:00.000+01:00

Un any al que a Catalunya es canvia l’esquerra per la dreta, que el medi queda emmarcat dins de l’agricultura, i l’ambient dins de les infraestructures, que el terme global de ciutadania es substituït pel de família i que l’educació passa simplement i llisa ensenyament, no pot ser sens dubte un gran any.
Un any on la decisió subjectiva de dotze magistrats del TC pot més que l’opinió d’un poble, no pot ser sens dubte un gran any.
Un any al qual ens deixen Delibes, Labordeta, Marcelino Camacho i Saramago, no pot ser sens dubte un gran any.
Un any en que la situació global fa minvar drets socials i laborals aconseguits per la ciutadania, que els ratings de Moody’s són més importants que cap altra circumstància, no pot ser sens dubte un gran any.
Un any al que al meu club de futbol es permeten deixar marxar a un símbol, al màxim golejador de la seva història, sense un simple homenatge, tenint aquesta fràgil memòria cap als herois dels infants, no pot ser sens dubte un gran any.
Un any al que l’emissió d’un programa que promou la (in)cultura ni-ni durant les 24 hores del dia, pot més que un equip de professionals de la informació com CNN+, no pot ser sens dubte un gran any.
Com podeu comprovar, en termes generals i globals, no ha estat sens dubte un gran any.
En l’aspecte personal, bastant millor. Evidentment, l’entorn t’afecta però us dono les gràcies a tots els lectors d’aquest modest blog per seguir-lo. Per estar a l’altra banda. I a totes aquelles persones que heu fet que aquest any hagi estat especial en tants i tants aspectes. He començat trist i, com que sempre he vist el got mig ple i no m’agrada caure en la melancolia, us regalo una cançó del mestre: http://www.youtube.com/watch?v=WZ1hVTWOxv8
Espero que els vostres desitjos per a l’any 2011 es puguin complir i que visqueu sempre amb la màxima tensió i intensitat cada moment. Fins aviat!

Nòmades o sedentaris?

2010-12-23T17:59:00.001+01:00

Tot i que ens han intentat vendre que l’ésser humà actual és, per naturalesa, sedentari, i així es pot veure amb les formes una mica desendreçades del nostre cos, seguim tenint un component nòmada inherent. D’aquesta manera, les nostres vides no són més que constants camins que es fan cap a una banda o a l’inversa. A la política passa exactament el mateix. Evidentment hi ha grans líders que estan molts anys amb responsabilitats governamentals per les seves capacitats o per aquella paraula castellana sense traducció, anomenada “duende” (Felipe González), d’altres que legislen al seu favor per a perpetuar-se (Chávez o Berlusconi) i d’altres que utilitzen armes, en sentit literal, per a aconseguir-ho (un dictador qualsevol). La resta de mortals fan el “veni, vidi, vinci” i retorn cap a una segona línia política, o cap a casa, en un període més curt de temps. Tots aquells que, amb major o menor vehemència, creiem en una ideologia i la defensem, vivim constantment albirant les anades i tornades dels teus al poder. En definitiva, potser quan els teus van de tornada, estan d’anada els del teu veí del costat i és llei de vida.
Arribats a aquest punt, tan sols tens dues possibilitats quan et toca oposició. Quedar-te de braços creuats i esperar a que vingui la teva onada perquè els que estan al poder en aquell moment es cremen sols, o bé innovar, en quant a lideratge sòlid o a idees que renovin i generin una il•lusió envers la població.
La propera tardor al PSC decidirem si esperem que arribi la pilota al nostre camp o si, ans al contrari, sortim a buscar-la.
Només desitjar-vos bones festes a tots els lectors d’aquest modest bloc i al President de la Generalitat entrant bona feina, perquè el nostre alè el tindrà al clatell. Espero...!

Emprendre en igualtat

2010-12-14T00:36:00.001+01:00

El fet emprenedor és de les poques notícies bones que podem veure al nostre voltant en aquests temps que corren. Emprendre és més una qüestió d’actitud que no pas de coneixements. Un cop l’activitat funciona, evidentment els coneixements són necessaris. Dit d’una altra manera, pot haver-hi una persona amb grans coneixements d’una matèria, que decideixi explotar-los treballant per compte d’altri i a l’administració pública i, en canvi, hi ha persones que, fent gal•la de la seva rauxa, no tenen cap problema per a decidir-se a iniciar un projecte sense tenir cap seguretat.
El problema el trobem quan pretenem que, sigui quina sigui l’actitud davant de la vida, que ens trobem en una situació inicial paral•lela, per tant, en igualtat de condicions. Així doncs, la possibilitat d’emprendre s’ha de posar a l’abast de tothom. I, òbviament, calen ajuts, préstecs i d’altres al moment inicial, però us volia parlar d’unes oportunitats que vinguin de més enrere. Que les enquestes mostrin que el màxim objectiu d’una majoria de joves d’aquest país sigui treballar a l’administració, demostra que la mancança d’esperit emprenedor no es pot solucionar en una setmana o en pocs mesos. Si les enquestes fossin qualitatives, ens podrien donar una posterior dada interessant respecte a si la resposta majoritària de treballar a l’administració és vocacional de servei públic o si tan sols és per la garantia que ofereix un sou segur, tement l’autor que el percentatge sigui més elevat en el segon cas.
Cal plantar la llavor i deixar-la créixer i, per a aconseguir una bona planta, calen emprendre les mesures idònies. Això significa despertar l’esperit emprenedor de la canalla. Cal doncs, més enllà del filosòfic debat respecte a si l’actitud emprenedora neix o es crea, donar-la a conèixer a les escoles i potenciar hàbits i aprenentatges transversals, que també gaudeixen d’utilitat per a d’altres facetes de la vida.
Dit això, també ens hem de plantejar, posteriorment, quines altres mesures cal prendre per a garantir la igualtat de condicions. És del tot cert que a aquest país la majoria de la recerca i la de més qualitat -un altre dia debatem si és l’adequada i si és suficient- es troba a les universitats públiques. En canvi, hi ha un aspecte on la universitat privada supera a la pública: A la formació emprenedora i directiva dels alumnes, a més de la inserció laboral d’aquests. Prestigiosos títols de màster i una formació orientada al món empresarial ofertes per escoles de negocis a preus astronòmics, que no es troben a l’abast de tothom. Segurament ha arribat l’hora d’universalitzar el coneixement. Tenim eines que ens faciliten arribar a qualsevol informació de l’altra punta del món i molts governs estan obrint dades que fins ara no eren públiques. Per què doncs la formació de prestigi de directius d’empreses privades, de la mateixa administració o de futurs emprenedors està en poder d’unes poques escoles de negocis que, si se’m permet la broma, pertanyen a diferents grups religiosos, de la mateixa manera que aquests privatitzaven el coneixement segles enrere dins de les seves parets?
En definitiva, segurament una assignatura pendent és orientar l’educació de postgrau en aquest sentit, incidint especialment en el fet emprenedor, que hauria de tenir una base prèvia al disseny de la formació de l’alumnat des de ben petits.
No crec que ens trobem en el moment més adequat per a sol•licitar una formació directiva des de la universitat pública, accessible a tothom, però espero que en un mig termini això canviï, canviant també l’executiu català, que ja us avanço que no serà gens procliu als avanços en la direcció que proposo.

Progrés=Catalunya

2010-12-04T13:45:00.000+01:00

Una tendència excessiva a una memòria volàtil, a l’autoflagel•lació i a una situació de nervis que ens fan prendre decisions impulsives, no són més que tres exemples d’actituds de gran part de les persones que habiten aquest món l’any 2010. No puc. Ho sento. Em desespera com un opinador del Diari de Vilanova necessita d’una pàgina tan sols per a posar en tela de judici l’Agència de Desenvolupament Econòmic del Garraf, quan aquesta ni ha començat a caminar! Aquest fet, no és diferent per a moltes persones del PSC. Sempre he cregut que les decisions importants s’han de prendre amb la calma suficient que porti a una meditació prèvia adequada.

El passat diumenge, tots els militants del PSC i tota la societat progressista catalana en global, vàrem rebre un sever correctiu a les urnes. El poble ha decidit que es finiquiti el govern d’esquerres i de progrés i ha decidit que guanyi la dreta.

Tant de bo la fugida de vots socialistes tingués una sola causa, doncs aquí caldria incidir-hi. Malauradament, les causes són moltes. En els propers dies i mesos, enquestes, estudis sociològics i afirmacions frívoles periodístiques donaran el seu punt de vista al respecte. Ara tots som una mica economistes, i analitzem les situacions a posteriori, però ningú vam moure un dit quan la tendència apuntava a la situació actual, potser sense tanta contundència, això sí.

Des del meu punt de vista, no és necessari fer un Congrés Extraordinari. El nostre partit té una característica comuna que ningú discutirà, com ho és el seu municipalisme. A les eleccions municipals ens hi juguem molt. Per tant, és desitjable que no hi hagi soroll i que tothom centri els seus esforços a potenciar els seus projectes municipalistes. Perquè és molt important. Perquè viatjo tot el que puc per aquest país i el millor espai públic i els majors serveis es troben en una majoria als ajuntaments socialistes. Perquè la gestió municipal també en sap d’ideologia i la nostra és la que afavoreix més al col•lectiu. Perquè la satisfacció és molta als municipis socialistes. I també òbviament, perquè tenim les persones més capacitades per a liderar projectes municipals. No m’agrada generalitzar i tampoc conec els més de 900 municipis que formen el nostre país però, els que conec, us ho puc garantir.

Per tant, passades les eleccions municipals debatrem de forma calmada sobre ideologia i deixarem estar aquest escenari fictici, creat des de fora, anomenat dues ànimes. Ja us avanço que crec que no només cal fer polítiques d’esquerres, sinó explicar-les i portar al centre del debat polític català les dues visions de país existents entre dretes i esquerres. I després, òbviament, cal definir que volem ser. I apunto que si volem un vertader federalisme i tornar a ser capdavanters a aquest país, hem de tenir llibertat d’actuació per a desenvolupar el nostre projecte. Fent-ho des d’aquí. I paro ja d’escriure perquè no voldria acabar parlant d’allò que crec que toca parlar d’aquí a uns mesos!

El país ha de créixer des dels municipis i per això cal que hi centrem els nostres esforços.

Impulsos econòmics

2010-11-22T17:22:00.001+01:00

He de dir que, de vegades, quan hom participa en certes tertúlies polítiques, els intervinents que estan a la meva dreta, figuradament en sentit ideològic, fan unes intervencions respecte al tema empresarial on, sembla que el senyor Montilla i el senyor Zapatero siguin perillosos dirigents del PCUS que no volen la llibertat d’empresa i que s’encarreguen només de posar traves a l’empresariat.
Si això fos així, em semblen molt curiosos aquests dos casos:
1) Els autònoms tenen en la seva integritat reconegut el dret a Incapacitat Temporal des del 2008. L’any vinent tindran dret a prestació d’atur.
2) Per aquest any 2010, les societats més petites tributen a un 20% pel seu Impost de Societats, quan mai fins ara havia estat tan baix.
Dues clares mostres que neguen la fal•laç crítica que sovint es fa als governs socialistes.

En campanya

2010-11-16T00:26:00.001+01:00

Fa dies que llegeixo els discursos de l’ex-president espanyol Manuel Azaña. El seu perfil intel•lectual em fa suposar que els discursos eren fets per ell mateix o, si més no, revisats i modificats per ell mateix. De fet, recordo una pel•lícula que vaig veure no fa molts anys, basada en la vida de Sir Winston Churchill on, puro a la mà, passejava per tota la seva casa de la campanya anglesa mentre dictava els discursos a la mecanògrafa.
Vàries dècades més tard, les campanyes han canviat, ja no queda cap Felipe González capaç de pujar a un faristol i parlar durant més d’una hora sense mirar un paper o un esquema. El missatge, alhora, és més sintètic i resumit. A l’era twitter cal comprimir els missatges en petites píndoles.
Dit això, no cal passar de taca d’oli. Una campanya, un discurs no es pot simplificar tant com per arribar a dir “Madrid és una festa i a Andalusia no paga ni Déu”. Per favor, siguem seriosos. No demano que es tingui la intel•ligència d’Azaña o l’oratòria de González però, posar en dubte a la Fiscalia com ha fet el Sr Mas arrel del tema de finançament il•legal del seu partit, o acusar a l’Administració Tributària d’actuar arbitràriament en detriment de Catalunya em sembla una trista manera de voler assolir uns objectius polítics. L’espai independentista català mereix uns arguments fonamentats dels seus líders i no excuses. No vull parlar en nom de ningú però, estic segur que, la majoria que prioritzem l’eix esquerra-dreta per sobre de l’identitari, estem totalment estorats que aquesta campanya i pre-campanya estigui tan pobre d’arguments per part d’alguns.

Discurs Jornada "Emprenedors per necessitat" dilluns 25 d'octubre

2010-10-28T23:09:00.001+02:00

Us deixo la meva intervenció a la jornada del passat dilluns:

A simple vista, sembla que no puguin tenir res en comú un home al voltant dels 60 anys, llicenciat, amb varis màsters a prestigioses escoles de negocis, amb llarga trajectòria com a directiu de diverses multinacionals que vol encetar una SL que ofereixi formació a personal directiu; una dona d’uns 40 anys, amb formació bàsica, sense experiència laboral, que vol crear una cooperativa d’atenció domiciliària amb dues persones més en la seva mateixa situació; i un noi d’uns 20 anys, acabat d’arribar d’un país del tercer món, amb clars problemes idiomàtics i de supervivència, que vol començar com a empresari individual per a fer de pintor a domicilis de particulars.

Doncs bé, sí que tenen un aspecte en comú, formen part de l’heterogeni grup de persones que han estat i que seran assessorats pel Servei d’Iniciatives Econòmiques de la Mancomunitat Penedès Garraf en els darrers i propers mesos. Al llarg de 25 anys d’assessorament a emprenedors a totes les poblacions de l’Alt Penedès i del Garraf, en determinades ocasions podíem afirmar amb rotunditat tenir un perfil tipus d’emprenedor o, si més no, majoritari. A data d’avui, no podem preveure per una simple raó estadística qui serà la propera persona que creuarà la nostra porta.

En temps de crisi, no assessorem tan sols a persones que lliurement trien l’emprenedoria per una qüestió genètica o d’adn, sinó que també atenem als emprenedors que ho són per necessitat. És a dir, a aquelles persones que amb tota probabilitat si l’oferta de llocs de feina per compte aliena que oferís el mercat fos superior o similar a la demanda, no emprendrien, sinó que optarien per ser assalariats. Estem doncs, amatents a aquesta nova fornada de projectes una mica diferents o peculiars.

Per aquesta raó, m’agradaria destacar-vos tres aspectes del SIE de la Mancomunitat:

1- L’atenció. Per tant, l’escolta activa. Si la natura ha optat per a donar-nos dues orelles i una boca és per la senzilla raó que cal escoltar més que no pas parlar. I cal doncs una escolta prèvia. I també l’empatia. El nostre personal tècnic ha de tenir la capacitat de rebre els inputs de l’emprenedor, fer-se’ls seus i deliberar de forma racional respecte de les necessitats o dubtes que es puguin plantejar.

2- Resolució. Cal capacitat resolutiva. No permetem que existeixi un dubte que perduri al llarg del temps, doncs l’emprenedor es troba a una fase que ha de tenir la garantia de no estar trepitjant un camp minat. Calen respostes ràpides i calen respostes sòlides. Si poden ser ambdues alhora, millor. Sinó, primer la solidesa i la informació fidedigna respecte de la velocitat. Però, en aquest sentit, no és un problema, som diligents i eficients. Les nostres enquestes així ho demostren.

3- Plasmació. L’atenció i la resolució són imprescindibles per a arribar a la plasmació. Que un projecte qualli suposa una gran dosi d’autorrealització per al personal tècnic però, alhora, allò més important que l’emprenedor consideri que s’ha arribat a bon port i, encara millor, que comparteixi aquest autorrealització.

Atenció, plasmació i resolució no formen part d’un procés unívoc, sinó que poden haver-hi diverses fases obertes alhora on es concatenen aquestes tres fases de forma consecutiva. La nostra cobertura és integral. Des que sorgeix la idea, fins a la consolidació del projecte, passant per la fase d’inici del projecte, sent sens dubte aquesta última aquella amb la qual treballem més, la que l’emprenedor viu d’una forma més frenètica i la que requereix un assessorament més eficient i diligent.

Òbviament som un servei públic universal, i com a tal, tractem a tothom sota els principis de la igualtat, però hi ha coses, en tant que administració pública, a les quals no podem arribar.

Nosaltres no concedim préstecs. Són les entitats bancàries i, en ocasions, l’administració autonòmica qui l’atorga. Nosaltres tan sols acompanyem l’emprenedor. I es troba a faltar la manca de finançament en aquests moments que s’empren per necessitat. Si em permeteu, us diré que no només es troba a faltar la manca de finançament per la via diguem-ne convencional, sinó que l’Alt Penedès i el Garraf són dues comarques mancades d’inversors privats. De persones amb un bagatge i amb recursos econòmics que, de forma valenta, gosin unir-se a projectes incipients que necessitin inversió. Cal que hi treballem doncs.

I probablement, la formació. Es troba a faltar una coordinació i una programació d’acord amb les necessitats, accessible i assequible per a tota aquella persona que estigui interessada, no per a sectors concrets. Cal doncs, que administració pública i societat civil hi treballin.

Ja per a acabar, dir-vos que des del SIE de la Mancomunitat estem molt contents de celebrar els nostres 25 anys d’existència aquest. Anualment, realitzem 500 projectes, 1000 persones que són informades i 3.000 visites resoltes demostren que hi ha la necessitat d’un servei públic com el nostre i més en un moment d’emprendre per necessitat. Atenció, resolució i plasmació són els nostres valors i la clau per a permetre que es compleixin els somnis de molts emprenedors, a l’època actual. Molts per necessitat.

Gràcies per la vostra invitació i bona tarda.

Tea Party

2010-10-22T17:33:00.001+02:00

Llegia amb incredulitat un reportatge sobre el “Tea Party”, moviment ultraconservador, on feligresos intoxicats d’idees radicals, treballen de forma sistemàtica, en moltes ocasions de bona fe, i demanen un canvi de rumb al govern dels Estats Units.
Els impostos i la intervenció –des del seu punt de vista- excessiva de l’estat són els arguments principals que esgrimeixen, malgrat hi ha un rerefons més profund que no anuncien. Aquest col•lectiu viu en un món virtual on alguns líders d’opinió i d’altres predicadors els hi generen un estat d’angoixa inventant una situació fictícia. Vegi’s a Espanya, legislatura 2004-2008. Semblava que el govern del PSOE estigués desmembrant l’Estat. Semblava que hagués pactat amb la banda terrorista a canvi de cedir Navarra a Euskadi. Inclús es va fer una manifestació.
Algú ha sentit a parlar durant els darrers mesos respecte a la fractura d’Espanya? Inclús molts polítics conservadors dels que acceptaven els arguments dels predicadors de les ones ara sembla que estarien disposats a governar o, si més no, a recolzar un govern d’un partit sobiranista, sempre que l’artimètica els hi ho permeti.
A Espanya de tota manera això del Tea Party només sembla que pugui arribar per la via del Barri de Salamanca de Madrid. Tot i així, hi ha moltes tertúlies de fària i cigaló on els tertulians també diuen saber el secret per a millorar el món.

Canvis al Labour

2010-09-29T21:42:00.001+02:00

Enguany el Labour ha deixat de governar el Regne Unit. “Labour light” segurament apuntaríeu molts. Doncs bé, des de dissabte passat, el Labour compta amb un nou líder, Ed Miliband, qui no ha trigat en ser titllat de roig, alhora que criticat, per la premsa conservadora, aprofitant també l’avinentesa que no ha estat el més votat entre diputats o militància i tan sols ha vençut entre els sindicats.
De tota manera, Ed Miliband, té joventut, preparació i capacitat per a tractar de vèncer al bipartit liberal-conservador, malgrat que ja avanço que em temo que el Premier Cameron, com alguns altres líders europeus, té aquella expressió tan castissa anomenada “duende”, fet que ho farà especialment difícil.
Però com ja sabeu, no pretenc escriure un article de tòpics que pugueu llegir a qualsevol diari. Per tant, voldria destacar la bona tasca realitzada per l’Ed Miliband durant el més d’un any que ha tingut competències de medi ambient i canvi climàtic. Especialment fou en aquest darrer àmbit que endegà la “Climate Change Act” (http://www.theccc.org.uk/about-the-ccc/climate-change-act), necessària i precursora d’altres experiències similars dels seus homòlegs a d’altres països.
Venen anys durs, de lluita d’idees, projectes i lideratges per a les esquerres a Europa, i penso que Ed Miliband és una bona elecció al Regne Unit.

Cal frenar la xenofòbia

2010-09-22T16:14:00.001+02:00

La lectura del llibre “Invictus”, basat en la vida de l’ex-president sud-africà Nelson Mandela, aporta una visió del lideratge respecte a la qual no estem acostumats. Un líder empresonat durant 27 anys, capaç de ser magnànim amb aquells que aplicaven les polítiques de segregació racial, amb els mateixos que el van empresonar i amb els fills d’aquells. Una capacitat de perdonar que tan sols havíem llegit de Jesucrist.
Divendres passat, al sopar d’estiu del PSC de Vilanova, en Raimon Obiols ens comentava que la mesura iniciada pel govern Sarkozy d’expulsió de gitanos no s’havia aplicat a Europa d’ençà la Segona Guerra Mundial. Certament, les paraules de la Comissària europea sobre Sarkozy poden ser més o menys desafortunades, però el que és innegable és que una política de persecució d’un grup ètnic concret no s’havia produït a Europa des d’aquell moment. Ni Berlusconi desatllotjant campaments gitanos, ja que no s’explicitava que s’anava contra un grup concret.
És del tot cert que els temps canvien i que les polítiques també ho fan. Però ni Sarkozy ni el creixement de l’extrema-dreta a països com a Suècia, mirall durant dècades de molts –entre els que m’incloc- no són canvis positius, sinó que són canvis regressius i, com a tals, ens hem de plantejar que volem fer.
Evidentment, no es pot prendre una postura bonista i obrir les fronteres, sinó que un control adequat de la immigració és el millor per a tothom. De tota manera, cal que siguem conscients de perquè creix a la població l’odi vers al diferent. Analitzat si la tasca pedagògica de les escoles hauria de canviar. Si des dels governs caldria realitzar campanyes informatives per a acabar amb vells tòpics com la saturació dels serveis públics o problemes d’origen cultural.
Cal doncs treballar, però treballar a consciència, sempre sumant, i mai adoptant postures com les de Sarkozy, les postures populistes en la matèria dels partits d’extrema-dreta i, òbviament, prenent referències històriques del nazisme i de l’apartheid i de com pot ser de negatiu l’odi o al discriminació per raó de raça, origen, sexe o creença.

2010-09-18T02:34:00.003+02:00

Us deixo la meva intervenció a la inaguració de la Conferència Nacional de JSC sobre el programa electoral, el passat 10 de setembre a Vilanova i la Geltrú:

"Bona tarda companys i companyes.

És un honor per a la CEF i per a mi mateix, en tant que 1r Secretari de la mateixa, rebre la vostra visita. Sempre és un motiu d’alegria acollir a companys d’una mateixa generació amb els que conversar i debatre sobre les nostres idees, sobre com millorar la nostra vida quotidiana per a canviar el món, i això precisament farem d’aquí a una mica.

I sigueu benvinguts a les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf i, en concret, a Vilanova i la Geltrú, ciutat on he tingut la sort de passar tota la meva vida. Per a mi és un orgull viatjar pel món i dir ben alt que sóc vilanoví, com ho és per a tots vosaltres defensar Tarragona, Mataró o Girona. Aquestes circumstàncies casuals, que fan a un ésser humà néixer a un determinat lloc, com a socialistes, no ens fan creure’ns millors que ningú altre , vinguem d’on vinguem, doncs bevem de les arrels internacionals i internacionalistes. Nosaltres creiem en les viles i ciutats obertes, acollidores, amb una visió que supera els límits del campanar de cada poble. Aquestes arrels no nacionalistes ens fa ser més lliures, viure amb una mentalitat oberta vers el món i superar els absurds debats identitaris per a tractar i debatre els temes que de debò afecten als catalans. I d’aquí a un moment ho farem.

Sigueu doncs, benvinguts a Vilanova i la Geltrú, i en concret a l’edifici Neàpolis, un edifici pioner en societat de la informació, un espai de les idees, com podreu veure inscrit a l’entrada. Perquè el socialisme és progrés i el progrés és pensar en idees, i aquestes idees són plasmades en edificis com Neàpolis. I en idees com el Sincrotró, o com el 22@.

Hem demostrat amb escreix que fins ara hem estat els vencedors a la batalla de les idees, doncs. El filòsof xinès Confuci va dir: “Sentir o llegir sense reflexionar és una ocupació inútil”. Treballem doncs.

Salut companys i bona feina!!"

El debat que interessa

2010-09-06T20:56:00.001+02:00

El passat dissabte vaig estar a Madrid, veient diversos pobles d’aquella comunitat i em va sorprendre com el govern autonòmic conservador té la tendència a publicitar fins a la sacietat un logo representatiu de la sanitat pública madrilenya. És certament paradoxal que, trobant-nos amb una situació de privatització encoberta de la sanitat madrilenya durant els mandats de la Presidenta Aguirre, aplicant doctrina neoliberal pura, es puguin gastar en publicitat tants diners que probablement serien útils per a guarir a la ciutadania o, si més no, que els serveis oferts puguin ser universals i no deixar les comoditats del servei tan sols per a aquells que es poden pagar un servei privat.
Sens dubte el debat és molt ideològic. Sobta que, precisament des d’un govern autonòmic com el madrileny hagin malbaratat esforços criticant l’Estatut de Catalunya o recorrent davant del TC competències del govern català quan, en la seva gestió de la sanitat, han fet un seguit d’actes que tan sols han perjudicat al seus ciutadans. Probablement les lliçons s’haurien de donar quan es pot.
Per una altra banda, debats com el de la sanitat, que afecten directament a una pota de l’estat del benestar són els adequats pel principal partit de l’oposició, el PSM, tot i que la seva repercussió mediàtica ha vingut donada per les eleccions primàries que s’estan produint i no per l’aberració de la gestió sanitària del govern popular madrileny. Si em permeteu dos apunts, faré un símil futbolístic en primer lloc. Hi ha algun cas d’algun entrenador de futbol que hagi estat destituït abans de jugar ni un sol partit? I ara, si se’m permet el paral•lelisme, el problema del federalisme és el mateix que el de les primàries al PSM. El federalisme que triomfarà és el dual, per tant, aquell negociat d’igual a igual entre les parts, i no aquell que vingui imposat des de dalt. Per tant, la meva opinió és que les primàries són una eina molt important per a la salut democràtica dels partits polítics, sempre i quan la militància de base consideri que és una eina que està a les seves mans, que no ve imposada, i que li pot permetre decidir la persona que ha d’encapçalar una determinada llista, igual que tenen els mecanismes per a decidir qui ha de conformar les seves direccions dins del partit.
Malauradament, el debat a Catalunya no s’està centrant en allò que interessa a una part majoritària de la ciutadania a Catalunya. Lamentablement els avenços del govern català en aspectes com la sanitat i l’educació es veuen eclipsats per debats interessats i partidistes de tipus nacional. Espero que el debat canviï en els propers mesos. Aquesta és la vertadera urgència nacional.

Experiències de les vacances

2010-08-31T16:26:00.000+02:00

Segur que més d’un cop haureu sentit la frase: Europa comença als Pirineus. Doncs durant les dues darreres setmanes he estat a Còrsega, Toscana i Reggio-Emilia i no puc evitar ser escèptic amb aquesta frase. Quan hom pren una cervesa a dos metres del mar, en una guingueta feta sobre la sorra, amb una artesania pròpia, sense complir cap principi ambiental, o menja un entrepà a una terrassa d’un bar que resulta ser una segona planta amb veïns al costat, se n’adona que a Catalunya som estrictes però complidors amb una normativa mínima que respecti els riscos, alhora que la qualitat de vida de les persones que estan al voltant. Quan gairebé no es veuen radars, a part de la multa, també penses en el risc que pot suposar en quant a accidents.
De vegades cal anar a fora per a valorar allò que es té a casa.
Còrsega és un bonica illa, de la que val la pena visitar sud i nord, que funciona de la manera àcrata que us explicava i on sols veure edificacions que no complirien amb la llei de costes espanyola. De tota manera, és molt recomanable la seva visita, pel fet de veure una illa nodrida de turisme bàsicament francès i italià, però que conserva la seva essència que la fa peculiar.
Una altra anècdota, és sentir al fil musical dels comerços del bonic poble de Sartene la cançó “Comandante Che Guevara”, o a un sopar típic cors, com el grup que actuava va arrancar els més sonors aplaudiments amb “Oh bella ciao”. Cançons compromeses d’aquelles que et remunten a d’altres èpoques en que tenia la pell de gallina al sentir-les.
I parlant de passat, em sembla escandalós la denigració berlusconiana de la dona. I li comentava a l’Elisabet. Que no ens adonem però que, aquí hem millorat molt al respecte. Ja no surt en Jesús Gil al jacuzzi, els programes no tenen continguts masclistes i a la publicitat es fa el que es pot. Es tracta a la dona en situació d’igualtat i, a excepció d’Intereconomía, que solen tenir només a noies com a hostesses, mentre una majoria d’homes debat sobre els temes importants.
Des del PP s’ha volgut menystenir al Ministeri d’Igualtat al llarg d’aquests de més de dos anys de la seva existència. És cert que podria haver hagut una Secretaria d’Estat per a fer aquesta feina, però el caire simbòlic d’un ministeri d’aquestes característiques és imprescindible, per a acabar amb escàndols com el de Gaddafi, la programació de la televisió italiana i d’altres vulneracions d’un principi bàsic de la igualtat, com ho és el gènere.

Ni-ni

2010-08-14T16:56:00.000+02:00

Dimecres apareixia la informació d’un estudi de la UGT que deia que un de cada quatre joves ni estudia ni treballa. Aportant més dades per a iniciar la reflexió, he de dir també que l’atur juvenil se situa a Catalunya al voltant del 37%, més de 22 punts per sobre de la mitjana catalana.
A tot aquest batibull li podem afegir que, qui treballa, no sol tenir unes condicions laborals o d’estabilitat desitjable o, si més no, per a poder planejar un model de vida autònoma, basada en l’emancipació. Per aquesta raó, ens trobem amb un problema de fons, que veníem advertint des de fa temps, però que es fa més significatiu arrel de la crisi.
Probablement ha arribat el moment d’exigir responsabilitats i lideratge per a poder entomar un canvi de model. Probablement des dels diferents palaus d’hivern no s’ha detectat el problema, perquè no ha hagut una percepció de la realitat. Probablement manca vocació, empatia i implicació d’algunes persones que pertanyen al món docent a les escoles i instituts del nostre país. Probablement els pares i mares no s’impliquen de manera suficient en una de les etapes més importants de la formació dels seus fills. Probablement caldria regular alguna programació de la televisió i potenciar referents pels joves diferents als actuals.
Evidentment, dins de les xifres de persones que no estudien ni treballen hi ha un percentatge majoritari de joves que cerquen feina, però no la troben, com moltes persones d’altres franges d’edat. Però el problema principal el trobem amb les persones que no estudien i no cerquen feina. Alguna cosa ha fallat nostre sistema sense cap mena de dubte, des de l’autoritat paterna, fins a la preocupació dels casos particulars dels mestres, passant per un sistema que no ha estat capaç de motivar-los, de generar dins d’ells la voluntat de deixar empremta al seu pas per la vida.
Malauradament no parlem d’un problema minoritari o residual, i aquest fet suposa que calgui prendre mesures que veuran el seu fruit a mig o llarg termini.
Cal obrir un procés de debat i reflexió al respecte i, des de la Joventut Socialista de l’Alt Penedès i Garraf, treballarem per a posar el nostre gra de sorra per a intentar fer als joves partícips de la societat que els envolta.

La dimensió de les empreses

2010-08-06T17:34:00.001+02:00

Llegia al Diari de Vilanova de la passada setmana com el President de l’ADEG incidia en els problemes crediticis amb els que es troben els emprenedors. Val a dir que, al fil d’aquesta reflexió que no puc més compartir pel fet de trobar-me-la de primera mà dia rere dia, va ser molt reconfortant llegir ahir a la premsa que la Generalitat de Catalunya, conjuntament amb algunes caixes d’estalvi catalanes, oferiran microcrèdits als emprenedors; doncs es tracta d’una via retallada o eradicada per la majoria de caixes d’estalvi (donada la seva reducció de beneficis i conseqüent reinversió d’aquests en obra social). L’opció microcrèdit és una via molt interessant per a petits projectes, i més atenent a que tenim un elevat percentatge de població sense avals suficients com per a demanar un crèdit convencional.
Aquest fet no fa més reafirmar la clara aposta del Departament de Treball per a projectes modestos (les subvencions majoritàries per a emprenedors són per a projectes d’empresaris individuals o societats civils). En aquest sentit, llegia un article del diari “Expansión” fa un parell de setmanes que alertava del risc de crear excessives microempreses, perquè els hi manca la solidesa d’una empresa gran. Si efectuo una ràpida pluja d’idees, trobarem arguments a favor i en contra d’alguns aspectes concrets, com no podria ser d’una altra manera, però considero que la política que s’ha portat a terme des de la Conselleria de Treball és l’adequada, si atenem a la necessitat imperiosa de petits projectes.
De tota manera, sembla interessant la promoció de les cooperatives, en especial aquelles que inicien els mateixos treballadors d’una empresa afectada pel seu tancament, quan es pugui provar la mala gestió de l’anterior propietari.

Som lo que sembrem?

2010-07-27T00:12:00.002+02:00

En aquesta vida es pot ser vehement en la defensa dels teus arguments, però mai radical. Entre l’aplicació pràctica d’una total nacionalització dels béns per part del chavisme veneçolà i l’aplicació teòrica d’un total “laissez-faire” dels mercats d’en Sala Martín hi ha un abisme, al qual ens situem persones de procedència, ideologies i formes de pensar molt diverses.
D’aquesta manera, hem d’acceptar la terciarització de la nostra economia, en tant que pertanyents a un país de l’anomenat primer món, però mai quedar-nos de braços creuats davant de la tendència a desaparèixer per part del sector primari. Per aquesta raó, donaré els meus arguments davant d’una interessant discussió que vaig tenir fa uns dies amb un company de JSC, fervent militant anti-transgènics.
En primer lloc, pertoca fa la meva anàlisi dels transgènics, entenent la meva limitació en alguns aspectes, donat que no sóc científic. Com a entrada puc dir que Espanya pertany a l’OMC i que, per aquesta raó, tan sols podríem impedir l’entrada de transgènics al nostre estat en el supòsit que fóssim capaços de provar la seva nocivitat per a la salut. Probablement haureu vist o llegit estudis en els darrers mesos i anys que aporten dades al respecte, però cap d’aquests haurà provat la seva nocivitat. Inclús, darrerament, estem trobant estudis que conclouen en el sentit invers (vegi’s l’estudi de l’Agència Francesa de Seguretat Alimentària dels Aliments on negava cap problema per a la salut dels consumidors de transgènics: http://www.publico.es/200109/francia/maiz/transgenico). Precisament, el company que us deia de JSC, em passava fa uns dies un estudi de Greenpeace, signat per un ampli grup de científics, on justament venien a sol·licitar l'aplicació del principi de precaució: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/100317.pdf Òbviament aquest és un principi interessant que contempla el nostre ordenament, però cal anar alerta amb utilitzar-lo a la valenta i no tan sols en casos extrems, ja que correm el risc que la precaució perdi eficàcia.
Donat que Espanya pertany a l’OMC i que no hi ha estudis mèdics que provin la relació causa-efecte, més enllà d’estadístiques, caldria doncs aprofundir en l’apartat econòmic.
Molt sovint, la crítica que sol existir és la tendència al monopoli i/o oligopoli per part de multinacionals de la biotecnologia que experimenten amb transgènics i que aconsegueixen preus competitius al mercat gràcies a això. No serè jo qui defugi d’exigir responsabilitat a la nostra classe dirigent per actuar davant de certs actors privats que pretenguin controlar el mercat. No serè jo qui no pretengui que el sector primari d’aquest país segueixi existint, inclús que creixi. No serè jo qui defensi acabar amb els cultius tradicionals, ni qui opti pel monocultiu a mans d’uns pocs però, entre un i altre extrem, hi ha un terme mig. Aquell que considera que l’existència de productes transgènics al nostre mercat pot tenir punts positius i negatius i que, precisament, un dels positius, és el fet de permetre a l’adquirent preus competitius en un moment com l’actual. Òbviament seria fantàstic que les nostres neveres estiguessin plenes de productes sense cap mena d’alteració però cal tenir en compte que, a data d’avui, la competitivitat d’aquests preus només la podríem assolir per la via de la subvenció de determinats productes ecològics però que, lògicament, això hauria de tenir un límit.
Per altra banda, i sense ànim d’entrar més en la qüestió, la meva pregunta es centra respecte a si encara a data d’avui podem trobar productes ecològics al 100%. Queda encara algun animal que no mengi pinso transgènic? Pensem-hi, doncs a mi em genera dubtes la pregunta que formulo.

Marques blanques i innovació

2010-07-01T17:52:00.001+02:00

Avui dia 1 de juliol la majoria de productes que podem adquirir al mercat tenen una pujada impositiva de dos punts. Durant les properes setmanes i mesos veurem no pocs estudis respecte a si això ha suposat, o no, una baixada en el consum.
Ens trobem en una època que indubtablement interessa que s’incentivin les compres però, evidentment, la necessitat primordial és que el ciutadà tingui diners disponibles per a gastar i, conseqüentment, efectuar les compres.
En aquest sentit, hi ha un aspecte que m’interessa especialment, sobre el que faig un anàlisi basat en la meva experiència personal com a consumidor. Si hom va al supermercat, trobarà molts productes d’alimentació i, dins de cada categoria, una diferència habitualment important de preu entre les marques més reconegudes i les marques blanques. Fa uns anys, quan aquestes marques van sorgir solien portar a la lletra petita qui les elaborava i, sorprenentment, en la majoria de casos solia ser una mateixa marca que, sota el seu nom vertader, venia el producte més car.
Amb la situació actual de crisi, el consum de marques blanques ha crescut molt, tal que hi ha supermercats que els prioritzen per sobre la de la resta. Fixeu-vos que ara ja no apareix el nom de l’empresa creadora del producte, doncs aquestes han conclòs que ho han de camuflar o, inclús, fer desaparèixer el seu nom i el seu treball de la marca blanca. Si analitzem els productes trobarem de tot, però, en molts casos, els ingredients solen ser de més qualitat a la marca tradicional. Alhora, la saviesa popular també diu en moltes ocasions que amb les marques blanques no gasten en publicitat i que això influeix en el posterior preu, però no puc evitar treure a col•lació un aspecte que em preocupa. Deuen haver-hi comptades excepcions que les marques blanques innovin i no vagin a remolc de les característiques d’un producte creat abans, d’algun tipus d’envàs o de qualsevol innovació que es faci. Ens cal l’R+D+I. I em fa patir que si entrem en una dinàmica perversa de lluitar pels preus, s’opti per la retallada en un aspecte essencial pel progrés i per a la millora de la nostra qualitat de vida. Ara és el moment doncs, d’invertir en aquests aspectes per part de l’administració i no deixar sol el lliure mercat privat, perquè invertim en futur. Cal doncs rebutjar la tendència a sol•licitar retallades en tots els aspectes de despesa pública i, en especial, pel que fa a la innovació. A mig-llarg termini els consumidors ho agrairan.

Les mesures econòmiques de Rajoy

2010-06-26T18:16:00.000+02:00

Donat que al meu anterior post criticava el fet que en Mariano Rajoy no hagi proposat res seriós en molt de temps, ahir divendres al matí, al “Foro Nueva Economía” ha fet les seves set grans propostes econòmiques per a Espanya. És just doncs fer una dissecció d’aquestes:
1- Negociació col•lectiva: Negociació d’empresaris i treballadors al si de l’empresa (És ben cert que el diàleg és necessari però, segurament, sigui més interessant buscar altres vies i no pas el cas particular, on es poden donar els vertaders abusos per part dels empresaris, especialment allò on el delegat de personal siguin més dèbils).
2- Formació: És evident que cal formació contínua tant de persones en actiu com d’aturats. (Res de nou).
3- Extinció de contractes: La seva proposta es pot simplificar en aclarir les causes d’acomiadament per a evitar els tribunals i que les mútues persegueixin l’absentisme. (Com podeu veure, ambdues solucions són més positives per a l’empresari i no aporten una objectivitat necessària en un moment com aquets).
4- Impostos: Rebaixa de l’IS per a les PIMES i de l’IVA per al turisme. (Sens dubte Rajoy segueix sent l’únic dirigent polític europeu que demana una rebaixa fiscal en moments que allò que cal reduir és el dèficit). De tota manera, no sóc un dogmàtic, evidentment la rebaixa de l’IS és una bona mesura per a petits i mitjans empresaris i ens interessa que aquestes empreses surtin endavant. Altre tema és si es planteja al moment adequat.
5- Endeutament de les administracions públiques: Vol establir un límit sobre l’endeutament de les administracions públiques. (El debat seriós és si una administració pública concreta té capacitat per a retornar la quantitat per la que s’ha endeutat, no per quin volum. Per exemple, si jo treballo i demano una hipoteca de 100, estaré més endeutat que una persona que no treballi i en demani 20 pel seu cotxe, però jo podré tornar els 100 i el que està menys endeutat no). Pel que fa a la crítica a la despesa supèrflua per part de les administracions i duplicitat de competències, tenim un TC per a dirimir en casos que les competències estatals estigui pel mig.
6- Caixes d’estalvi: Va entrar a valorar si hi havia càrrecs polítics, quan allò que interessa és un aspecte de total actualitat, com les fusions, en varietat normal i freda.
7- Energia: Aposta per les nuclears. (Està molt bé dir-ho d’una forma genèrica, però caldria que analitzés el cost dels residus i de l’enriquiment d’urani. Potser llavors, veuria que no pot ser tot nuclear).

En definitiva, poques coses bones, poca mà estesa i mesures en molts casos desfasades o ineficients.

Las dos ranas

2010-06-22T00:45:00.000+02:00

M'ha agradat aquest conte:

He aquí una rana que había vivido siempre en un mísero y estrecho pozo, donde había nacido y habría de morir. Pasó cerca de allí otra rana que había vivido siempre en el mar. Tropezó y se cayó en el pozo.
--¿De dónde vienes? -preguntó la rana del pozo.
--Del mar.
--¿Es grande el mar?
--Extraordinariamente grande, inmenso.
La rana del pozo se quedó unos momentos muy pensativa y luego preguntó: --¿Es el mar tan grande como mi pozo?
--¡Cómo puedes comparar tu pozo con el mar! Te digo que el mar es excepcionalmente grande, descomunal.
Pero la rana del pozo, fuera de sí por la ira, aseveró: --Mentira, no puede haber nada más grande que mi pozo; ¡nada! ¡Eres una mentirosa y ahora mismo te echaré de aquí!
(Así procede el hombre fanático y de miras estrechas.)

Modes i tendències polítiques

2010-06-15T00:49:00.001+02:00

Algú de vosaltres em sap dir alguna proposta innovadora del PP que trenqui i innovi amb la política realitzada actualment pel govern socialista a l’Estat?
I CIU, què proposa a Catalunya, més enllà de desengreixar l’administració, mesura amb pros i contres però que, entre d’altres, suposa un augment de l’atur?
Si això és així, com és que les enquestes situen a ambdós com a vencedors si se celebressin uns comicis a data d’avui?
Sens dubte, les modes i tendències influeixen de manera molt rellevant en l’elecció del vot per part de la gent. I aquí juguen una influència crucial els mitjans de comunicació i com ens venen els partits polítics i els seus líders. Si féssim a data d’avui una enquesta respecte de com veuen els catalans al President Zapatero, segurament aquesta seria bastant més negativa que fa sis anys, per l’erosió d’haver governat, per algunes mesures arriscades que ha hagut de prendre el seu executiu per a fer front a la crisi i, molt especialment, perquè el tractament que li fan els mitjans de comunicació no és el mateix que fa sis anys. Aquest tractament, sumat a la crisi, està dilapidant lideratges, com el del laborista Brown al Regne Unit, igual que les enquestes apunten que podria passar el mateix amb Zapatero, Merkel o Sarkozy. No es tracta que la seva gestió i que les seves propostes siguin dolentes i que els seus respectius països tinguin una oposició sòlida forjada en aquest moment concret sinó que, en moltes ocasions, toca ser el cap de turc quan venen mal dades.
La tendència a recordar a Rodrigo Rato com un gran gestor de l’economia estatal s’ha fet extensiva en part gràcies als mitjans de comunicació. Val a dir però, que l’època històrica era de bonança econòmica global, fet procliu a que pugui ser recordat de manera positiva. Però, no podem menystenir l’extranya oscil•lació dels boomerangs. Per exemple, si demà els preus dels serveis de telefonia es disparen i, des de l’administració no es poden prendre mesures per a controlar aquest pervers oligopoli, hom buscarà la culpabilitat en aquelles persones encarregades de la privatització d’un sector que, com a estratègic, un socialdemòcrata voldria que l’Estat pogués exercir el seu control sobre el mateix. I Rato passarà de bo a dolent en un tres i no res.
En definitiva, a Catalunya tenim el cas paradigmàtic. Els historiadors seran generosos i rigorosos amb el President Montilla, mentre que els mitjans no l’estan tractant en el temps present com s’ho mereix. I el que més dol, per part de mitjans públics. Antecessors i successors seus efectuaran pressió sobre aquests, de forma intervencionista, per molt liberals que pretenguin ser.
La clau és com defugir de les modes i tendències.

Idees preconcebudes

2010-06-02T00:42:00.002+02:00

La salut o la riquesa? Aquesta és la pregunta que l’Eduard Punset li feia al professor suec Hans Rosling, expert en salut internacional, el passat diumenge a “Redes”. Si bé la Xina ha crescut donant-li preponderància a la salut, a Europa i, especialment als EUA, el creixement s’ha donat per l’economia de mercat, entenent que la salut vindria donada per aquest factor. Evidentment hom té interioritzat al seu ADN quina és la millor fórmula, que passa per la democràcia, però és interessant incidir en el fet que, de vegades, tendim a la generalització amb una excessiva lleugeresa. Si visiteu la web www.gapminder.org trobareu el sistema desenvolupat pel professor Rosling i com, en aquest cas concret, ens podem endur sorpreses, doncs no sempre va lligat el concepte de la renda per càpita amb l’esperança de vida. I aquí és inevitable pensar en els problemes associats al món avançat, com l’estrès, o les malalties lligades a l’opulència gastronòmica, com el sobrepès o la gota.

Una altra crítica que es llançava des d’aquest programa és que som incapaços d’imaginar. Deia l’entrevistat que som incapaços de fer projeccions com a població i el debat polític es limita als propers tres anys i, en canvi, que la Xina i la Índia fan previsions a 25 anys. Tenim la tendència a veure el món d’una determinada manera i se’ns fa difícil canviar la nostra forma de pensar. Segons Rosling, el problema no és la ignorància, sinó les idees preconcebudes, i aquestes, fan que sovint determinades persones associïn la qualitat de vida d’un país amb que la seva economia sigui potent, que vegin el fenomen immigratori com a negatiu o a disgregar per raó del lloc de residència. Ens cal doncs esperit crític i no deixar-nos influir pels tòpics i per les generalitzacions. Serem millors i el món també ho serà.

Afrontar la realitat

2010-05-25T17:29:00.001+02:00

Divendres, el coordinador del màster que faig ens llegia un correu del publicista mediàtic que, sembla que l’havia fet pensar la meva pregunta a la classe anterior, respecte de quines virtuts li calien a un líder polític per a acabar amb el seu abstencionisme crònic. La resposta era que li oferís una promesa que perduri al temps. Aquesta resposta, lluny de simple i demagògica té un component reflexiu inequívoc: “Que el tiempo no te cambie” deia l’eslògan. Malauradament, durant les darreres setmanes molts, com a humans que som, no hem pogut evitar reflexionar-hi i pensar si encara té vigència la frase, si han canviat el calçat esportiu per botins o si els programes electorals queden en paper mullat. Crec sincerament que, en el moment actual, calia emprendre mesures de retall de la despesa pública, que calia ser més valent amb qui més té i que hi ha coses que no hagués fet i d’altres que sí. De la mateixa manera que m’hagués endut al Mundial de futbol al Benzema, si fos el seleccionador francès. Però al Govern de l’Estat, com a la Selecció Francesa, hi ha darrera un equip de tècnics, que en saben, que ho estudien i que prenen una decisió. A la vida sempre que un ha de prendre una decisió que no deixa content a tothom, no agrada. Que les confessions religioses s’autofinancïin, que la Casa Reial faci gal•la de l’austeritat, que desapareguin les SICAV, que es renegociin els convenis de doble imposició amb d’altres estats per a evitar la fugida de grans capitals, que es fixi una Taxa Tobin, poden ser possibles solucions que crec que són més urgents que no pas d’altres però, repeteixo, si hi ha un seguit d’experts que han decidit fer-ho d’una altra manera, donem un marge de confiança, ja que se suposa que ells han de com fer-ho de la forma adequada. També seria interessant que l’oposició expliqui quines retallades farien ells i com, i no s’apuntin al discurs demagògic de criticar sense proposar cap solució. Perquè això ho fem cada dia qualsevol persona al taxi, al bar o a un banc d’un parc. Les respostes de manual de l’Oriol Pujol la setmana passada al Manuel Fuentes ens semblen als que creiem en la salut i educació públiques o les polítiques de seguretat dels Mossos d’Esquadra, si més no, indecents.
Donat que sóc optimista per naturalesa, us he de dir que m’agrada el Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local de l’any 2010. Que m’agrada que s’avanci en termes de sostenibilitat econòmica, social o ambiental i que crec que, aquí tenim un subterfugi per a fugir de la crisi. I us deixo un botó de mostra: http://www.publico.es/ciencias/314944/verde/crecido/espana/decada
Sigueu feliços i no deixeu mai d’imaginar, això us farà lliures.

Als joves ens cal estratègia

2010-05-12T16:55:00.001+02:00

El passat dimarts 11 de maig, el PSC de Vilanova i la Geltrú va organitzar el seu tercer debat públic (www.tagradaviureavilanovailageltru.cat), amb la intenció de poder debatre amb la ciutadania sobre temes de ciutat. En aquesta ocasió, portava per títol “Economia i capitalitat”. Diferents agents socials van poder oferir el seu punt de vista sobre com veien la ciutat i -molt important- sobre com la imaginaven també de cara al futur. En un context de crisi global com l’actual, fa falta precisament imaginació per a superar-la com abans millor i, si pot ser, de la millor manera possible. En aquest sentit, considero que des de la classe política, però des de la societat civil en general, s’han malbaratat excessives energies en els darrers mesos i anys respecte a la nostra organització administrativa, quan tenim sobre la taula problemes que requereixen de solucions immediates. De fet, l’altre dia sentia com una persona influent a la comarca del Maresme confessava que els interessava més l’apel·latiu “Costa de Barcelona”, que no pas una denominació de caire comarcal doncs, una persona provinent de Rússia o Alemanya té com a referent Barcelona. Que cal doncs promocionar el nostre territori és del tot cert, però no es pot menystenir que som modestos, i com a tals, la nostra promoció ha d’anar agafada de la mà de Barcelona, marcant perfil òbviament, però units.

L’Alt Penedès i Garraf són dues comarques ben comunicades amb la metròpoli i d’altres ciutats del país, amb un aeroport important, i un altre d’emergent a escassos 50 quilòmetres, amb bones comunicacions fèrries, amb un port que pot ser una oportunitat, amb una economia heterogènia i amb una riquesa natural produïda pel mar, la muntanya o la vinya, que ens ha de fer ser optimistes, si tanquem el pot de les essències i esmercem energies en aspectes que importen de debò al territori, com pot ser explotar les nostres potencialitats.

Està clar que els joves haurem d’entomar aquest debat durant els propers mesos i anys i, en aquest sentit, des de la Joventut Socialista de l’Alt Penedès-Garraf hem realitzat un debat intens sobre aspectes de mobilitat, que plasmarem el dissabte 15 de maig amb una jornada amb companys i companyes de tot el país.

El 1r de maig

2010-05-04T00:32:00.000+02:00

L’efemèride del dia 1 de maig suposa que l’observador l’atengui amb rigor històric però que, alhora, interpreti des del seu subconscient la manera d’adequar-la al moment en què li toca viure. En efecte, poden haver-hi interpretacions que creguin que la lluita obrera ha quedat enrere, que tenim un dret laboral que empara a tots els treballadors i treballadores i els sindicats i les patronals perden militància i credibilitat amb el pas del temps, donada l’estabilitat del sistema. Aleshores, si tot funciona de forma adequada, per què seguim sent uns corcons que volem limitar el “laissez-faire” que defensen molts? Bàsicament perquè aquest observador que esmentava, malgrat tingui una mentalitat oberta, adaptable als canvis, coneix sobradament que certes regressions no poden ser permeses. Qualsevol negociació ha de tenir un punt de partida i, un cop aquí, preguntar-nos si no segueix sent necessari lluitar per certs drets. De fet, la Joventut Socialista de Catalunya fa temps que va endegar una campanya reclamant ascendir el salari mínim interprofessional fins als mil euros al mes. Entre d’altres, perquè és imprescindible per a poder tenir una mínima qualitat de vida i perquè, l’emancipació, sigui un dret al que tots els joves puguin accedir-hi.
Evidentment, a data d’avui, el dret a l’emancipació passa una mica desapercebut, i és inassolible quan la població jove del nostre país té una taxa d’atur del 40%. Calen emprendre coordinadament mesures que reclamen immediatesa –com ho podrien ser els incentius a la contractació de persones joves en situació d’atur-, però també pensar amb una mentalitat de llarg termini. Si formem als nostres joves de forma adequada, d’aquí a una dècada, no caldrà l’incentiu per a les empreses que s’implantin al país, sinó que aquestes estaran interessades de venir-hi sense demana’ls-hi. Noves tecnologies o medi ambient són dos exemples de sectors sobre els quals cal invertir, formar i ajudar a l’emprenedoria que es produeixi al respecte, per a assolir un model econòmic fort, que no pateixi oscil•lacions en determinats períodes, que garanteixi llocs de feina segurs i amb unes garanties salarials i de drets pels treballadors adequades pel segle XXI.
En definitiva, una formació adequada, farà que tinguem a Catalunya oportunitats laborals d’empreses atretes per aquesta formació, això generarà estabilitat i un adequat augment de sous, tancant la quadratura del cercle que ens porti a avançar cap a un país pròsper. Mentrestant, no podem caminar ni un sol pas enrere en cap d’aquests aspectes.

Grans de sorra

2010-04-20T18:26:00.003+02:00

Anit vaig veure el programa Singulars del Canal 33, que tractava de la crisi. Hi intervenien el professor Santiago Niño Becerra i l'empresari Marc Vidal. Malgrat que és interessant d'escoltar els seus punts de vista sobre la crisi, hagués estat encara millor el punt de vista d’un expert que no tingui una visió pessimista com la dels dos intervinents.
Els tòpics de crítiques a la classe política, bancària i, en aquest cas, també a part de la societat, van abundar.
No m'agrada parlar de la crisi, però crec que seguim tenint possibilitats d’ensortint-nos amb el gra de sorra que aporti cada persona. No serè jo qui defensi al sector bancari, no serè jo qui negaré que van concedir excessius crèdits sense garanties suficients, però estic segur que el govern estatal té les eines i la capacitat suficient per a frenar la caiguda bancs i caixes, tot i l'exponencial creixement del tant per cent de fallits que aquests tenen. I per a mostra un botó. Si hom entra a la pàgina web de qualsevol entitat bancària, en la majoria de casos, trobarà un apartat amb oportunitats d’habitatges. El motiu ve donat per pisos i cases de les que han hagut de desnonar als seus compradors per impagament i que, ara, busquen candidats per a continuar amb les seves hipoteques. En definitiva, que tenen molts totxos i pocs bitllets.
La setmana passada, l'Elisabet em va dir que havia aconseguit dues entrades per un documental sobre gent jove que es vol dedicar a la pagesia. El documental exposa casos reals de joves que, provinents de la zones més rurals del país (en aquest cas, Pirineu de Lleida), volen continuar amb el negoci familiar, reinventar-lo i adaptar-lo al segle XXI. Lluny de ser una excusa de dròpols, es tracta d'una opció que prenen persones que, inclús, després d’una formació prèvia universitària, veuen que l'agricultura o la ramaderia són una possible solució a les mancances de llocs de treball en d'altres sectors a data d'avui, i una forma de mantenir viu un sector com el primari, en constant decreixement en un país avançat, però on demostren que és una fórmula de sobreeixir sense necessitat de fer ús dels tòpics ajuts europeus, argument utilitzat per a criticar aquest sector per part del pensament neoliberal, en moltes ocasions. En definitiva, que es pot ser competitiu, s'hi pot viure del sector primari i, alhora, es poden emprar mètodes ecològics en els conreus. Efectivament no es pot competir amb el preu, però és feina de l'administració ser exigents amb els requisits a les importacions, no per sobreprotegir al sector primari d’aquí, sinó per a garantir al ciutadà el consum de productes de qualitat. I em consta que així es fa. Alhora, l'esforç del Departament de Treball per a l'ocupació de joves en el sector primari, és d'agrair.
Hi ha d'altres sectors potencials que poden generar ocupació durant els propers mesos i anys. I, com no, aquí trobem les renovables. Us aconsello el visionat d'aquest programa de “El Escarabajo Verde” (http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100408/escarabajo-verde-08-04-10-contra-viento-marea/740245.shtml?s1=programas&s2=ciencia-y-tecnologia&s3=el-escarabajo-verde&s4=) dedicat a les centrals eòliques “off-shore” (sobre el mar). Malauradament, veureu que hi ha grups ecologistes contraris a la instal.lació d'una energia neta en un lloc que no destorba. Malauradament, m'entristeix que no en el rerefons no veureu un argument paisatgístic o de protecció de les aus, sinó un simple efecte NIMBY, donat que els hi volen instal.lar al seu poble. M'entristeixen aquestes posicions egoistes que neguen qualsevol progrés positiu si n'han de patir les conseqüències.

Ética

2010-03-30T20:46:00.000+02:00

No m’agrada la gent previsible. Perdó, no són bons temps per a les negacions, hauria d’haver iniciat aquest text dient que m’agrada la gent imprevisible. El previsible (també s’accepta dir-li dòcil o d’altres adjectius que no penso reproduir aquí, i que si els penseu són fruit de la vostra imaginació) és aquella persona que quan el teu partit fa una campanya en negatiu no la critiquen, i ara que tot gira i es canvia al discurs positiu, els hi sembla ideal i rebutgen l’anterior mètode. Doncs ni una cosa ni l’altra. Jo mateix sempre he manifestat que no m’agradava una campanya en negatiu però, avui dimarts 30 de març, no penso ni que una fos fatal i que una altra sigui la panacea, malgrat és així com ho interpreto llegint les cròniques periodístiques del dia després, a més d’altres opinions.
Les enquestes no són favorables a data d’avui pel meu partit, de cara a la contesa electoral que hi haurà la propera tardor. Aquest fet dedueixo que suposa canvis al full de ruta per a remuntar (segueixo creient que les enquestes són excessivament pessimistes i que el marge d’error a les mostres obtingudes és molt elevat).
Semblava que començava l’article en un to crític, però no és així, estic esperant aquest campanya i cal especialment –amb l’onada d’optimisme, positivisme i bon rotllo-, explicar la feina feta i demostrar que aquesta obra ha de seguir vigent i que per això és molt important anar a votar, perquè si tu no hi vas, ells tornen! Perdó, volia dir, per a demostrar que hi ha gent seriosa en aquests temps difícils...
S’ha de ser positiu, però no puc evitar parlar del PP, Matas, Camps, Richi Costa, Bigotes, la medalla de l’Aznar i el que surti. Quina tropa! Potser comença a ser necessari que des de les idees progressistes i des de l’esquerra en general, i també des d’aquells que veuen la política com l’art de transformar allò públic per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania, que es plantegi l’opció d’anar a una en aquests temes, més amb format plataforma de persones progressistes que anhelen ètica en la gestió que amb un nou partit com el del jutge Di Pietro a Itàlia, però cal fer quelcom per a treure de la ment del ciutadà mitjà la mala imatge envers la política.

Innovar o morir

2010-03-24T00:27:00.000+01:00

Aquest matí hi havia dues persones que em qüestionaven la necessitat de fer un sincotró i com n’era d’elevada la seva inversió. No he pogut fer altra cosa que defensar el projecte, més que per disciplina de partit, per la meva absoluta creença que aquestes obres són bàsiques per a innovar dins d’una societat del segle XXI, que calen projectes valents per a mirar el futur.
Després de sopar he vist cinc minuts d’una tertúlia d’aquestes que fan a la nit, on els tertulians s’escoren tant a la dreta que en Rajoy acaba semblant centrista o moderat, i òbviament he anat a l’ordinador a gaudir de la llibertat de triar els programes. Avui tocaven dos programes que em faltaven de “El escarabajo verde”. Un sobre energia solar fotovoltaica i l’altre d’un poble on s’abasteixen amb productes propis. Aquest segon programa analitzava una experiència britànica al respecte, on hi havia un poble que buscava fórmules per a relacionar-se fent un mínim ús del petroli. Si se’m permet el símil, les mesures de caire ecològic extrem són com les passarel·les de moda; sempre s’ofereixen solucions extremes i cal matisar-les i maquillar-les per a adaptar-les a la realitat ja que sempre són interessants. En el cas concret, cal que ens plantegem les nostres relacions a la comunitat. Ens calen efectuar els desplaçaments que fem amb vehicle motoritzat o amb avió, no reduint l’emissió de gasos d’efecte hivernacle? Probablement la resposta sigui afirmativa. Per tant, a l’any 2010 no cal deixar de viure en un món globalitzat i avançat, però cal conscienciar-se de com buscar fórmules millors. I òbviament l’energia solar fotovoltaica n’és un exemple, malgrat que car i en fase d’experimentació pel moment, però la possibilitat que es plantejava a aquest programa de tenir plaques a casa que et generin la teva pròpia energia és un bon avenç. Però, alhora, cal tenir en compte les plantes d’aquesta energia, que tot i haver-se reduït la seva demanda, segueixen sent una alternativa viable -especialment a les poblacions petites- a sectors desgastats o en clar descens, com ara la construcció. Les plantes fotovoltaiques, igual que les centrals eòliques, generen ingressos i llocs de feina al municipi on van a parar. I és un projecte innovador, com ho és el sincotró. Mentre des de postures progressistes s’innova, a les tertúlies segueixen enrocats respecte a si el govern de l’Estat negocia amb ETA (paradoxalment quan millor s’està gestionant la cartera d’Interior des de l’arribada de la democràcia i quan més dèbils estan els terroristes). Mentre uns avancen d’altres es queden aturats. Espero que la població se n’adoni.

Llei d'Economia Sostenible

2010-03-16T17:07:00.001+01:00

El fet d’haver proposat la Llei d’Economia Sostenible suposa un progrés per part del govern espanyol respecte dels seus contemporànies governs del submón desenvolupat, respecte del qual no estàvem acostumats, especialment durant el període 1996-2004. És a dir, que a aquesta norma probablement no se li ha fet la publicitat que mereix, ni tampoc s’ha celebrat suficientment que siguem precursors i valents en alguna cosa, aspecte molt important.
Economia sostenible, com sabreu suposant una forta unió entre desenvolupament econòmic, social i ambiental.
El títol III de l’avantprojecte parla de sostenibilitat mediambiental en concret. En aquest se’ns parla del model energètic sostenible, amb una reducció dels gasos d’efecte hivernacle (acceptant tàcitament la fi de les centrals tèrmiques o, si més no, el progressiu tancament si no es compleixen amb els estàndards d’emissions).
Es vol que l’any 2020 el 20% de les energies que s’utilitzin siguin renovables. Per tant, va d’acord amb els compromisos internacionals d’apostar fermament per les renovables i de fer-ho d’una forma decidida, a més apostar per l’estalvi energètic, i la reducció d’emissions, sense que això suposi en cap moment cap involució.
Especialment positives són les deduccions per inversions ambientals per a empreses i particulars que acompleixin amb uns estàndards ecològics, com ho són evitar contaminació atmosfèrica, acústica, d’aigües o l’eradicació dels residus, especialment d’aquells considerats com a perillosos o la clara per la mobilitat sostenible, no són més que exemples d’una llei innovadora, que no s’hagués pogut fer amb cap altre color polític al govern de l’estat.
La defensa del medi ambient és imprescindible a data d’avui per a seguir avançant i per a deixar l’herència que desitgem a les properes generacions, i aquesta ve acompanyada d’un progrés econòmic i social. De fet, és tanta la repercussió del concepte desenvolupament sostenible a data d’avui, que l’avenç econòmic sense l’ambiental i social o a l’inrevés són impensables o irrealitzables.

El furt de l'aigua

2010-02-25T00:24:00.001+01:00

Segueixen sent masses dies, des del meu punt de vista, sense poder expressar la meva expressió en aquest modest blog.
El “tempus irreparibile fugit” es produeix. Cada instant que passa som un segon més grans o més vells, més experts, més madurs, però l’important és que no ens faltin la il·lusió o la salut per a emprendre cada dia un nou projecte.
La bellesa és l’absència del dolor i la felicitat és l’absència de la por ens deia el professor Punset dissabte a l’Escola d’Hivern del PSC. El meu dubte és si cal patir molt o poc per a assolir aquesta bellesa. Desconec en quin sentit generalista es cerca el terme bellesa, però jo el lligo indestriablement al fet d’haver assolit un benestar que va lligat a un estatus intel·lectual, no de pretensió sinó de comprensió, és a dir, de comprensió de tot o de la majoria d’allò que ens envolta, malgrat el professor Punset segurament cregui que són majoria els aspectes indesxifrables i segueixi somrient irònicament, com després de la pregunta que li vaig formular respecte del canvi climàtic i que, sorprenentment, es tractava d’un tema allunyat de la seva agenda de prioritats per aquest món al que circulem, i que ens interessa desxifrar d’on venim, on som i on anem.
Com que segurament sóc més bàsic o primari que el meu admirat professor Punset, segueixo patint pel canvi climàtic i segueixo veient que cal optar pel desenvolupament sostenible.
Precisament, diumenge llegia l’advertència, alhora que risc, de la proliferació de pous il·legals al Parc Nacional de Doñana. Calen més actuacions en aquest sentit: Fiscalia de Medi Ambient, administracions, Seprona, etc. Han d’intervenir per a evitar els furts d’un bé públic, alhora que limitat i sent perillosa la seva manca per a la fauna i flora del parc. La creació dels cabals ecològics no és un tema baladí, sinó que és un aspecte essencial per a gaudir d'uns mínims d'aigua.

Els vells clixés nuclears

2010-02-01T17:02:00.000+01:00

Molt s’ha parlat durant la darrera setmana sobre l’energia nuclear, malgrat que el cas concret dels residus pot tenir certa independència d’un àmbit més genèric com ho és l’energia nuclear. Certament, el debat de l’energia nuclear finalitzarà el dia que la ciència ens demostri una garantia de seguretat del 100%, i que l’enriquiment d’urani o similar sigui la fórmula més econòmica. A data d’avui, tant qui estigui a favor de l’energia nuclear, com qui estigui en contra, cal que entengui que l’Estat espanyol ha de prendre una solució amb els residus nuclears d’alta intensitat. La solució de vendre’ls a un país veí, com pot ser França, és temporal, cara i, si m’apureu, agosarada. Suposa una major que despesa que tenir un ATC (magatzem temporal centralitzat) propi i, a sobre, no decideixes sobre la seva ubicació. És a dir, que si el Govern Francès decideix instal·lar un magatzem a Perpinyà o a Luchon no podrem fer-hi res.
Per tant, partim de la base que és necessari guardar els residus en un magatzem que sembla segur, doncs hi ha experiències prèvies d’altres països, sense que l’Estat sigui conillet d’índies o temerari, sinó que actuant de la forma adequada.
Dit això, tot i que són els municipis els competents per a presentar candidatura per a ser seu d’aquest magatzem, és del tot cert que Catalunya i, en concret les Terres de l’Ebre, són territoris que han patit prou les agressions causades al territori per la implantació de diferents fonts d’energia i per una idiosincràsia molt particular que l’han fer més procliu a rebre aquestes coses.
La creació de llocs de treball i l’entrada de capital per a realitzar inversió pública situen als alcaldes en una difícil posició. Segurament el Ministeri d’Indústria hauria d’haver estat menys obert a la participació en aquest cas concret.
I per cert, es pot ser ecologista estan a favor o en contra de l’energia nuclear. Qualsevol de les dues posicions, amb arguments és defensable. Rebutgem els clixés.

El sucursalisme

2010-01-26T00:57:00.001+01:00

Us demano disculpes perquè encara no he escrit en el que va d’any 2010. Al llarg dels propers dies publicaré un article més extens.
Per anar escalfant una mica, ahir vaig sentir a la ràdio que en David Madí deia que el President Montilla era un “sucursalista espanyol”. Com que aquest creador de dvd és de CIU, dedueixo que li pretenia donar una connotació negativa. De fer suposo que sucursal deu ser una paraula dolenta, malgrat no puc evitar quan sento aquesta paraula que m’evoqui a la cançó “Y nos dieron las diez” del Sabina, quan diu allò de “me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano”. I espanyolista deu ser una paraula també dolenta i, si en comptes de venir d’Espanya, ve del RCD Espanyol, encara pitjor, perquè a sobre els àrbitres et piten premeditadament en contra.
En definitiva, que ser “sucursalista espanyol” deu ser dolent. M’agradaria però saber que s’ha de fer per a ser-ho. Us posaré un exemple. Agafem el període 1997-2010. Endevineu durant aquests 14 anys quin partit ha votat favorablement més Pressupostos Generals de l’Estat. Si CIU o PSC.
I perquè avui és tard, però David Madí que sàpigues que m’estàs cansant. A la propera que et senti expulsar fal·làcies per la teva boca, tiraré d’hemeroteca en referència al tema del transvasament de l’Ebre.

Bon any!

2009-12-31T18:13:00.001+01:00

En poques hores clourà l’any 2009 i voldria desitjar-vos a tots els lectors d’aquest blog que l’any 2010 sigui aquell on tots els vostres desitjos i somnis es facin realitat i que, en termes globals, les guerres, pobresa i aquesta crisi que tant ens afecta a tothom es vegi superada.
L’altre dia llegia una frase d’en Churchill, que diu que el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les properes eleccions. Per aquesta raó ja lamentava l’altre dia que de la Cimera de Copenhagen no haguem sortit amb un acord interessant.
L’any que ve en termes polítics es planteja interessant a nivell català, amb una contesa electoral al segon semestre on cal que la població se n’adoni de la tasca feta pel President Montilla i el seu equip, que més enllà de la brometa fàcil d’algun programa d’imitacions, hi ha una feina feta com no ha hagut mai.
L’altre dia passava pel costat d’un bar i hi havia dos parroquians discutint sobre la utilitat del vot en blanc. De vegades tenim la tendència a creure que la població no parla de política, però ho fa. Ara cal subministrar les càpsules adequades per a que aquests debats de bar, perruqueria o carrer estiguin fonamentats en una base sòlida, i acabar així amb tòpics i llegendes urbanes que fan tant de mal a la política i que alimenten les idees populistes.
Passeu bon any i sigueu feliços.

Temes candents

2009-12-23T19:16:00.001+01:00

S’acosta el Nadal, aquelles dates en que tots i totes volen actuar de bona fe, sent amables i fent coses que s’haurien de fer diàriament.
En tres dies aquest blog complirà cinc anys. Es diu “Àgora Vilanovina”, tot i que he parlat poc de Vilanova. He tingut èpoques de fer un article al dia. He parlat especialment d’actualitat política. Passat el temps, les obligacions m’han portat a fer un article setmanal, però sempre amb la constància que s’exigeixen a aquesta mena de mitjans. Tan sols he canviat un cop el format de la capçalera, i per a donar-li un to més corporatiu.
Aquesta darrera setmana ha estat frenètica, “parlamentàriament” parlant. Pressupostos Generals de l’Estat, curses de braus o vegueries són temes candents. Durant els darrers mesos també he adoptat la postura de no escriure sobre allò que és actual o que tothom hi escriu, per a motivar-vos, per a provocar-vos i per aconseguir que en algun moment concret recordeu que estic allà, que escric habitualment i que parlo de coses no habituals. Respecte de les meves opinions potser em podeu titllar de parcial, i jo no us puc més que respondre amb paraules de l’Ismael Serrano:
“Ya quisiera yo ser librepensador, no oír el rugir de tripas de tantos, ni su llanto, ni su dolor, establecerme correcto, filósofo, neutral, independiente, manejarme bien con toda la gente.”
No puc però, evitar parlar de les curses de braus. Mai he anat a veure una cursa, mai n’he vist cap a la televisió, però tampoc he estat mai a una pagoda o una mesquita i les respecto. Crec en la superioritat de l’espècie humana sobre la resta d’animals que viuen a aquest planeta. De la mateixa manera que accepto que com a omnívors que som, calgui matar animals per a la nostra alimentació. Tots aquests fets no treuen que em sembli malament que es mati un animal en públic i que es consideri espectacle, art o cultura. Si aquesta mena d’actes es realitzés sense que l’animal morís, em semblaria quelcom acceptable, i no tindria cap problema per a fer-ho. I torno a l’Ismael Serrano, era un tema pel qual no tenia una postura definida, tot i estar a prop de la prohibició. Les portades dels diaris conservadors espanyols de divendres em van fer canviar de postura i donar aquests arguments, ja que si creuen que la meva postura o la de molts defensors de la prohibició poden estar manipulades per un suposat “antiespanyolisme” diré, com a mínim, que menteixen, per no dir-la més grossa.
Us deixo que m’he proposat fermament durant aquestes dues setmanes, a part de moltes altres coses, intentar acabar la infinitud de llibres que començo i vaig deixar per diferents llocs de casa amb el punt de llibre aproximadament a la meitat. Sigueu feliços i tingueu bones festes.

Canvi climàtic

2009-12-16T19:26:00.000+01:00

Fa unes setmanes, parlant sobre polítiques ambientals a classe del màster en lideratge, va caure a les meves mans un llibre editat per la Fundació FAES, negacionista del canvi climàtic. Aquest fet no em va extranyar, provenint d’una fundació neocon, allò que aquí en diríem ultra-conservadora, que actua a imatge i semblança de tants lobbis i think tank nord-americanes, properes al partit republicà, i que tant bé funcionaven i estan injectades de capital durant els 8 anys del mandat Bush fill a la Casa Blanca. Sembla curiós el fet que aquesta gent contradiguin a la ciència amb l’existència d’un ésser suprem i ara la tornin a contradir negant un fet que els científics donen per bastant clar. Però bé deixant-nos de dobles contradiccions i parlant de temes seriosos, el canvi climàtic sembla empíricament provat i cal una conscienciació de la població al respecte. Aquest dies se celebra a Copenhaguen una cimera sobre el clima, amb la presència, entre d’altres, dels màxims mandataris mundials. En un ambient enterbolit, digne d’una cimera a la que hi solen anar molts mandataris, s’està pressionant perquè surti un document que sigui protector i garant del nostre medi.
Segurament al llarg d’anys venim sentint paraules, com ara Protocol de Montreal, Protocol de Kyoto, Convenció de Rio, que solen ser bones intencions que queden en paper mullat o acords desvirtuats per la implicació d’actors imprescindibles (com els EUA i el Protocol de Kyoto). Sens dubte són els nostres alts mandataris aquells que han d’arribar a grans acords, però no podem obviar que les fronteres nacionals segueixen existint en data 2009. Per aquest motiu, els governs regionals i locals mundials tenen un repte, un repte que estan afrontant de forma correcta en molts casos, però necessita més. Conjuntament amb el repte individual de cadascú de nosaltres per a protegir el nostre medi, i conjuminant-ho amb aquests acords globals tan necessaris.

Segrestos

2009-12-10T19:56:00.001+01:00

Sentia ahir astorat com Al-Qaeda reivindicava el segrest dels tres cooperants catalans fa uns dies a Mauritània. Certament aquest grup terrorista deixa en ridícul als dolents-dolentíssims de les pelis d’acció. El segrest ja demostra de per si la baixesa humana de qui el comet però, si a aquest fet li sumem que s’ha realitzat contra uns cooperants que dediquen filantròpicament temps i diners propis per a ajudar la resta, la baixesa moral d’aquests individus arriba a límits insospitats. Tan sols desitjo que alliberin als tres cooperants i aquests puguin passar amb les seves famílies aquests dies tan assenyalats que s’acosten.
Un altre apunt breu. De vegades tenim la propensió a fer vols intercontinentals a indrets recòndits i llunyans, i que potser no hem visitat Albarracín, Toledo o Cuenca. Si mai visiteu la “Serranía de Cuenca” i tota aquella zona que enllaça amb Toledo, no us perdeu la “Ciudad Encantada” o “El Nacimiento del Río Cuervo”. Si esteu a aquest últim i voleu dinar bé, baixeu fins al poble de Vega del Codorno, que es troba a un quilòmetre. Allà trobareu el restaurant “El Sabinar”, que preparen un menú degustació de luxe, amb morteruelo, migas i d’altres delícies de Cuenca (adjunto foto, ja sé que vaig dir que n’evitaria penjar-ne, però aquesta és de collita pròpia). Vull destacar que vàrem arribar allà sense diners en efectiu per un error de càlcul i el datàfon no els hi anava. La mestressa sense cap reticència es va negar a prendre’m nota del DNI i tan sols em va escriure en un tros de paper un número de compte per a que des d’aquí li ingressés els 43€ dels dos menús de degustació. Destaco l’anècdota perquè havia sentit aquestes coses del segle XX, però no creia que fos possible al segle XXI trobar aquestes mostres de bondat humana. Per tant, gràcies.

Fum, fum, fum

2009-12-03T00:20:00.001+01:00

El futbol m’apassiona, però alhora em deceben, especialment les xifres astronòmiques que es mouen en un moment de crisi econòmica global com l’actual. És tot fum. Si analitzem els fitxatges que s’han produït durant els darrers quinze anys, veurem que hi ha un determinat on les xifres creixen, una època d’estancament, de baixada i just ara, paradoxalment, tornen a créixer les xifres. Si considerem que el retorn de Florentino Pérez a la presidència del Reial Madrid ha suposat un augment de les xifres, per les quantitats pagades no m’estic equivocant, però no podem oblidar que hi ha un reguitzell de directius futbolístics que, en comptes de rebel·lar-se, han optat per la via de prendre les mateixes decisions.
I amb la construcció passava igual. Si jo us dic si creieu que un futbolista val 100 milions d’euros, tothom estarà d’acord que no, que evidentment si es paguen aquestes xifres és perquè són uns virtuosos de la pilota i fan coses increïbles i que darrere hi ha un mercat amb milions de seguidors disposats a comprar samarretes, que no es perden un partit, que paguen entrades o es fan abonats del seu club. És un negoci que mou diners però, efectivament, tot és fum. I no estem salvats de caure en dinàmiques oligopolístiques que, sota l’argument de l’oferta i la demanda siguin capaços de generar milions i abonar milions a futbolistes, que fan bé la seva feina però que, sens dubte, no mereixen cobrar més que un enginyer o un actor de teatre, per posar un exemple. Començava el paràgraf dient que igual a la construcció perquè suposem que un bon dia una persona fa una casa que li costa 10. Si la ven per 15, té un benefici de 5. Llavors hi ha d’altres persones que veuen una bona opció i decideixen construir. Venen per 15 també i se n’adonen que no hi ha cap problema. Un bon dia comencen a trucar a les seves portes i es crea una llista d’espera. De forma individual un (o sota acord de varis constructors) decideix (o decideixen) apujar el preu a 20. El cost segueix sent de 10, però ha augmentat el lucre de forma consistent. Si la demanda segueix existint, decidiran seguir augmentant preus, sota els mateixos, incrementant conseqüentment beneficis. Com que veuen que no hi ha sostre, creixeran els preus i també les edificacions. I creixeran els treballadors del sector, i alhora els sous d’aquests perquè la mà d’obra és necessària per a la construcció d’habitatges. Aquest increment de la corba arriba un dia que s’atura, perquè es redueix la demanda i perquè, alhora, hi ha persones que no es poden fer càrrec dels crèdits sol·licitats pels seus habitatges. Arribats a aquest extrem ens trobem que ja és massa per a tornar enrere perquè hi ha un endeutament dels constructors o perquè, simplement, han malgastat els seus beneficis. Alhora la mà d’obra es preciava i això ha fet augmentar una mica les despeses i ens trobem en un sector estancat a un carreró sense sortida.
A la construcció, com al futbol, el fum, bonic eufemisme de l’especulació, ha fet que hi hagi un seguit de persones que inconscientment (espero) s’hagin llençat a les mans del lliure mercat depredador sense tenir en compte que hi havia moments on calia sensatesa i que, aquest fet, ha produït un risc respecte del qual es veuen afectats els ciments de la nostra economia, volent tenir més beneficis que els que pertocaven.
Aquest fet el veiem a la vida real, més propera a vosaltres. Si aneu a dinar a un restaurant que hi ha un menú que costa 12€, i us donen mala qualitat i podeu concloure que el restaurador no ha gastat més de 3€ en la matèria prima oferta al plat, preferireu dinar al restaurant que ofereix menú a 12€ de més qualitat o, inclús pagar una mica més, si sabeu que us ofereixen qualitat i el benefici no és molt elevat.
Un agricultor que conrea els seus tomàquets. Efectivament, hi ha moltes transaccions fins que els compreu a la botiga, però suposem que un quilo li costa 1€ a l’agricultor. Pensareu que al primer intermediari l’ha de vendre per 1,5€ o, com a molt 2€ però que, si el ven a 20€ i que, tots els productors decideixen vendre’ls a 20€ el quilo, la demanda de tomàquets baixarà clarament perquè es provarà que es vol tenir un lucre excessiu. Doncs a la construcció, al futbol i a d’altres sectors passa exactament igual, l’excés de fum a la llarga ofega.

Els blogs

2009-11-25T18:05:00.001+01:00

El dissabte passat al matí vingué atapeït de diferents actes que serveixen per a enfortir el projecte socialista al nostre territori. Concretament a Sitges se celebrà una jornada de la Federació del PSC sobre, podríem dir-li, noves tecnologies. El podríem dir-li no és casual, en tant que mostro la meva cara escèptica davant de les noves tecnologies però, alhora, comprenc i les utilitzo per la seva necessitat i perquè acaben resultant una nova eina de comunicació. M’explico. El facebook, el twitter, el youtube o el flickr són unes eines molt útils que faciliten la comunicació i (molt important) faciliten la comunicació ciutadania-política. Un cop dit això, pensareu que és irracional que m’obri al progrés i als avenços però que, alhora, em mostri escèptic a tot plegat. Aquest argument tan rebuscat, propi d’un servidor, es dóna per a defensar amb fermesa el blog, eina que tot i no morir mai, està perdent força respecte d’altres eines més innovadores i, les coses com siguin, més senzilles i ràpides pel seu ús.
El mes vinent farà cinc anys que tinc blog. Han hagut èpoques a les quals he escrit amb més freqüència i d’altres en les quals ho he fet en menys ocasions. De tota manera, mai ho he deixat de fer, i espero no deixar-ho de fer mai. Em sembla fantàstic el fet de tenir una llibreta virtual a la qual pots apuntar els teus pensaments i compartir-los amb qui vulguis. Uns pensaments que poden ser tan extensos com creguis, sense tenir limitacions d’espai com al facebook i el twitter. Mil paraules valen més que imatge (Millor que el flickr, per tant).
Per aquesta raó, com que sempre he considerat més important el contingut que el continent, i només he canviat el disseny en una ocasió, per a donar-li un to més “corporatiu”, ara he decidit donar-li un to més minimalista. He tret el flickr, netejaré els enllaços que fa més d’un any que no s’actualitzen (és una provocació per animar-vos a escriure), enllaçaré a tots aquells i aquelles de la jornada de l’altre dia, no penjaré imatges amb els articles (per evitar temps de descàrrega de la pàgina), seguiré sense comptador (perquè m’agrada més tenir l’intriga de qui em llegeix) i només deixaré la imatge del llibre que estic llegint, perquè em sembla interessant per si voleu fer amb mi això que els moderns li’n diuen “bookcrossing”.
Un petit punt de crítica. Hauríem de fer quelcom perquè els blogs no caiguin en l’endogàmia de partits i organitzacions. No hauria de ser quelcom extrany que enllacéssim a persones d’altres partits o independents per a poder establir a la xarxa el combat de les idees, que és necessari i una forma d’apropar la política a la ciutadania.
Salut i blogs!

Extraparlamentaris, Ferraris i Monzons

2009-11-19T00:17:00.001+01:00

Avui feia una PAC on havia d’explicar les possibilitats d’alguns partits d’entrar al Parlament de Catalunya l’any vinent, com PxC, UPyD, RCat, una eventual llista de Montserrat Nebrera o de repetir, en el cas de C’s. Certament tots aquests partits tenen una base populista, van fluixos d’ideologia (o la fluctuen per atraure a més persones). L’aparició d’algun d’aquests partits es deurà a una abstenció elevada, que farà que amb menys vots s’arribi al 3%. Tenim gairebé un any per a explicar-li a la ciutadania de la importància del seu vot, per evitar als populistes, i que amb un govern socialista es seguirà millorant la qualitat de vida.

L’altre dia vaig veure una foto del President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps conduint un flamant Ferrari d’un color tirant a turquesa. Al seu costat l’alcaldessa de València amb ulleres de sol. Ho admeto, em costa conciliar la son., perquè imagino que en algun moment apareixeran tots dos. Aquestes imatges, com a l’Enric González, m’animen a borrar-me de Ferrari i apuntar-me a animar a l’Alguesuari. Si m’hagués d’imaginar qualsevol novel·la del Ferran Torrent portada al cine, segurament seria de l’estil de la foto.

Habitualment pels matins no puc sentir la ràdio. Aquest matí, en un desplaçament de feina he pogut sentir la ràdio al cotxe i he sentit una part de l’origen de la paraula himne segons Quim Monzó a “El Món a Rac1” i he d’admetre que he plorat de riure. M’ha recordat al millor Monzó, el que recordava del “Persones humanes”. Si podeu descarregar-vos l’àudio, us el recomano. M’encanta plorar de riure.

La qüestió del vel

2009-11-13T00:27:00.003+01:00

Sí, us ho admeto, hi ha temes que em superen. A la darrera escola de formació de la Federació Alt Penedès-Garraf de JSC vam parlar sobre la qüestió del vel. He llegit, he escoltat, he pensat i segueixo sense aclarir quina ha de ser la meva postura al respecte.
M’encanta el model laicista francès on els signes religiosos es guarden per la intimitat i no es poden portar a escoles o centres públics. Sens dubte la separació radical Església-Estat és allò que desitjaria i ho considero un model molt avançat. Dit això, entenc que en un estat democràtic la seva constitució ha de primar els drets de l’individu, doncs és a les dictadures allà on només es mira el col·lectiu. Per tant, llibertat d’expressió i de culte, podrien veure’s vulnerades amb aquest sistema.
El motiu d’aquesta reflexió ve donada òbviament perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, va expulsar a una advocada musulmana de la sala per portar un mocador. Efectivament aquí probablement ens trobem amb un problema de manca d’imparcialitat, doncs segur que aquest magistrat no l’hagués expulsat per portar un penjoll amb una creu.
Dit això, m’agrada la proposta d’en Dionisio Llamazares a “El País”. És una proposta salomònica, dins de les possibilitats de fer quelcom salomònic amb un mínim d’èxit. La seva proposta és la danesa: Policia, fiscals, jutges, mestres d’escola pública i tots els representants de l’Estat no poden portar cap mena d’identificació religiosa i, en canvi, aquesta advocada en concret o una alumna d’una escola sí que podrien lluir algun signe religiós, en tant que no representants de l’estat. Val a dir que és una possibilitat viable, que defensa la laicitat de l’estat, garanteix la llibertat d’expressió o religiosa de l’individu, en tant que no representant de l’estat i aclareix un altre problema important existent a Espanya, com ha estat la vaga dels jutges. Aquests, com a representants de l’Estat i donat el seu caràcter especial de poder, no haurien d’estar autoritzats a exercir el seu dret a vaga.

Pujada impositiva

2009-11-03T19:57:00.000+01:00

Llegeixo que la Lliga de Futbol Professional (LFP) vol suspendre el campionat si prospera un nou règim fiscal, proposat pel govern, que elevarà del 24% al 43% l’IRPF dels estrangers amb rendes superiors als 600.000€ anuals.
Si tenim en compte la situació econòmica actual, que indubtablement han de ser aquells qui més tenen qui més han de contribuir amb l’erari públic, i que hi ha molts autònoms que amb inferiors rendes tenen una tributació com l’ara fixada, em sembla totalment indecent el xantatge de la LFP.
Sóc un gran seguidor del futbol i sempre he defensat els salaris elevats per un principi d’oferta i demanda. Però, arribats a aquest punt, la tributació pel 43% és necessària i imprescindible, i no debilitarà tampoc la lliga espanyola, perquè potenciarà les canteres nacionals i perquè es poden mantenir els ingressos televisius i les fitxes dels jugadors equiparades a països veïns, tan sols amb reduir el benefici dels clubs, donat que hauran d’augmentar sous.

Catalunya mira a l'esquerra

2009-10-29T17:30:00.001+01:00

Aquesta setmana he fet una pràctica de la UOC, que m’ha deixat encuriosit alhora que esperançat. Es mostraven uns resultats d’una enquesta entre els electors, posterior a les autonòmiques catalanes de 2006, sobre la seva ubicació als dos clàssics eixos dimensionals, ideològic i nacional. En una ubicació on 1 és extrema esquerra i 10 és extrema dreta, més del 50% dels catalans s’ubicaven entre el 3 i el 5. Pel que fa a l’eix nacional, on 1 és nacionalisme espanyol i 10 és nacionalisme català, més del 33% ho feien entre el 5 i 6. La resta dels percentatges se’ls repartien gairebé a parts iguals entre 1 i 4, i 7 i 10, amb una lleugera avantatge cap al nacionalisme català.
Això demostra que hi ha una majoria de catalans i catalanes d’esquerra o centre-esquerra, i una majoria considerable moderats en l’aspecte nacional, o bé que no li’n donen importància.
Aquests resultats m’omplen d’il·lusió i concloc que contra les consultes que no ens portaran enlloc, cal més progrés.

Millet el bon català

2009-10-23T00:51:00.001+02:00

Perdoneu que sigui breu, però marxava a dormir, i m’he vist amb la necessitat de comentar una notícia que he sentit avui. A en Fèlix Millet l’han expulsat com a patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona. És a dir que a part de venir d’una família de “rancio abolengo” que comentava aquest matí en Francino al “Hoy por hoy”, és a dir, provinent de la burgesia barcelonesa, d’aquelles zones sense gaire soroll de cotxes, amb blocs de pisos ajardinats, porter a l’entrada, sofàs de pell a la recepció però que, si no sou de l’edifici o convidats, us faran passar per una entrada del servei cutre que sol haver-hi al costat. I seguiria considerant que a determinades zones de Barcelona, en concret a aquests pisos es discrimina a les persones pel seu origen però, com que no canviaré el món, ni tan sols aquests costums que semblen de fa un segle, parlo d’en Millet, provinent del “rancio abolengo”, patró de la Fundació del Futbol Club Barcelona, que dóna diners religiosament a la Fundació Trias Fargas (sabeu també què és aquesta fundació) i parlant de religió, estic convençut que cada diumenge va a missa i que deu expiar els seus pecats a algun capellà de confiança de tant en quant.
Jo que sóc un català horrible, agnòstic, amb al·lèrgia als colors blaugranes, que no sóc de Convergència, i a sobre sóc sociata, que abomino de les discriminacions a la zona alta de Barcelona i que segurament aniré a l’infern per no complir amb aquests dictats, pago els meus impostos. No faré demagògia d’on van els meus impostos, però una part d’aquests van servir per a finançar el Palau de la Música i algú així ho va decidir. Si el Palau de la Música dóna diners a la Fundació Trias Fargas perquè doni a conèixer músics catalans (una campanya que deuria ser molt costosa, segons sembla) s’està donant un cas que en termes futbolístics jo qualificaria com a paret que no veia des que el Tamudo agafava la pilota al mig del camp i encara porteria, li passava a l’Iván de la Peña, que li retornava la pilota perquè el primer marqués.

La manipulació dels comentaris als mitjans digitals

2009-10-14T00:12:00.002+02:00

Llegia al llibre del Nobel d’Economia Paul Krugman com Gallup havia errat respecte del resultat de les eleccions nord-americanes de 1936, donant com a favorit el republicà Landon per davant del demòcrata Roosevelt. Les enquestes sobre intenció de vot es van realitzar per la via telefònica. En aquella època tan sols un 10% de la població nord-americana tenia telèfon i, aquesta minoria tenia preferència majoritària pel candidat republicà, fet que no es podia extrapolar al total d ela població, especialment al 90% que no tenia telèfon, amb clares preferències demòcrates.
Faig aquesta introducció amb la decidida obsessió de desmitificar els diaris digitals. Li llegia fa unes setmanes a l’Enric González una crítica molt encertada sobre moltes de les persones que fan comentaris a les notícies dels diaris digitals.
Estic convençut que hi ha moltes persones que s’emparen en l’anonimat per a dir coses que no dirien mai a la cara, a més de ser insultants moltes d’elles. De fet, he sentit en diverses ocasions que el PP té persones a sou que s’encarreguen de tergiversar enquestes i comentaris a notícies a la xarxa. Com que ho desconec no faré aquesta acusació però, si més no, és possible que tinguin uns quants acòlits amb poca feina que s’encarreguin de manipular els comentaris dels diaris digitals. Us aconsello que feu una ullada a qualsevol notícia política de qualsevol pàgina web i sempre trobareu uns comentaris uniformes contraris al govern que mai diuen res de nou, i sempre inclouen injúries i calúmnies.
De la mateixa manera, si demà em diuen que hi ha tres o quatre pro-convergents que es passen el dia fent comentaris a l’e-noticies, segurament m’ho cregués. I tot això, en menor escala, permet la manipulació als digitals locals o comarcals d’allà on llegiu aquest article.
Com que em nego a fer comentaris, no ho faré, però ara mateix podria entrar a http://www.elmundo.es/ i escriure en un minut:
Pepito García “Me encanta la tortilla de patatas y la bota de vino, productos típicos españoles”
Juan García: “Que escándalo lo de Gürtel, queremos responsabilidades.”
María Rodríguez: “Qué buen presidente Zapatero, te queremos”.
He trigat exactament un minut per a escriure això. Si arribats a aquest punt encara no sabeu que vull dir, és demanar als directors de diaris digitals que deixin de ser morbosos, que només permetin la publicació de comentaris mitjançant registre acreditat i que a aquelles persones que us doni per mirar els comentaris no us desanimeu, que els governs socialistes del govern estatal, del català o el del vostre municipi no ho fan tant malament com intenten manipular un o dos amb els seus comentaris, sinó que ho fan bé perquè treballen sense fer ni cas d’aquestes obscenitats. I a tots els que perdeu el temps fent comentaris, dir-vos que aneu fent si voleu, però que acabareu com l’Alf Landon.

II Escola de Formació JSC Alt Penedès-Garraf

2009-10-04T23:11:00.001+02:00

Al llarg d’aquest cap de setmana hem celebrat la segona Escola de Formació de la JSC Alt Penedès-Garraf. Segurament el cansament de dos dies de treball intens no em permeti allargar-me molt en les meves explicacions. L’Escola tractava sobre drets civils i ha consistit en un debat ampli sobre els temes que importen als i les joves.
El fet de fer una escola de formació és important perquè fa establir vincles amb persones de fora del nostre territori, reforça les relacions a dins, la militància rep formació sobre temes que poden ser a l’ordre del dia i s’aprèn molt. Per aquesta raó, estic molt orgullós de totes les persones que han col·laborat en la realització d’aquesta escola i que han estat partícips directes. No repetiré els agraïments del meu discurs de cloenda, però vull agrair a totes les persones de la Federació Alt Penedès-Garrafque han portat el seu gra de sorra per a que escola fos un èxit.

La política i el respecte

2009-09-28T23:51:00.001+02:00

Em trobo davant de la primera PAC d’aquest semestre, iniciant la recta final (o la última ascensió, si volgués fer ús de termes ciclistes) de la llicenciatura en ciències polítiques. I començo amb una PAC on se’m demana que agafi un seguit de conceptes tècnics i els simplifiqui per a que els pugui entendre “una persona mitjanament intel·ligent”. Suposo que serà fàcil perquè entre Felipe González i George Bush trobem una classe mitja que engloba a una gran majoria de persones.
Si hom va al supermercat, pot comprar l’enciam talllat, el formatge tallat per l’amanida, uns tomàquets cherry que cada cop són més petits, a més d’altres ingredients ja preparats que fan que es pugui preparar una amanida en no més d’un minut. Si la cuina evoluciona d’aquesta manera, aviat trobarem envasos amb menjar ja mastegat per no haver de perdre temps i només haver d’engolir l’aliment.
I aquesta tendència a la simplificació ocorre amb el discurs polític. No es pot entendre com el líder del PP basc per a explicar que una etarra absolta per error judicial i que s’havia fugat digués fa unes setmanes: “a esta pájara la terminaremos pillando”. Potser es tracta d’una tècnica genovesa per a acostar-se més al poble pla, però segueixo creient que s’ha de parlar manera adequada al càrrec que s’ocupa. Igual que ahir el senyor Montoro dient que els membres del Govern espanyol eren una “pandilla de inútiles”. En política les formes i el respecte per l’adversari polític malauradament s’estan perdent. Prima el discurs fàcil, simplificat i, si s’hi barreja algun exabrupte, millor que millor. El senyor Montoro hauria de dimitir per irrespectuós. Però bé, hi ha d’altres dirigents del PP amb temes més greus entre mans que tampoc ho fan, oferint un espectacle llastimós.
I no parlo més de la dreta que m'enfado si miro els resultats de les eleccions alemanyes d'ahir.

Microcrèdit

2009-09-21T00:21:00.004+02:00

Aquesta tarda de diumenge he visitat el renovat i reobert Cinema Bosc i m’he retorbat amb records de la meva infantesa i adolescència. La pel·lícula, era el de menys, però ha estat prou bé, “El año que mis padres se fueron de vacaciones”. Al Brasil de 1970, mentre la població s’entreté amb el futbol, hi ha persones compromeses d’esquerres que desapareixen. Aquest cas no és una excepció amb el que ocorria al món fa quatre dècades. Vist amb perspectiva, en quaranta anys s’han reduït els totalitarismes i s’ha acabat a amb aquella bipolarització entre comunistes o feixistes, per a adaptar la tria a una estat democràtic, i a una societat i un mercat que ho demanen, triant així entre socialdemòcrates en l’aspecte econòmic i lliberals en l’aspecte social o bé lliberals en l’aspecte econòmic i conservadors o restrictius en l’aspecte social.
Pel fet de viure en democràcia i tenir una forma d’escollir als nostres representants, és molt important que per part del PSOE es rebutgi que els seus regidors de Benidorm puguin pactar amb un trànsfuga perquè, tot i que sóc el primer que no m’agrada, el PP va guanyar les eleccions a Benidorm i allò que cal fer és treballar perquè el progressisme torni l’any 2011, just 20 anys després que assolí aquell ajuntament d’aquesta manera tan poc democràtica l’ex-ministre Zaplana. Seria també convenient al PP recordar-li aquesta lliçó de democràcia i que obliguin a trencar pactes amb trànsfugues que els hi reporten alcaldies a aquella zona.
Gairebé quatre dècades després de 1970, se segueixen vulnerant Drets Humans, segueixen havent-hi estats dictatorials, segueix havent-hi el nen que pateix fam. Afortunadament, les xifres s’han reduït però cal que fem quelcom. Calen les administracions, però també cal ingeni de particulars, com el del Sr Yunus als anys 70, per a fer petits préstecs (microcrèdits ) a la seva Bangladesh natal i d’aquí un sistema eficient a tot el món. Cal dir-li a les associacions d’empresaris que un govern socialista el que ha de fer és bonificar la contractació laboral i no reduir l’acomiadament, doncs al mercat ja poden trobar suficients mesures de flexibilitat laboral. Cal innovar, emprendre, investigar, pensar i renovar-se diàriament. Tantes coses a fer per a parar-se a fer consultes sobre la independència? No m’hi fico, cadascú és lliure de triar que vol fer a cada moment però, aquells que tenen ganes de veure una Catalunya independent potser s’haurien de preocupar una mica més d’omplir-la de contingut, si no volen acabar amb el rica i plena dels Segadors.

Tornada al cole

2009-09-08T00:05:00.002+02:00

Dilluns de tornada a la rutina habitual d’un nou curs. Encara no s’ha encetat el curs escolar però avui era un dia que me l’ha fet recordar. La tardor que s’acosta, retrobar-se amb els companys, tantes coses que ens conviden a mirar de reüll la infància i pensar en aquells nervis d’estrenar classe i tutor. Aquell paper de folrar acabat de posar en uns llibres impol·luts, sense patir encara el doblec pel desgast d’un curs sencer, així com els lloms dels mateixos d’un blanc impactant, sense haver-se ennegrit pels dits bruts després de jugar a pilota al pati. No teníem internet i només tres privilegiats tenien ordinador a casa seva. Com que tampoc et donaven els horaris, la teva fràgil esquena carregava entre 6 i 7 quilos de llibres aquell dia fins que els profes ja et donaven els horaris (sempre m’he preguntat com és que no els podien fer arribar amb antel·lació i apuraven fins a l’últim dia). Ben pensat, no estava gens malament aquella època, jugava el Milan d’Arrigo Sacchi i “El Último de la Fila” no s’havia separat. Dues delícies de les que no podem gaudir al moment actual.

Deixo enrere dues setmanes de reclusió amb el treball final de màster i un apassionant viatge pel Regne Unit i Irlanda, descobrint molts llocs i indrets, que alguns recordaré sempre, altres a més amb nostàlgia i a d’altres, algun dia hi tornaré i, si pot ser, amb motxilla, com ara Escòcia.

La política segueix igual. A nivell estat el PP segueix fent com “l’acusica” de la classe que abans us comentava, dient que la Fiscalia els investiga més a ells. I jo innocentment penso que, si estiguessin lliures de culpa, el que farien seria dir que no els acusin perquè són innocents i no demanar que no els acusin més simplement. Però en fi, no subestimem la maquinària de Génova 13 que van aconseguir col·locar un personatge no gaire agradable (per no dir altres coses que penso) vuit anys a La Moncloa.
Però avui em veig amb la necessitat de parlar-vos d’un altre tema, respecte del qual ens podem trobar indefensos els consumidors. Durant la ruta del Regne Unit i Irlanda hem hagut de llogar tres cotxes. Estic convençut que, si vosaltres com a consumidors, compreu un bitllet d’avió o qualsevol altre producte per internet, si a l’arribar al mostrador us volen cobrar un preu superior posareu el crit al cel. Doncs amb els cotxes de lloguer passa. I aquí us poso un exemple verídic d’aquest mes d’agost.

Primer lloguer (Hertz): Arribàvem a Bournemouth (sud d’Anglaterra) un dissabte tarda. Necessitàvem d’un cotxe per anar fins a Londres. Vàm anar fins a l’aeroport de Heathrow on es tornava. Tracte cordial, inclús un operari ens va dir on hi havia una benzinera per a omplir el dipòsit i tenien un servei d’autobús per a desplaçar-te a la terminal d’autobús que volies anar. Preu: 56,83€ que pagues al moment d’agafar el cotxe. Cap suplement respecte de la reserva d’internet. Cotxe Fiat Bravo 1.8 benzina molt ràpid.

Segon lloguer (Easycar-Alamo-Europcar): És a dir, llogues el cotxe a Easycar, que fa d’intermediària. Un cop has pagat per internet 91,31€ et diuen que et carreguen 6€ per pagar amb tarja. Total, 97,37€. També et diuen que l’empresa que et facilitarà el cotxe és Alamo. Després de mitja hora buscant l’amagada casa de lloguers al costat de la parada de metro de Paddington (Londres) se t’acut preguntar a Europcar si et poden dir on està Alamo. Llavors et diuen que has de fer la cua allà perquè Alamo és Europcar. Un cop allà et diuen que has de pagar 8 lliures de l’impost ecològic de Londres. Hagués agraït que m’ho haguessin dit al fer la reserva però es pot entendre que això suposaria tenir un sistema informàtic molt sofisticat. A això cal sumar-li 30,43 lliures per retornar el cotxe a l’aeroport de Glasgow. Sincerament seria d’agrair que això t’ho diguessin al moment de fer la reserva doncs segurament descartes alguna oferta més cara que després acabaria sent més barata. Et tenen agafat. Saben que tens plans de cotxe, reserves d’hotel, necessitat de vehicle i que si vas a qualsevol altra casa de lloguer en aquell que, o bé no tindran cotxes, o bé el preu serà superior. L’únic avantatge era que es tractava d’un Vauxhall (Opel) Astra bastant potent que ens va permetre arribar bé a llocs tan recòndits com el Llac Ness (recomano al pacient lector que hagi arribat a aquest punt visitar les “Highlands” escoceses). Uns dies després de tornar a casa vaig rebre una carta a casa on m’explicaven que hi havia aquests suplements esmentats a la quota a final més 6 litres de benzina (a 1,55 lliures el litre!). Si tenim en compte que la benzinera més propera a l’aeroport de Prestwick està a 10 quilòmetres i vam omplir, realment el consum de combustible és molt elevat segons el seu càlcul. En total, van apujar el preu més de 66€ del que havia pagat per internet.

Tercer lloguer (Budget): Probablement si el qualifico la gran estafa no em quedo curt. Vam llogar cotxe a l’aeroport de Dublín durant 5 dies per a desplaçar-nos per Irlanda. A internet et deien que eren 249,17€. Certament un preu molt econòmic comparat amb la resta de companyies. Un cop realitzes l’operació et diuen que se’t carregarà un suplement de 27€, sens eque t’ho haguessin comentat prèviament. Arribem a l’aeroport de Dublín a l’hora de la reserva. Ens fan esperar una hora perquè no hi ha cotxes disponibles en aquell moment. La senyora del mostrador ens diu finalment que podem pagar un suplement de 50€ en concepte d’assegurança a tot risc i que, si no ho volem fer així, han d’agafar 1.200€ en dipòsit de la meva tarja de crèdit. Servidor que si d’alguna cosa no va sobrat és de calers, com la majoria de la meva generació, fa uns ràpids números i veu que si deixa aquest dipòsit esgota el crèdit de la tarja. Total, que paguem els 50€ i agafen un dipòsit de 84,5€ en concepte de benzina, a retornar si el dipòsit es torna ple. En total foren 424€, dels quals em van retornar els 84,5€ de la benzina, és a dir uns 340€ totals. Aquesta quantitat surt de sumar 249 + 27 (suplement que no avisen) + 50 (assegurança, que no et queda cap altra)= 326€. Suposo que els 14€ serien d’IVA o similar. Acabaré parlant del cotxe. Un Nissan Almera que tenia 6 anys, ple de rallades i cops, amb la direcció feta pols i milers de quilòmetres.

Per aquest engany, no penso utilitzar mai més Budget i Easycar tampoc. Sabeu si els consumidors ens podem queixar perquè et venen per un preu que no s’adiu amb la realitat?

Vacances (bé, no del tot)

2009-08-07T16:59:00.000+02:00

Us deixo durant unes setmanes, benvolguts lectors.
Marxo de vacances i després m’he fixat el ferm propòsit d’entregar el meu treball final de màster, cirera que culminarà dos anys de feina, no més tard del 03 de setembre. Per tant, d’aquí a quatre setmanes, més o menys, us torno a escriure amb idees renovades, nous projectes, noves il·lusions i noves idees per a compartir i intercanviar amb tots vosaltres. Mentre seguiré donant-li voltes al Conveni Europeu del Paisatge.
No puc marxar sense mostrar la meva decepció amb la sentència del “cas Camps”. Em recorda una mica a aquella revenda il·legal d’entrades de futbol que va sorgir a internet arran de partits importants. En aquella ocasió, a alguns portals d’internet hi havia anuncis que deien “venc clauer per un euro i regalo entrada de la final de l’Eurocopa” (per exemple). És a dir, com que es prohibia la revenda, s’utilitzaven tàctiques no del tot netes. Amb aquest sentència del TSJPV, es diu que no es pot provar que els regals rebuts per alts dirigents populars (President del País Valencià –allò que ara alguns anomenen Comunitat Valenciana- inclòs) no tenen res a veure amb adjudicacions de determinats contractes.
La ciutadania, com tu i com jo volem una mica d’ètica dels nostres mandataris i ni la ciutadania ni tu ni jo hem rebut cap regal del tal “bigotes”. Quina casualitat, oi?
Bones vacances!

Partits polítics del segle XXI

2009-07-29T20:45:00.002+02:00

Ens cal el màrqueting a la política? Cal que alguns dirigents facin un curs intensiu? És viable guanyar unes eleccions, ni que siguin les de l’escala de veïns sense gaudir d’uns mínims de màrqueting i comunicació política? Tot i estar dins del meu habitual escepticisme, en aquest cas no puc evitar creure que sí, que a data d’avui un mínim d’aquests és bàsic però, també diré que no ho és tot.
La setmana passada la vaig encetar llegint un article dilluns al “Financial Times” d’en Manel Valls (alcalde d’Evry) i ara postulat per a enfrontar-se a unes primàries per a ser el candidat socialista a les presidencial franceses el 2012. Curiosament, diumenge a la nit, vaig acabar la setmana llegint una entrevista que li feien a “El País”. Us garanteixo que no he pensat en el personatge durant els set restants dies i que he fet moltes coses, com ara anar a l’Escola de Formació (molt “potent” per cert, felicitats Gisela), però que l’atzar em va portar a obrir i tancar la setmana amb les reflexions d’aquest dirigent socialista francès crític. I val a dir que he trobat punts a favor i en contra de les seves reflexions. Alertava de la mala situació que es troben a França i dels riscos que corren de desaparèixer. Val a dir que el resultat del passat congrés va ser dramàtic pel PSF, doncs no crec que ningú s’esperés un resultat tant proper a l’eix de simetria entre ambdues candidatures. Aquest fet ha debilitat i provocat desunió a un partit que està a tres anys de concórrer a unes presidencials contra el populista però carismàtic Sarkozy. Valls té raó amb moltes coses, com ara que cal una posició més unitària per part de l’esquerra europea, que era més fàcil la posició a l’època comunista degut a que podies demanar la democràcia des d’una posició d’esquerres que defensava els drets dels treballadors i treballadores i que, en canvi ara, el capitalisme ja ens està bé, (i aquí matiso jo) que ens està bé, però que calen alguns canvis. Una altra reflexió que feia, era arrel de l’exemple de les privatitzacions del mandat del president Jospin, fet que ideològicament mai es podria sustentar per part del Partit Socialista.
Vistes aquestes declaracions, cal prendre nota de quines poden tenir un abast més global i superar la frontera francesa. Aquí extrec les conclusions que em faig:
1) Cal adoptar una marca unitària socialista o socialdemòcrata. Se m’acut l’exemple dels laboristes anglesos, amb una ideologia llunyana a la dels seus companys fraternals de la resta d’Europa. O el cas d’Itàlia, on el Partit Socialista és residual, i la principal oposició a Berlusconi la trobem al Partit Demòcrata.
2) Cal modernitzar el discurs. Valls té raó aquí. No es pot seguir parlant de marxisme al segle XXI. Evidentment sabem d’on venim i quins són els nostres referents però tenint en compte la taxa de temporalitat de la majoria de treballs, i de que a data d’avui ja no tenim un treball per a tota la vida, que canviem molts cops de treball, i que hi ha una bàsica preponderància del sector terciari, amb una societat informatitzada en gran mesura, cal readaptar les ideologies al nostre segle, i deixar vells dogmes. La lluita obrera sobreviu però amb canvis. Arrel d’això puc trobar certa crítica en el discurs de Valls, doncs es carrega per antic tot allò que hi havia fins ara, però no té en compte que el fet de dir-se socialista suposa tenir unes idees bàsiques sobre com organitzar la societat, que marquen diferència amb els teus adversaris polítics i ideològics, amb matisos lògics evidentment, però sempre preservant quelcom de l’essència d’un partit sorgit del moviment obrer i que ara, pretén erigir-se en defensor de la classe baixa i mitjana, en una societat informatitzada, emprant eines com l’estat del benestar.
3) Cal ressaltar la força dels partits. Els partits polítics comptem amb una militància que, normalment en un Congrés, aproven una línia política. Després arriben unes eleccions i es fa un programa. Si aquest partit polític governa, aplica unes polítiques. A la pràctica, segurament hi ha força diferència entre allò aprovat per la militància en un congrés i la política que s’acaba aplicant pel govern de torn. Una reducció d’aquestes diferències és positiva, en tant en quant, és la militància qui ha fixat allò que vol ser i veu que pot decidir sobre allò que l’envolta.

En definitiva, trobo necessari ressaltar la figura dels partits polítics altre cop, perquè evidentment si aquests no s’acosten a la ciutadania l’abstenció creixerà de forma perillosa. Conseqüentment, cal que s’obrin i que a l’hora facin entendre a la ciutadania de la seva utilitat. Cal que s’adaptin als temps que corren i que la ideologia es dissenyarà en base als temps que corren i segons com ho vulgui la militància. I s’ha de destacar la seva fórmula democràtica, en tant que majoritària de marcar certes línies. Valgui l’exemple. Suposem que jo decideixo crear un partit polític demà, que es defineixi com a autonomista i d’esquerres. Si jo demà vull que sigui independentista i de dretes, com a únic militant que seré, ho podré fer. En canvi el meu partit, el PSC, no deixarà de ser d’esquerres perquè la seva militància no ho voldrà mai. En canvi serà federalista o marxista depenent del que digui la militància. I segurament en Valls tingui feina per a convèncer les seves bases, que sempre solen ser una mica més radicals que la seva cúpula, però segurament amb entusiasme aconsegueixi impregnar-los d’un discurs socialista modern.
Al maig de 1979 en Felipe González va dir al Congrés del PSOE que s’havia de socialista abans que marxista. Va dimitir i van haver-hi quatre mesos de gestora. A la segona de canvi va vèncer. Els delegats i delegades del PSOE van comprendre la modernització del discurs i ideològic que proposava Felipe, i que aquest era un líder sòlid per a vèncer l’UCD. Gràcies a ell, el PSOE va 30 anys més ràpid a la història que el PSF.

Sòria és Wyoming

2009-07-14T00:19:00.001+02:00

Sòria és Wyoming. M’anava repetint aquesta frase mentalment mentre el meu vehicle s’endinsava en els camps sorians i els colors groguencs inundaven l’infinit. La setmana passada vaig anar un parell de dies a Sòria, a fer un curs sobre paisatge de la Fundación Duques de Soria, i intentant recopilar informació i coneixements per a la vessant no jurídica del treball final del màster que hauré de presentar i defensar en menys de dos mesos.
Sòria és Wyoming. Tinc aquesta estúpida mania de fer relacions i comparacions. Arribo a aquesta conclusió per les següents raons:

1) Espanya té 50 províncies i dues ciutats autònomes. Els EUA tenen 51 estats.
2) Ambdues s’ubiquen cap al nord dels seus mapes, malgrat que Wyoming més a l’oest.
3) Ambdues són província i estat amb menys habitants dels seus respectius països i trien un mínim de representants (Sòria escull només dos diputats al Congrés i Wyoming només escull tres representants a les presidencials).
4) Gaudeixen d’extensos terrenys agrícoles.

Un cop fetes les comparacions pertinents, us diré que el curs estava organitzat per geògrafs i més aviat anava dirigit a aquests, però que l’experiència fou prou bona i l’aprenentatge molt útil. Si puc, intentaré tornar en futures edicions.

A l’anada i a la tornada, també vaig extreure conclusions:

- La N-122 necessita d’una remodelació al seu pas per la província de Saragossa.

- És increïble endinsar-se a la N-II i veure la quantitat de camions que circulen en ambdós sentits de la marxa. Camins propers, d’altres llunyans, de països dels que l’espectador ni reconeix la matrícula. L’observador, que és curiós, voldria conèixer que hi ha allà dins, quines mercaderies s’intercanvien entre territoris. Més tard sento en Tremosa, un cop ja sóc en territori catalanes. Es dedica a dir que són ells i no els socialistes els que defensen l’estat del benestar. Penso que ho explica amb una prepotència i d’una forma tan redita que no arriba bé a la població. I me n’alegro. I penso que dimarts anava a Sòria i al programa de la tarda del RAC1 parlava en Sala i Martín. I torno dijous i al mateix programa parla en Tremosa. Concloc que evitaré sentir més aquest programa, però lamento que a Catalunya no tinguem una ràdio privada líder amb una línia editorial progressista.

- Zona del Moncayo. D.O. Campo de Borja. Segurament en altres zones de l’Estat explotarien millor aquesta riquesa i el conductor pensatiu i solitari podria fer una aturada a comprar vins als cellers a peu de carretera que a d’altres indrets existeixen.

- El conductor quixotesc veu gegants als cims de tots els turons i muntanyetes del seu camí. Alguns aerogeneradors giren, d’altres no, però n’hi ha a tot arreu. Una energia neta però amb impacte paisatgístic i ambiental. M’interessa.

La felicitat o viure millor

2009-07-01T00:16:00.002+02:00

Creieu que cal prendre les decisions obeint al cap o al cor? Sens dubte deu ser un dels grans dilemes amb els que es troba l’individu que forma part de la societat actual i que, qualsevol opció es troba condicionada a un resultat que sigui la felicitat. D’aquesta qüestió tractava el programa “Redes” del passat diumenge i respecte d’això m’he proposat escriure avui. Es proposava l’equip comandat per l’Eduard Punset de parlar de la felicitat abans de la mort, fet tremendament interessant, des del meu punt de vista, per dues raons, no crec en la vida després de la mort i de vegades ens exigim tant a nosaltres, que no gaudim d’unes petites dosis d’hedonisme, sense que siguin en quantitat d’adquirir vicis o mals hàbits.
Cap o cor. Segurament el cap ens porta a una solució més racional. Per exemple, segurament en Raúl Tamudo té una fitxa molt elevada i, en l’any que li queda de contracte no oferirà ni de bon tros els gols que marcava anys enrere. Segurament, la millor solució sigui vendre’l ara. Però si li faig cas al cor, només puc citar una frase que llegia fa unes setmanes al blog personal d’un antic columnista perico:
“Tamudo se deshace de un defensa y la clava por donde suele, por donde todos sabíamos que lo haría. Me entusiasma esa querencia tan suya a la previsibilidad. Tamudo cumple como nadie con ese guión universal del toco y me voy, con ese tuya-mía burlón que convierte a los centrales en imprevistos amateurs. De eso vivimos, de un trilero que engaña, día sí y día también, a los zagueros más bregados. Estuve en Alicante el día que debutó y le amo. Suyo fue el gol que nos sacó del atolladero aquella tarde. Cuando su sprint huela a hierro quemado, cuando su desmarque figure escrito en cualquier periódico de ayer, le seguiremos debiendo casi todo.”
Un cop superada l’anècdota futbolística, he de dir que aquesta tarda he pogut sentir una part de la intervenció del derrocat president hondureny Zelaya, i m’ha agradat especialment que parlés de la seva croada contra les desigualtats, i que donés xifres de les reduccions de situacions d’extrema pobresa que s’han produït sota el seu mandat. La felicitat es comença a produir quan dins d’una persona van desapareixent les seves pors interiors i, en aquest cas, si s’aconsegueix la reducció o eliminació de la manca de cobertura de les necessitats bàsiques, em sembla quelcom molt important o, si més no, un primer pas. Per aquesta raó, cal que m’adhereixi des d’aquestes línies a la candidatura d’en Vicenç Ferrer com a Premi Nobel de la Pau. Ens cal molta més gent així.
D’altres informacions útils que he pogut extreure del programa és que les decisions no es poden prendre en calent, degut a que els fets immediatament anteriors influeixen, o amb estrès o cansament, o per impulsos, degut a que la nostra decisió, amb tota probabilitat no serà l’adequada. També ens expliquen que és molt important el fet de prendre decisions només sobre les coses importants. Fixeu-vos com, si un seguit de fets, ocorren com nosaltres volíem, aquell dia ens va genial i ho veiem tot bé, però que si, en canvi, surten malament, tot canvia de color. El nostre estat d’ànim és molt voluble a fets que no són rellevants, però que són fàcils de recordar per la seva proximitat en el temps.
En definitiva, que depenent de les nostres decisions, serem més o menys propers a la felicitat. Per aquesta raó, cal escollir bé.

Intensitat

2009-06-18T19:54:00.001+02:00

Sempre m’ha sembla curiós i interessant el fet de veure l’equip de futbol que perd 4-0 com a la segona part treu tots els seus davanters al camp i desplega una intensitat, pressió i esforç al camp que, tot i que no sol ser fàcil remuntar, sí que és cert que solen retallar el resultat. Igual passa amb el bàsquet o qualsevol esport d’aquesta mena.
El dubte inevitable que m’apareix és, treballem millor sota pressió? Desplegar una intensitat de treball ens fa ser més ràpids, més eficaços perquè també incrementem la nostra concentració. Sens dubte són unes preguntes interessants que poden anar lligades a la nostra forma de vida.
Tots els estudiants saben que s’estudia amb menys intensitat quan queda un mes per l’examen, una mica més quan queda una setmana, més quan queda un dia i encara més quan ho tenim a sobre. I d’aquesta manera passa igual amb els terminis. Si un escriptor no té un editor que li fa pressió o una necessitat econòmica pot treballar amb tranquil·litat a la seva obra. El meu dubte és, seria més ràpid l’escriptor si treballés amb més intensitat sense que l’obra perdés qualitat? Sens dubte cal analitzar-ho. Hi ha directors de cinema com Woody Allen, que es marquen la fita de fer una pel·lícula a l’any. Fet bastant meritori quan et vas fent gran, ets l’autor del guió i tens vàries setmanes de promoció de la mateixa. L’escriptor John Grisham, antic advocat que es llevava a les 5 del matí per a escriure novel·les sobre la seva professió i que, un cop va assolir la fama, publica un cop a l’any una novel·la, no és el paradigma de qualitat literària però sí que és capaç de fer novel·les entretingudes pels lectors.
Crec que és necessari trobar un terme mig. A l’exercici de la creació no li podem marcar límits, perquè no és possible trobar la perfecció a corre-cuita, però és del tot cert que estem acabant amb el tòpic de l’escriptor bebedor, noctàmbul, amb una forma de vida desendreçada, i cada dia s’admiren més aquells que, tenint qualitat innata i adquirida, treballen amb constància per a millorar. Mario Vargas Llosa n’és un exemple, dedicant forces hores al dia a la lectura i l’estudi. O també escriptors en llengua catalana, com l’Albert Sánchez Piñol, que també se sol documentar bé, i treballa també bastant.
Tornant al tema d’origen, hi h estudis que diu que Espanya és el país de la UE on es treballa més hores, fet que no ens garanteix ser més eficients. Per aquesta raó, segurament sigui necessari plantejar aquests fets i comprovar que treballant amb menys intensitat més hores tindrem més hores per l’oci, fet que s’ha buscat per la classe treballadora des de fa més de dos segles.
Definitivament no crec que sigui qüestió de córrer, sinó de constància. Hem de generar-nos temps per a nosaltres i per aquesta raó cal que en els propers mesos aplaquem la idea de la dreta de contraatacar altre cop amb la Directiva de les 65 hores. Necessitem conciliar.

Campanya europees 2009

2009-06-12T09:41:00.015+02:00

Abans de dir res de la campanya de les europees, us anuncio que l'Executiva Local de la JSC Vilanova s'ha renovat. Efectivament, el Roger, el Renato, el Roberto i l'Eduardo no són els membres d'un grup de música que ruboritza a les adolescents, sinó unes persones treballadores i il·lusionades per tirar endavant el projecte jove i socialista a la nostra ciutat. Bona feina!

Certament i teórica la campanya electoral se celebra durant els 4 o 5 anys que hi ha entre una i altra contesa electoral. A la pràctica, hi ha quinze dies als que es treballa amb una major intensitat, perquè són els previs i perquè es permet demanar el vot.

Presència al carrer, actes i altres per explicar a tothom que et vulgui escoltar perquè ens ha de votar, que hem fet, que fem i que farem perquè la seva vida sigui millor. Per il·lusionar-los. Aquest espectador i participant recull imatges per a recordar d'aquí a uns anys, en perspectiva, aquests moments.

Després de les europees

2009-06-10T01:04:00.002+02:00

Dilluns em vaig aixecar amb mal sabor de boca. Des de la JSC vam fer una campanya amb intenció de canviar el color d’Europa. No va ser així. A més, a alguns països han estat els partits xenòfobs la segona força, els corruptes han obtingut millors resultats que els seus adversaris i l’abstenció creix de forma galopant.
Aquesta ràbia continguda, alhora que ganes d’explicar-li a la població europea que va votar la dreta, que això és contrari pels seus interessos, però veure que no és fàcil, van fer que automàticament passés a la trinxera. Què vull dir? La clàssica pregunta, en una escala on 1 és extrea-esquerra i 9 extrema-dreta, vostè on se situa? Ho admeto, he intimitat amb el 4 darrerament però, vistos aquest resultats, em torno al 3. El més curiós de tot plegat és que si aquesta enquesta la fan a qualsevol barri, ciutat, comunitat autònoma o país, no conec cap cas que la mitjana superi el cinc. Això vol dir que hi ha una majoria que sociològicament és de centre-esquerra.
Problema número 1: La situació actual, que fa que les persones marxin cap als dos extrems i, tot i tenir la mitjana igual, es perden votants moderats.
Problema número 2: El fet de definir-te amb una determinada ideologia no és sinònim de votar.
Problema número 3: No es tria un president d’Europa per vot directe, i això treu emoció i repercussió mediàtica a aquestes eleccions.
El problema de tot plegat és que la dreta domina Europa i cada cop vota més gent. Si un té un malson e desperta i l’oblida, si veu una pel·lícula de por, pot canviar de canal però, la vida real sí que és dura, aquí amics i amigues ens suspenen, ens quedem sense feina, tenim desenganys amorosos, morim de fam i morim d’èxit, moren éssers estimats i no es pot fer la tàctica de l’estruç, aquí cal donar la cara i sortir al dia següent a explicar que perquè és important participar a les eleccions i perquè és millor un govern progressista.
Molt interessant l’article del professor Estella dimarts a “El País”. En la situació actual triomfen les polítiques socialdemòcrates i, paradoxalment, les porten a terme governants de a dreta. Toc d’atenció important. Cal que l’esquerra ho digui, que s’anticipi a la dreta, que expliqui com canvien la societat els seus governs, que això que al dreta i l’esquerra no existeixen és una patranya de qui no té nassos a reconèixer que és dretà i que cal generar confiança en l’electorat, que som els qui realment posem a la pràctica l’economia de forma adequada.
En definitiva, cal més socialdemocràcia articulada des de l’esquerra, generar il·lusió, replantejar el sistema d’eleccions europees i amb això s’augmentarà la participació a aquestes eleccions.

AUTOQÜESTIONARI:
1) Què n'opines de la influència del finançament a l'abstenció a Catalunya?
Que al votant socialista li interessa tenir uns bons serveis públics, evidentment, però que aquesta cançó només la canten ERC i CIU perquè no tenen un programa sòlid com el nostre. Cal ser valents amb aquells que menys tenen i ajudar-los.
2) Quin serà el millor fitxatge de l'Espanyol per la temporada 2009-2010? Kameni, sens dubte.
3) Em comentava un amic l'altre dia, que tots els dirigents de CIU parlen igual. A què és degut? Ho esbrinarem.
4) Un vídeo que recomanis: "Rubianes, solamente".

Itàlia

2009-06-03T00:51:00.002+02:00

Aquests dies no parem de sentir el nom de Silvio Berlusconi, i mai perquè hagi fet alguna cosa bona, perquè hagi estat un dirigent que sigui recordat per la seva bona gestió, honradesa o per solucionar problemes, sinó que només per implantacions capil·lars, tirar de veta amb el diner del contribuent italià o per fer festes amb dones d’espectaculars corbes. Probablement els seus descendents d’aquí a uns segles el recordin com un tita fluixa que els va deixar molta riquesa i una vida solucionada però que no els traspassà cultura o d’altres riqueses no dineràries que podrien haver estat més importants.

Cal que l’oposició estigui a l’aguait, perquè “Il Cavaliere” fa pinta de sortir aviat del seu càrrec, com si fos un alcalde de la Costa del Sol dels anys 90 qualsevol, però darrera hi ha l’ex-ultra Fini, que ha moderat el seu discurs i té la intel·ligència que a en Berlusconi li manca. Cal doncs que l’esquerra remunti ràpid, per estar preparats pel més que possible relleu.

Si diumenge no anem a votar, la dreta guanya, Berlusconi guanya. Els qui em coneixeu sabeu que m’agrada aprofundir més, però és així de simple. Blanc i a l’ampolla. (es podrà traduir directament el castellà?)

M’agrada el programa del Paisatge favorit de Catalunya. Tots els indrets tenen la seva gràcia i descobreixes que no cal anar a Austràlia per a trobar-los. Al Garraf pots fer en bici, caminant o corrent la ruta dels tres pics i gaudeixes de natura i vistes.

En campanya

2009-05-25T01:07:00.000+02:00

Ja estem en campanya. Aquest fet significa que un cap de llista a les eleccions europees o l’humil escriptor d’aquest blog us puguin demanar el vot per un o altre llista. Sembla però que, si al teu DNI, a sota de la paraula Espanya, diu Arnaldo Otegi, una gran massa de periodistes et pugui rodejar per saber a qui votaràs.

No m’agradaria ser excessivament crític amb els mitjans de comunicació, ni que aquest blog es convertís en un assot per aquests però, de vegades, m’és inevitable esmentar coses que no m’agraden: Si hom veu les notícies aquests dies, es cansarà de sentir, a alguns canals de televisió, que els periodistes que cobreixen la informació de campanya no signen les notícies, pel seu gran descontentament amb el fet que se’ls hi marquin els temps per a cada partit polític, en base a uns criteris relacionats amb el nombre de votants de cadascun a anteriors conteses. Resumint, que al Romeva només li queda temps de dir que és més d’esquerres que ningú, i al Junqueras només a dir la paraula independència. Dit això, no imagino als periodistes esportius de TV3 queixar-se al seu director perquè han fet molts quilòmetres per a emetre una notícia de 15, 10 o 5 segons, depenent de si és l’Espanyol, el Joventut de Badalona o l’Handbol Granollers, respectivament, perquè consideren que hi ha un altre equip que ha de tenir més temps d’emissió. De la mateixa manera que si en Pere Codonyan surt amb el seu inconfundible accent i una màscara com a protesta a la poca rellevància que té la Catalunya Nord al TN. O d’igual manera que si algun periodista es cansés de que només apareguin futbolistes famosos a les notícies perquè la canalla idolatri la seva forma de vida, els seus diners, i que ho aconsegueixin entrenant una hora al dia, sense destacar a herois quotidians que treballen més hores que un rellotge diàriament. En definitiva, que no s’accepta que es regulin el espais per partit, però són fets que es donen habitualment.

Dit això, les eleccions europees són més importants del que creiem. Per aquesta raó, el PSC ha elaborat uns cartells que diuen: "El 70% de les lleis es decideixen a Europa". Més clar l’aigua. Cal participar el 7 de juny. També segurament seria més interessant que des del mitjans de comunicació se celebressin debats temàtics, on el PP tregui les seves vergonyes davant la població.

2n Congrés de Federació Alt Penedès-Garraf

2009-05-12T16:58:00.002+02:00

Per poc menys d’un mes no tenia edat per a poder votar a les eleccions del 2000. Un parell d’anys enrere havien encisat a aquell jove adolescent, amb penjoll del Che Guevara al coll, l’elecció d’en Josep Borrell com a Secretari General del PSOE, mitjançant eleccions primàries. La figura d’en Felipe González era molt gran, i m’emocionava veure com un senyor ubicat més a l’esquerra que el candidat oficialista era capaç de fer bullir a les bases i a les masses, amb un discurs barreja d’intel·lectualitat i tranquil·litat. No sabem que hagués passat l’any 2000, però el cas era que tocava votar contra la dreta i, malauradament no va ocórrer, i vam patir quatre anys més “d’aznarato”, que diria en Vázquez Montalbán.
Encara tenia divuit anys aquella tarda de febrer del 2001, però sabia que m’agradava la política i sabia que des de l’esquerra es podia transformar la societat en més justa, i que vivíem bé gràcies al desenvolupament de l’estat del benestar del 1982 a 1996.
Ens va rebre la Mercè Foradada al Gerard i a mi i ens va preguntar si teníem alguna persona que ens pogués avalar. Evidentment, no es tractava d’una lògia, però la pobre Mercè deuria pensar que on havien anat a parar aquells dos “freaks” estudiants de dret, per a enrolar-se a un partit polític amb la que estava caient. Llavors li vaig dir que el meu avi era militant i, aquest, sense cap problema, en do dies va avalar la nostra fitxa d’inscripció. Segurament li dec a ell, en Teófilo, el meu despertar polític tan matiner, pel seu compromís de base i per la seva vehemència defensant les idees socialistes. També segurament recullo antecedents familiars de compromís al bàndol republicà durant la Guerra Civil i del que encara va ser pitjor, de la repressió dels vencedors. A més dels antecedents històrics, he d’admetre que també hi ha un part de compromís que té origen en mi mateix, per a decidir-me a implicar a transformar la societat des de la militància política.
Tot això venia a que, passats més de tres anys, vam poder crear la Joventut Socialista a Vilanova, la Mireia, la Gisela, el Gerard i jo. I allà estaven l’aleshores Secretari d’Organització de la JSC, Paco Aranda i l’Assumpta Baig. Passades duess etmanes, vam constituir també la Federació Alt Penedès-Garraf, amb els companys de Sitges. Durant aquest temps vaig ser Secretari Adjunt a Organització de la Federació i, després Secretari d’Organització. Des del passat dissabte he assumit la responsabilitat de ser Primer Secretari d’aquesta federació que tant m’estimo, amb el clar objectiu d’escoltar als joves de l’Alt Penedès i Garraf i demostra’ls-hi que les administracions socialistes són aquelles que milloraran el seu benestar.
Per aquest repte compto amb l’Helena a la Secretaria d’Organització, que ha portat a terme una gran feina a l’Agrupació de l’Alt Penedès. Amb el Renato Marín a Formació, que ve de llarga trajectòria als moviments estudiantils i que en sap un pou del tema. Amb el Xavi Roig a Implantació Territorial, perquè cal arribar a tot el territori. Amb la Gisela Vargas a Acció Polític, perquè pot aportar la seva saviesa i experiència per estar al carrer guanyant la batalla ideològica. Amb el Gerard Llobet a Comunicació i adjunt a Organització, perquè és el meu company de lluites i té una intel·ligència i capacitat de treball innata. I amb la Maggie Miralles com a adjunta a Formació, perquè també és una experta en la seva matèria. I perquè hi ha molts altres companys i companyes que donaran lluita des de les seves agrupacions: El Roger, la Sara MT, el Toni, l’Eduard, el Roberto, la Sara S, el Dani, el Berni i tants i tants altres companys i companyes que coneixerem en els propers mesos amb qui podré comptar, perquè aquest treball s’ha de fer en pinya.
Salut, Socialisme i República!

Connexió europea

2009-04-26T15:08:00.002+02:00

Aquesta setmana vaig assistir al VIIè Congrés Nacional sobre Dret Ambiental, que s’ha celebrat a Tarragona. Escoltant als ponents vaig fer-me una reflexió que, per altra banda, he fet moltes vegades, però que em va tornar a venir al cap. Sentia parlar professionals de l’administració, professors universitaris, que venien de Navarra, de Madrid o de Galícia i, en canvi, les seves reflexions i explicacions m’eren properes, no només per la normativa estatal amb la qual han de bregar ells i ho de fer jo diàriament, sinó més enllà d’això, perquè els problemes i el mode d’actuar de les persones que es troben dins de l’estat ens és molt proper. Val a dir que el dret segurament sigui el camp menys globalitzat del món i el que més difícilment es pugui globalitzar, si no hi ha una cessió de competències dels governs estatals, autonòmics i locals a ens supraestatals, fet, per altra banda, complicat, alhora que segurament poc pràctic en determinats àmbits.
Estic llegint “La deriva de España” de l’Enric Juliana i fa una reflexió molt interessant, respecte a la baixada dels partits nacionalistes a l’estat (recordem que dels tres clàssics, CIU, PNB i BNG es troben als respectius governs dels seus territoris). Juliana uneix aquest fet al bipartidisme que va imperar a les eleccions generals, i ho explica pel creixement d’Europa, per les facilitats de viatjar a fora i per la globalització en general. Aquests arguments, recullen aquella màxima que m’encanta, que diu que el nacionalisme es cura viatjant.
L’Arnaldo Otegi feia unes reflexions, des del meu punt de vista, lamentables a la pel·lícula “La Pelota Vasca”: "Pensamos que el día en que en Lekeitio o en Zubieta se coma en hamburgueserías y se oiga música rock americana, y todo el mundo vista ropa americana, y deje de hablar su lengua para hablar inglés, y todo el mundo esté, en vez de estar contemplando los montes, funcionando con internet, pues para nosotros ese será un mundo tan aburrido tan aburrido que no merecerá la pena vivir."
Si agafem aquestes reflexions generalitzades dins l’esquerra abertzale podrem comprendre el perquè dels assassinats i atemptats dels terroristes contra la Y basca i els seus responsables. Aquest argument no és altre que la por a obrir-se a fora i que els seus acòlits se n’adonin que hi ha altres formes de vida i que, com a éssers humans lliures que són, puguin triar sense cap problema entre una o altra opció.
En definitiva, que per la meva generació, el “low cost”, l’euro i l’erasmus ha suposat el fet de poder viatjar a d’altres indrets que no hi van poder anar els nostres pares i mares, i per un preu molt econòmic.
Arribats a aquest punt, ja callo i us deixo que reflexioneu sobre aquestes idees que poso sobre la taula. Europa està molt a prop nostre, podem anar a Londres, Berlín o l’Alenteixo i cada cop són més com nosaltres, arribem, ens passegem i sortim, com si anéssim a Córdoba o Burgos però, tot i així, segueixen havent-hi mancances. La Directiva Bolkenstein, per exemple. Em semblaria més normal que aquesta fos d’aplicació en un moment en que els Estats arribin encara a una major convergència econòmica de l’actual. També, el fet de trobar-me a escassos 300 kms de la mediterrània Montpellier, i tenir unes molt més grans similituds amb una persona atlàntica d’A Corunya. Això, amb més Europa, s’anirà reduint, conservant les similituds amb Galícia i augmentant les que es tenen amb França. Per això cal una bona xarxa de comunicacions, com la que exposa precisament l’Enric Juliana a “La Vanguardia” d’avui. Alhora que cal reclamar “la connivencia con Valencia” que citava en Juanjo López-Burniol a la Llibreria Llorns l’any passat.
Cal més Europa i, com a persones intel·ligents que sou, tots sabem quin és el partit que ha treballat, treball i treballarà per Europa a Catalunya i quins aquells que passen d’Europa, i presenten candidatures i fan discursos orientats a les eleccions catalanes del 2010.

Seguim amb les nuclears

2009-04-07T20:46:00.000+02:00

Després de llegits uns comentaris rebuts respecte a l’anterior article, he decidit crear un nou article al respecte. Voldria deixar clar en primer lloc que no sóc pro-nuclear, però he arribat a la conclusió que cal obrir un debat. Cal analitzar els pros i contres d’ambdues postures i argumentar el perquè d’una o altra decisió.
Això és així, perquè la resta de països han pres decisions al respecte, i cal arriscar.
Tenim un avantatge principal, i és que Espanya és un dels estats punters en energies renovables i aquest és un exemple. Però cal mirar també quines són les altres fonts d’energia, ja que no podem viure només amb una.
I cal dir, sense cap problema, que l’energia nuclear pot ser barata, i que no contamina l’atmosfera. Com també, evidentment, caldrà dir, que té un problema principal que és el seu elevat risc. Per tant, és necessari analitzar experiències d’altres països i decidir-nos.
Respecte a si preferiria viure al costat d’un central nuclear, la meva resposta és que, si aquesta ofereix suficients garanties, ho preferiria abans que una central tèrmica, per un simple criteri de pol·lució de l’aire.
Un altre tema són els residus nuclears, i el seu trasllat a França, i els diners que això suposa. Cal contemplar la possibilitat de tenir un cementiri nuclear, que compleixi amb les mesures de seguretat adients, i no fer aquesta despesa tan elevada de diners per treure’ls a fora del territori estatal.
La meva preocupació ve originada degut a que hi ha estats com França o Suècia que han apostat per l’energia nuclear i, igual que han creat precedent en altres àmbits de la política, trobo necessari que estiguem amatents al perquè ho han fet.
Però insisteixo, també cal augmentar el percentatge de renovables, i ens hem de situar al primer lloc d’aquestes. El debat de l’energia és necessari.

Energia nuclear

2009-03-24T19:45:00.002+01:00

Diumenge des de la última filera de la sala on xerraven sobre la situació de l’economia a Tarragona, vaig descobrir al suplement interior de “El País” una recensió sobre un llibre d’un catedràtic de física partidari de les centrals nuclears.
Ho llegia un “ex-anti-nuclear” com jo, que ara es troba en una fase e lectura d’informació, de dubte raonable i d’escepticisme fins que no es trobi una solució.
És indubtable que va haver-hi un gran desastre provocat per un accident nuclear a Txernòbil, que desperta por entre la població, però no podem viure del passat, doncs accidents de cotxe, domèstics o d’avió els hi ha amb una certa assiduïtat i no deixem de fer aquestes activitats quotidianes. Per tant, rebutjo l’argument simplista de nuclears no, sense un raonament sòlid darrere, banalitzant l’ecologisme, i argumentant que qui no estigui al costat de les seves posicions no vol un món més net.
Prometo comprar el llibre, llegir-lo, dotar-me d’arguments, i explicar-vos la meva posició en aquell moment.
Les centrals nuclears no contaminen l’atmosfera com ho fan les tèrmiques i són més econòmiques que les renovables. Si això és així, quines són les raons perquè encara no hi hagi una acceptació nuclear de la població? En primer lloc el risc. Estic convençut que en els propers anys o dècades se’ns garantirà un 100% de seguretat en aquestes centrals. En segon lloc, cal fer una elevada inversió per a la seva instal·lació. Aquí podríem defensar dues posicions, la instal·lació de les mateixes per part de l’administració, o la instal·lació per part de privats, que necessiten d’una garantia per part dels principals partits amb opcions de governar, que respectaran aquestes instal·lacions. En tercer lloc, cal fer quelcom amb els perillosos residus. No cal deixar-los sota terra, sinó que a d’altres països d’Europa estan experimentant amb uns magatzems molt més segurs.
Donats aquests passos, no hi haurà arguments per ser antinuclears.
Aquest fet no treu que, mentrestant, no sigui molt convenient investigar en energies renovables, cercant fórmules per emmagatzemar-les, abaratir-les i per buscar altres formes de creació d’energia. Si arribem a aquest punt, en unes dècades trobarem una bonica competència entre renovable si nuclears on els beneficiats serem els consumidors des de les nostres llars.

De moment va tot malament

2009-03-18T20:40:00.001+01:00

Començo amb aquesta frase tant mítica de l’APM el meu post d’avui, degut a que la Conferència Episcopal la ha liat parda.

Sembla que els bisbes, -aquells senyors grassos que toquen als nens, com diria el genial Rubianes-, han iniciat una campanya anti-avortament, on comparen un linx protegit amb un nen, dient que aquest segon no està tan protegit com el primer. Per tant, si una persona de fora cau a Espanya i veu un cartell d’aquests, podria interpretar que aquí ens mengem o assassinem als nens petits.

He fet un exercici de google i he descobert que la Conferència Episcopal té una pàgina web, on no s’arriba a l’extrem de grups integristes com els Legionaris de Crist, que recomanen als seus lectors evitar la masturbació, però que tenen coses curioses, com ara articles titulats “la eutanasia es inmoral y antisocial”, “en favor del verdadero matrimonio” o “Algunas orientaciones sobre la ilicitud de la reproducción humana artificial y sobre las prácticas injustas autorizadas por la Ley que la regulará en España”. Es pot extreure de tot plegat una conclusió molt senzilla, i no és altra que la Conferència Episcopal és una organització retrògrada i conservadora. De fet, és propietària de “Popular TV” o la “Cadena COPE” on, en moltes ocasions, no es fa gal·la de la moral cristiana, sinó que més aviat se sembra la discòrdia.

Sens dubte, el millor és que no es produeixi l’avortament mai però, s’ha de preveure per ocasions en que és necessari aquest. La campanya de la Conferència Episcopal ha estat tan desafortunada com ens té acostumats aquesta organització, doncs no és el primer cop que pixa fora de test.

Ocorre el mateix amb el preservatiu. Una altra irresponsabilitat de la jerarquia eclesiàstica. Com es pot rebutjar el seu ús amb la gran quantitat de feligresos que tenen a alguns països del tercer mon, i que va augmentant cada dia, i que es troben en risc d’agafar una malaltia venèria? Com es pot ser tan cínic de fer una campanya on es diu que es preserva la vida i, alhora, negar una realitat com el risc de contreure malalties? Segueixen creient l’any 2009 que poden evitar que es mantinguin relacions sexuals entre persones majors d’edat?

Acabo aquí l’article, perquè sinó m’escalfo, ja que és un tema que em desespera. I em sap greu també pels creients, per les persones que apliquen els principis del cristianisme al seu dia a dia, per aquells missioners que ajuden a l’altri dia rere dia a països subdesenvolupats, per les persones que desinteressadament ajuden a col·lectius en situació de marginació, pels possibles capellans i monges que impartirien vertadera doctrina cristiana i se’ls hi nega l’accés pel fet d’estar casats, sense argumentar fonamentadament perquè això ha de ser així.

La Conferència Episcopal no representa els vertaders valors cristians. És una organització amb ànim de lucre, finançada també amb diner públic, amb una especial preferència per un govern conservador a l’Estat. Per aquesta raó hem de dir prou!
Adjunto foto del grup “Las linces”, creat arrel de la ridícula campanya creada pels bisbes.

Salut i laïcisme!

La destrucció del medi ambient

2009-03-11T00:07:00.002+01:00

* No és egolatria. Efectivament sóc jo, però penjo la foto perquè es veu
l'Estany de Sant Maurici darrera, un exemple d'espai que cal que preservem.

L’estiu passat, concretament un divendres a la tarda, circulava per la carretera de les Costes direcció Barcelona, quan una camioneta a molta velocitat va envestir el meu vehicle per darrera, i el meu a un altre de davant, i l’altre a un quart vehicle implicat. Us podria explicar que els Mossos d’Esquadra, tot i que feia més d’una hora que els havíem avisat, no es van personar o que la Policia Municipal no va solucionar el problema, però no ho faré, perquè pensareu que tinc un rampell anarquista que em fa prejutjar, i jutjar, subjectivament les forces i cossos de seguretat, rampell potser derivat de la lectura del “Misterio Bufo” del premi Nobel Dario Fo, o d’endinsar-me en el paper del pare de la Iolanda, protagonista de la novel·la “Maleïda Crosta”, que tant impecablement ens va presentar el seu autor, Joan Ferran, el passat divendres al TOC.
Lluny de tot això, la única raó per la qual us explico el cas de l’accident és perquè tinc una assegurança a tot risc amb franquícia de 200 €. Això vol dir que et donen un cop, afortunadament aquest va ser molt aparatós en quant a danys del cotxe, però gens pels ocupants que hi anàvem, i t’has de tornar cap a casa amb el para-xocs caient, no pots anar allà on tenies pensat anar-hi, has de deixar el cotxe al taller, i estar sense vehicle durant uns dies. Un cop arreglat, has de pagar 200€ de la franquícia, diners que et tornarà l’asseguradora de la part que t’ha donat el cop, al cap de molts mesos, un cop reconeguin la seva culpa. A sobre, el teu cotxe impecable, ja saps que té un cop i la teva concepció no és com si aquest fos nou. La conclusió és que qui rep el cop no és suficientment compensat per les molèsties ocasionades.
Aquest fet l’enllaço amb un tema molt interessant que hem comentat avui a classe de Gestió de conflictes ambientals. La coincidència entre els assistents era total respecte a que els danys al medi ambient no estan ben rescabalats. És a dir, si jo demà vaig i tallo un arbre emblemàtic, amb tota probabilitat, el preu que hagi de pagar per això es basarà en uns barems prefixats pels tècnics en la matèria, però que, no tindrà en compte que l’afectació cap al medi ambient i que aquesta no es pot restituir fàcilment, d’una manera desitjable o, si més no, d’una manera que dissuadeixi al seu autor de fer algun acte similar.
En efecte, sempre s’acabarà optant per un criteri econòmic, més en la línia civilística, malgrat ens trobem amb un cas de dret administratiu, que no pas amb sancions de més gravetat, com ara la presó, tot i la previsió que trobem al Codi Penal espanyol per a determinats supòsits contra el medi ambient. La qüestió és si aquest criteri econòmic és suficient o si cal castigar l’atac al medi ambient d’una forma simbòlica per a preservar allò que és nostre, allò que no tornarà.

Euskadi 2009

2009-03-03T00:03:00.002+01:00

Acabat de tornar d’Euskadi, intentaré fer una reflexió sobre uns dies que recordaré tota la meva vida, històrics per la seva intensitat i alhora per la multitud d’experiències viscudes.
Com molts ja sabreu, l’experiència comença quan uns quants joves de la JSC Alt Penedès-Garraf decidim emprendre un viatge a Euskadi coincidint amb una cita tan important com són les eleccions basques. Li vaig fer saber a la meva amiga Ana la nostra voluntat per fer d’apoderats si els hi calia ajuda. Paral·lelament vam tancar vols i hotel i teníem planificat tot el viatge. Al cap de pocs dies es van posar en contacte amb mi des de l’agrupació del PSE de Bilbao on milita l’Ana, Abando, i tot va ser amabilitat.
Divendres a la nit vam emprendre el viatge en avió cap a Bilbao, ciutat que m’encanta i a la que ja havia estat en unes altres tres ocasions. Sopar de bars, més bars i finalment l’antzoki, café-teatre molt conegut a Bilbao, on ens vam poder retrobar, i trobar, amb companys i companyes de tot l’Estat.
Dissabte al matí passeig per Bilbao per veure els dos màxims exponents d’aquesta ciutat, Guggenheim i, òbviament, San Mamés. Dinar ràpid, migdiada i sopar al Carrer Henao, al qual ens van convidar els companys i companyes de l’agrupació d’Abando del PSE, així com altres companys de tot l’Estat, que ens vam acabar sent nomenats com a “brigades internacionals”. He d’admetre que fou un luxe poder dialogar amb el Secretari General d’aquesta agrupació, l’Alfonso, que alhora era el cap de campanya del PSE. La campanya ha estat espectacular, especialment en quant a les noves tecnologies es refereix. El mateix que la Idoia, diputada al Parlament, així com d’altres membres d’aquella executiva que espero que em disculpin que no recordi tots els seus noms. Des del meu punt de vista són un exemple, a sobre que van tenir la delicadesa d’acollir-nos com si estiguéssim a casa nostra després de 16 esgotadors dies de campanya. Després de tot això, els joves vam prendre una copa a una bar que tornaré, no en tinc cap mena de dubte, i a dormir, que diumenge ens esperava un dia dur de veritat.
Diumenge esmorzar ràpid, i cap a l’Institut Unamuno, al ple centre de Bilbao, potser el barri més conservador, on PP i PNB sempre s’han disputat de predominança i el PSE sempre ha estat una mitjana tercera força. Onze classes, set de les quals foren ocupades per la nostra federació de JSC. En concret, a la meva taula, vaig trobar dos interventors del PNB, el president i dos vocals. Baixa participació, també calia tenir en compte que hi havia un cens de 518 persones –a Vilanova molts cops m’han tocat taules amb el doble de persones-. Agraeixo que em portin “El Correo”, doncs encara no havia aconseguit encetar conversa. Efectivament, el futbol és un bon inici i, a més, els hi desitjo que l’Athletic passi a la final i que, si pot ser, guanyi de pallissa al seu rival, evidentment, preveient la desfeta mallorquina a semis. Posteriorment hi hagueren converses d’estudis, viatges, política, en tant en quan no havia de puntejar i que l’afluència de gent no era gaire important. El matí va passar de seguida, i bon dinar amb els companys de federació i en Pablo a un restaurant proper. Converses sobre polítiques i d’altres temes més perfumats. Abans d’això, l’Ovidio, funcionari municipal em va advertir que hi havia una companya catalana periodista, la vaig saludar i era la Mònica Jofre de Rac1. Em va entrevistar, juntament amb un company seu de l’Agència Catalana de Notícies, i avui he vist que sortíem els del pis de dalt, la Gisela, el Gerard, el Roger i jo mateix.
Tarda tediosa, on vaig fer la “pelotilla”, una mena de porra a la basca, sobre el nombre de votants a la mesa. Van patir fins al final perquè jo, en tant que “estranger”, els hi vaig estar a punt de guanyar. Vora les set un grup d’abertzales es va reunir davant del nostre col·legi i, posteriorment van seure als passadissos de davant. Finalment, tan sols volien tenir una persona present a l’escrutini de cada mesa que, distanciats de presidents, vocals, interventors i apoderats apuntessin els resultats. Seria d’agrair que, a partir d’ara, comprenguessin que aquest és un exemple de democràcia, i que no ho són les coaccions, amenaces, extorsions, les agressions o els assassinats. Finalment, el resultat fou previsible, quedant nosaltres com a tercera força, a la meva mesa. Festa posterior a l’hotel amb els companys i companyes socialistes, molta calor, molta espera, però salvat per l’emoció del moment, doncs el PSE acabava d’obtenir els millors resultats de la seva història a unes eleccions autonòmiques. Celebració fins a altes hores. Avui dia trist per la tornada, però alegre per l’experiència viscuda en primera persona.
Dit això, passo fer una reflexió personal sobre els resultats. Euskadi necessitava i necessita un canvi. Són gairebé 30 anys del PNB al poder i això genera alguns vicis, difícils de solucionar. De vegades tendim a veure les coses des de la distància, i a opinar des d’allà. I jo també ho faig. Dissabte a la nit ens advertien que la gent del PNB estaria molt nerviosa, pels resultats que es preveien, i que intentarien fer tot allò possible per a evitar-ho. Personalment era una mica escèptic perquè, a Vilanova, havia estat interventor a eleccions amb molt de frec a frec, i amb possibilitats d’empat tècnic i, en canvi, el tracte havia estat molt cordial, i el joc molt net. He d’admetre que a la meva mesa vaig tenir sort. I que, en canvi, alguns companys i companyes meus, van haver d’aguantar brometes, com que érem estrangers, observadors internacionals o a sobre sentir alguna mentida, si ens havien pagat el viatge. Aquests petits fets, no passarien d’anècdota, si no fos per la meva sospita que havien estat ben alliçonats des de Sabin Etxea, puntejant i controlant que cap dels seus hagués deixat de votar. Malauradament, estaven acostumats a no rebre visites d’altres interventors o apoderats als seus col·legis. Malauradament, al segle XXI, queda una zona d’Espanya on hi ha gent amb por a dir que és del PP o del PSE per por a ser un objectiu terrorista. Malauradament el PNB no s’ha plantat i ha dit prou als terroristes per no permetre que aquesta situació es donés.
Dit això, no puc més que afirmar que molts dels apoderats del PNB ahir, tenien tics caciquils. I estic convençut que els seus dirigents no ho són, però tenen un percentatge molt elevat dels seus votants que, emparats en la ignorància o el totalitarisme, segueixen distingint entre ells i la resta, segueixen tenint a Sabino Arana com a referent el ple segle XXI, segueixen aplaudint a Arzalluz els seus arguments sanguinis i segueixen no considerant bascos de primera, a aquelles persones que van anar a viure a Euskadi per la immigració dels 50, 60 i 70 del segle passat. I repeteixo que és quelcom que em sorprèn, perquè això no li he vist a ningú de CIU i d’ERC cap d’aquests tics que estic mencionant. Per tant, seria important que procuressin corregir dins de la seva militància la mentalitat Ferrusola, i que avancin. Confio en l’Urkullu, igual que el seu dia ho vaig fer a l’Imaz per situar-se a l’avantguarda i ser un partit modern, acollidor, i que no classifiqui a la gent, com a bascos de primera i de segona.
Dit això, el panorama post-eleccions és un autèntic trencaclosques. Això és així perquè, per primer cop, s’ha acabat la majoria nacionalista al Parlament Basc. Cal entendre, abans que res, que la situació d’Euskadi difereix de qualsevol altre comunitat autònoma de l’Estat. Això ho simplificaria des de la vessant que és molt més fàcil que es doni un pacte en clau nacionalista o no nacionalista, que no pas en clau esquerra o dreta. Simplificant encara més, i espero que no banalitzant, si bé al col·legi electoral on em trobava, que era molt conservador, no m’era fàcil distingir entre els votants del PNB o del PP, perquè anaven vestits de vint-i-un botons, i hi havia una major afluència de gent especialment a les 12:30h o 13:30h (hores a les que em van dir que acabaven les dues misses), la seva diferent concepció el país al que viuen, els fa irreconciliables, tot i coincidir segurament en molts gustos.
Quan el PSE recuperi l’escó per Àlava amb el vot estranger, PSE i PP sumaran els 38 escons de la majoria. Evidentment, a la resta d’Espanya, aquest pacte és inacceptable, per la radicalitat i conservadurisme del PP. A Euskadi, el suport a la investidura d’en Patxi López com a lehendakari per part del PP, és possible. I ho comprenc, si aquest pacte no va més enllà. Ho comprenc, per tot el que us he dit. Per higiene democràtica, després de gairebé trenta anys, per les parcel·letes creades per alguns i, la més bàsica, perquè és inacceptable que un país modern com Euskadi, amb un indústria potent, amb gent sobradament preparada, gasti la quantitat de diners que gasta en escortes i seguretat, perquè quatre pistolers amenacen als que no pensen com ells, o als que consideren els seus enemics, perquè no defensen les seves idees. I com que no s’ha fet res durant aquest temps, i com que els càrrecs públics de PP i PSE tenen la coincidència de no poder viure en llibertat, de viure en ocasions amb por, cal que puguin dir la seva. Confio amb un govern del PSE en minoria per canviar el rumb d’Euskadi, i per fer polítiques d’esquerres de veritat. Agur!
Rubianes, mai t’oblidarem.

Més sobre la crisi

2009-02-24T00:30:00.001+01:00

Llegia avui dilluns (malgrat que potser ja publiqui a data dimarts, prou pateixo amb el límit de les 12 de la nit amb les PACS) al Joaquín Estefanía a “El País”. La veritat és que la sensació després de llegir aquell article és d’intranquil·litat. Algun estat nord-americà, prou important com Califòrnia, té molts problemes de liquidesa. El mateix ocorre a molts països de l’Europa de l’Est, alguns amb recessions com per a preocupar. Parlem d’un problema global on hi ha economies més afectades que d’altres on, com diu Estefanía, als països més potents d’Europa els interessa ajudar als veïns de l’est, abans que la fallida d’un Estat (un fet que semblava impensable) pugui deixar en mala situació a la moneda única.

A escala local o, millor dit, a escala dels domicilis, la crisi s’evidencia amb una pèrdua del poder adquisitiu, especialment a aquelles cases on algun dels seus membres s’ha quedat a l’atur. Aquest fet, a part de trist, pot ser desesperant en determinades ocasions, si veiem que ens trobem en un moment en que les ofertes de feina no són abundants. Aquest fet genera un augment dels aturats i un conseqüent augment del subgrup de llarga durada. Precisament llegia que IC-V proposa la inclusió d’una mena de renda universal de 600€, mesura que em sembla arriscada per insostenible (quina paradoxa ecosocialista :), tot i que en un context extrem caldria que ens donessin números per veure si és viable.

Arribats a aquest punt, us explicaré una diferenciació ideològica que he pensat jo, i que em disculpi si algú l’ha creat abans i l’he copiat sense saber-ho.

Ens trobem a una estació de trens i hi ha un tren a punt de sortir:

- Hi haurà qui fixarà uns preus molt elevats i només podran viatjar els quatre que puguin pagar business. Aquests són els liberals.

- Hi haurà qui vulgui que el tren s’ompli, però aquest tren haurà de sortir a l’hora fixada. Són els socialdemòcrates.

- Hi haurà qui no atendrà a horaris, esperant que tots puguin pujar al tren. Són els comunistes.

Rebutjo la primera opció per injusta i la tercera, tot i que justa, per irrealitzable. La lliçó de tot plegat és que des de les polítiques socialdemòcrates es garanteix una màxima igualtat, però sense que això malmeti el progrés i que, en situacions com l’actual, és des d’aquestes polítiques des d’on podem trobar solucions. Que França i Alemanya esperin i ajudin a Letònia és bo, però Letònia també ha de posar de la seva part.

Els anti, que haurien de ser pro

2009-02-18T00:22:00.000+01:00

Recordo fa uns anys com, la resposta de l’aleshores Conseller 1er, Josep Bargalló, a una pregunta de si era anti-espanyol era que ell no era “anti” res, perquè ho considerava una limitació intel·lectual. La meva opinió al respecte és que aquestes paraules eren molt intel·ligents perquè, els teus arguments els has de construir en positiu, no enfront a algú, tot i que de vegades tens alguna cosa davant irremediablement però, en la mesura del possible cal esquivar-la.

Tot això us ho explico, arrel de l’aparició del NPA a França, anomenat Nou Partit Anticapitalista. A la premsa haureu pogut llegir que el seu líder és un carter dels afores de París, que només dedica un parell de dies a la política a la setmana perquè la resta treballa, que connecta molt bé amb classes mitjanes i baixes i que, fins i tot, l’espiaven fabricants d’armes, degut al seu antibel·licisme militant i, alhora, símptoma inequívoc que pot passar a ser rellevant, en cas de provar-se que aquests van efectuar aquest espionatge.

La situació a França era dolenta l’any 2002, i degut a això, a la primera volta de les presidencials, extrema-dreta i extrema-esquerra, van sumar el 25% dels vots, passant a la segona volta Jean Marie Le Pen.

Les passades presidencials tothom buscava el centre, i prova fou que el centrista Bayrou va estar a punt de passar a la segona volta fins al darrer moment.

Actualment, amb el PSF partit literalment per la meitat, les tres forces polítiques que havien concorregut fins ara amb un programa troskista i d’extrema-esquerra, opten per agafar el líder dels tres partits amb més fotogènia i “voilà” passa a dir-se aquesta coalició “Nou Partit Anticapitalista”. Sóc conscient que la situació econòmica no és l’adequada i que, el capitalisme ha tingut errades, però d’aquí a dir-se anticapitalista, penso que hi ha un món. No comprenc perquè no es poden dir comunistes, leninistes o troskstes i exposar quin model de societat volen. El fet de dir-te anticapitalista només assegura quin model no vols. Us imagineu que el PSF es passés a dir Partit Antifeixista o la UMP es digués Partit Anticomunista? Acabaríem bojos! Només sabríem quin model no volen de societat, però no quin volen.

En definitiva que no m’agrada aquest nom, no m’agrada que després de l’empat tècnic Aubry no comptés com hauria d’haver comptat amb Royal, no m’agrada Sarkozy (però no em penso autoanomenar anti-Sarko) i, molt especialment, no m’agraden els populismes i que dir-se anti sigui millor que dir-te comunista o troskista, perquè estàs vulgaritzant el discurs, i sense discurs no hi ha debat, i sense debat no es proposen idees.
Dit sigui de pas, sóc partidari d’una societat capitalista governada per un partit socialdemòcrata capaç de garantir als seus ciutadans i ciutadans la màxim igualtat però, especialment la llibertat.

Segueixen sense enfocar bé

2009-02-16T00:08:00.000+01:00

La setmana passada us comentava que, a alguns mitjans de comunicació, en moltes ocasions, se li dóna més importància a allò que és banal, en compte de centrar-se en allò que és realment important. Poques hores després d’escriure aquestes línies veig com hi ha un seguit de detencions per una trama de corrupció, ordenada per un magistrat de l’Audiència Nacional. En comptes de parlar del presumpte delicte que s’ha produït, es dediquen a parlar de si aquest magistrat i el Ministre de Justícia van estar caçant junts. Simplement indignant.

Premsa groga

2009-02-08T16:21:00.000+01:00

En els darrers anys han hagut acusacions cap als mitjans de comunicació per no enfocar les notícies d’una forma objectiva. Per exemple, un diari té la seva editorial, que marca la línia del mateix, uns opinadors i unes cartes al director. Malauradament, als apartats que havia d’haver-hi tan sols informació, també s’ha tendit a fer comentaris subjectius.

Aquesta tendència, s’ha diluït per la crescuda d’una nova tendència, des del meu punt de vista, encara pitjor. L’era d’internet ens ha portat molts butlletins digitals que, lluny d’aprofitar-se de l’avantatge d’actualitzar notícies al minut, han buscat guanyar lectors per la via de la notícia sensacionalista. I d’aquesta tendència s’han contagiat mitjans impresos, televisius i radiofònics. Mirant-ho en perspectiva me n’alegrava que aquí no gaudíem de diaris sensacionalistes, del tipus com el britànic “The Sun” o “News of the world”.

Aquesta setmana tot aquest debat que he obert aquí ha estat notícia, arrel de l’emissió d’un vídeo on, a un suposat assaig del programa de La Sexta “El Intermedio”, el Gran Wyoming tractava de forma ridiculitzant i vexatòria a una becària. Un programa de la cadena de línia editorial dretana “Intereconomía” se’n feia ressò i dedicaven el seu espai a insultar i menysprear a en Wyoming. Finalment, es va provar que aquest vídeo era fals i que la cadena dretana no havia contrastat les seves fonts. La meva opinió al respecte és que, tot i que potser calia buscar algun muntatge on no es fessin actuacions que mereixen el meu despreci més absolut, la jugada és genial i ridiculitza al ridiculitzador “Intereconomía”, concretament al director d’aquella cadena.

Certament la professió de periodista s’està desprestigiant. Tenim facultats plenes de persones intel·ligents, formades i que farien una bona tasca i, en canvi, ven el sensacionalisme dirigit per pseudo-periodistes, que no difonen les notícies interessants, sinó petits detalls que no haurien d’importar a ningú. Dic això perquè jo, si volgués, amb pocs recursos podria muntar un portal web de notícies, on em dediqués a parlar de política o de notícies de societat com qui parla de premsa del cor. Aquest és un error i hem de fer quelcom per evitar aquesta proliferació.

No pot ser que els portals d’internet es dediquin a mirar si un polític fa un discurs al costat d’una bandera o en un o altre espai i que no se’ns informi del que allà s’ha dit. Si anem per aquest camí, aviat ens trobarem en que se li donarà més importància a la marca de roba que porta un determinat polític, el tipus de bolígraf que fa servir, o si aquella persona d’un mitjà de comunicació, subjectivament decideix puntuar a algú amb un 5 o amb un 7,5, tractant d’influir sobre els seus lectors.

No pot ser que un president d’una associació de periodistes, critiqui la creació pseudo-notícia a “El Intermedio”, quan tan sols s’està posant en evidència a qui no contrasta la notícia. El Gran Wyoming tenia raó quan va respondre que amb la teoria de la conspiració es va denigrar la professió de periodista.

Per tot això, i tot i viure ràpid, cal que dignifiquem una professió que s’ho val, que demanem que les notícies informin, que les editorials opinin sobre les coses que de veritat importin i la societat ens hem de comprometre a fer un major seguiment d’això, que és allò important.

Desenvolupament sostenible

2009-02-02T00:20:00.001+01:00

El futur. Quin serà el món que deixarem als nostres fills i filles, a les properes generacions? Amb aquest argument orientat a la via de l’ètica llegia a “La Vanguardia” avui dos articles interessants respecte al desenvolupament sostenible. Parteixo de la base que no hi ha ningú a qui no li importin les generacions futures o, si més no, que sigui contrari al desenvolupament sostenible sota l’argument del “carpe diem”. Dit això, s’obre el debat sobre on s’han de fixar els límits del desenvolupament sostenible. Amb tota probabilitat, un negacionista del canvi climàtic us animaria a consumir recursos, perquè és com sempre s’ha fet i mai ha hagut cap problema al respecte. Un ecologista us diria que la natura és un bé que s’ha de preservar i que cal que tots siguem més responsables.
Amb els articles que llegia ens citaven la clau econòmica lligada a la sostenibilitat. Certament fins a aquest moment tots hem desitjat molt un món millor per les generacions futures però no ens hem plantejat si deixem la preservació del nostre medi en segon terme quan hi ha una necessitat econòmica. Per exemple, hi ha països en vies de desenvolupament, com la Xina i la Índia que, com a estats superpoblats que són, necessiten de molts recursos naturals. Segurament, des d’allà podran pensar que mereixen fer un ús indiscriminat dels recursos naturals, com es va fer als països del primer món anys enrere. La nova concepció és que desenvolupament i sostenibilitat han d’anar lligats.
Aquesta setmana una empresa cimentera amb seu a Vilanova ens anunciava el tancament de la seva fàbrica al nostre municipi. Efectivament, és una mala notícia, pels llocs de feina que oferia i, alhora, perquè era una empresa arrelada aquí. Arrel d’això he pogut llegir dos articles al Vilanova Digital, de dues persones que, enceses per la ràbia que el tancament les tocava de prop, criticaven directa o indirectament a aquells que es van queixar per la contaminació atmosfèrica generada. Jo no m’hi vaig queixar. Però em sembla normal que una empresa hagi de complir amb la normativa vigent. I a partir d’aquí podem començar el debat respecte a si la llei és justa o no ho és, però calia complir si estava vigent. Si se’m permet l’exemple extrem, si jo fos un empresari que volgués pagar als meus treballadors menys del salari mínim, fer-los treballar abans de l’edat legal, o treballar més hores de les que pertoquen, obriria la meva fàbrica allà on m’ho permetessin. Aquest exemple serveix per a lamentar el tancament però per a demostrar que el nostre sistema normatiu preserva la nostra integritat física, com ocorre en aquest exemple i, per aquesta raó, fa complir.
Cal que ens adonem que hem de fer esforços per a consumir menys recursos naturals dia rere dia, per a preservar l’espai públic, allò que és de tothom i quina millor manera treballant coordinadament perquè el nostre planeta, dins d’uns anys, sigui millor del que ho és ara.

Preguntes a peu de carrer

2009-01-27T01:04:00.001+01:00

He estat veient el programa “Tengo una pregunta para usted” aquesta nit. He d’admetre que el format de programa m’agrada, malgrat que potser podria discrepar de la selecció de les persones que pregunten, on es valora, no només la ideologia d’aquella persona, sinó també l’edat, procedència geogràfica, sexe, nivell d’estudis, professió, situació laboral...Si bé s’ha d’admetre que d’allà es pot extreure la millor mostra a petita escala del que és Espanya, potser per l’espectador pot semblar excessivament agafat amb pinces, en tant que l’estructura del programa és bastant distesa i no convida al fet d’haver de ser tan rigorosos.

Val a dir que aquest format de programa té una importància cabdal, i no és altra que la de motivar a una part de la societat menys procliu a informar-se de les notícies polítiques a veure-ho i a despertar el seu interès per la política. Dit això, penso que el President Zapatero ha estat prou bé avui, doncs la situació actual no és la millor del seu mandat i, no només ha donat bones respostes en quant a forma, sinó en quant a fons. M’ha agradat especialment com a mantingut la calma en moment en que els preguntadors eren excessivament durs, com el cas d’un senyor que deia que la crisi ja es preveia feia més d’un any o la d’un petit empresari de la construcció de Sóller, que preguntava respecte a la feina. La resposta aquí m’ha semblat prou bona, doncs amb el “Pla ZP” es fa la major inversió d’obra pública en l’Espanya democràtica i es generarà ocupació a la construcció, ja que el sector privat ha fracassat. Un altre dia ja us parlo més extensament de les pimes, e tot el que s’ha fet, el que es farà i del que, modestament consideri que caldria fer.

També m’he passat a l’Àgora, a un debat sobre la religió. També m’agradaria aprofundir a aquest tema d’una forma més extensa. Sóc de l’opinió que el fet religiós és un tema de l’estricte interior de cadascú. Per això no m’agrada que s’enceti una cursa de cartells als autobusos entre creients i no creients. De la mateixa manera que no m’agrada la jerarquia eclesiàstica, que inculquen ideologia política als seus feligresos i es preocupen de temes esbiaixats totalment de la realitat o d’allò que és necessari. Dit això, tot i que no comparteixo aquesta moda de decorar els autobusos, trobo les reaccions per part del sector més ultracatòlic de la nostra societat totalment desproporcionades al que suposa la llibertat d’expressió i de poder penjar si es bo un anunci a un autobús. A més, diu “probablement Déu no existeixi”. No afirma rotundament que no sigui així. Malgrat que la ciència indaga més que la mera creença i jo crec en la ciència.

Solucions serioses

2009-01-14T00:36:00.001+01:00

De l’assignatura Estructura econòmica d’Espanya, de la que vaig fer examen dissabte, em quedo amb una dada, que no és altre que el Reglament Europeu 1897/2000. Amb aquest es donava importància al fet que, tot i no tenir feina, aquesta es busqués activament. Per tant, deixava de considerar-se com a aturats a les persones en edat activa que no estiguessin ocupats, sinó que només es considerava com a tals, als que realment cercaven feina. Aquest fet, no genera altra cosa més que preocupació, doncs en aquestes taxes ja no hi són les persones entre 16 i 65 anys que no busquen feina. En definitiva, us poso en exemple amb números rodons: Suposem un país al qual hi viuen 100 persones. D’aquestes 100, només 60 es troben entre el 16 i 65 anys (edat activa). D’aquests 60 i hi ha 10 que no treballen i no busquen feina, mentre que n’hi ha 10 desocupats i, per tant, treballen 40. Segons el que he dit, els 10 que no cerquen feina, surten del percentatge, i tenim 40 persones treballant i 10 cercant (atur del 20%). La gravetat de tot plegat no és només l’atur del 20%, que és molt elevat, sinó que en aquest país només el 40%, és a dir, 4 de cada 10 persones estan treballant i, per tant, cotitzant a un sistema de seguretat social, a més que només aquests són els que no necessiten del sistema per a mantenir-se.
A l’Espanya actual, on l’atur creix dia rere dia, voldria destacar la tasca que està portant a terme el Ministre Corbacho, al capdavant de Treball, i s’estan prenent mesures valentes front a una situació que no és precisament bona. El sector de la construcció ha estat aquell que més ha vist destruccions de llocs de treball en els darrers temps. La inèrcia venia donada per la Llei del Sòl de 1998, de temps del PP al Govern de l’Estat, on venien a dir que tot aquell sòl que no fos especialment protegit era edificable. Els caps pensants del PP no van pensar que hi hauria un moment en que la demanda s’estancaria. Un argument gairebé tan dolent, com la d’un senyor que l’altre dia deia pel carrer que la solució a la crisi era fer més bitllets.
La vertadera solució és buscar la generació de llocs de feina. Amb el Pla E, el Govern de l’Estat ha aportat solucions a la situació de crisi.

Anuncis, sí o no?

2009-01-06T22:11:00.001+01:00

A un portal de notícies llegia que a la televisió pública francesa se suprimirien els anuncis. Sens dubte em va semblar una notícia excel·lent des d’un primer moment, doncs acaben amb aquells moments de ràbia quan estàs veient una pel·lícula i saps que tens 15 minuts d’espera fins que no acabin. Però, de sobte, vaig valorar que els anuncis són quelcom important pels ingressos que comporten a aquesta televisió i, d’aquesta manera, s’alleugereix la quantitat pagada amb diner públic per a sustentar-la.
Jo parteixo de la base que, si bé els anuncis em molesten, em molesta encara més que a la televisió pública segueixi havent-hi la competició pel “share” amb la televisió privada. Una televisió pública no hauria d’emetre programes qualificats com a “brossa” per tenir més espectadors i, conseqüentment, més anunciants. Si partim d’aquest argument es pot interpretar la supressió de la publicitat com una forma de renunciar a la guerra de l’audiència. De fet, al Regne Unit és quelcom que fa temps que es fa.
Ara el meu dubte és si això s’acabarà fent a Catalunya i a Espanya algun cop. Com ja he comentat, l’únic problema és que qualsevol canal de televisió, ja sigui local, comarcal, estatal o internacional suposa una despesa enorme. Part d’aquesta despesa es sufraga amb els diners de la publicitat. Aquest fet suposa que em generi dubtes respecte a si aquesta quantitat pot ser fàcilment sufragada per l’erari públic sense suposar una despesa important, per molt que es pugui argumentar també una reducció de despesa en programes emesos. De fet, tenim l’exemple de Catalunya i Espanya on, el Canal 33 i TVE 2 fan una programació mínimament interessant. Però, efectivament, l’objectiu és una BBC, on al canal més important s’emet informació, pel·lícules i programes sense talls, imparcial, de qualitat, que transmeti uns valors a la societat. Si això s’aconsegueix suprimint la publicitat, endavant.
Un dels avantatges d’haver fet vacances, és que puc anar a dormir més tard, i enganxar a la una i mitja de la matinada de diumenge a dilluns una reposició que no havia vist del programa “Redes”. En aquest, Punset entrevistava a un economista conductal (una mena de gurú que sap quina serà la decisió en termes econòmics d’una persona) del MIT, i s’arribava a la conclusió que, tot i que els humans tenim una esfera de llibertat, es pot arribar a predir una conducta de les persones. Per a provar-ho, dos exemples molt pràctics:
Habitualment, a la carta d’un restaurant ningú demana el plat més car. En canvi, el segon més car és molt més probable que el demani la gent, si està just després del més car, que no pas si està molt allunyat. Per tant, aquí provem que rebutgem allò més car i que acceptem la segona opció com un mal menor, si la trobem just immediatament.
Però em va encantar el segon exemple. En una safata, posaven xocolatines de dues menes. Godiva (els que les hagueu provat sabreu de que parlo) a 15 cèntims la peça i una marca blanca a 1 cèntim. Posteriorment, les mateixes, a la primera reduint-ne un cèntim (14 cèntims) i la segona el mateix (gratis). Sobre un 100%, al primer cas, gairebé el 90% optava per la Godiva, mentre que al segon cas, més d’un 70% optava per la xocolatina de marca blanca gratuïta. D’aquí s’extreia la conclusió que ens agraden més les coses gratuïtes. Alhora jo vaig extreure una segona conclusió, doncs parlàvem de quantitats petites doncs, en cas contrari, al primer cas, també una majoria hagués optat per la marca blanca.
El que ens venien a provar era que una rebaixa d’un cèntim es notava més en el cas era a la marca blanca.
La meva conclusió de tot plegat és que cal valorar en el cas de la televisió pública si interessa suprimir la publicitat i augmentar la inversió pública en aquesta o si, ans al contrari, interessa seguir amb publicitat com fins ara. Vist el cas de la xocolatina, potser la segona opció guanyaria.

Adéu 2008. Hola 2009

2008-12-31T20:41:00.002+01:00

Estem a poques hores de tancar l’any 2008. Fa unes setmanes li comentava a un company de feina que segurament és l’any que més ràpid m’ha passat de la vida, i tot per la intensitat amb que l’he viscut, degut a totes les coses que he fet. Tanco el 2008 il·lusionat, amb projectes i reptes, que espero que el proper any 2009 es compleixin.

Cloent el capítol personal, la valoració de l’any 2008 és moderadament positiva, mentre que les esperances pel 2009 són optimistes (El Governador del Banc d’Espanya deia a una entrevista a “El País” de fa una parell de setmanes, parafrasejant a una altra persona, que un optimista era un imbècil simpàtic, mentre que un pessimista era un imbècil antipàtic. Davant de la ignorància pel que ens espera l’any 2009, prefereixo ser simpàtic).

Si em preguntessin per tres moments emocionants d’aquest any, respondria en primer lloc, el triomf d’Obama, per tot el que ha suposat. Acabar amb 8 anys de presidència republicana on, George Bush no ha estat precisament un Gerald Ford, tocava. Que es veiés amb total normalitat que un afroamericà fos President dels EUA també tocava. Que un candidat fos capaç de generar tantes il·lusions a la seva població, també era molt important i també tocava.

En segon lloc, el triomf de Zapatero a les Eleccions Generals. Al tram 2004-2008 s’havia avançat molt en dret socials i drets civils i no era just que aquells que havien atiat la bandera de la crispació es fessin amb el control d’aquesta màquina nomenada Govern de l’Estat. Ni els atemptats de l’11-M eren obra d’ETA, ni el Govern va entregar Navarra, ni la família ha deixat d’existir i ETA està més debilitada que mai.

En tercer lloc, us he d’admetre que el triomf de “La Roja” em va fer una especial il·lusió. No vull entrar en discussions polítiques de si una selecció o l’altra, perquè vull el triomf d’ambdues, però aquest triomf va suposar la il·lusió de tot un país, per un somni com és el futbol, que es juga en qualsevol racó del carrer, on hi ha cantera potent de gent jove, que fins ara no havia vist els seus fruits, i va permetre als nois i noies de qualsevol racó d’Espanya, somiar que eren Casillas, Cesc, Villa o Torres.

De tota manera, aquesta darrera setmana tres notícies han convulsat l’opinió pública. En primer lloc, l’assassinat de persones innocents a Gaza. Poc més puc dir del tema perquè m’entristeix profundament. Caldria que la comunitat internacional collés a Israel. En segon lloc, ETA està cremant els seus últims cartutxos, però segueix atemorint a la població i causant mal a innocents i això, a aquí li expliquem que estem al segle XXI, no s’ho creu. En darrer lloc, la violència masclista. Cal acabar amb aquesta xacra, s’ha de protegir a les víctimes i se les ha de donar més facilitats perquè denunciïn als seus agressors sense haver de viure amb la por a les possibles represàlies.

Bon any 2009 a tothom i que tots els vostres desitjos es compleixin.

Contaminació atmosfèrica

2008-12-29T00:40:00.003+01:00

Tot just estava preparant un article sobre contaminació atmosfèrica, quan vaig veure el que havia escrit el Natius al seu blog, article que comparteixo en molts punts.
En primer lloc, parlaré de vàries coses referents al tema, per acabar incidint en la mesura dels 40 kms/h, tan polèmica per altra banda.
Cal destacar que l’any 2007 es va aprovar per part del Govern de la Generalitat el Pla per a la millora de la Qualitat de l'Aire a la Regió Metropolitana de Barcelona, el qual té 73 mesures per a millorar la qualitat de l’aire al Barcelonès, Vallès Occiental, Vallès Oriental i Baix Llobregat. Dins d’aquestes 73 mesures, només una ha tingut repercussió mediàtica, la número 15, anomenada “gestió de velocitat de circulació a les vies ràpides”, per tant, aquella que ha limitat la velocitat a 80kms/hora a algunes vies. La raó d’aquesta disminució era perquè suposava una reducció en l’emissió d’òxid de nitrogen, segons l’estudi. Passat un any, per una banda trobem el component protector del medi ambient i alhora ha hagut una reducció del nombre d’accidents.
Un cop feta la valoració d’aquest primer any, extrec vàries conclusions.
Com a positives, diré que hi ha un estudi previ on s’aconsella prendre aquesta polèmica mesura (malgrat en trobarem que ho diguin al contrari). Si mirem d’altres ciutats europees s’han pres mesures similars. S’han disminuït el nombre d’accidents.
A la pàgina web del Departament de Medi Ambient trobem uns índexs sobre qualitat de l’aire a temps real, sobre qualsevol població del país. Per tant, argumentant-ho per aquí, sembla que es pugui explicar el perquè del mapa dels 80 kms/h a unes determinades poblacions i no a unes altres. Dit això, em segueix semblant un greuge comparatiu que una persona que resideixi a la comarca del Garraf hagi de reduir la seva velocitat només entrant a l’area metropolitana a Castelldefels i que, en canvi, a tall d’exemple, una persona del Vallès Occidental o l’Oriental pugui circular a més velocitat anant a Barcelona per la C-58 i que no hagi de reduir la seva velocitat, fins a l’alçada de Ciutat Meridiana, aproximadament, perquè s’han zonificat amb el número 2, i no pas el 1, que posa el límit de 80 kms/h.
Dit això, vull fer un apunt. Si us hi fixeu en el tema de la contaminació atmosfèrica, les polítiques i els acords que es porten a terme solen ser globals. Aquest fet té una clara explicació, doncs la contaminació atmosfèrica pot traspassar impunement fronteres i límits. L’exemple més aberrant d’això, fou el mercadeig de drets d’emissió entre estats, arrel del Protocol de Kyoto. Per tant, estic convençut que la zonificació es fa amb arguments, però compteu la distància entre Castelldefels i Barcelona (zona 1) i com aquesta Zona 1 comença tocant a Barcelona pel Nord.
Fa uns dies va aparèixer la possibilitat de reduir la velocitat a 40 kms/h en determinats casos. Igual que la primera mesura que us he estat comentant fins al moment, em pot semblar raonable fins a cert punt, aquesta segona no m’agrada. Pot ser positiva per la reducció de les emissions i per l’encara més baix nombre d’accidents, però em sembla una involució que no podem permetre com a societat del segle XXI. Està provat que els vehicles contaminen i que si circules tens risc de patir un accident, però no ens podem quedar a casa. Circular és un risc, com ho és sortir al carrer cada dia, com és l’augment de consum de llum degut a les noves tecnologies, però nosaltres no som “amish” sinó que som persones que volem el progrés, sostenible evidentment, però que no podem negar-nos als avenços. Els cotxes i les carreteres són cada dia més segurs i cal valorar-ho.
Dit això, m’han entristit que CIU aprofités l’avinentesa per fer populisme barat. Si no s’han valorat positivament les altres 72 mesures del Pla per a la millora de la Qualitat de l'Aire a la Regió Metropolitana de Barcelona, i algunes són realment interessants, no cal tirar per terra tot el projecte, doncs algunes mesures són necessàries.
Per una altra banda, la meva queixa com a vilanoví i garrafenc. No cal recordar que hem patit els problemes de rodalies, i que més d’un hem hagut de sentir la música a tot volum d’un autobús en el trajecte Gavà-Plaça Espanya a les 7h del matí. No cal recordar tampoc que tenim un peatge per anar a Barcelona, que s’apuja any rere any, i que proporcionalment quilòmetres per preu, és molt car.
En definitiva, que protegir el planeta per les generacions futures és una de les coses més ètiques que podem fer com a persones que passem pel món, però tot cal fer-ho amb mesura, sense ser intervencionistes en el progrés i sense permetre-ho tot, com en Sala i Martín, que a l’article “El paquete más grande del mundo”, publicat aquest any a “La Vanguardia”, es permet insultar les tres ideologies del govern d’entesa i, sense donar cap argument, ataca la mesura dels 80 kms/h. I jo li dic al Sr Sala i Martín que, en aquesta vida, tot és debatible i rebatible, però sense que ningú vulgui imposar una suposada superioritat intel·lectual perquè sí.

El PSC de Vilanova i la Geltrú reelegeix Juan Luis Ruiz

2008-12-18T19:19:00.000+01:00

Juan Luis Ruiz va ser reelegit primer secretari de l´agrupació de Vilanova i la Geltrú del PSC amb el 98% dels vots dels assistents i un sol vot en contra de l´assemblea extraordinària organitzada dijous 11 de desembre en el seu nou local de la plaça Peixateria. En el discurs d´elecció, Juan Luis Ruiz va afirmar que vol treballar per fer que el partit sigui “més fort, que estigui més vinculat a la ciutat, que escolti més a la societat i que fomenti el debat i sigui transmissor d´idees”. Ruiz també va anunciar que l´executiva presentarà properament un pla de mandat per a aquests quatre anys.La nova comissió Executiva és segons el primer secretari “d´una certa continuïtat, amb la incorporació de companys i companyes que segur que aportaran els seus coneixements, les seves il•lusions i el seu treball i dedicació a participar des de responsabilitats executives en el nostre partit i pel nostre projectiu col•lectiu. Molts d´aquests companys i companyes accedien a responsabilitats per primera vegada ara fa quatre anys i crec i estic convençut que la experiència que han adquirit és un valor per a la nostra Agrupació.”Els membres de la nova executiva i les seves secretaries són: Juan Luis Ruiz (Primer secretari); Jordi Carbonell (Secretari d´organització); Salvador Becerra (Secretari de Finances); Àlex Centelles (Secretari de Política Municipal); Xavier Carbonell (Secretari d´Acció Política i Estratègica); Gisela Vargas (Secretària de Programes); Gerard Llobet (Secretari de Comunicació i Joventut); Demetrio Nogueira (Secretari de Mobilització de la Militància); Josep Maria Raventós (Secretari de Sectorials); Joan Martorell (Adjunt a Sectorials); Francesc Vila (Secretari de Relacions Institucionals, Moviments socials i Forces Polítiques); Susana Sanahujes (Secretària de Nova Ciutadania); Sixte Moral (Secretari de Debats i Conferències); Mila Arcarons (Secretària de la Dona i Formació); Emilio Torrija (Secretari de Moviments Sindicals); com a càrrecs electes Joan Ignasi Elena i Assumpta Baig; i el primer secretari de les JSC.Ruiz també va presentar l´Informe de gestió dels quatre anys en què va destacar “els bons resultats assolits pel partit en les diversos processos electorals”. Ruiz també va posar de relleu la feina feta per les diverses secretaries i va fer un repàs, no exempt d´una certa autocrítica, de les accions que ha anat organitzant el partit en els darrers quatre any. L´informe va ser aprovat pel 94 % dels 54 assistents, amb només tres abstencions. L´assemblea també va aprovar per unanimitat els quinze representants de l´agrupació al Consell de la Federació Alt Penedès i Garraf.

*Notícia extreta de http://www.socialistes.cat/ambit/vilanovailageltru/Noticies/Noticies_Internes/view.asp?id=265152&indexable=True

La filosofia del dret

2008-12-14T17:42:00.001+01:00

Sempre recordaré la primera classe de la universitat, on un professor argentí ens va dir que podíem anar al bar o a la biblioteca a les seves classes, perquè el que ell explicava ja es trobava als llibres. A data d’avui, i vist amb certa distància, estic segur que vaig fer bé d’assistir a aquelles classes de teoria del dret, per la informació transmesa i pels debats, sempre tant interessants, on el professor tenia la tendència a provocar a l’alumne, donant més dinamisme a la classe per la interacció que es produïa. Reconec que a l’edat de 18 anys no sabia valorar la importància que té, per la formació com a jurista, l’assignatura de filosofia del dret, i totes aquelles que s’emmarquen dins d’aquella àrea. De fet, cada dia acostumo a parar més en els articles a la premsa, publicats pels gurús de la filosofia del dret, ja siguin Peces-Barba, Virgilio Zapatero, Atienza o Laporta.
Val a dir que la filosofia del dret és imprescindible, si partim de la base que és la disciplina del dret que analitza les normes tenint en compte els principis de justícia. Aquest fet és molt interessant quan es pot aportar el criteri d’aquests a una norma pendent d’aprovació en un Parlament. Caldria doncs escoltar l’opinió d’aquests en moltes ocasions. Com quan vas a una tertúlia de ràdio local i el representant del PP t’intenta argumentar que l’eutanàsia no hauria d’existir. Aleshores penses que el liberalisme de molts membres d’aquest partit s’acaba on s’acaba el lliure mercat i que, en la resta d’aspectes, són totalment intervencionistes, no permetent a una persona posar fi al dolor que pateix.
Per tant, el procés legislatiu, des del meu punt de vista, és molt important, doncs l’existència de la norma fa que el poder executiu la pugui aplicar i que el judicial pugui emprar-lo per a jutjar (jutge Calamita a part).
Divendres vaig rebre un correu electrònic de la llibreria on habitualment compro llibres relacionats amb el dret, on se m’oferia un article gratuït sobre el professor Peces-Barba, redactat per un amic, col·lega i company seu, Virgilio Zapatero. Ambdós van ser diputats socialistes (sent Prsident del Congrés el primer i Secretari d’Estat i posteriorment Ministre el segon). Considero molt especial la part del text on el professor Zapatero argumenta que el professor Peces-Barba compaginés la universitat i la política. Com diu, es tractava en l’imperatiu d’una generació que necessitava conquerir i consolidar la democràcia a Espanya. També em va agradar molt la comparació que feien a les primeres Corts democràtiques dels diputats juristes amb les de 1931, on Fernando de los Ríos i companyia eren coneguts com a “doña juridicidad”, mentre que el grup de 1977 foren els “vaticanistes”, pel seu rigor.
En definitiva que el llegat i les aportacions que ens puguin fer aquestes persones cal tenir-les en compte.

Residus nuclears

2008-11-30T23:46:00.002+01:00

Fa una setmana vàrem tenir al màster una sessió sobre residus nuclears. Avui l’he recordat al llegir un article de “El País” referent a aquest tema. Per posar-vos breument en antecedents, el tema consisteix en que les centrals nuclears, si bé sempre que cada cop són més netes i segures i que, econòmicament surten bé de preu, tenen un problema principal, i aquest no és altre que els seus residus i què fer amb aquests.

A data d’avui, les mateixes centrals nuclears s’encarreguen de guardar-los i, cal avançar, que no es tracta de la mesura més segura al respecte, doncs seria bo innovar en les instal·lacions, alhora que unificar el lloc on es dipositin aquests.

Per aquesta raó, fa temps que es busca un emplaçament, similar al d’altres indrets d’Europa. El problema sorgeix a l’hora de trobar un municipi disposat a ser la seu d’un lloc on es guardin els residus nuclears. Segurament li pronostico com a alcalde a la persona que ho faci la data límit de 2011. Perquè és difícil administrar una decisió així. El fenomen “Nimby”, tant ben explicat al llibre “Aquí no” de l’Oriol Nel·lo, es produeix diàriament, i en el cas dels residus nuclears, no és una excepció.

Cal analitzar alhora quines avantatges poden haver-hi. A més d’una important compensació econòmica, també es poden crear llocs de treball per a aquella població. Per tant, cal valorar-ho tot.

En definitiva, que unificar els residus nuclears en una nova instal·lació em sembla una idea molt bona i necessària, però que també és comprensible que hi hagi veïns que estiguin en contra, pels riscos que hi ha. Només falta, per tant, trobar un municipi disposat.

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “Cenizas en el cielo”, encara la fan a algun cine, i us la recomano, perquè es tracta d’un cas similar, en aquesta ocasió d’una central tèrmica, amb danys provats cap a la població.

Repsol i l'IVA

2008-11-26T00:35:00.000+01:00

Dues són les notícies econòmiques que he intentat seguir en els darrers dies amb més o menys atenció. Una tractava de la possible venda d’una part de les accions de Repsol a una empresa russa. Fins aquí tot correcte. A partir d’aquí comencen els crits i reprimendes per part del PP davant d’aquesta hipotètica operació empresarial. Van estar a punt de demanar fins i tot el retorn de la “división azul”, per a vèncer l’ex-república soviètica. Val a dir que Rússia no és, a data d’avui, un exemple de democràcia però que, en aquest món capitalista que ens ha tocat viure, l’entrada i sortida de capital estranger a empreses espanyoles, no és quelcom estrany. Sorprenen alhora les declaracions demanant ingerència de l’administració per part aquells que fa uns mesos propugnaven els seus principis de liberalisme econòmic, i empraven aquella cèlebre frase “antes alemana que catalana”, respecte a la possible venda d’Endesa a E-on o a Gas Natural. Si això sorprèn, val a dir que també pot sorprendre la posició contrària, és a dir, perquè el PSOE abans no estava a favor d’una venda d’accions a una empresa de fora (tot i que no és exactament així, malgrat els conservadors ho intentin vendre d’aquesta manera) i ara permet el lliure joc de les empreses? Intento argumentar-ho. Partim de la base que ambdues empreses pertanyen a sectors estratègics importants, respecte dels quals l’Estat té alguna cosa a dir –o això creiem els socialdemòcrates- però, aquest fet, és matisable pel següent:
Endesa era una empresa elèctrica prioritària i hi havia un possible comprador estatal. Si bé és cert que es tractava del lliure mercat, sempre és interessant que una empresa d’aquí pugui exercir cert control, sobretot si és una empresa bàsica pel funcionament de l’electricitat.
En canvi, Repsol és una empresa que, en cas de desaparèixer, no tindríem problemes per abastir-nos de carburant. Alhora, una xarxa d’estacions d’estacions de servei no s’abandonen d’un dia per l’altre, doncs hi ha una inversió feta. De tota manera, hi ha suficient competència en aquest sistema oligopòlic per no tenir problemes. A aquest fet cal sumar-li que no hi ha cap oferta espanyola per comprar les accions a la venda. O això s’ha dit.
No oblidem alhora que Rússia té la clau del gas a Europa. Per tant, no és tot tan fàcil com sembla.
En darrer lloc, el ministre de Finances britànic, Alistair Darling proposava dilluns passat una baixada del tipus de l’IVA, situant-lo en un 15%, mínim exigit a la UE. Aquesta mesura ha estat criticada arreu d’Europa. Des de la meva modesta posició la idea no em sembla dolenta, si tenim en compte que fas la baixada d’impostos pel consum, allò que fem tots els ciutadans i ciutadanes habitualment. Mantens els impostos directes, garantint una progressivitat que el qui més tingui més pagui, i permets a aquells que menys tenen comprar pagant menys. Cal recordar la baixada fictícia d’impostos durant les dues legislatures del PP a Espanya, perquè els impostos al consum pujaven sempre i amb això afavories les classes benestants, per tant, les que habitualment han de pagar més impostos directes.

"Lo bueno, si breve..."

2008-11-19T00:37:00.001+01:00

El passat dissabte a la tarda, els companys i companyes de la Federació del Vallès Oriental van organitzar una xerrada amb l’Enric Casas, Director de Comunicació Corporativa i Qualitat de l’Ajuntament de Barcelona. Realment, val la pena poder escoltar durant una estona una anàlisi rigorosa sobre la campanya d’Obama. Em va agradar molt també el fet que en un temps màxim de nou segons hagis de dir quelcom prou interessant als oients i/o telespectadors. Sens dubte, les campanyes electorals han experimentat uns canvis molt grans durant els darrers anys i aquesta és una clara mostra. Els programes electorals i les propostes concretes cada cop perden més força front a una exposició més àmplia i, per tant, menys concreta, de les idees i valors del candidat o candidata de torn.
Us escric aquestes línies mentre tinc tres “words” oberts amb diferents treballs que estic enllestint, tinc també tres “explorers”, mentre en un vaig sentint música, en l’altre tinc el correu i en la resta vaig consultant coses que em passen pel cap. Un professor ens ho comentava l’altre dia, correm el risc de la saturació d’informació i no gaudim de temps suficient per a llargs discursos. Ens agrada que, els polítics, com la metgessa, com el dependent, com la cambrera, siguin ràpids, que vagin al gra i no s’estiguin per romanços. Corren nous temps. Potser correm massa. Probablement sigui bo no córrer tant.
Segurament els assessors d’Obama han vist les possibilitats d’internet. També d’un discurs concís i concret.
Us recomano també la lectura del darrer llibre d’en George Lakoff, “Puntos de reflexión. Manual del progresista”. Segueix en la línia del seu anterior, “No pienses en un elefante”. Ens adverteix que la dreta s’apodera del llenguatge i transmet missatges molt clars. Cal doncs, posar-se les piles. Concisos i clars. M’ho aplicaré. Acabo aquí el meu escrit. Per què us penjo una foto de Segolene? Perque confio en ella per treure al PSF de la seva crisi interna i poder derrotar a Sarkozy.

Energia i desigualtats

2008-11-09T19:29:00.001+01:00

Avui llegia sobre la bona tasca portada a terme a Portugal en quant a potenciació de les energies renovables es refereix. Les renovables tenen el handicap que encara han de patir millores considerables en els propers anys o dècades i que, a hores d’ara, es tracta d’una energia encara relativament cara. Cal, però, fer alguns passos, i a Portugal s’han fet, igual que a d’altres països, que també han treballat molt i bé al respecte.

M’ha agradat especialment llegir el cas de la regió de l’Alenteixo, on aprofiten molt l’energia solar que es genera pel bon clima que impera allà. I he recordat un viatge amb cotxe de Porto a l’Algarve l’estiu del 2007, creuant per autopista aquesta regió, amb un clima sec i grans extensions de planures, que em recordava molt a Extremadura. De fet estan unides i una és la continuació de l’altra i, més enllà de les fronteres polítiques que es puguin traçar, aquella zona té un nexe d’unió.

I enllaço això perquè, en ple segle XXI, les fronteres no tenen sentit, i més quan es tracta de la solidaritat. Crec que poques coses ens poden afectar i conscienciar per actuar més que veure la cara d’un nen famèlic desnodrit i, per aquesta raó, cal potenciar, incentivar i ajudar en allò que estigui a les nostres mans, als països del tercer món. Per aquesta raó, m’ha alegrat molt llegir a “El País” d’avui un reportatge de a seva revista on parlaven del Plumpy’Nut, una mena de saquet alimentari, que no cal barrejar amb aigua –fet a tenir en compte per l’aigua contaminada que sol haver-hi a molts països de l’Àfrica- i que permet als nens i nenes desnodrits salvar les seves vides i recuperar un pes normal. En temes tan seriosos com aquests, cal que entre tots busquem solucions i que ajudem globalment per anar eradicant aquestes desigualtats.

De Mcgovern fins a Obama

2008-11-07T00:32:00.002+01:00

Durant uns dies sembla que l’efecte Obama ha eclipsat una mica a la premsa a la crisi econòmica. Dijous de la setmana passada li llegia al professor Joan Subirats exclamar-se perquè no hi ha queixes per destinar diners públics per ajudar a entitats bancàries, mentre que si aquell diner públic s’hagués invertit en mesures socials, s’haguessin sentit moltes exclamacions en contra d’això.

Sens dubte, estic molt satisfet pel triomf de l’Obama, doncs els Estats Units mereixien un President millor, a més de les connotacions positives que això té. De fet, el triomf de l’Obama ha estat aclaparador a la majoria d’estats, i només han quedat en vermell republicà la majoria d’estats del mig-oest. De fet, l’Amèrica profunda amb una mirada radical, fou la que apartà de la cursa de les primàries republicanes, qui jo pensava que seria candidat presidencial i qui, sempre des del meu punt de vista, hagués estat el rival més dur per Obama, Rudy Giuliani, alhora que potenciaven el radical Huckabee.

Avui investigava si el triomf d’Obama era un dels triomfs més clars, però han hagut encara de més grans. Especialment m’han sobtat els resultats de 1972, Nixon 530 – McGovern 17. Com que no vaig viure aquella època, m’informaré al respecte, perquè aquests resultats no se solen produir per casualitat. De moment, la viquipèdia m’ha avançat que en George McGovern ha estat el candidat més a l’esquerra amb opcions reals de presidir els Estats Units, al llarg del segle XX, i que es va posicinar clarament contra la Guerra del Vietnam, sent aquest un error d’estratègia en aquell precís moment. De tota manera us seguiré informant sobre aquest senador de Dakota del Sud.

Fa gairebé quatre anys que vaig obrir el meu blog, després e lleir que a els eleccions nord-americanes hi havia públic dels actes de campanya que, amb el seu portàtil, actualitzaven novetats al moment. Em va semblar una idea fantàstica i aquí estem. Un país capaç d’introduir-nos això, capaç d’influir amb la música, el cinema, la roba o els hàbits a la resta del món. Un país amb la majoria d’universitats més prestigioses, amb els millors especialistes, mereix un President més amable, que potenciï les relacions diplomàtiques, la cooperació internacional i la pau. El somni americà s’ha complert.

Coses inconnexes de les meves

2008-10-20T19:40:00.004+02:00

Durant la darrera setmana he estat llegint, i encara em queden uns quants capítols doncs és prou ample, el llibre de l’ex-conseller de Justícia, Josep Maria Vallès. Tot i que discrepo en moltes coses (si em convideu a una cervesa us ho explico) val a dir, que el contingut del llibre és prou interessant, especialment i sorprenent, des d’una base històrica, doncs es poden rememorar capítols de la història més recent –finals dels 90-, on hi havia una forta societat civil que volia posar fi a l’hegemonia de CIU a Catalunya.

Dimecres passat vaig tenir una classe de màrqueting al màster que, tot i tenir poc a veure amb el dret ambiental, em va agradar molt, fins i tot preocupant si afirmo que em va agradar més que totes les classes anteriors, però procuraré no ser tan categòric. El contingut d’aquesta classe l’enllaço amb un treball sobre Ikea que he fet a una PAC d’Organització i Administració d’Empreses, i ho enllaço també amb allò que intento transmetre a alguns emprenedors que venen a alguna sessió informativa que els hi he ofert. José Antonio deia que ser espanyol és una de les poques coses serioses que es pot ser en aquesta vida, i jo el parafrasejo i dic que ser emprenedor és una de les poques coses serioses que es pot ser en aquesta vida. Perquè s’innova, perquè s’és valent i perquè es crea treball, riquesa i benestar. Tot això venia perquè no sóc de l’opinió que la idea de crear una empresa sorgeixi només perquè algú vulgui treballar menys i li sigui igual allò que creï. Ser emprenedor és una de les decisions més apassionants, alhora que arriscades i laborioses hi ha a la vida, doncs cal anar sempre un pas per endavant dels rivals per a sobreviure a la jungla. Experiències com les d’IKEA, que no cotitzen a la borsa i que es prenen seriosament la Responsabilitat Social Corporativa i la protecció del nostre medi, és reconfortant i és un model pels emprenedors (a part d’una sort pels que haguem de vestir habitatges amb pocs recursos) que comencin però, no us enganyeu, sense esforç no hi ha recompensa.

Dissabte es va celebrar el 3er Congrés de la Federació X del PSC a Vilafranca (creieu-me, la X no té cap connotació pornogràfica). Es van debatre temes molt interessants, que afecten a la societat i que demostraran que és falsa la desqualificació dels partits i de les seves gents, doncs s’hi treballa, i s’hi fan coses interessants, i hi ha molt debat. Arribats a aquest punt, voldria fer especial esment i felicitar a l’Eli, l’Helena (des d’avui enllaçada a la vostra dreta) i a la Gisela, que han estat escollides membres de la Comissió Executiva de Federació. Són tres persones que conec de fa temps, que hem treballat plegats des de fa anys i que tenen sobrada actitud i aptitud per afrontar aquest nou repte de la millor manera possible. Això doncs, rebeu la meva felicitació. I com deien les nostres resolucions: Salut, Socialisme i República!

On és l'esquerra?

2008-10-14T00:08:00.001+02:00

L’agenda d’exercicis a realitzar de la UOC només em va permetre llegir dues notícies i/o articles amb deteniment diumenge, tot i que sóc un lector que prefereix pair amb més calma les lectures dominicals.
En primer lloc una mena de notícia sobre la poca oposició i, en especial, la poca batalla ideològica que estava lliurant el Partit Demòcrata al govern Berlusconi. A priori, la persona encarregada de portar a terme aquest projecte, en Walter Veltroni, ha rebutjat al vell ideari de l’esquerra i una desmobilització generalitzada per la societat, a més d’haver-hi una oposició molt tova, davant d’un President, que se’n riu dia sí, dia també, de la democràcia, dels drets de la ciutadania i del poder judicial. Certs paral·lelismes pot guardar aquesta situació amb l’actual francesa, amb un PSF més preocupat de les lluites de poder, que no pas de com afrontar l’oposició a Sarkozy. Si bé havia estat abans molt escèptic de l’opció Sego, considero que, en aquests moments, és la millor candidata per fer una oposició sòlida a en Sarkozy, i creuré en les seves possibilitats, fins que l’evidència em desperti. Per una altra banda, una senyora d’uns 70 anys, que tenia en front a un dinar al menjador universitari de la UIMP aquest estiu, em comentava que la millor opció seria en Manuel Valls. Ella vivia a Biarritz i està millor informada del que allà ocorre que jo.
També em va sembla molt interessant el segon article llegit, on esmentava la figura d’en Gaspar Llamazares. Izquierda Unida que, en ple segle XXI, si no renova l’ideari, està abocat a la desaparició. Paradoxalment segueix existint un fort aparell comunista, grans defensors de l’ortodoxia, que no se n’adonen que alguns antecessors seus, com en Julio Anguita, aconseguien més vots per la verborrea i el populisme que no pas pel “programa, programa, programa”. No donava crèdit a que alguns ortodoxos del PCE segueixin sense creure que, a més dels drets socials –imprescindibles per altra banda- han d’anar acompanyats de drets civils. Voldria trencar una llança per una persona d’un partit diferent al meu, com en Gaspar Llamazares, perquè ha aguantat de tot durant aquest, i amb honestedat ha treballat i ha intentat canviar un partit que tendirà a desaparèixer si ningú ho para.